Entrevista a Laia Aubia, cap del projecte DocsBarcelona - 21/2/2017

Saludem a la llàvia de Paral·lel 40, molt bon dia. A veure si podem sentir-la. Ara... No em senties. Ara sí, no et sentíem. Tu et sigues senties, eh? Perfecte, doncs ara volem parlar, com deien, d'aquest documental del mes, dins l'Armari, que arriba a través de Dox Barcelona, aquest divendres, a la Teneu de Sant Just. És un documental... amb aquest títol ja ens indica una mica per on anirà tot plegat, no? I que ens trasllada, en aquest cas, la realitat, segurament, potser desconeguda, però la realitat vinculada amb l'orientació sexual que es viu en alguns punts d'origuent. Sí, en aquest cas és un documental que passa a la Xina, i que una mica posa en evidència aquesta dialèctica o aquesta contradicció entre la Xina més moderna, el país que, en teoria, està marcando el ritme a events tecnològics i econòmics mundial, i el país que, en realitat, han estarlat i encara viu molt guiat per uns valors, i un model de societat superantic. Mm-hm, per tant, exacte, no? Que són persones que és la família, les que impedeix que puguin sortir d'aquest armari. Sí, de fet, les estadístiques a Xina, totes les estadístiques són molt grosses, perquè hi ha molts milions d'habitants, però les estadístiques evidencien que de tota la gent que finalment surt de l'armari, que són molt poquets, és un percentatge molt baixet, fins i tot ha ben sortit de l'armari, les pressions familiars són el motiu principal, pels quals decideixen portar una vida en aparència no homosexual, casar-se amb una persona, tenir un fill, i normalitzar una sèrie de pràctiques, que al final són pràctiques en alguns casos il·legals i en alguns casos, en tot cas, ficcionades, però que s'han assumit com una pràctica habitual, tranquil·la i normal en moltíssimes famílies xineses. Per tant, exacte. En aquest documental s'hi acosta a través de dues mirades, de dos personatges diferents. Sí, el documental explica l'història de l'Andi i l'Axerri, l'Andi és un noi, a Gai i l'Axerri és una magia, a l'Esbiana, els dos són d'una classe mitjana alta, per tant, el documental l'hem d'estar posant al focus sobre alguna realitat particular de la Xina, això no és segurament en classes més baixes i fora de la ciutat. Aquesta realitat encara és molt més selvatge. Però en tot cas, la història de l'Andi i l'Axerri posen, evidentment, això. Són dues persones que els seus pares, les seves famílies, saben que són homosexuals, però es neguen a acceptar que la resta del món ho sàpiga. I això passa per rebre una presió constant, tant d'una família com de l'altra, d'una banda per tenir un fill o filla, i això vol dir haver-lo de comprar i legalment en un hospital es compra, i de l'altra banda per casar-se i trobar una parella, i si això vol dir que la teva parella sigui l'Esbiana i sàpiga perfectament que només la necessites per un tema de... de formes socials, doncs tampoc no hi ha cap problema. Per tant, doncs, una realitat que, d'alguna manera, des d'aquí ens choca, no? Sí, jo crec que, si mires una mica la història de la Xina en els últims anys, que això no apareix en el documental, però està bé tenir-ho al cap quan el vas a veure, no fa tants anys que la Xina, l'humosexualitat, va deixar de ser un crim, va deixar de ser penalitzada a nivell del coi legal, per això va ser a partir del 97, és a dir, fa relativament poc, i encara fa menys anys que la homosexualitat ha deixat d'estar a la llista de malalties mentals, que això ja ha estat fins al 2001, ben bo. Per tant, el que passa a la Xina, i ho parlàvem amb una persona que coneix aquella realitat, ens deia el problema de la Xina és que ara mateix l'humosexualitat és legal i no és cap malaltia, però en realitat no ho és, no? Llavors el problema és que, com que és legal, tothom ja no ho considera un problema, però al final el que m'agafen totes aquestes pràctiques veu a la pel·lícula, des de mercats, absolutament, és a dir, empreses que dediquen obertament a fer mercats de parelles, on persones homosexuals, homes i dones es troben per buscar una parella de conveniència, i això està absolutament normalitzat, fins al tema que deia amb tant de les mares de lloguer, com dels nadons, dels hospitals, no? Com... i a gent no clandestina que fa aquest tipus de coses, i com sobretot, que per mi és una de les coses més reveladores del documental, se'n parla amb tota la tranquil·litat en un menjador familiar, tenint en compte que hi ha una càmera, és a dir, que en parlen i no hi ha cap problema, i no hi ha cap pudor i no s'utilitza cap al femisme, no? Clar, que en realitat és el punt contradictòri de dir perquè en principis és com un tema de aparences i conveniències, i potser d'alguna manera està tan interioritzat que no es veu com amb aquesta doble moral, no? Exacte, sí, sí, jo crec que no existeix la consciència que això que s'està fent és una cosa que ja no parlo de la realitat, o la realitat, com dius tu, de moralitat, no? Són uns altres estàndards. El que passa és que al final tot això acaba repercutint en unes persones que, i en aquest cas, l'Andi i la Xèria han sortit de l'esmari, per tant, ells han fet un pas, han lluitant contra la seva família, que els vol tanca dins i que s'hi tanca ella dins, però hi ha moltes altres persones a la Xina, i per això deia que quan surts de l'entorn urbà i de la classe mitjana probablement ni gosen fer aquest pas per tot això, i perquè, a més, no es poden permetre comprar ni un ventre de lloguer, ni un nadó, perquè tot això demana uns recursos econòmics molt importants, no? Vull dir que realment el que evidencia és que la situació de l'homosexual de la Xina és molt lluny del que puguin semblar titulars com de que la Xina, la homosexualitat, no és cap, no està perseguida, no està considerada malaltia, etcètera, en realitat sí que ho està, encara que siguin termes socials. Doncs, segurament ens pot xocar, no? A veure, que et dic comentar-la, pot ser que ens apropi aquesta realitat que està, potser, la tenim menys al cap de la que ens podria m'imaginar, suposo que és un d'aquests que, òbviament, tots sempre els documentats ens fan pensar, però en aquest cas, el tractar de la situació que podem comparar-la tan fàcilment amb el nostre dia a dia, pot passar. Sí, de fet, tot i que, evidentment, estem en llum d'això, gràcies a l'evolució en aquest país. Clar, potser no fa tant temps. No fa tant temps. Clar, això és veritat, que tenim, potser, en aquest cas avançat positiuament molt més ràpid del que ens imaginem, per la nostra generació. I l'altra banda, de cop, apareixen coses que suposo que la gent n'haurà sentit a parlar, de fa poquet una mena d'encitat que es diu a esteuir.noerge, que va repartir, no sé quants milers de díptics per a totes les escoles catalanes, on s'alertava del perill d'estar ensenyant segons quins models de família, els nanos i que això els causava una desviació de... I això per què ara fa un mes o dos, no? O fa poc crec que el va ser el diari ara que va destapar una consulta online on una suposada terepeuta oferia solucions a l'homosexualitat. I una periodista es va fer passar per un document espacient, etcètera. Vull dir que al final, tot i que evidentment hem fet molts passos, hi ha algunes de les coses que apareixen al documental que també passen aquí i passen ara, encara. Exacte. Per tant, doncs també es pot fer una sobre nosaltres mateixos, també. Ha passat per diferents festivals, també, a més del Docs Barcelona. Sí, la pel·lícula ha donat voltes per d'altres així més forts, en següent la Berlinal, no d'aquest any, no de l'any anterior, i el Guitfe, que és el festival de documentals més important del món que passa a Holanda, i ho veureu, perquè més enllà de la història, que és molt necessària i que és molt curiós, perquè ensenya una realitat a la qual ja estem acostumats, és un documental molt bonic amb aquesta cosa, no sé si és la llum, o què és oriental, que té un fagotx, no? De veure, és una estètica molt cuidada, una música molt cuidada, és molt bonic. Doncs exacte, arribar a aquest documental dirigit per Sofia Loverà, no? Sí. Sí, ella és italiana i viu a Holanda, o sigui que està molt dividida, i viatja allà durant un bon temps per fer el fragment d'aquests dos personatges. Doncs es podrà veure aquest divendres, com deia'm, a Sant Just, a La Taneu, com cada mes, des d'aquest d'Ox Barcelona, a dins l'armari de la directora Sofia Loverà, a les 8 del vespre a la sala cinquantenari de La Taneu, en versió original, en xinesi anglès, substituï la tal català, i, com sempre, també el preu és de 5 euros i pels socis de La Taneu de 3. N'hem parlat avui amb la Laia òbvia de Pere el 40. Moltes gràcies, Laia. Gràcies a vosaltres. Que vagi molt bé, i fins aviat, bon dia. Gràcies, La Taneu.