Entrevista a Laia Aubia. membre de DocsBarcelona - 25/1/2017

Un minut i un quart de 12, que estarà el que fem més per parlar del dox Barcelona, del més que arribar, aquest divendres a Sant Just, a la Taneu. Es podrà veure diaris de Cantejar, de l'Ui Palau i d'Iving Aleguer, a l'esbuit del vespre, a la sala del cinquantanari de la Taneu, i com que, a més, el que fem és parlar amb la Laia òvia, de dox Barcelona. Molt bon dia, Laia. Hola, bon dia. Per parlar d'aquest primer documental que arriba l'any que ho fem l'última setmana, és al de gener, i com deia més, aquest diari és de Cantejar, que s'endinça en la mirada d'un fotògraf de guerra. Sí, sí, diaris de Cantejar és una pel·lícula firmada i protagonitzada per a un fotògraf, un fotoperiodista de guerra, i en aquest cas es retrata la seva experiència durant 5 anys a l'Afganistan. I crec que és un exercici molt interessant, perquè és la primera vegada que aquest fotògraf fa el pas de la fotografia, o sigui, de la imatge estàtica, és a dir, de la foto, a la imatge en moviment, és a dir, el documental. I això li serveix, no només per explicar la brutalitat de la guerra, que jo crec que amb la seva prou fotografia que ja ho feia, sinó també tot d'altres coses que potser les fotos no li permeten transmetre, com són el dilema interior, quan tornen al seu país i la seva vida tranquila d'allà on prou bé, o fins i tot el sense sentit de la guerra, d'un conflicte com el d'Afganistan, en aquest cas, que s'allarga tant de temps i anys, i que jo crec que ha perdut fins i tot l'objectiu final. Clar, suposo que, a més a més, també la mirada, aquesta mirada es va transformant, no? Sí, de fet, el documental, com que està rodat durant tants anys, és a dir, això comença el 2004, crec que acaba el 2010, són 5 anys i són 5 o 6 viatges a l'Afganistan, la seva posició del que va a cobrir és molt diferent, perquè al principi hi va amb un optimisme o amb una idea del que trobarà i, a mesura que va avançant, va canviant el focus fins i tot de les seves fotos, o sigui, veus unes fotos que al principi són determinats temes de guerra i que al final acaben sent una altra cosa. Clar, per tant, també és veritat que nosaltres anem més o menys amb la distància o de tant en tant anem sentint coses d'aquestes guerres, que al principi ens queda lluny, i que la manera d'explicar-nos-les, possiblement, sigui molt diferent com ho sentim quan llegim els diaris o mirem algunes notícies, que no si ens en dinsem, no?, de dir, doncs, va, vaig a mirar un documental durant una hora i des d'aquest punt de vista, no? Sí, i, a més a més, tenen en compte que el que dius tu no és que el documental és snorre i pic, i que en canvi, per recollir les fotografies que s'han publicat de l'Oi Palau a mitjans darrere del món, ha estat dies i dies i dies allà, no?, i només amb aquesta hora i mitja documental ja t'adones que la guerra és avorrida, és com dir-ho, no?, és un deixar passar el temps, i quan aquest pas del temps, a més a més, no té cap sentit o no té cap objectiu final, encara es converteix més lent, i una mica lluitar contra tot això també és una cosa que els, suposo que tenen els periodistes redactors, com els fotògrafs, han de gestionar, perquè això també acaba afectant la seva visió de allò que estan redactant o fotografiant. Clar, és impactant, creus que la gent sortirà impactada, defensar aquest documental? Sí, jo crec que la fotografia o l'aproximació que l'Oi Palau fa a la guerra és com molt frontal, no?, és a dir, les fotografies són directes, no hi ha filtre, i jo crec que només les fotografies, les tradicis del documental ja et deixarien molt tocant, però a més a més el documental va afegit amb una carrera emocional personal del que hi ha darrere de la càmera, que normalment les fotografies no recullen, les fotografies és el que hi ha davant, i en aquest documental tens el que hi ha davant i el que hi ha darrere, amb el qual crec que l'experiència és intensa, i a més a més per això que et veia, vam tenir el Plàssic Garcia Planes, un periodista de la Guàrdia, capaç dels pocs periodistes europeus que va poder entrar a Cabull durant la guerra de Afganistans, i ja el que fa aquest noi és un periodisme molt frontal, i a mi m'interessa com més un periodisme lateral, de buscar les històries que passen en aquell país, que no tenen directament a veure amb la guerra, però que són guerra, no?, doncs no, el Lui Palo no se'n va pels laterals, se'n va directa de cara. Per tant, per això l'impacte és més gran, perquè de vegades és veritat que si ens trobem en històries laterals és més fàcil entrar-hi, i potser perquè és més amable, en recometes. Exacte. Sí, potser és això, és més amable, i hi ha un temps com de digestió. En canvi, les fotografies del Lui Palo i els seus diaris escris són d'algú que et xoca de cara, i que, a més a més, és una relació molt particular del Lui Palo, en aquest cas, hi ha com dues maneres de fer periodisme en conflictes bèl·lics, un és incrustat en una unitat de l'exèrcit, i que això és el que fan molts periodistes, i l'altre és anar per lliure i moure-t'ho més o menys autònomament en el país on et trobis. Lui Palo va incrustat en una unitat de l'exèrcit, per tant, també la realitat que viu és una i no és una altra. El documental es va veure al Docs Barcelona el 2016, però passa també per altres festivals, no? Sí, no només es va veure al Docs, sinó que va ser la imatge del Docs de l'any passat. Que no tenia el que d'acord. El poster del Docs era una fotografia de Lui Palo, que és el poster de diàdis de Candahar, que és aquesta imatge d'un home, d'ulls clars, de pança a la cara amb unes mans contenides a vermell, i sí, sí, la veritat és que ha fet recorregut, però no n'ha fet tant aquest festival com aquest documental com altres, sí que ha fet molt recorregut a Estats Units, però va ser una d'aquestes petites perles que el Docs Barcelona va descobrir, perquè per primera vegada, l'any passat, en el Docs, vam obrir la convocatòria a qualsevol documental que es presentés. Fins ara el Docs Barcelona es leccionava, ha dit, coses que li semblaven interessants als programadors. L'any passat va ser el primer any que vam dir presenteu projectes gent de tot el món, i aquesta és una de les que va arribar d'aquesta manera, que no l'haguéssim detectat, sinó que l'haguéssim obert la convocatòria, per tant és com una petita... Que interessant. Sí, una coseta que hem descobert. Per cert, que el Docs Barcelona d'aquest any teniu suposo ja dades, i imagino que ja ho teniu tot més o menys a punt. Sí, és l'última setmana de maig, com l'any passat, és possible que aquest any ho allarguem un parell de setmanes, en el lloc que una sola com sempre era, i just d'aquest dia s'està tancant la programació, o sigui que aviat la tindrem algú titular. D'acord, ja anirem parlant. Bé, en tot cas, com dèiem, aquest divendres, pot veure aquest diari és de Can Tejar, me'l van de les festivals, com dèiem, i a més a més aquí s'han just el que explicàvem ara, que el documental d'arriba, doncs, el Doc del Més, arriba a l'última setmana, està funcionant, ha funcionat en altres sales on s'ha projectat durant aquest gener? Molt bé, la veritat és que el Més de gener no sabem què passa, però és un bon Més. Sí? Al Doc del Més. No sé si la gent torna de vacances amb les coses. Més ganes de saber, no sé. Però és un Més que històricament funciona molt bé, i amb diaris de Can Tejar està funcionant molt bé. Crec que el fotoperiodisme és una cosa que entra molt bé i que interessa. Doncs, ens n'agrarem també, esperem que també faci així, a Sant Just, i com dèiem, aquest divendres a les 8 del vespre, la versió és en aquest cas, a més en anglès, versió original sempre, però en aquest cas en anglès, per tant també, més fàcil, l'evitement també és subtítolada en català, i això entrades a 5 euros, pels socis la teniu a 3 euros. Hem parlat amb la Laia òbvia del Docs Barcelona. Gràcies, Laia. Gràcies a vosaltres. Que vagi molt bé i fins a més que bé. Bon dia. I després de parlar del Docs Barcelona, de seguida ens anem en l'àmbit esportiu, farem tertúlia esportiva amb poca estona, arribem a 6 minuts a 2 quarts de 12, després de la publicitat ens hi posarem. Beus de la parròquia. Compartirem experiències, espiritualitat, notícies d'actualitat, i parlarem sobre la visió ecològica del visbe de Roma Francesc. Els dimecres a 2 quarts d'avui del vespre i en diferit els dissabtes a 2 quarts d'onze del matí. Beus de la parròquia. 60 i més. El magasin fet per gent gran per a tothom que ens vulgueu escoltar. Actualitat, cinema, art, teatre, poesia, divulgació de temes interessants, entrevistes, tot allò que paga la pena té ser comentat tots els dimecres a les 8 del vespre i, en segona audició, els dissabtes a les 11 en punt del matí. Recordeu, 60 i més. Ara bé, un programa per arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dades de caducitat. Des del cap de Sant Just posem a la teva disposició la meva salut. La meva salut és un espai de consulta personal i intransferible on pots disposar de la teva informació de salut i fer tràmits electrònics de forma segura i confidencial. La meva salut és un espai de consulta personal i intransferible on pots disposar de la teva informació de salut i fer tràmits electrònics de forma segura i confidencial. Tens 18 anys i una adreça de correu electrònic acosta't al nostre cap i porta la teva tarjeta sanitària i el DMI i t'informarem sobre com hi pots accedir. Fem salut per tu. Cap Sant Just ha vingut a la indústria sense nom. Fem salut per tu. Fem salut per tu. Fem salut per tu. Fem salut per tu. Fem salut per tu. Fem salut per tu. No t'ho ha volgut trobar? No ho t'ho ha volgut trobar. És més problemàtic. Tothom està enfocant de cara a la neu. El fet de demà dematir el terra, el gel, i el que s'hauria de fer amb consta que està tirant salt per als carrer. Encara que no n'hi havia per el tema de la gent. El que és bastant més segur a part de la neu que no és tan segur, Pots portar problemes i s'enjuus amb tanta pujada i baixada pots tenir més d'un problema. No és una mala iniciativa, tira salt, però no parlaneu d'aquesta nit si no pel gel de mal de matí. I demà els que vagin al Camp Nou tindran fred, no? Fret. No plaurà. No. Hi ha una pausa, fins a dir, ja n'has dissabte. No plaurà... ja veurem quan acabi el partit. Si a la nit començaria a ploure. Molt poquet, és molt poca cosa, pots anar amb moto, no passarà res, però a la nit podria començar. Va tenir, s'ha de ser molt furofo per demà a l'estàlia. Sí? Home, la colla va. Una mateta, una mateta... Jo de la colla futbolera que tenim, un 30% se'n va al camp. Jo de la colla futbolera que tenim... Que ens han convocat avui perquè demà no és tan gran. De la colla futbolera que tenim, que tots som socis i tots tenim agonament, i va un 0%. Veus? Perquè te hi ha en Carme l'agradat. Clar, després voleu que l'equip guanyi. Ja hem quedat a un bar on ens menjarem un serranito. On queda jo dels tribuneros, que només anaven els dies que fa sol i s'està bé. Allà veus elance a bar i ha dit-ho...