Entrevista a Laia Aubia, cap del projecte DocsBarcelona - 29/12/2016

Passa un minut d'un quart de 12 a aquesta hora el que fem ara és parlar del documental del més que es projecta aquest divendres a la Teneu, és el documental del mes de desembre, titulat una llar al món. Em parlem amb la Laya òbvia, cap del projecte d'Ox Barcelona del mes. Molt bon dia Laya. Hola, bon dia. Per parlar com dèiem d'aquest documental que arriba, que és l'últim de l'any, i que és una llar al món, amb una temàtica que també és una de les temàtiques de l'any a nivell general. Sí, la veritat és que això no ho saps mai quan comences a programar els documentals que faran la graella de tot l'any, però està clar que aquest any si hi ha un tema que havia d'apareixar en la selecció era el tema del refugi. I ho feu més o més des del punt de vista de l'educació, no tant la història en sí de la història del que es podrà veure, no tant de la història del camí que fan, sinó de com viuen el procés educatiu un cop els nens són refugiats. Sí, de fet, ens interessava molt aquesta pel·lícula, perquè això no ho faria al punt de vista de les persones refugiades, sinó de la perspectiva dels infants, que jo crec que són víctimes especialment vulnerables de la situació, però que la vegada, paradoxalment, moltes vegades són el motor que fa que les persones adultes resisteixin i aguantin més el procés dolorós que significa fugir del teu país i arribar a un altre societat. És a dir, que d'una banda poden ser que les persones que sembla que pateixen més tot aquest canvi als nens, perquè són les persones que es poden defensar menys, probablement, però a la vegada són el motor de la resiliència, de la capacitat d'adaptació dels seus pares en els nous països. Exacte, per tant, és una història que no coneixem tant, que no ens ha arribat tant a aquesta altra part. Sí, jo crec que a casa nostra, evidentment, el model és una mica diferent del que es proposa Dinamarca. La part d'una base és que les persones refugiades no estan arribant amb el volum que es va comprometre a l'estat espanyol en el seu moment, però la perspectiva que porta una llar al món és la perspectiva d'un país com Dinamarca, que ja fa temps que és terra d'acollida de molts refugiats, i ho fa a través d'una escola de la Creu Roja, que és una escola exclusivament per nanos refugiats. És a dir, és una escola en la qual els nens de famílies que han demanat l'esil ja estan durant una temporada fins que aprenen l'idioma, fins que aprenen com funciona la societat d'anès, etcètera. Aquí casa nostra és diferent perquè el model de integració de les persones immigrants refugiades és directe, va passar per a directament al centre públic que et toqui, que això també té els avantatges i els inconvenients, però sí que el documental de una llar al món, com que estan a aquest univers, estan acutats, que és el de nanos que venen de molts llocs diferents, i en moltes situacions diferents et permet observar de quina manera serà tenint el nou país, que si tot va bé serà la seva llar a partir d'ara. Exacte, encara que no sigui un model que tinguem aquí, d'alguna manera o altra, pot ser interessant veure quina és la recepció o la manera com s'hi van adaptant uns i altres, perquè no només s'han anat els nens, sinó també els educadors. Exacte, sí, jo crec que si intentéssim fer una extrapolació, que és una altra, potser parlarien de les aules d'acollida que hi ha dintre de les escoles públiques, i en aquest cas és una escola sencera, però és superinteressant a nivell del documental d'una banda la relació entre els educadors i els nens, això per suposat, i de l'altra banda la relació entre els nens, els seus pares i l'escola, el triangle aquest. Quina és la realitat que estan visquant els nens? Jo crec que la reivindicació d'aquest documental és la importància de l'escolarització de les persones immigrants i refugiades en el país d'acollida, perquè en el cas dels nens, l'escola els proporciona un entorn de seguretat, unes rutines, un espai de confort que probablement han perdut després de temps i temps de fugir del seu país d'origen, i en canvi els adults, quan arriben a un país nou, en aquest espai de confort, parteixen de zero, no saben si trobaran feina, sinó no tenen un lloc directe on aprendre l'idioma, és a dir, l'escola és un espai de refugi en si mateix, i jo crec que és la cosa d'un allà del món que és aplicable dinamarca o a qualsevol altre país europeu que és un país d'acollida. Exacte, per tant, segurament a través d'aquests testimonis, podem extrapolar-ho cadascú en la manera d'entendre tota aquesta situació o d'intentar entendre quin és el món que vindrà, d'alguna manera? Sí, i sobretot d'entendre això. Jo crec que de vegades perdem de vista que les persones que han hagut d'escapar de situacions de conflicte o de guerra dels seus països venen amb una motxila bestial, i al final, quan arriben aquí, segurament no ha d'afavorir un tracte més positiu de per si que una altra persona que potser no ha fet aquest trajecte, però sí que és important saber que la seva capacitat d'adaptació no només passa per aprendre l'idioma, passa per superar una sèrie de coses que probablement ens oïn superables, i que, a més a més, és molt diferent el que els hi passa als nens del que els hi passa als adults, perquè una de les coses que apareix aquí en aquest documentari que et deixa molt en xoc és situacions de famílies on els nens i la mare, per exemple, són acceptats en el país i, en canvi, el pare, que és el que ha demanat la condició de refugiats, és a dir, el polític, és aportat al país d'origen. Hi ha separacions d'aquestes que encara fan molt més difícil el camí, que ja és prou difícil per si sol. El doctor és de nens, també, i s'ha entrat ja amb temes vinculats amb qüestions socials, o a altres vegades? Sí, jo crec que ell és un documentalista ja des de fa uns certs anys, ha treballat en molts mitjans, sobretot relacionats amb el perillusisme, el treball, el New York Times, una agència de fotografia de Magnum, i a més a més és professor, que això també jo crec que li dona aquest punt de sensibilitat que per la realitat que està plasmand en aquest documental, i es nota això, perquè el focus està posat també en els educadors i són iguals de protagonistes que els nens, perquè al final els vinculats que aquests educadors creen amb els nens i nenes, encara que sigui només durant un any, el temps que passen allà dintre són vinculats brutals, i són vinculats que també van carregant la motxilla dels educadors, que no es queden en blanc cada cop que canvien de classe o que canvien de curs. I el documental ha passat també aquest documental per a altres, per a alguns festivals, el 2015. Sí, el documental és un documental més cur de l'habitual dels que posem en el nostre cicle, d'on arriba l'hora. I es van dur el premi al millor... En alguns llocs és considerat mig matratge, perquè no arriba als 60 minuts, i AITSA, que és el festival del qual molts dels documentals que seleccionem han passat per allà, aquest documental en concret no només hi va passar sinó que es van dur el premi al millor documental d'aquesta durada, d'una hora de durada, de tots els que van presentar-se el 2015, és a dir, que és un documental més enllà de que el tema és més necessari que mai, és un documental que cinematogràficament és una meravella. Per tant, doncs molt recomanable veure'l, aquest divendres es projecta a la Teneu, com dèiem, a les 8 del vespre, en Denés, subtitulada en català, i és doncs aquest documental del mes que, ara, a nivell de marca, no? Seria d'Ox Barcelona del mes, no, Laya? Sí, de fet, és un procés que ja ve de fa un temps llarg, perquè, bueno, nosaltres, el projecte, el documental del mes, és un projecte que va néixer i que s'ha gestionat sempre des de la mateixa embreta que ha organitzat l'Ox Barcelona, el festival de cinema documental a Barcelona, i amb els anys el que havia anat passant és que, al final, te la donaves que molts dels documentals que després passaven a ser documental del mes havien passat pel festival, pel d'Ox Barcelona, no? Sí. I que, d'alguna manera, el final del que estaves fent amb el documental del mes era fer que una cosa que passa una setmana concreta en unes sales molt específices de Barcelona arribés de tot el territori català i a la resta de l'estat espanyol, i arribés durant tot l'any, no?, que els festivals fa una tasca fantàstica i sobretot en el cap dels documentals, perquè sinó n'hi hauria molts que no es veurien enlloc, però no deixen de ser una cosa puntual, no?, que si te la perds s'ha acabat. I el que intentem amb el d'Ox Barcelona del mes, i per això també li hem canviat el nom, és prolongar la vida d'aquest festival, durant tot l'any, i en un territori molt més ampli, i, a més a més, promoure una cosa que el festival no pot fer, que és l'hàbit de veure documental cada mes, no?, i... Que està començant a canviar, no?, o sigui, que no sé si només gràcies a vosaltres, però en part segurament sí, però sí que la idea del documental hi ha més espectadors, no?, perquè la gent ha començat ja a descobrir que el documental no és un reportatge dels 30 minuts, sinó que és una pel·lícula, i que té una història, i que té uns personatges, i que té una trama, que té tot, no?, que és igual d'emocionar només que una pel·lícula de ficció, i que, cinematogràficament, és igual de rellevant que una pel·lícula de ficció, no? No, el que jo crec aquest any, en el cas del d'Ox Barcelona, el festival com de les escenes mensuals, és l'any més espectadors de la història, de tots els 20 anys que portem treballant en el documental, que més espectadors hem aconseguit portar a les sales, ha sigut un any magnífic, i això demostra el que dius tu, que va canviant, a poc a poc, la idea que la gent té d'anar a veure documental, la capacitat que la gent té de sortir de casa i no veure de tele, de veure d'una sala, amb una pantalla més gran, o sigui que és una feina d'aquestes de formiguetes, que al final, entre tots els que ens hi dediquem, l'hem anat portant a bon camí. Quins són, potser, els que més excitant ha tingut, o els que més rasso han acabat tenint aquest any? D'aquest any, el triomfador inductable és l'estrena del més passat, la teoria sobre cada l'amor, que ha sigut un record d'espectadors, a totes les sales de la xarxa, però no n'hi ha ni una on hagi punxat, i no només no punxat, sinó que, en molts casos, ha duplicat les mitjanes habituals de totes les sales. És una pel·lícula que el festival ja va vendre totes les entrades de les dues sessions, és a dir, que ja teníem una mica d'idea que aniria bé, però que n'és tan bé, ha sigut una sorpresa per tots plegats, o sigui, ha sigut el títol que enganca, la teoria sobre cada l'amor, o ben bé que ha sigut. I l'altra pel·lícula que ha funcionat molt bé tant a nivell de nombre d'espectadors com de les valoracions del públic, perquè també de vegades hi ha pel·lícules que tenen molts aspectadors, però després la valoració que el públic em fa no és tan bona. I l'altra gran triomfador ha sigut una producció catalana, la Joana Villarmes, que també m'has tancat, és veritat, que ha sigut la segona més vista i de moment la millor valorada. Doncs això és el que ha demanat d'aquest 2016, de cara a l'any que ve, alguna cosa que ens puguem desballar? Sí, bueno, iniciem temporada d'aquí quatre dies al mes de gener i ho fem amb una de les pel·lícules del Docs Barcelona Festival d'aquests 2016, que era Diàdia de Candajar, que és una magnífica obra d'un fotògraf de guerra, que per primera vegada falta de la fotografia, és a dir, el paper, per entendre'ns, a la pantalla, a l'audiovisual, al moviment, i que ho fa amb un documental molt personal, que no només es limita a demostrar les atrocitats de la guerra, que ja sabem que són i que són moltes, sinó també la contradicció que senten molts fotògrafs de guerra, aquest diàleg constant entre quan estan fent fotos al país en qüestió i quan tornen a casa seva, i l'addicció que provoca això, el fotoperiodisme de guerra, que té aquesta cosa, que quan tornes a casa i estàs tranquil i la situació és amable i còmoda, necessites tornar a la primera línia del front, encara que la primera línia del front sigui la cosa que té menys sentit del planeta. Doncs molt interessant, també. Anirem parlant, com sempre, i ja sabeu que, un cop al mes, fem aquestes trucades per saber com serà el documental del més que es projecta. En aquest cas, se'n justa la Teneu, i avui hem volgut parlar-ne d'una llar al món que es podrà veure, aquest divendres demà, a Sant Just, últim documental d'aquest 2016, i anem parlant ara avui. Laia, moltes gràcies. Gràcies a vosaltres. Que vagi molt bé. Que tingui una bona entrada d'any. Igualment, molt bon dia. Moltes gràcies. Gràcies. Per Nadal, escolta Ràdio d'Esvern. T'hi esperem. Cada dia, més aprofiteu. 4 de cada 10 vehicles són més respectuosos amb l'aire que respirem. Si el teu nés un, la direcció general de trànsit enviarà una etiqueta ambiental adhesiva, perquè tothom ho sàpiga, enganxa l'alvidre. La via d'àvids és tan necessària com l'aire que respirem. A MDA, metròpolis Barcelona. Gràcies. Justa la fusta. Passant 4 minuts de 2, 4 de 12, ara parlarem de l'espectacle que arriba aquest divendres a Sant Justa. La teniu amb Pau Ribe i de Mortimer. Portaran a sobre de l'escenari l'espectacle Gisà, de la guerra de les galàxies. És un espectacle que, com deia, arriba de mà divendres 30 de desembre a dos quarts d'onze de la nit. I ara en parlem amb en Pau Ribe. El tenim al tacant del telèfon. Molt bon dia. Hola, bon dia. Què tal? Per parlar una mica d'aquest espectacle, d'aquest espectacle que esteu girant per a diferents... Per a tot arreu, perquè porteu uns quants espectacles només a aquesta temporada, ja. Sí, sí. Volem... a diari. Pim-pam, pim-pam, que em guireta pel tot Catalunya. I, bueno, d'acord, està funcionant, però bé. A més, porteu també unes quantes temporades al darrere. No sé si la setzena temporada... Aquesta és la temporada que fa una monofensa. Déu-n'hi-do. Sí. Sí, sí. I... Exacte. Demà arribar-se en just després d'haver passat per diferents pobles i ciutats de Catalunya. I és una mica... la idea d'aquest espectacle és trencar, realment, amb els pastorets tradicionals que tots tenim al cap. Sort d'aquí, el projecte? No, la veritat és que no. Doncs sobretot plegat. Amb això, si no arribem a Caldien, els pastorets del segle XXI, per donar-li una mica de... de raibom amb les tradicions d'aquí. Però no, la veritat és que... Bueno, jo, el que fa anys, em van dir... la regidora d'Ajuntament de Barcelona em va dir, escolta, per què no ho fas? Unes narales i tal, tu i el tot, i jo us programo. I jo vaig dir, bueno, malament. I ens vam posar a preparar cançons, però després, mentre les preparàvem, jo pensava que fa un xico com tu, cantant cançons com aquestes o no. I jo vaig dir, bueno, doncs va, escolta'm, a veure, anem a mirar. Alfrada, com es diu, el dimoni és quad. Qui és, el frac de l'Ibarna? I dimpa amb un fill. Bé, vam començar a fabular una mica, sobretot d'aquesta història, i al final ha sortit d'una història, realment, doncs, superadertiva. I sí, per una banda, és un recital de narales tradicionals, del qual és un recital punt i res més. Sí, sí. Però per altra banda, és tot un espantacle, en què els demòrgims es mereixen, i estan dividits en dos... en dos grups, que són els jugataires, que fan música amb instruments de jovina, i els altres són els reciclaires, que fan música amb instruments de reciclatge, i el mig estic jo, i bueno, és una història super, super, super divertida, i és un exercici de sàtira política, diguem-ne. Clar, per tant, entenc que cada any les aneu afegint coses, i no imagino amb la... El nen actualitzant, perquè clar, la sena política canvia, no? Exacte. I l'any passat, el que es diu, l'emperador, l'emperador de Roma, era l'Obama, aquest any, és el Trump. Clar. I, clar, s'han de canviar tots, l'únic que sembla que aquí no canvia mai és el Rajoy, moltes partallades, no ens el traiem de sobre, ni locos. Per tant, alguns personatges sí que es mantenen, no entenc que... Però gent que us hagi vist, suposo que cada any hi ha l'alicient de veure què poseu de nou aquest any, no? Exacte, exacte. S'ha d'anar fent una... bueno, reestablint les normes un any de dany a l'altre. Clar. Per tant, doncs, sobretot amb aquesta idea de recital de Nadal, i l'element suposo bàsic, que és aquesta sàtira política, la mirada irònica una mica de l'actualitat. Entendent, sí, sí. Per tant, és la gent que vingui preparada entenc, doncs, per riure, sobretot. Com, com? Que la gent vingui amb la intenció aquesta de passar una bona estona de riure a través d'una... La gent és que encara que no vulgui riure, es parteix de caixos de gents. És una cosa que és increïble. Entre els jocs temporals i les ballesades poden anar junts i els cançons que fem als altres i els cançons tradicionals que cantem entre tots i, doncs, és tot plegat. És molt divertit. Només de pensar-hi i d'estar-t'ho explicant, ja rica. Clar, perquè, a més a més, també hi ha l'aliment aquest de que són cançons que la gent coneix, no? Ara parlaves de l'aliments 4, però imagino que la gran majoria tothom les pots reconèixer. Les cançons són el pum-pum-pum, i el rabadà i les cançons que tothom coneix. Les cançons de sempre. Les nostres cançons d'en Nadal. No passa que, clar, hi ha una salsa quan vulguis cantar. És increïble. Es podrà veure, com dèiem, demà dos quarts d'11 quan dura més o menys l'espectacle? Estem cap a les dues hores. Déu-n'hi-do, molt bé. Sí, dues horelles estem. Sí, sí. I ahir vam tenir funció també o no? Sí, sí. Ahir vam tenir funció a Tiana. Com van anar? Van anar molt bé, molt bé, molt bé. Potser vam tenir una caixa i tal, però això és una altra història. Molt bé. No, no, van anar molt bé, molt bé. Però és que últimament surten de sol rodó. Imagina't, 16 anys fent-ho, i cada any posa un mínim de 10 molos. Clar, clar. Una i més. Però hem fet 160 vegades. I cada vegada hi anem afegint coses noves, i de tallets i tal, i gags que ens surten sobre la marxa, i llavors es converteix, es conservem, i els anem afegint, i bueno, en fi. Les cançons són les mateixes o també les neu canvien una mica cada any? No, no, les cançons són les mateixes. És la base i després el que canviem. Les cançons i el guió bàsic és sempre el mateix. Però el que canvies tot a l'escena política és la cosa de... Va, va, va.