Entrevista Josep Ma Martí Rigau, periodista - 16/1/2017

Aquesta setmana tornen les tertúlies de la Teneu. Aquest divendres es podrà... participar a la Tertúlia a les Coinvisibles, 20 anys d'observació directa de la vida parlamentària catalana, que té el títol d'aquesta conferència, que serà Josep Maria Martí Rigau, l'ésbuit del vespre, a la sala piquet de la Teneu. Josep Maria Martí Rigau és periodista i director del programa de Parlament de TV3 des de fa 15 anys. Ara el tenim a l'altre cantó del telèfon. Molt bon dia. Hola, bon dia. Què tal? Aquí més a més, com dèiem, conegut per aquesta faceta del periodista del canal de Parlament, i que, a més a més, ara també ho reculls en un llibre, títolet justament les Coinvisibles, publicat per ara llibres, no? Sí, sí, sí, exactament així. He estat molts anys fent informació per la bandària, i, aleshores, ara que ha arribat, el moment que he hagut d'acabar per una qüestió econòmica, per un hero, el hero de TV3, que he hagut d'acabar prematurament, la meva voluntat, la meva escripció, la informació parlamentària i política des de la televisió de Catalunya, doncs, mira, disposava de temps, disposava de memòria, i bé, crec que m'ha semblat interessant, sí. Clar, perquè, de fet, m'has estat estimoni d'unes quantes èpoques, no, al Parlament? Sí, jo faig, bàsicament, ho divideixo amb 3 grans etapes. És molt simplificar, però, a veure, d'entrada et diré que no és un llibre històric, és un llibre que segueix un fil conductor de les 3 etapes que ha tot seguit, t'ho explicaré, però que no és un llibre allò que la gent es pati i digui, oh, quina cosa més fa xuga, d'història i de polític, no, no, no, ja està farcid d'anècdotes, anècdotes, els terrenys, cor, situacions, aquelles que mira, que ha sigut la sorda d'estar a prop i poder-les veure. Deia, efectivament, són 3 grans etapes, per mi, la primera és la tapa de les majories absolutes de Jordi Pujol, on no hi havia... veníem d'una dictadura i no hi havia absolutament res, i on el Parlament no era el centre de la vida política, perquè realment era la idea fins i tot que era el Balneari, no? Perquè allà no passava mai res, però sí que passaven coses, perquè es anaven aprovant estructures d'estat que han estat molt importants a posteriori, com la majoria TV3 o com els mitjans de públics de ràdio i televisió, com els Mossos d'Esquadra, com l'escola catalana, com la sanitat pública catalana, etcètera. Després, la segona etapa, que és quan ja comença a ser el Parlament el focus mediàtic i periodístic de tot, de Catalunya, i part de l'estat també, és l'època dels tripartits, comença amb Maragall, continua amb Montilla, comença la cultura del pacte, també, entre tres grups, per formar govern, comença l'oposició farotge de convergència i unió, tot i haver guanyat l'oposició. En fi, i aquí es comença la fase de l'estatut, tothom se'n dona compte que l'estatut actual, l'actual en aquell moment, o sigui, que venien de l'any 1980, és una cotilla que impideix que Catalunya es pugui desenvolupar més i s'impulsa un nou estatut. I la tercera etapa, que arriba fins al dia d'avui, i a veure com s'acaba, és l'etapa de la desconecció, és a dir, a partir de la sentència, jo la començo a la sentència del Tribunal Constitucional l'any 2010, que a partir de res, que dues setmanes després, la societat civil agafa el comandament del procés, i a la primera gran manifestació, el juliol del 2010, perdó, i a partir d'aquí hi ha la Presidència d'Artur Mas i la Presidència de Carlos Puigdemont, amb la fórmula de Junts per al Sí, i centenars milers de coses que han passat, i especialment en aquests carrers anys. De fet, també s'ha accelerat tot molt, amb aquesta última etapa, segurament? S'ha accelerat molt, i el Parlament, realment, ara, es farà un focus de tensió mediàtica, de periodística, no només catalana o estatal, sinó també internacional. Perquè en aquests moments el problema de Junts és d'una cosa que és molt poc habitual, i per això hi ha molta tensió, i la necessitat anterior encara n'hi va bé més, eh? Perquè hi ha tres eixuts de debat permanent, sí, per versals. Perquè ara fa un moment he parlat del procés, efectivament, al tema del procés, això és un element que dona molt de joc parlamentari, polític i periodístic. Però, a més a més, el Parlament de Catalunya té l'eix de debat que tenen tots els parlaments del món, treta contra esquerra. Però aquí encara hi ha un tercer element que també és simultàni, que és el de sistema i anti-sistema. Aleshores, esclar, un sistema o anti-sistema, doncs la CUP o Podem, també, no? Aleshores, esclar, simultàniament i de forma transversal, hi ha permanentment, a qualsevol debat, hi ha els tres eixuts i el debat, clar, agafa unes proporcions, no conegudes fins ara, al Parlament de Catalunya. Clar, per tant, tot es va construint, no? Tot és una mica nou, d'alguna manera. Tot és nou, tot és nou. I, a més a més, amb uns canvis que a mi em semblen molt notables i no només estètics, ara gairebé el que és difícil és veure diputats amb corbates o diputades en traji jaqueta. O sigui, això és una qüestió estètica. Però realment, la gran, per mi, la gran aportació, una gran novetat dels darrers anys és també la presència. O sigui, parlava abans de la primera fase, que era un balneari, es deia, el balneari. Realment, el Parlament estava, no sé si allunyat de la vida civil, de la població, però realment tenia una dinàmica que era una i la societat era una altra. Però, en aquests moments, des del 2010, bàsicament, la societat civil entra al Parlament, entra i participa. En comptes de passar, entra i participa. El tema del procés és claríssim. El paper d'Òmnium, de l'ANC, de la Sociedat Municipal d'Independència és claríssim, però que en el tema social, doncs també, arrel del moviment dels indignats, ens fa sortir, mira, doncs podem, i moviments com la CUP, i moviments esramblearis, al Parlament, i també a molts ajuntaments, com el de Barcelona, i a molts altres, aleshores, el fenomen comunse també em refereixo. És clar, és molt interessant, i no sabem bé per on tenirem, perquè no existien precedents. Tres eixos de debat, i la societat civil, que s'interessa, a través de la política, amb les diferents basants, la social o la nacional, i decideix participar. En comptes de manifestar-se pel carrer i tal, no, no. Decideixen participar, cosa que em sembla molt positiu democràticament. Aquí estem, en un moment, en una situació realment apassionant pel carrer de la política, i la veritat és que a veure com acaba tot. Aquest any 2017, per tant, serà clau, una mica, també, dins del Parlament? Tot a punt que sí, tot a punt que sí. I jo crec que sí, que hi haurà el xoc de trens que fa tant de temps que es parla, jo crec que hi som, perquè només s'ha de veure l'estat com a nivell judicial, i a nivell de punitiu, de repressió, utilitzant, evidentment, només mitjans, doncs jurídic, la Fiscalia, el Focat de l'Estat, etcètera, però de unidor. I aquí, i aquí volia, es volia o no, hi ha hagut desobediència, perquè és que el 9N va haver-hi 2.351 persones que van anar a votar. Home, jo estic convençut que tothom que va anar a votar acabam, que jo també hi vaig anar, tothom que va anar a votar, sabia que estava desobeint, això era claríssim. Evidentment, els que ocupaven llocs polítics de representació superior, doncs tenen més responsabilitat, però, o sigui, que aquí la gent ha anat aquí a la societat, vull dir, s'ha perdut la por, aquesta, a la desobediència, i el mandat democràtic que té l'actual govern de la Generalitat, i l'actual majoria del Parlament de Catalunya, és un mandat democràtic sortit de les urnes, perquè la gent va votar majoritàriament, junts pel CIC i després a la CUP, que té aquest comodenominador de la independència, a les hores, tot... mira que hem fet un cert pas enrere, perquè fa un any, exactament, quan s'estava tractant la investidura de Carles Puigdemont, es parlava... s'havia dit, i segur que ho recordaràs, recordaràs els uents, no? Es deia, no, això del referèndum és una pantalla passada. Ara ja, junts pel CIC, va a solir directament la independència. Ara no, ara s'ha tornat a la pantalla, per utilitzar aquells cimbers que es feia servir en aquell moment, de unificar esforços, que, a més, és positiu en aquest sentit, perquè s'amplia a la base, per demanar un referèndum. L'altre motiu, també, és que a nivell internacional, contactes que han anat fent junts pel CIC, el govern, internacionals, i han vist que tothom a nivell internacional, consuls, embeixadors, ministres, extrengers, tothom els diu, escordeu, podeu declarar unilateralment el que vulgueu, però el que us interessa és reconeixement. I el reconeixement internacional només pot ser a partir d'un mandat democràtic, o sigui, un referèndum, per això ara es va cap a... I aquesta aposta. Però això ara acaba, i s'ha d'acabar, i és el compromís també d'acabar els Puigdemont, i ja s'està veient que és una persona honesta, que compreix el que diu, doncs, finals de juny, totes les lleis de desconexió, segons sembla, han d'estar acabades. S'han de votar i, tot seguit, s'ha de convocar el referèndum. Si es podrà fer, si l'estat, com reaccionarà? Que reaccionarà segur, eh, segur, i no bé. Però a partir d'aquí ja ho veurem, però ser-te realment, jo crec que ja falta poc, eh, jo no sé si arribarem al setembre, jo crec que potser abans i tot, o sigui abans a l'agost, o sigui, hi ha d'haver el toc final perquè és clar que això no es pot mantenir, a més a més, aquesta intensitat de la queixa, de la protesta, de la reivindicació, cada 11 de setembre, centenars de milers de persones manifestants, això està molt bé, però ara tenim un final, doncs mira, quatre mesos, quatre, cinc mesos. I no n'hi ha que el culo, eh, ja ho veurem. Clar, ho anirem veient per tant d'aquest any, per tant, doncs, també tindrà aquesta intensitat que comentàvem també al principi, no? Poso que també viure el Parlament des de dintre, fa tenir una altra visió de la política, potser una visió diferent, no sé si més positiva o més humana, o el revés, eh, o potser justament es veuen les víseres. La paraula és aquesta, humana. La idea que he tingut el que he de fer al llibre, també, i una de les llisres bàsiques, a part d'un exercici de memòria personal, és una crònica personal, però el Parlament, els polítics, jo són persones humanes, no? A veure, molts amics meus em diuen, quan parlo així, home, és que tal, és que n'hi ha molts que són la majoria, la majoria de polítics, especialment en l'àmbit local o comarcal, són gent que no és que guanyi diners amb la política, sinó el revés, en deixa de guanyar en relació amb les seves activitats particulars o privades, perquè ho fan per una voluntat de servei, per una vocació social, nacional, i sí que es paguen algun deterrentant que, al fin, que es porta molt malament. Però, aquí, doncs, mira, és el que té més ressò. Però, quan jo dic això, i, hòstia, s'ha d'humanitzar la política, perquè, en definitiva, el Parlament és una col·lectivitat de persones, on hi ha diputats, hi ha periodistes, hi ha funcionaris, hi ha policies, hi ha mesures d'esquadra, i això és una... i funciona com qualsevol empresa, hi ha de tot, hi ha emocions, hi ha simpaties, hi ha antipaties, hi ha relacions sentimentals, hi ha de tot, eh, és com una grada empresa. I, clar, quan dic això, doncs, tinc varios amics, que em diuen tu tens com la síndrome d'estocolm, no? De tant, està envoltat de polítics o de tant, abduït. Home, això és... Bé, simpàtic el tema, la similitud, però, realment, no estic d'acord, perquè, realment, crec que s'ha d'humanitzar els polítics, són una representació de la societat. No són ni millors ni pitjors, hi ha de millors, hi ha de pitjors, hi ha de bons, hi ha de dolents, hi ha de simpàtics, hi ha de antipatis... són un element més de la societat. I com que és el sistema democràtic, que continua sent, amb les seves imperfeccions, el que, com a mínim, jo crec, és el millor, o el menys dolent, doncs, escolta, i hem de creure, i realment és això, s'ha d'humanitzar una mica, per treure-li també aquella vegada s'envolta tot, s'envolica, s'envolcalla tot amb una aura de gran beneficència, clar, en declaració, no, si les coses són més simples que tot això. Tots són persones i ens hem d'entendre tots. De tots aquests anys o aquests temps, el que més la sorpresa ha estat justament l'excel·lada d'aquests últims anys, aquest últim etapi, o hi ha algun altre moment que també hagi estat clau? A mi em sembla que és realment quan... El moment més emotiu per mi, sí. El moment més emotiu va ser, fixat, no? Hi ha hagut molts, de jornades històriques en els terrestres, hi ha hagut molts, per mi, el més emotiu, i que realment, a partir d'aquell moment, vaig tenir la percepció, i no sóc únic, eh?, de dir, està passant alguna cosa important, va ser quan es va aprovar l'estatut, però l'estatut del que va impulsar pas pel Maragall, i estem parlant de l'any 2005. Va haver-hi el 30 de setembre del 2005, i va haver una... la sessió es va aprovar, es va votar, i la sensació d'unitat, tothom... Tots els diuen que en aquell moment el PSC, evidentment, estava a favor d'aquell estatut, iniciativa, convergència i unió... Tots els grups accepta el Partit Popular, però el Partit Popular va votar a contracorps. Evidentment, era el Partit Popular de Josep Piqué, no era el de l'actual, el de l'Idavat per sàncies que macho, etcètera, no era el de Josep Piqué, que en els debats en comissió previs, el que s'aprovés en el ple aquell estatut, aquell projecte, amb diversos aspectes de l'Estatut, s'havien extingut, i no hi estaven en contra. Per exemple, la representació interracial de Catalunya, el PP, català, en aquell moment, no hi estaven en contra. Imagina't, si s'ha parlat després, que si les hem bajat... Sí, sí, tant. Com a mínim, no estaven en contra. I van intentar, amb consta, que Josep Piqué i Francesc Vendrell, van intentar que Madrid els autoritzés abstener-se. En tot cas, no va ser així, van haver de votar no, però quan es va aprovar, tots els diuen, va haver-hi una emoció contínua d'aquell dia, d'unitat, perquè allò era el 92% del Parlament, d'en Pèus aplaudint, i després tothom cantant els cagadors, inclosos als diputats del Partit Popular. D'en Pèus, en respecte, o sigui, després hem vist allò, que ara uns se'n van, els altres queden asseguts, els altres creuen banderes, o sigui... Tot això, en aquell moment, va ser respecte, i una sensació d'unitat, que realment aquell dia posava la pell de gallina. I després hi ha hagut moltes altres proclamacions, i votacions històriques, i espero que continuarem veient-ne. Però aquell dia, realment, es tenia la sensació que s'inciava una cosa important imida, perquè, esclar, a partir d'aquí, bé després, al cap de 5 anys, la sentència del Constitucional, entre mig, quan el Partit Popular a nivell estatal comença a recollir signatures en cont, etcètera, i es comença a enrerear l'ambient fins a arribar al dia d'avui. Però clar, és un principi, que marca, doncs... A més, el llibre també recorda algunes anècdotes, que tota la part que dèiem al principi fa una estona de la part humana, també ho trobem, del que es viu com una casa gran que em seria el Parlament, però que també hi passen coses, en un sentit més cotidià. Passen moltes coses, explico moltíssimes, i no sé, per exemple, a principi de tot era molt més casual quan he dit l'etapa del Balneari, i llavors hi havia el problema, perquè és clar, que a la guerra civil els franquistes van tapiar el Parlament, en comptes d'anar a arrocar-ho i tal, van mantenir l'edifici, però el que era l'amicicle va estar tapiat, va estar 40 anys tapiat, o sigui, és allò de l'estrus, no? Mira, si no ho veig, no ha existit. I, aleshores, això implica que es va conservar raonablement bé, llavors, amb la transició política, van tirar del taball les parets, i el van, allò, li van rentar la cara, no? Però, os fa, els coloms es van acostumar, els coloms del part de la ciutadella de Barcelona, hi ha forces, es van acostumar, van trobar esquerlles i forats, i això ja entraven a fer els nius a dintre, i és clar, costa, costa, amb els animals, treure'ls i els costums, i a vegades s'havia donat el cas, que això com una part anecdòtica, que abans de començar el ple, doncs havien entraven els coloms, i abans d'entrar-se en els diputats, els uixers amb unes escombres llargues que tenien pam-pam, jo començava el ple, un quart de la tarda o un minut tard, perquè a cop s'escombra havien de treure els coloms que estaven dins. Això a la part així és simpàtica, després, que hi ha hagut, també explico, no explico noms, perquè no crea compromisos, però sí que hi ha hagut, i ja només faltaria, relacions sentimentals entre diputats, d'uns grups i d'altres, i alguns diries que ara hi quina insegurisme, doncs un cessap, perquè és bastant públic, és el de Inés Arrimadas, amb un que era diputat de Comerciació Unió, el Xavi Sima, aquest com que cessap és públic i s'han casat ara fa aquest estil... Aquest es pot dir? Que l'explico, però n'hi ha hagut altres de molts sonats, de convergents amb socialistes, i avui, però és absolutament normal. I després, a nivell de glamour, hi ha una de glamour, perquè també, també hi ha hagut moments molt glamurosos, a l'aplaudiment de Catalunya. L'explico, a mi, personalment, des que, com a representant del gènere masculí, a mi em va sobtar bastant. Després m'he comentat amb senyores, amb noies, i des que des d'una hòpiga femenina no es veu tan estrafalari. Mira, el glamour, per mi, entra al Parlament, entra en diverses vegades, la que va venir el Richard Gher, imagina't-ho, va acompanyant el Dalai Lama una visita, aquell dia va ser un impacte, però el glamour, glamour, ve amb la reina nord de Jordània, que feien un acte contra les mines antipersona, les guerres i tal, i la reina nord que ho apadrinava venia d'aquest acte a Barcelona, i les sessions es feien al Parlament de Catalunya. La reina nord és una senyora, això, és el glamour fet a persona, no? Allò, la idea que jo tenia, com a mínim. I va sobtant el Parlament de Catalunya, que tres setmanes, dues, tres setmanes abans, parlaven d'enviar des de Jordània, des de Man, que s'hi esplau, un comunicat, que s'hi esplau, els enviessin, fotografies, amb color del lloc de la sala, on passaria la sessió, i per tot on passaria la reina. Però recalcaven que fos en color. Aquí al Parlament, tothom, els responsables van creure que era una qüestió de seguretat, i s'hi van enviar. Però no, resulta que unes setmanes abans van venir-nos a la seguretat de Jordània, no? I a mirar el normal, apèn de mi, i els van dir, no, ja els hem enviat unes fotos, no, a nosaltres no. Saps per què les volia, les fotografies? Les vestits, no, imagino? Per combinar, sí, sí. Després també va demanar... que no ho va fer servir, però va demanar, que hi hagués un despatx a la seva disposició amb un mirall, per deixar, si considerava ell, que havia de canviar-se la roba, veu per canviar-se la roba, un mirall, i, i això és curiós, unes flors, vives, o sigui, que no fos en el pràctic, i de color blanc. Va demanar això, sí. Però realment les fotografies en color era per veure com combinava ella la roba, i això que va portar, amb això ja ho vam fer veure, i les noies, els funcionaris de el Parlament, va portar una brusa d'un color gris especial que combinava amb les diferents dependències on estava, perquè Parlament, saps que té passos perduts rosa, passos perduts de marbre, doncs hi havia un tipus de gris que combinava amb tot, amb tots els marbres que havia de passar. O sigui que... Algú l'amor també ha entrat al Parlament de Catalunya. Doncs Déu n'hi do, de tot plegat, se'n parlarà aquest divendres, com deien en aquesta tertúlia que organitza la Teneu, el Cicle de la Tertúlies de la Teneu, serà a partir de les 8 del vespre, a la sala piquet de la Teneu, amb Josep Maria, Martí i Rigau, avui hem pogut parlar amb ell aquí al Justa de la Frusta, moltes gràcies, ha estat un plaer que vagi molt bé, i pinta-li a vendre'n.