Entrevista a Laia Aubia, de Paral·lel 40 - 20/9/2016

2 minuts i un quart de 12 que estarà parlant del documental del mes que torna aquest mes de setembre s'han just. Aquest divendres es podrà veure Agut American, del director Friedrich Moser, a les 8 del vespre a la sala 50 d'enari de la Teneu. En parlem ara amb la Laia Huy, de la productora Paral·lel 40, que cada mes ens acosta aquest documental. Molt bon dia. Hola, bon dia. Per parlar d'aquest Agut American que té un subtítol a més, que és el preu de la nostra seguretat. Per tant, un documental de plena actualitat, no? Sí, hem volgut afegir aquest subtítol a l'Augut American perquè de cop i volta Agut American pot semblar que sigui una història sobre Estats Units i en aquest cas no ho és, no? O sigui, arrenca d'una història americana, que és la història del programa informàtic i del analista que haguéssim pogut evitar l'11S, però crec que va molt més enllà de l'11S per fer una reflexió sobre tot el tema de seguretat i més després dels atemptats que hi ha Agut en els darrers mesos a diverses ciutats europees. Exacte, segurament potser és una pel·lícula que hauria estat diferent fa 3 anys que ara mateix, no? Sí, absolutament. La reflexió hauria estat diferent, potser. Probablement l'11S america marca una avància on després, en tots els temes que té aquest documental, però evidentment crec que els atemptats succeïts de manera tan seguida a Brussel·les, a París, a Anissa, els últims mesos, crec que ens fan pensar en realment quines són aquestes eines de vigilància que estan utilitzant diversos governs del món i quines de seva eficàcia, sobretot. Clar, perquè en aquest cas concret, d'aquest sistema perfecte entre cometes, és que sí que permetia, en principi, estar al cas d'aquests atemptats i haver-los habitat i llavors té a veure també amb l'acumulació de dades. Exacte, o sigui, bàsicament la pregunta que es fa aquest documental és, és realment aquesta acumulació de dades brutal que governs com l'americà i el britànic, però també l'espanyol, l'altre dia ens deien d'Amnistia Internacional, tenen de les ciutadans i ciutadanes tots els moviments que fem per internet, les transaccions bancàries, etc. Tot allò que estan recollint de nosaltres és realment necessari per evitar o per lluitar contra el terrorisme o és una violació d'un dret com el de la privacitat i el de la llibertat, que no s'està demostrant eficaç, perquè al final, aquests atemptats no s'estan frenant, s'estan produint, amb la qual cosa una mica és el debat que es planteja, que permetin recollir només aquelles dades que calen recollir i no convertir-nos a tots en potencials susbitosos d'atemptats, i que això evites una acumulació de dades que fa que les pròpies maquinàries d'aquestes agències d'espionatge siguin més ineficaces i més lentes, perquè amb tantes dades no poden reaccionar a temps, perquè no les poden arribar a analitzar. Per tant, exacte, obre aquesta reflexió que segurament no hi troben la solució immediata, però que serà un debat que durarà temps, possiblement. Jo crec que aquest debat, la història de l'amèrica, és una història una mica desconeguda, perquè el que és tothom en relació a la vigilància massiva, de quals estem sotmesos, és tot el tema de l'Edward Snowden, i de totes les filtracions que ha de fer sobre com la NSA, que és la mateixa agència on treballava el protagonista de Gotamèrica, tenia pactes amb teleoperadores perquè s'hi venguessin totes les dades dels seus usuaris o clients. Jo crec que ha de fer molt famós allò, però la clau de Gotamèrica no és tant el fet de denunciar que tenen moltes dades nostres, que jo crec que és una cosa que tots tenim molt assumida, sinó que hi ha alternatives que permeten ser igual d'eficaços, de fet, més eficaços en aquesta dèbita contra el terrorisme, sense envahir la privacitat de les persones, que és una cosa que l'Edward Snowden era el seu principal motiu de denúncia, aquesta violació de la privacitat i la llibertat de les persones. Jo crec que Gotamèrica i el Bill Vini, que és el protagonista d'aquest documental, que són anteriors a l'Edward Snowden, perquè l'Edward Snowden no va filtrar el 2013, i el Bill Vini això ho fa el 2001, just abans de l'11S, vol dir que 12 anys abans ja hi havia un senyor, allà dintre, dient, alerta, s'estan acumulant moltes dades que no tenen cap sentit, que violen la privacitat dels ciutadans, i que a més a més venin eficaces les agències de seguretat, perquè, clar, amb tanta dada, i jo crec que hi ha una mica la reflexió d'això, i va de que aquest problema no està a l'altre banda l'àntic. Primer, perquè aquestes agències, com d'americanes, també recollen dades dels que estem aquí, perquè som potencials hospitals, però, segon, perquè els nostres governs, els governs europeus, l'altre dia, des d'Amnistia Internacional, ens veuen que hi ha una llista de 40 països al món que duen a terme aquestes pràctiques de vigilància massiva que són ilegals, i un d'ells és Espanya, per tant, tot i que aquesta sí una història d'un bon americà també es podia aplicar a un bon català o a un bon espanyol. Per tant, doncs exacte, una pel·lícula que no... per això que és subtítol, d'alguna manera, perquè la reflexió és més global. El director d'aquesta és Fredric Moser, que és austríac, i que més també és periodista, suposo que també el tema ja li va lligat també. Sí, és curiós, perquè és una pel·lícula amb una factura molt americana, i llavors t'escolgeixes que el director és austríac, però sí que és veritat que la tasca que està fent aquest director, que jo crec que és gràcies al fet d'aquest austríac de portar aquesta pel·lícula per molts països europeus, perquè s'està estrenant simultàniament a molts països europeus, aquesta pel·lícula, és bestial, està intentant fer projeccions al Parlament Europeu, perquè el Parlament Europeu sigui conscient de com els governs estan violant totes aquestes lleis internacionals dels drets humans, i està fent un ús molt polític d'aquesta pel·lícula, que d'altra banda, si tot avança com toca, està optant als Òscars. Per tant, suposo que en breu, en d'aquí un mes i mig sabrem si està la shortlist aquella que donen dels Òscars, perquè és una pel·lícula d'una rellevància brutal ara més que mai. Doncs el documental, que a més a més ha passat per diferents festivals, rebutons, consreconeixements, o sigui que ja té un recorregut, Laya? Sí, ha estat a diversos festivals europeus, a Dinamarca i a Holanda també va ser un dels principals documentals del DOCS Barcelona d'aquest any, però també ha fet ruta per als Estats Units. Jo crec que als Estats Units l'enlairement, per entendre'ns, el farà en els propers mesos, perquè no s'estrena fins al janet a les sales americanes. Per tant, per primera vegada tenim una pel·lícula... Que arriba abans aquí. Que allà, que jo crec que... I que pot passar que després, si ell la triomfa, qui hagi de tornar, perquè llavors en parli més, no? Estan intentant acompanyar moltes de les projeccions amb la presència, tant del director com del protagonista, a casa nostra no ha sigut possible, perquè tenien l'estrena simultània al Regne Unit i com que al Regne Unit la problemàtica és molt més amenaçant, perquè el govern ha aprovat una llei que diu obertament que a partir d'ara l'Agencia de Seguretat Britànica podrà recollir absolutament tot el que vulgui de tothom que hi visqui. La campanya que estem fent allà és molt més potent, però crec que és una peça imprescindible. Jo crec que ja en som conscients que ens vigilen, però crec que no som conscients que hi ha opcions perquè no ens vigilen, i que quan els polítics hi han atemptats com els que hi ha hagut, que tant de bono hi fossin, són moments ideals on molts partits que estan al poder aprofiten per reclamar encara més poder en termes de vigilància. I jo crec que una cosa és la seguretat i l'altra cosa és la violació de la privacitat. I hem de trobar un equilibri perquè no s'hi val tot a qualsevol preu, no? Exacte. Per tant, sí. I és segurament un tema amb reflexió que ens haurem d'anar plantegant al llarg dels propers anys, i que m'ha estat molt bé que un documental posi també aquest tema sobre la taula. És aquest agot americà en el preu de la nostra seguretat que arriba aquest divendres i, a més, d'alguna manera, després d'aquesta pausa de l'agost, repren la temporada. En llegat temporada al setembre, tots comencem una mica el curs, i també ho feu així des del documental del mes. Comencem fort. Doncs, a partir de aquest divendres, a l'esbuig del vespre, s'ha de ser 50 en l'àrea de la Teneu, una parícula més en anglès, substituïla d'en català, i que es podrà veure per 5 euros i 3 als socis de la Teneu. Vull parlar avui amb la Laia òbvia de la productora Paral·lel 40. Moltes gràcies, Laia. A vosaltres. Que vagi bé, i bon dia. Merci, adiós. Cinema sense límits. Cinema sense fronteres. Cinema sense mesures. En definitiva, cinema sense condicions. Els dimarts d'avui de nou del vespre, quan el cinema es fa ràdio. Avui, a les 9 del vespre, Emma de Música, un programa realitzat i presentat per Maria Quintana. La informació més propera al Just a la Fusta. 6 minuts i arribem al 2.40. A la seguida fem tertúlia amb Jaume, Cambracius i Pep Quintana, però abans una mica de música. Ho fem amb una de les noves cançons. Anem al word que ha publicat album ara fa 15 dies. I que té temes com aquest, que es diu Slow Driving Man, forma part de More Rain, que és aquest disc que acaba de treure. Són la xifra. Són la xifra. Són la xifra. Són la xifra. Són la xifra. Són la xifra. Són la xifra. Són la xifra. Són la xifra. Són la xifra. Són la xifra.