Entrevista a Silvia Querini, editora de Lumen - 26/1/2017

I aquesta, el que fem és parlar de literatura, perquè Caliura té organitzar per aquest dijous un vespre de clàssics per parlar de Natàlia Ginsburg, novel·lista, sagista, dramaturga i política italiana que va morir l'any 91. L'acte anirà de la mà de les editores, Maria Vullgas, de Club Editor i de Silvia Querini, de Lumen. Aquí tenim ara l'altre cantó del telèfon. Molt bon dia. Hola, bonjour. Bonjour, exacte. Exacte. Que serà la protagonista d'aquest dijous. I una escritura que aquí, a nostre, l'estem com descobrint en els últims anys, de les últimes publicacions, les últimes traduccions que han arribat tant en català com en castellà. Sí, la veritat és que... jo diria que ha de proponer, que ha de ser un proposer, que ha de ser un inaugurar esas lecturas de Natàlia Ginsburg que nació hace ahora 101 años, y que, sin embargo, tienen un mensaje que es absolutamente actual y puede servir para todas las mujeres y los hombres que quieren encontrar un espacio propio en la literatura. Exacte, no? Al punto de que yo el sábado estaba yendo en streaming la marcha de las mujeres en Washington, y lo que hice fue apuntar a Natalia Ginsburg a la marcha. Como ella no podía, pues... Perquè volia estar tallada. Y como ella apunté a Sara... a Elsa Morante, a Doris Lessing, y a todas esas mujeres que creo, hubieran participado de la marcha. Exacte, és com un descobriment que estem fent ara, i sobretot és un descobriment perquè, quan la llegeixes, de dones, el que deies, que són alguns temes que... Ella va néixer fa 101 anys, però si hagués nascut fa 20 anys, segurament podria haver escrit el mateix que signava llavors, no? Yo creo que sí, entre otras cosas, porque tiene una visión, digamos, muy avanzada, por lo que era su época, de lo que... de cuál era el papel de la mujer. Y lo vivió en carne propia, es decir, Natalia Ginsburg no habla desde la teoría, habla desde la práctica, y puedo decirte que su práctica no fue fácil. Natalia Ginsburg se encontró en Roma, cuando era todavía joven, viuda de Leone Ginsburg, que fue uno de los hombres que más luchó en contra del fascismo italiano, y que murió torturado en una cárcel de Roma, y tenía tres hijos. Es decir, que tuvo que hacerse cargo de una familia, y además, trabajar en la editorial einaudí, y además, escribir sus propios textos. Eh... Que les pot. Quiero resumir un poco cuál fue la vida de Natalia, y decir que ese feminismo que creo que está hecho a base de sentido común, era algo que ella vivía cada día. Clar, tenia dintre directament, no? Exacte, sí. Era su día a día. I per tant, doncs, d'alguna manera, segons com és trist, que els textos que el que escrivia fa un munt d'anys, encara ara tingui aquesta vigència, però la d'alguna també ho fa universal. En el fons, tenim molts textos que estan escrites fa un munt d'anys, i que llegits ara encara tenen tot el seu valor. És un propó, una mica la prova d'algodó, d'algodó per saber si un texto puede convertirse en un clásico. Si tú puedes verlo al cabo de muchos años, y aún te está contando cosas de ti misma que no sabías, ese es un clásico. Clar, aquesta és la clau, no? Una mica? Perdón. Aquesta és la clau, no? Una mica, segurament? Clar, és la clau, és la clau per a Natalia Ginsburg, però és la clau, repito, per a tota la bona literatura. La bona literatura tiene... tiene un tempo, que no es un tiempo. Tiene el tempo de la narratividad que mantiene su vigencia y su calidad, a lo largo, no solo de los años cronológicos, sino de la vida de una persona. No es lo mismo leer a Natalia Ginsburg cuando se tienen 18 años, que cuando se tienen 60. La trobes coses diferents, no? Tiene palabras para todas. Ahora, justamente, se publica la Ciutat i la Casa en catalán, Club Editor, i en castellà, Perlument, i en aquesta obra en concret, Silvia, què hi trobarem? Mucha soledad, mucho aislamiento. Mucho... Vamos a ver. Vemos la cara oscura de lo que fue el cuarto propio de Virginia Woolf. ¿Mal? Es decir, hay cuartos propios que quizá convenga no visitar. Y Natalia Ginsburg los pone, digamos, en delier, los pone encima de la mesa para que sepamos que a veces ese aislamiento, ese quejarse y no hacer, puede llevarnos a cuartos oscuros, además de ser propios. Y eso no es conveniente para nadie, ni para los hombres, ni para las mujeres. I tant. És una mica abertant. El que trobem en aquesta última obra, com dèiem que editeu ara, o que acaba de sortir pràcticament, que es comentarà abertant d'aquesta novetat parlareu de Ginsburg, i dèiem que és el principi, aquesta idea de la literatura femenina, i que, d'alguna manera, també els últims anys estan sortint tan noves veus com veus que comencen a arribar i que fa més temps existeixen. Què té la literatura femenina de diferent, no? És els temes, és el tractament. Vosaltres, que des de l'Umeneu, ha apostat bastant per aquí. Esta es una pregunta trampa. Mira, Jozo, como editora, no estoy especialmente a favor de la literatura femenina. Estoy a favor de la buena literatura. En general. En general. Puedo decirte que puestos a elegir, porque recibimos material cada día, y nuestras opciones son infinitas, bueno, infinitas, no, pero finitas, digamos, de una manera pues muy generosa, porque recibimos del orden de las 70 propuestas por semana, en un ministerial tan pequeño. Yo me decanto por la mirada femenina, que no tiene que estar que coincidir exactamente con el sexo de quien escribe. Claro. Me explico mejor. Compto, David. David Grossman. Son hombres. Pero su mirada hacia el mundo es una mirada femenina. Y por mirada femenina, yo entiendo aquella mirada que se fija en los detalles. Que no ondea banderas. Y que es especialmente piadosa con el otro. Misericordiosa, diría yo. Misericordiosa en el sentido laico de la palabra. Misericordia es la capacidad de saberse colocar en el lugar del otro. Claro. Y creo que Natalia Glinsburg lo sabe hacer, pero lo sabe hacer con Toyvin y David Grossman. Por lo tanto, repito, no estoy ni a favor ni en contra de la literatura femenina. Estoy a favor de la mirada femenina, sencillamente porque me parece más interesante. La tiqueta aquesta que he fet jo, en aquesta pregunta de literatura femenina, creus que justament jugant una mica en contra de la literatura com la de Natalia Glinsburg o d'altres literatures que se'ls posa aquesta tiqueta, i llavors hi ha gent que diu, ui, que va aquí, no? Bueno, cuando dices hay gente, yo diría que hay hombres. Es decir, mi queja es que los hombres, en general, no leen a las mujeres. No se trata tanto de que las mujeres escriban más o menos, que las mujeres escriban mejor o peor. Me gustaría mucho que los hombres empezaran a descubrirnos, a descubrir lo que se ha dado en llamar la literatura femenina. Es triste que haya que darle un premio Nobel a la señora Alice Mungo o la señora Toni Morrison para que un hombre se acerque a su literatura. Prefereixen homes, en general, no? Vols dir? Los chicos entraran en una librería que se acercaran a un libro firmado por una mujer sin ningún tipo de prejuicio. Igual que ho fem les dones, no? Jo almenys com vaig a la llibraria, m'és igual si és una monadona. Exactament. I creus que això està començant a canviar o no? Creo que es más un deseo de, digamos, nuestro que una realidad. Estamos haciendo todo lo que sabemos y más para que los hombres también se acerquen a lo que escriben las mujeres. Dicho eso. No estoy diciendo que todas las mujeres escriban bien. Lo que pido es que los hombres se acerquen a la buena literatura femenina, ni más ni menos. Exacte. Ara parlaves de l'Ismuntro, també. Hem parlat de Natalia Guinsburg. Algú altre nom que creguis, Sílvia, des del teu punt de vista, algun nom de més dones que creguis que hem de llegir? Elsa Morante. Elena Ferrante. Espera que voy con más. Pues, por ejemplo, no sé, Dara Moreno. Son persona, dejémoslo así, son personas que miran el mundo con una especial atención hacia los detalles. Y en esos detalles, como bien dice Alice Mungo, se descubren cosas, se descubren detalles que pueden servir para preguntar mejor a nuestra vida. ¿Qué tal tenemos que llevarlas? Yo siempre digo que un buen libro hace que tú seas distinta cuando lo acabes. Tú eres de la cierta manera cuando arrancas un libro y cuando acabas tienes mejores preguntas que hacerle a la vida. Las personas que escriben desde la mirada femenina prestan especial atención a esas maneras de preguntar. Y de ahí mi defensa de la mirada femenina, para hombres y para mujeres. A qualsevol que vulgui llegir, d'alguna manera. Exactament. Nosaltres sí que et deies, potser no ha crescut el nombre de l'actors en aquest sentit, però potser és una cosa més interessant. Des del món editorial, des del món dels llibreters, han visibilitzat-ho, o han destacat que això existeix, i que sempre ha existit, i ha de treure d'intentar que arribi més gent. Estàs parlant de la literatura femenina? Sí. Creo que incluso hay una discriminación positiva a favor de las mujeres escritoras. Te lo digo tan cual. Y sé que me la estoy jugando. Yo repito, estoy a favor de la buena literatura de mirada femenina. Y no me importa si quien la escribe es un hombre. Ah, darrere de l'Ena Ferranter hi ha molt de debat, no?, aquest sentit, també? Sí, muchísimo. Ya ves, pura escritura, no sabemos quién va detrás. Pero ahí sí que hay una mirada especial. Hacía los detalles de lo que puede ser una relación entre dos seres humanos, que de alguna manera le da la vuelta a los tópicos. Cuando tú estás preparada para leer, para habitar un nuevo tópico, Elena Ferranter consigue darle la vuelta completamente y te deja desnuda, desnuda delante de tu vida. Esa es la clave de la buena literatura. Estem parlant amb Silvia Kerín i que demà serà Sant Justa, aquell llibre té en aquest vespre de clàssics. Bé, ens parlaven a Natàlia Guinsburg, també amb l'editora Maria Vullgas de Club Editor. El món editorial, Silvia, des del teu punt de vista, està ara, no?, a 2017. Estan en un bon moment, sortint d'un moment difícil en quin punt ho veus? Te cuento un secreto. Ahora que ya de... Nadie nos oye. Llevo 40 años en la profesión. Y siempre estamos en crisis. Siempre. Nunca he vivido, digamos, un momento feliz para, digamos, lo que es nuestra profesión. Pero yo creo que la gente está volviendo a redescubrir la buena literatura y la buena factura de los libros como objetos. Me explico mejor. Está aprendiendo poco a poco a colocar la lectura del lado del placer. Sí. Y eso no es fácil en un país donde hay lecturas obligatorias. Estás en... Porque, como comprenderás, no hay futbolín obligatorio. Ni hay Facebook obligatorio. Y, en cambio, sí, siguen habiendo lecturas obligatorias. Invitar a la gente a que empiece a entender que un buen libro suele tener un precio que está alrededor de la mitad de una cena mediocre en Barcelona, en Madrid, en Huelvo, en cualquier ciudad de España. Y te da muchísimo más placer. Es complicado, pero creo que lo estamos consiguiendo. Doncs avui, digueu-us els quarts d'avui del vespre, a la llibreria que el llibre té al carrer Bonavista, aquest vespre de clàssics, separada de Natàlia Ginsburg, amb Maria Vullgas i Silvia Querinim, que hem pogut parlar. Avui ha estat un plaer, Silvia. Moltes gràcies, i que vagi molt bé. Arriberer, sí. Que vagi bé, bon dia. En... en la llibreria. Perfecte. Vinga, gràcies. Bon dia. Estem escoltant Justa la Fusta. Benvinguts a Babilònia, on la cultura és la protagonista. Un espai de crítica cultural que cada dijous de 9 a 10 del vespre comentarà els millors llibres, les exposicions més interessants, els concerts més emocionants, les pel·lícules i obres de teatre més destacades de la cartallera, sense deixar de banda el debat de la més rabiosa actualitat. Ja us sabeu a Babilòniers. No us ho perdeu. Dijous de 9 a 10 del vespre, Babilònia. Bona nit. Passen 3 minuts de dos quarts de 12. Aquesta hora el que fem és tertúlia amb la Montse de la Ria, la Linda Santa Bàrbara i en Jordi Agulló. Molt bon dia. Què tal? Bon dia. No la tenim aquí. La saludem des d'aquí els micròfons per tornar-la a tenir la setmana que ve. Exacte, exacte. Avui tenim dia d'hivern, dies de fred. No ha nevat a Sant Just, per sort, segurament. Però bé, és el que tocava, no? Aquest fred sou de fred vosaltres o no? No ho recordo quan ho hem parlat aquí a la tertúlia. No, no ho sé, jo de fred no. El fred a mi m'agrada molt. T'ho t'agrada? Sí, som de fred. Tu ets de fred? No, no m'agrada. No m'agrada gent de mica. I ahir tindran estat quasi un atac d'encetat per culpa al fred. Per culpa al fred. Jo crec que suporto més bé el fred que la calor. Que no. Les dues coses la suporto, però avui hi ha... Et trena a casa meva, normalment, les persones que venen, i diuen, ai, no sé com no tens fred aquí, perquè en realitat tinc molt pocs a per ells, que escalfi la casa, ja m'he estat tot obert, i esclar, encara menys. I jo hi posaves una brigueta, un jersei, i tal. No, sí, que a vegades també és clar. Saps el que és molt agraït, i això jo penso que, que a vegades, moltes de les neures que tenim, se n'anirien, si petits moments, els disfrutessin. Per exemple, veient aquests pobres que fa pena vergonya, i fa tot el que tu vulguis, de veure aquestes gent que està dintre d'aquestes tendes de campanya amb aquest fred i aquesta cosa. Doncs aleshores, quan fa fred, ficar-te en el llit, poder-te tapar... Jo sí, això de vegades és com un petit plaer, que dic, disfrut-el, disfrut-el, i amb això penseu que som els privilegiats. Aleshores, en allà sí, que, com si diguéssim, em reconforta l'escalforeta del llit. Ara, independentment d'això, si fa fred, però, hòstia, és Lively. Lively, que diuen els ingles. Sí que tenim la sort de poder-te... Qui és vivificant, que tampoc no és com per quedar esturats o amb aquesta angoixa que tu dius, Jordi, que ara m'agradaria que l'expliquessis, això que dius d'haver passat fred. Com et va sentir? Vaig arribar a casa i... Descomposa el vent i l'aire ja et passa. El vent i l'aire ja descomposa. Això de ser diabètic, el que sigui... Ja em va passar aquest famós 10 de febrer del 2010, que van caure els arbres, i ja em va passar el xurt i a passejar, que he de passejar, per a que massa sucre, i vas tornar a casa que ja estaves tirant canales d'urgències, 6 hores em van tenir fent proves i no tenies res. M'havia descomposat, m'ofegava, en el llit... Dependent de tota la cosa física teva, tu tens la cosa emocional de les plantes i de la terra. O sigui, que si vas veure que els arbres, que ella, potser era un desencadenant d'aquesta engoixa. Parlem-ne, no el fred. No donem tota la culpa al fred. Per mi el vent és el que més m'està. Molt més que el fred, perquè el fred t'apes i si vas caminant, vull dir, el teu cos genera una calor suportable, el teu cos, i el vent no, el vent a mi m'atabala. Per això els de l'altra muntana estan tocats de l'altre. Tocats, oi, tocats. Això que n'hi ha l'Índice tocats és més elevat. No, però el vent és veritat. N'hi ha fenòmenos meteorològics, meteorològics, que afecten molt a les persones. També les baixes pressions, les altres pressions, aquests canvis, a vegades donen un mal està que dius que passi, que passa, i estàs degut a que hi ha hagut... Aquestes 6 o 8 no van aconseguir que hi hagi... Això que em passava ahir, si em va caure una al mar i va caure... Ahir. Que tenies fantàstics. Això va ser una mala mirada que t'heixaron. Des control, això. Des control. Una vegada, quan jo estava en una ambulatòrica, ajudava, com a mateix, amb la meva funció, una giteneta pobreta li diu, què li passa? Li diu al médico, dice... Que me han echado una mala mirada. I el médico dice... Ai, senyora, con las malas miradas que me han echado a mí. És veritat. I aquí la mala mirada que l'heixaron de la... A la muer. Molt bé. Bueno, hem tingut un hivern, hivern, perquè feia uns dies que l'hivern no... Era bastant suau i bastant... I sé que, lamentablement, molt se'n caigui dos mesos. No sé ploure, ni res. I en això la natura ara, en primavera, reventarà. El més que veniu anes parres, paperar un temps i paperar un tren. I després esclatarà. Esclata d'un... Per això diuen que l'aigua és riquesa. Jo té tota aquesta neu que n'hi ha. La terra l'absorbirà i l'abser serà. L'absorbim, sí, l'absorbim. Doncs vinga. L'aigua, els rius interiors de la terra, tot. Bueno, està bé. Es posarà una miqueta... Sempre està que buscar la cosa positiva. No, això està clar. La que tinc ganes és que calme el hivern. Una miqueta que surti al sol. Ara queda, eh? Sí, el febrer i març. Però, Fred, el que passa és que... És tan fort que... Està tan fort que ara no pot fer algun dia, però és tan fort que estem aguantant... Per el que dèiem, que ha fet uns ivets molt suaus, i que aquest any fa un hivern rigorós. Quan passava per l'escola alemana, marcava 5 graus, les 10 del matí. Sí, 5. Les 10 del matí. Això és fort per nosaltres. Sí, perquè aquí, Barcelona, quan fa 7... Barcelona, els entorns és igual. Quan fa 7 graus, ja és fred. Sí, que no. D'aquestes maneres és com a l'Histió. L'Histió va haver uns dies que va ser una caló tan espantosa. I no és que fos a Calón, sí, que poden haver aquestes segulles de caló gran. És... estan durant. L'at no, no? La duració, que duren varios. Aquí el que ha passat és això. És fred, i ara fa uns dies, bastants dies, que és fred, fred, fred. És a dir, que es mantén. I és quan queda molt més evidència d'aquest afredor, perquè és una dira... bueno, és natural. Sí, clar, clar. Si fa un petit lapsus que fa dos o tres dies que es mantén, però ara portem uns quants dies que es mantén el fred. I la gent, hi ha persona que l'acusa més uns que uns altres. Exacte. Que els molesta, no és que molestes, que els fa que la seva naturalesa no ho suporti. Però a part d'això, l'hivern és hivern, no? En fi, exacte. Va ser que les dues, les quatre estacions, s'han quedat ara molt diluides. O fa calor, o fa fred. No hi ha aquella cosa d'aí, la primavera, l'estiu, l'interdor... No estan d'acord, no estan d'acord. Està com tots nosaltres, barrejats. Passa com la política. Això, si està igual que la política. No és mal que no. S'atropellen, s'atropellen, volen passar. No sé per on volen passar, però s'atropellen. No es posen d'acord mai. El temps està revolucionat. Deu veure el tema de Brussel·les. Heu seguit alguna cosa? Sí, sí. Vaig ser una mica... Jo em va semblar democràtic. Normal, no? Estava a esposar els apunt de vista, perquè el govern espanyol ho deia la responsabilitat de que hi ha una polèmica. La democràcia seria acceptar que hi ha una polèmica i acceptar-la. Intentar arreglar-ho. Intentar. I quinar la cura. Aquest moment m'ha encometat.