Entrevista a Carme Perea i Isabel Ribas, artístes - 14/9/2016

Tres minuts i un quart de 12 a l'exposició migracions, que es pot veure al celler de Can Genestar, fins al 9 d'octubre, una exposició del col·lectiu A&D Art format per quatre artistes, Isabel Ribas i Nésra Benal, Carme Perea i Teresa Dio, que exposen a aquesta mostra obres fetes amb diferents tècniques. Ara en parlem amb dues d'elles, la Isabel Ribas i la Carme Perea. Molt bon dia. Bon dia, Carme. Per parlar d'aquesta exposició, que es pot veure fins a tres setmanes, i que es titula Migracions. Per tant, amb el títol ja en devinem de què va tot plegat. Exacte, sí. De fet, és una exposició que va estar pensada fa bastants anys, potser uns tres anys llargs, i vam començar a pensar diferents temes per realitzar, a nivell plàstic, i aquest de Migracions ens va semblar molt idoni, perquè connectàvem una realitat social bastant punyent. En aquell temps ja era punyent, i tot i que no era el tema dels refugiats d'ara. Per tant, doncs exacte, el fet que l'exposeu ara ho lliga encara més, segurament que ha d'anar un input d'actualitat. Exacte, vam començar aquesta exposició, vam començar a fer el projecte aquest, i vam començar amb el que són Migracions, Migracions de Països Pobres, capa Països Rics, capa Països Desenvolupats, però quan estàvem al mig del treball, va aparèixer tot el tema, el drama dels refugiats. Sí, quan estàvem al mig del treball. Sí, sí, sí. Aleshores, és clar, ens vam replantejar a veure cap a on anàvem, perquè de fet l'actualitat en aquells moments era el tema dels refugiats. Però, aleshores, no vam voler allò deixar a banda tot el que havíem fet fins aleshores, i vam pensar que l'exposició seria una evolució per a una banda les migracions de Països Pobres, capa Països Rics, i després amb el toc final d'incorporar el tema dels refugiats. I, per tant, aquesta exposició reflecteix tota aquesta trajectòria des del començament fins ara el tema, doncs, el drama d'ara dels refugiats. Per tant, el fet que us enganxés a mig fer va permetre incorporar, suposo, noves obres. Exacte, exacte. I, pels que visiteu l'exposició, quan entreu just en el hall de Can Ginestar, veureu que hi ha quatre quadres immensos que precisament reflecteixen aquest punt d'actualitat, aquests quadres que estan referits als refugiats. I després n'hi ha d'altres, també, a nivell de l'exposició que reflecteixen això que està en realitat. Però l'entrada just a l'entrada, o sigui, a la sala gran, veureu aquests quatre grans quadres que es refereixen als refugiats. És una exposició, sobretot, d'aquesta temàtica, però més a més, com que sou quatre artistes, les tècniques són molt diverses, no? Exacte. Jo animaria... Sí, digo que animaría a todo el mundo, a todos los que sientan el arte o les gusten el arte, a que vengan a ver la exposició, porque aparte de la temàtica, las técnicas son completamente distintas, es decir, tenemos, en primer lugar, Isabel Ribas, que hace una fotografía digital, que es, yo creo que es una cosa muy nueva, creo que no habrán visto nada, la mayoría de la gente. Después tenemos, por parte de Inés, que utiliza las acuarelas, y después tenemos, por parte de Teresa Diego, tenemos las tintas y también alguna acuarela. Y por mi parte, yo soy más simbólica, como dice Isabel, yo utilizo el óleo y utilizo el paisaje, el paisaje que representa partimos de un paisaje oscuro, partimos más bien de esas maletas en esa vía, a ver dónde vamos. Partimos también de otra en la exposición, que inicia el recorrido de mis obras, lo inicia con unas vías y donde dice un futuro incierto, porque realmente la gente cuando sale de su país y hablo de todo el mundo que se ha movido de su país, de todas las personas que ha tenido que buscar un sitio mejor, ya no hablo de la huida forzosa, de esta última huida forzosa, pero cuando nosotros empezamos, como dice Isabel, la cosa no estaba como está ahora. Partiendo de que la gente que se tiene que mover de su país, al principio lo ve oscuro, los paisajes son oscuros, no ve un punto de luz. El recorrido concretamente me centró en que al final se ve un punto de luz, y ese es el mensaje que queremos dar, que esas personas que tienen que salir de sus países de origen por los motivos que sean, en este caso ya últimamente por motivos forzosos, que encuentren donde vayan un punto de luz, un punto de esperanza. I això transmeteu una mica amb les obres, no? Eso transmitimos en las obras, sí. Eso transmito yo concretamente en las obras, y los demás transmiten pues eso, todas las visititudes que tienen que pasar estas personas saliendo de sus países de origen. Creo que es una exposición, como he dicho al principio, que la gente debería ver, porque creo que es... És una manera de reflexionar també sobre un fenomen actual, i de sempre, a través del arte. A través del arte. Yo creo que vale la pena que la vean. Una cosa que volem afegir amb el que deia la Carme, és que el tema, per exemple, d'altres refugiats, ha estat molt tractat en aquests moments pel fotoperiodisme, realment, hi ha unes fotos impactants, precioses, molt bonic. Però hi ha molt poc... s'ha reflegit molt poc en el tema artístic. Per què? No ho sé, però... Potser encara és massa aviat o...? Potser encara és massa aviat, no ho sé. Però tampoc tant, en realitat ja fa... Sí, fa gairebé un directe. L'últim any ha estat el més intens. Un parell d'anys bons, o sigui, el tema del refugiat, un parell d'anys bons està aquí, i el drama, doncs, és l'actualitat, no? Però a nivell artístic no s'ha tractat tant. No s'ha tractat tant. Treballeu més a més això que, diguem, aquestes tècniques diferents que també fan donar un punt de vista més global. Exacte, exacte. De fet, són unes 10 obres que tenim, aproximadament, cada... No, cadascuna. Cadascuna, sí, cadascuna entre 10 i 12 obres. Com ha dit la Carmen, hi ha tècnica amicta, hi ha tintes i aquarelles, hi ha olis, i hi ha... si hi ha notípia, que és la fotografia com estava revelada al segle XIX, i, a la veritat, és que, bueno, és... està molt bé per veure, no? Molt interessant. I després, la resta de quadres, que són fotografia i pintura, o sigui, barrejats. O sigui, són fotocomposicions fetes en el llindar entre fotografia i pintura. Aleshores, això també és una tècnica que, bueno, molt, molt coneguda tampoc és, i que jo penso que val la pena que la gent ho vegi. Sí, la gent ho vegi. I més aquí s'ha enjust que hi ha un... És la primera vegada que exposeu migracions, o l'heu portat en algun altre lloc, ja? No, l'hem portat a varios llocs. Per tant, suposo que el fet de l'espai influeix, segurament. Qual dels treu un espai que dius, i ara aquí no sé si quedarà com voldria, m'imagino que això també és difícil, ara de muntar en exposició. A veure, ara... et pensaràs que dono una mica allò... el que se'n diu cove, a Sant Just. Però això ho verem dir amb la inauguració. A pocs llocs ens estan acurada. Una persona que decideix, com aniran els quadros, en l'hora de penjar, vigilar molt tot l'especte més tècnic, i que realment ha quedat una exposició preciosa, i ho dic en comparació amb altres llocs que hem exposat. Aquesta mateixa exposició, vull dir que res, felicitar l'Ajuntament de Sant Just. Vosaltres formeu part del col·lectiu Aïn de Art, juntament amb aquestes altres dues artistes, que no les tenim avui aquí, i això va anar la 3 a Diego. Com treballeu en aquest col·lectiu? Com us organitzeu? Bueno, primero decidimos el tema, lo consensuamos, porque uno todo el mundo está de acuerdo con el mismo tema, pero una vez llegamos al punto de unión, donde ya decidimos el tema, empezamos a trabajar o bien... Cada uno empieza a trabajar por su cuenta. Nos reunimos, nos vamos reuniendo una vez al mes, o cada... Comentamos, incluso si podemos llevar las obras a donde la reunión las llevamos, y valoramos, y nos animamos, o decimos por ahí no vamos bien, vamos por este otro lado, pero en general, como las técnicas son diferentes de cada una, llegamos a un punto de unión, porque cada uno tiene su estilo, con lo cual de lo que se trata, la idea se llega a plasmar, cada una de su forma, de su manera de hacer. O sea que así planteamos. Sí, no, i a més, per exemple, quan proposem projectes a fer, sempre intentem que els projectes siguin socials, perquè a veure intentem tenir un compromís amb la societat, la idea aquella d'aquell artista, doncs en fi està allò pels núvols i la societat ho repara una altra. És a dir, intentem reflectir plàsticament, i artísticament, o sigui, el que passa al carrer, no? De fet, aquesta exposició està basada en això. Exacte. Està treballant en algun altre tema, algun altre exposició, ara mateix? Ara mateix estem iniciant un altre projecte, un altre projecte, que també té aspecte socials. Si el tema el teniu decidit. El tema el tenim decidit. Ja esteu a la fase de consens. Sí, sí, ja el tenim decidit. El podeu dir o no? Estem sentint que la decisió aún no està de tot. Llavors no ens apartarem. No, no, de fet, no passa res. O sigui, estem entre dos temes, un que és el medi ambient i agressions a la natura, i l'altre que és dependències i agressions. No, addiccions. Dependències i addiccions. Encara tenim coses de tots dos temes, hem començat a treballar tots dos temes, però allò de dir... Ens decantem clarament per un, encara no ho hem fet. Per què us dieu any de art? D'on ve aquest nom? Aquest nom és un... prové d'un nom cèltic, cèltic, perquè a veure la Inés, és d'origen gallec, i aleshores tot el tema del celtes li encanta, i aleshores ell va buscar aquest d'origen cèltic i traduït significa endavant. Molt bé. Aleshores ens va agradar i vam posar un nom cèltic. Sí, sí. Fa temps que estàu juntes ja treballant? Sí, hace tiempo que trabajamos juntas, que nos conocemos, que hacemos proyectos en común, quizás hace un poquito menos, ¿no? ¿Cuántos cuantos más o menos? Doncs uns 7 o 8 anys que fem projectes... Com a col·lectiu, no? No, com a col·lectiu ja anàvem fent, vull dir, potser fa 15 o 20 anys, bé bé. Però que fem projectes en común i que els presentem i que els exposem, que uns 8 o 10 anys, no? Una cosa sí. Com a col·lectiu el que fèieu abans era cadascú la seva exposició? Sí, o sigui, cadascú feia el tema que volia i exposava individualment. Però una mica amb la línia d'aquesta que t'hauran comentat, de connectar amb la societat i tal, van pensar que un projecte era molt més potent i que havíem d'anar per aquí. El marge d'això que ha d'escut també fa la seva línia i pot exposar individualment, no? Però conjuntament el fet de col·laborar amb aquest projecte també ens enima i ens fa tirar endavant. L'exposició es va inaugurar la setmana passada, no? Sí. Com va anar, la inauguració? Molt bé. És un dia de nervi sempre, el dia de la inauguració? O no, o es viu justament amb més tranquil·litat perquè ja s'ha acabat de muntar i estallar. Sí, saps què vas agarra? Com que aquesta exposició ja ha recorregut varios locals, a veure, ja ho teníem com una miqueta per la mà, si tota l'hora de posar els quadres... Escolta'm aquest aquí, aquest allà, vull posar... La cosa anava de manera més tranquil·la. Clar. Per tant, doncs va anar bé, veu poder compartir-ho amb gent també? Sí, sí, sí, sí. Va venir força gent i la veritat és que... Jo penso que va anar molt bé. És el primer cop que exposeu a Sant Just? Ens deieu que el celler sí, no? Com a col·lectiu? No, fa 3 anys va anar a exposar aquí el celler amb una exposició també amb un projecte que vam fer sobre Àfrica. Era Mirades d'Àfrica, oi? Mirades d'Àfrica, sí. I aquest és el segon? Per tant, exacte, ja us ho coneixia, veu? Sí, una mica. Ja coneixíem la sala, ja coneixíem, en fi, un poc i tot el sistema, i també hem de dir una cosa a favor de la sala, que els quadres no hem de colgar-los nosaltres, que no els colguem. Sí. I una persona que fa molt bé el seu treball. Home, sempre s'agraeix, això, segurament. Són aquells detalls que ho faciliten tota una mica. La parte de que, en fin, lo cuidan mucho, cuidan mucho el detalle. El dutamiento de Sant Just, cuida mucho el detalle. En la sala, me refiero. La sala la tiene a punto siempre. La sala, la iluminación. La iluminación, totes les parets. La tensión que recibimos, la persona que se ocupa de los cuadros. Sí. Doncs anava una notícia, no? Sí, sí. Està bé, perquè de vegades sona que només ho diguem quan algú us queixa. No, no, no. Per tant, està bé dir les coses bones. No, no, no, no. Doncs és el cell de Can Ginestar, aquest espai on justament fins al nou d'octubre es pot veure aquesta exposició, migracions del Col·lectiu Aïn de Art. Avui hem parlat amb dues de les quatre artistes que hi exposen, amb la Isabel Ribas i la Carme Perea. Moltes gràcies a les dues. Gràcies a vosaltres. Que vagi molt bé. I fins aviat, bon dia. Bon dia. Dos minuts i les quarts de 12, no marxeu perquè de seguida, després de la publicitat, parlarem dels cursos, dels tallers, que s'ofereixen des del CETRA Cívic Joan Maragall, per aquest trimestre. De dilluns a divendres, de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com el chill out, les muts jazz, el funk, el sol, o la música electrònica més suau. 100% música relaxant. Cada dia, de dilluns a divendres, i de 4 a 5 de la tarda. Muts Jazz Club. Muts Jazz Club. Ràdio d'Esvern. Cada dia, més a Pròxim. Muts Jazz Club. Ràdio d'Esvern. Generalitat de Catalunya. Els matins de 10 a una s'enjús a la ràdio. Justa la fusta! It's up to you All I can do I felt Memories won't go Memories won't go Memories don't go Memories won't go Memories don't go I stay close to me Don't let me be in love And stare in a bar My blue ball I have swung every time Thoughts of you would leave my ear I was wrong, now I find Just one thing makes me forget Red, red, white I stay close to me