Entrevista a Ramon Ivars, director i escenògraf - 17/2/2017

Aquest dilluns hi té una nova conversa del món il·lustrat. Aquell cop serà amb l'escenògraf Ramon Ibarz, a qui tenim ara l'altre cantó del telèfon. Molt bon dia. Hola, bon dia. En aquestes converses ja sabem que passen per qui s'enjust, perquè ens hi ha estat diferents persones vinculades amb el món de la cultura, que han tingut també relacions amb s'enjust, i amb una trajectòria important al darrere. En el teu cas comptes amb una trajectòria de 50 anys de professió, dissenyant per teatre, òper, avallet, cinema, televisió, un món de disciplines, per tant. De totes aquestes, quina és la més exigent per tu? El teatre, el teatre, indultablement. Jo penso que el teatre és la gran escola per a l'espectacle. El teatre practiques o de les tècniques, que després podràs aplicar a concebre l'alta disciplina. El teatre per a mi és el gènere de despetacle més antic, i també és el més fonamental. No sempre, per exemple, amb els sectors. Es nota molt. Un actor que ha fet teatre pot fer cinema, pot fer televisió, pot presentar espectacles, pot fer moltes coses. En canvi, les persones que comencen amb una altra gènere, comencen per llevar-ho a la televisió o a la moda, potser el que sigui, després de l'entrar al teatre, amb la seva complexitat d'una dramaturgia, d'un equip molt gran... I això s'hi fa més difícil. En canvi, el que ha fet teatre ha tocat moltes tècniques. I aleshores et permet ràpidament entendre el mitjà que fa treballant, que no és teatral. També diré que l'òpera també és una bona gènere, però evidentment has d'haver fet el teatre abans, perquè l'òpera, a més a més, tens músiques, encara que és més complicat, amb gent escena i molt més coses, però jo sóc dels que defensa que el teatre és la mare de l'espectacle. I és molt diferent, per tant, també, treballar per un àmbit que per una altra? Sí, però si te controles el teatre, els recursos, tens més eines. És evidentment diferent, per exemple, que en teatre controles exactament el que l'espectador veu. Saps el seu punt de visió, quina és? I podríem dir que tot està molt sopla. En canvi, en cinema, doncs, en el meu cas, et poden retratar la teva scenografia des de molts angles. I per televisió, amb algunes càmeres a l'hora que treballen, doncs t'he fet tenir-ho molt més controlat, però vaja, insisteixo, però si et fonament t'has fet amb el teatre, no hi ha cap problema, això sí. La feina de scenògraf, de vegades, potser no és tan evident, per gran públic. Tot i que molts cops fins i tot en teatre és la clau, perquè si no funciona el que hi ha, potser no funciona i tota la resta. Jo ja diria que la paraula escenògraf, ja és complicada. És complicada. La llunya del públic, una mica. No, no, sí, sí, no, no, vull dir, que no saben què és el que és el què, què és el què fem, no? Però, es podria dir que les scenògrafs és el responsable de la part visual dels espectacles. Aleshores, això ja és important, això ja ho explica, però vaja, i això, en la xerrada, vull explicar, voldria dir-me'n que ho fos amb coreògrafs, amb oceanògrafs, i fins i tot un cop, un senyor em va preguntar que ah, ho sé, escenògrafs, i aquest lloc està a on, no? O sigui que aquella gent que s'imagina que escenògraf és un poble, no? O sigui, per exemple, ho dic, que és difícil. Clar, per la gent, algú que no ho tingui clar, no? Com ho explicaries així, en poques paraules? Jo t'hi asseguro, que la xerrada... Sí? La xerrada serà explicar això. Què fem, el senhora? Perquè, de fet, una mica és dissenyar un espai, no? Esclar, vinceniment. Això es la diria a la base, després, aquí, hi ha moltes coses al darrere. Sí, es dissenya espai, es dissenya vestuari, dissenya llum, és el que has de dir abans, és el responsable de tota la part visual. Clar. A vegades que tens les fases diferents, no, primes dissenyes, després els consueixis i després, el més important, s'assanifica. Clar. I, per tant, a l'hora de pensar en temps, no? Per trigar... Quant temps pots trigar a dissenyar un espai? Depèn molt del projecte en concret, o sempre hi ha...? Depèn de quin projecte és. Mira, un òpera és un parell d'anys. De un idò? Sí. És un parell d'anys. Hi ha embarades que et queden per una feina per fer el cap d'un parell d'anys, en primer lloc perquè tinguis les dades lludes, no? I després està més o menys, més o menys dissenyant una sonografia per un projecte gran, et parlo ara, eh? Doncs pots estar de tres a quatre mesos. Però després tot allò que tu has somiat s'ha de convertir en matèria, s'ha de construir, s'ha de fer, s'ha de trobar, i el que és més important, s'ha de adaptar a un gigant de pressupost. I això no el disseny moltíssim, no? Llavors, els pèms, els transports, has de pensar que la sonografia que has dissenyat, si és per un teatre estable que s'està allà, doncs és una sonografia, si és una cosa que té que fer gira o volos, és una altra, no és només una bàbrica artística, no?, de deixar anar les seves idees que volin per uns diferents, no? No, s'ha de pensar moltes coses. Clar, de tot aquest temps, quins algun projecte, o més d'un, que d'aquests que diguis que n'estàs plenament satisfet, que hagis pogut, doncs, conjugar-ho tot bé que t'ho t'hagi anat bé, no sé si amb més o menys pressupost, però... Mira, jo estic molt satisfet del d'un quixot, que és un palet clàssic, que vaig fer a Stuttgart de l'any 2012, eh? Basta. Realment, per mi he fet moltes coses, eh?, que pots pensar moltíssimes, que potser perquè és recent, doncs, sí, molt, molt satisfet per la eficàcia que va tenir, no? Per com va funcionar? Sí, de com va funcionar, i, a més, a més, en un que s'ho posa a Sant Baix, i la llibertat de partit es va fer tot perfecte, les artes es van ajustar, i el resultat, va tenir unes quidiques que estan bones, que penso que va ser rodó. Després, també, tinc com un record entenyebilíssim, més que el meu treball amb l'Àngel Casas, amb l'Àngel Carles nou. Això va ser un canvi, això va ser un canvi molt important, a més, no? Bé, no, clar, però això va ser tabú de... Fa 30 anys, sí, sí. Fa 80. I va ser una feina per televisió de les primeres, de les que ho havia fet, i les hores, doncs, que va ser un treball amb un equip fantàstic, i que cada setmana et demanava una cura diferent, tal, i no sé, i estic content, més que per al decorat amb si mateix, perquè era un decorat, diguem, bastant elemental, et parlo de la relació i de la felicitat extrema que va produir durant aquests anys. Va ser, també, un dels millors records que tinc de la meva carrera. Clar. I, de fet, clar, estem parlant, ara, justament, parlant d'un projecte del 2012, d'un altre dels anys 80, perquè tu portes com 50 anys de trajectòria, no? Sí, sí, no, no, és que ara fa el 50 anys. 50 anys, exacte. Per tant, encara que la fein a l'ascència, imagino que és la mateixa, però ha canviat moltíssim, la teva feina, en aquests 50 anys. Com ho vei tant, tot amb les tècniques. A veritat, ara ho hi ha a nivell de les tècniques, les de disseny, que, evidentment, amb el disseny digital, ara, és clarament diferent, són llenguatges expressius diferents, i després escènicament, doncs, home, també, pot ser allà amb robòtica, amb projecció, doncs, el noi, encara, però, en el fons, estàs explicant una història amb el teu espai, amb el teu vestuari, i el fons és el mateix, no? És clar, hi ha noves tècniques, però és com tenir un jàpis nou, és com de cop, doncs, ara hi ha el jàpis digital per iPad Pro, que fa tofèndo, o també jàpis en mina, doncs funciona, perquè si no saps dibuixar malament. Clar, clar, clar. La base ja ha de ser, no? No, no, això ho tinc claríssim, eh? I són coses que no hi pensava, vull dir, quan vaig començar, doncs, clar, jo vaig començar, doncs, a l'any 67, doncs, esclar, en aquell moment, jo era un crió, i pensava que no hi havia normes que no calia formar-se, i després vaig anar pensant cada vegada, menys això, perquè em va anar al formant. Clar, em va formar, i ahir va ser un procés, i que ara em fa tant convençut que la formació és bàsica. Clar, i per tant, suposo que també els esenogres que surten ara tenen més aquesta vessant, són més conscients. Clar, home, són contemporànics, clar, clar. Però vagi, però tots dibuixen i tots fan maquetes i tal. Seran maquetes virtuals, segons som. O serà dibuix assistit, em vau tocar, però vagi el mateix. Només canvien els avisos. Clar, és curiós, no, en realitat, perquè passa amb tots els oficis, però amb aquest casament és molt gràfic. Moltíssim, home, és que jo soc gràfic amb tots els oficis, clar, amb la feina nostra, és això. El llarg d'aquests anys també és rebut diversos premis, ni algú que t'hagi fet especialment il·lusió? Jo et diré que cap. Sí, home, està bé, perquè és un reconeixement. I que, a més a més, et vulguis o no és un anunci que et fan, una mica, per tenir més feina, és això, però jo, el reconeixement, que realment fa il·lusió, és el públic, és quan algú et diu, per exemple, he vist una cosa i vaig adonar que era teva. No entenc d'això, per mi, seris espectòria. Esclar, l'estil, no? L'estil propi, que tens una manera de fer les coses i que et agrada la gent. Perquè, en el fons, el teatre s'ha de fer per un públic. Perquè així no és una altra cosa. No és una cosa en tots els amics, però és el moment que hi ha algú que pensa una cosa, una altra que pensa una altra, i algú que s'ho està mirant, això és teatre. Clar, és necessari. Et sents valorat per això, pel públic, per la crítica, també? Sí. Em sento molt còmoda, sí. Home, no, no ho sé, no he tingut mai una impressió de menys preu, ni de que no se me l'ho deprou, i no, no, no. Estic confortable amb la meva feina. Home, jo estic encantat, realment. És una cosa que és una vocació que tenia des d'aquell repetit. I, sí, i realment, doncs, que diré que per mi el fet de que em deixin fer teatre, de que em cridi per fer coses, per mi és el millor que em podria passar. Va bé, i continuues en actiu, a més a més. Ara fa 50 anys, però no vol dir que pleguis. Eh? No, no, no. Per què? Home, jo plegaré quan no em cridi. Clar. En aquest temps, recordes, també, algun moment difícil, algun moment d'aquests, doncs, alguns moments més... que hagi estat més dur, en alguna etapa? Jo he tingut, però no recordo. Això està bé, això està bé. Vol dir que guanyen els bons, llavors. Vols que s'ho arrosseguis ràpidament? No, mira, jo... Claríssim que he deigut per casos, això segur. Per casos que poden venir des de molts dels diferents. Però, realment, jo sempre que he tingut un drama, però sí que n'han tingut, com tu n'hauràs tingut, també, la teva vida professional, suposo, que no et ve per mil raons. M'he pedit molt bé, molt bé, molt bé. Això va malament, però hi haurà una venjança. I, llavors, procura que el següent espectacle, o la següent encàrrec, sigui la vendeta de la fracàs que ha sigut abans. Clar. Aquest dilluns seràs a Sant Just, en aquest cicle que es fa de converses, al món il·lustrat, a la selecció del Consoli i Giribet. Com la planteixes, l'asseixió d'aquest dilluns? Jo... És una cosa que me la diria molt, que fos interactiva. A mi, voldria que la gent em fés preguntes, i això ho fan. Això ho fan molt perquè és un ofici intrigant. Aleshores, on estic sabuda, que és que era diàleg. Jo, a més d'una conferència, em protejo com una conversa, no? Les maneres, jo la vull dividint dues parts. Una explicant què sóc o què som, els escenòlegres, no? Estic explicant què és des del que t'he dit, ara mateix, de què vol dir escenòleg. I, al final, si a temps ens ensenyaré un petit projecte que he fet d'un espectacle amb totes les seves faces, que el tinc documentat, que vol ser des del disseny, a la construcció, a la sanificació. Perfecte. Per tant, això serà dilluns. Vegem que vas viure Sant Just dels 4 als 24 anys, ho hem vist al principi. Per tant, no sé si ara també tens alguna relació amb el municipi, si has tornat a seguir. No, no, tinc viells amics, no? O companys de... de... de la joventut, no? D'alguna vegada ens veiem, però no, no, ara no. De fet, quan els pares hi dirien aquí, que se'n van anar de Sant Just, els hem acabat dos mil o així, doncs hi anava, jo que vaig veure els pares cada setmana, però no, no, no, i realment m'encantaria. Per tant, serà un retorn una mica també aquest dilluns, no, a casa? No, no, no, no, però molt, eh, molt, molt, molt. Què en recordes, per això, de Sant Just, del Sant Just que vas viure? Home, jo, el Sant Just que vaig viure, jo en recordo la colla Lateneu, originalment, la CES, recordo les escoles Núria, l'acadèmia Bas, vaig estudiar les gentals de la colla, i esclar, i ara, quan em trobo a algú, i el veig tan bé, i es diu, meu, jo estic igual, no? Vull dir, no, però el record que tinc de... de Sant Just, que el fotografies amb Sèpia, en una mica d'una època, va estar al solígis. Doncs aquest dilluns, d'això, en principi, no se'n parla, l'esperada d'aquest també de Sant ògraf, de Ramon Ivard després de 50 anys, doncs, al darrere del teat, no sé si hauríem de dir el darrere o no, això també, dins exacte, dins, en realitat, com a Sant ògraf. Serà les 8 del vespre, aquestes converses del món innostrat. Moltes gràcies, Ramon, i que vagi molt bé, i fins aviat, bon dia.