Entrevista a Maria Bohigas, editora - 22/2/2017

Passa un minut d'un quart de 12, que ara parlem de literatura, perquè aquest dijous torna a ser un dijous de vespre de clàssics que el llibre té, en aquest cas, un vespre de clàssics contra el feixisme, coincidint, doncs, també, amb l'Azamari del 23F. En aquest cas, les convidades d'aquest dijous seran la traductora i directora literària de Club Editor, Maria Boigues i la novelista i unista alemanya, Stefani Cremser, que parlaran demà dijous de dos clàssics de la literatura europea del segle XX, canalitzant les conseqüències dels feixismes. Seran, per tant, els llibres que es tractaran seran lliçó de l'amany de Sigfried Lentz i Incertaglòria, de Joan Sales, i aquesta hora en parlem amb la Maria Boigues, que la tenim a l'altre cantó del telèfon. Bon dia. Bon dia. Bon dia, com esteu? Molt bé. Fem una mica d'avançament del que tractareu demà, també, en aquesta sessió, que no serà només dedicada a això, a Incertaglòria, sinó que es parlarà una mica d'aquests dos clàssics i d'aquesta relació amb el feixisme. Com ho heu plantejat? En realitat no és Incertaglòria. És el vent de la nit. El vent de la nit és una part de l'obra de Joan Sales, que durant temps va circular com si fos l'última part d'incertaglòria, per motius que tenen a veure precisament amb la seva crítica, no tant del feixisme com de les societats que assimilen el feixisme. En el fons, allò que tracten aquestes dues novel·les, lliça d'Alemanya i el vent de la nit, és de com una societat assimila el feixisme, de què significa per les persones viure sota un règim feixista i, evidentment, acomodar-se el règim feixisme. O sigui que potser la part... El que la gent desitja és viure, clar, i que és un desitz d'altra banda natural, legítim, comprensible i tot el que vulguem. Per tant, és observar aquestes dues obres, que més resulta que són contemporànies, perquè el lliça d'Alemanya és una novel·la que va publicar a Alemanya el 1968, i el vent de la nit és com una novel·la que va surgir d'incertaglòria en el temps, i que Joan Sález va inserir d'incertaglòria, jo crec que, bàsicament, perquè sabia que mai de la vida la censura donaria permís per publicar aquella obra. Hi havia tingut problemes amb la censura d'incertaglòria, però en aquesta altra part, que és el vent de la nit, la crítica és molt més fera. Però ell ja la confia en incertaglòria, ja la incluïa, d'alguna manera, quan ell pensava en la novel·la en tot el seu contingut, ja comptava que això havia d'anar a seguir? És a dir, hi ha obres literàries, n'hi ha casos molt diversos, que no són una novel·la, i després una altra novel·la que no en tingui res a veure, sinó que van l'una lligada a l'altra, per exemple, a la recerca del teu produt de Proust. Un conjunt de novel·les que totes juntes formen un fresc. Jo crec que l'obra de Joan Sali s'ha de mirar així. És a dir, hi ha incertaglòria, hi ha el vent de la nit, que és la continuació d'incertaglòria, hi ha les cartes de Marius Torres, que són les cartes d'on va sortir tot plegat. I tot això forma un conjunt, i tot aquest conjunt, que per una banda, un valor i un caràcter literari, i és un obra que és simplement fascinant i deliciosa de dir, però si te la mires amb ulls polítics, si d'alguna manera és el que farem de mal vespre, aquest llibre té, també, que és dels comentaris, de les anàlisis més precises i per tant més implacables que s'han fet de la societat catalana sota el fascisme. I és exactament el que fa a Ciutadans, amb la societat alemanya sota el fascisme, i a més se'n va buscar un poble, que és un recuper d'un d'Alemanya, l'extrem nostre, un poble pràcticament de pescadors i pegesos, molt lluny del centre del poder, i tant mateix, tot i la llunyania del poder, el fascisme també pren cos en aquella petita comunitat. I per tant, en aquest sentit és l'exercici que farem de mal, de llegir aquestes novel·les amb aquests ulls, jo crec que és pertinent no només pel coneixement de la història, per descontar-se, i per això ho han fet el 23F, per prendre consciència d'aquesta amenaza que d'alguna manera acompanya tota la societat humana, que és la necessitat de dotar-se els temps fins on dur. La segona mena és l'apartment visible, justament, aquest acomodament de la societat, el fascisme, potser és una passada més desapercebut a l'hora de parlar, de les conseqüències de la guerra, i aquesta part. Exactament, i sobretot observat aquesta escala que permet la novel·la, una novel·la se senten els personatges, per definició. I els personatges de la novel·la dels sifritlens, a lliçó de la imatge, són personatges magnífics, de la mateixa manera que els personatges del vent de la nit són personatges magnífics, en el sentit que són complexos, que són un individu particular, no una totalitat, no són novel·les assatges, no són novel·les que pretenguin transmetre un missatge, jo crec que no s'han de veure tampoc així, no s'han de restringir, però sí que són novel·les, perquè aquells novel·listes tenen un talent particular per construir personatges de debò. Fan entendre fins a quin punt és fàcil transformar-se, són novel·les que tenen molt a veure amb això, amb la capacitat de transformar-se, que pugui tenir una persona somesa simplement a l'aire del temps, és a dir, com a la lliçó de l'Iman, un home que és un policia rural es converteix en un veritable repressor, però a més amb un repressor que hi troba plaer en la repressió, i en el vent de la nit vas veient com tota una sèrie de personatges que durant la guerra civil havien estat aquest comissari de propaganda, l'altra figura que revolucionari de la primera hora, etcètera, etcètera, es converteixen en empresaris perfectament acumulats amb el règim franquista, si no és directament en ideal·les del franquisme, és a dir, són les mateixes persones, no són els de l'altra banda, són els mateixos. Que és el que fa d'alguna manera el que impacta o el que fa més l'efecte mirall, d'alguna manera? És el que fa d'efecte mirall, és el que fa que no es parli gaire del vent de la nit de Joan Sales, fa molt tenosa. Sí, incomoda, no? Molt. Perquè realment és un llibre que recorda fins a quin punt el franquisme no és un règim furaster que va ser imposat i prou. Fins a quin punt va ser una cosa que la societat catalana va viure com a pròpia. És recordar que el discurs que tendeix a convertir el franquisme en un fet exterior, és un discurs que és una falàcia, perquè una cosa és que hi hagués un cop d'estat indesitjat per la immensa majoria de la població catalana, és de ver un règim i una forma de societat, que també la societat catalana és simila com a pròpia, és una realitat com a casa. Això són grans autors, perquè observen coses molt fosques, però tenen un gran sentit del que té de còmic, cada situació, i no tu és que a ti, menys a dir, són divertits. En sales hi ha un senyor que havia estat precisament el comissari de propaganda durant els anys de la guerra, de la Generalitat, que és de ver el director d'una empresa que fabrica una putinga, i és tota aquesta reflexió sobre com el mateix producte produeix dos resultats diferents, antagonistes, que és també aquesta cosa, com un comissari de propaganda de l'època republicana pot es devenir un empresari pujant sota el regim franquista. Ells eren, tant d'un com l'altre, eren conscients de posar aquesta mirada de posar aquest dit a la llaga, o simplement eren testimonis dels seus temps, i és ara que podem fer aquesta lectura. Això, mira, en realitat no tinc resposta, no t'ho sé dir, perquè en el cas dels sales no tinc elements, no va escriure sobre això, no conec cartes que aborri en aquest tema de manera privada i lliure, en el cas dels lents, no he llegit prou el que hi ha al voltant de la seva obra per poder contestar-t'ho de manera positiva i fiable. Per tant, només et puc donar una impressió dubto que no fossin profundament conscients del que feien. De fet, exacte, d'alguna manera suposo que és el que té risc, era un risc també, suposo, vinculat en tema de censura, etc. Era un risc, era una cosa que no se sabia com podia caure. Ah, lents, escrivien unes circumstàncies que potser no et diré que reduïen aquells risc, però no estaves sol i ho sabia. Per tant, hi havia, per exemple, un grup que es deia el Grup 47, en què hi havia també l'intergràs, o el Montsellan, o Ingeberg-Bartmann i altres autors capdavanters de la literatura de la posguerra alemanya, que treballaven cadascú, des d'un obra molt particular i molt personal, però treballaven tots, en tant que autors, per la reconstrucció de la literatura alemanya sobre la base del que havia passat. És a dir, no podem simplement continuar com si no hagués passat res en aquest país. Per tant, lents pertenia a un cert grup d'escriptors alemanys en què aquesta consciència de tenir un rol davant de la societat, en tant que escriptors, no en tant que polítics, però en tant que escriptors, que la consciència era de manera molt forta i explícita. En el cas del Salles, esclar, el 68 d'Espanya, és franquisme, per tant, no s'ha acabat. No s'ha acabat, per tant, no pots dir a posteriori que falla una reflexió. No podem ser volants, no podem ser volants, estem allà al dintre. Ell escriu de dins d'Espanya. I això fa que el risc sigui enorme, i això fa també que dissimuli l'autonomia d'aquesta part de la seva obra, convertint-la en una mena de prolongació d'incertaglòria i prou. Demà se'n parlaran, es farà aquest acte, de totes dues obres, de lliça de la manya d'incertaglòria, que justament ara també d'aquí un mes estrena la pel·lícula que arriba després d'un munt d'edicions, des que he tornat a publicar des de Clopadito, t'ha sorprès aquest èxit o aquesta capacitat que té la novel·la, d'anar atrapant lectors diferents també? Home, és sempre sorprenent i fascinant i entusiasmant, perquè quan passa, un cop ha passat, mires la novel·la i penses, ja és legítim, ja és natural que els tingui, perquè realment és una novel·la completament engrescadora. És una novel·la que no només és molt rica, sinó que és molt, molt captivadora, és una delícia. Ara bé, sí, certament, quan et diuen, has traduït al cinès, quan et diuen, has traduït al rus, quan la veus traduïda a l'anglès, al alemany, al castellà, quan la veus arribar a Nova York, quan la veus arribar al cinema, de la mà d'un gran artista, que és l'Agustí Villaronga, impressiona i fa molta il·lusió. El fet que arribi tard està lligat una mica amb això que deies, el fet que justament és una novel·la, unes novel·les incòmodes? Jo diria que sí, que cal que els lectors d'aquesta obra tinguin una relació diferent amb els fets de què parla. Jo diria que calia temps, sí, d'alguna manera, aquells que surten retratats a les obres potser no poden llegir aquelles obres. Clar, hi ha una altra generació, que suposo que ho facilita, o que fa que el camí sigui... Sí, sí, sí, sí, jo crec que sense cap mena de dubte això ve en el moment que ve, perquè ha hagut d'esperar que sorgeixi això a un públic que pot llegir una tranquil·litat sense sentir-se amenaçat. I això també indica el grau de la lucidesa que hi ha en aquests obres, perquè realment una novel·la resulta incòmode a dir coses que són grans veritats. Doncs, damà, el vent de la nit de Joan Sales també, lliçó d'Alamany de Sigrid Lenz, seran el tema d'aquest vespre de clàssics, vespre de clàssics contra el feixisme, que analitzen doncs aquestes conseqüències dels feixismes, serà una sessió com hem comentat amb la guionista i novel·lista alemanya Stefani Cremser i també amb la directora literària de club editor Maria Vulles, amb qui hem pogut parlar avui. Moltes gràcies. Gràcies a vosaltres. Que vagi molt bé, i fins demà, bon dia. Que vagi molt bé. Adéu-siau. Adéu. Els matins de 10 a 1 s'enjusa la ràdio just a la fusta. I després de parlar de literatura, literatura en majúscules, el que farem de seguida és fer tertúlia esportiva. Ens hi arribem, ho fem després d'una pausa per la publicitat. I ja és clú. I esperem. 60 i més. El magasin fet per gent gran per a tothom que ens vulgueu escoltar. Actualitat, cinema, art, teatre, poesia, divulgació de temes interessants, entrevistes... Tot allò que paga la pena té ser comentat tots els dimecres a les 8 del vespre. I, en segona audició, els dissabtes a les 11 en punt del matí. Recordeu, 60 i més. I el que fem és fer una mica de pressa. I el que fem és fer una mica de pressa. I el que fem és fer un pic amb nosaltres per WhatsApp. Si sents 10, 7, 7, 0, 15. Aigües de Barcelona adapta els horaris de les seves oficines per donar un millor servei. Des del passat, totes les oficines d'atenció al client també obren les dijous per la tarda. Des del cap de Sant Just posem a la teva disposició la meva salut. La meva salut és un espai de consulta personal i intransferible on pots disposar de la teva informació de salut i fer tràmits electrònics de forma segura i confidencial. Tens 18 anys i una adreça de correu electrònic, acosta't al nostre cap i porta la teva tarjeta sanitària i el DNI. Fem salut per tu. 4 de cada 10 vehicles són més respectuosos amb l'aire que respirem. Si el teu n'és un, la direcció general de trànsit enviarà una etiqueta ambiental adhesiva, perquè tothom ho sàpiga, enganxa l'àlvidre. Canviarà vits és tan necessari com l'aire que respirem. A M.B., metròpolis Barcelona. I llavors et posa un kilo de pomes? Sí, mig kilo per menjar i mig per llançar. Cada any me'l baratem el 45% de la fruita que produïm, mentre tant, 800 milions de persones passen gana. El món no necessita més menjar, necessita més gent compromesa. Amants unides, recolzem projectes contra la fam a 60 països. Té compromets? Truca el 900 811 888. Havies que una gran part de les urgències mèdiques es poden resoldre sense haver d'anar a l'hospital? Si no et trobes bé, o si et fa mal res, el millor és trucar al 061. El 061 sempre tens un metge o una infermera a prop per atendre-te, orientar-te o indicar-te a quins centres sanitàrites d'adreçar en cas que cargui. Per una salut millor, 061 cat salut respon. Generalitat de Catalunya. Dius que et preocupa el meu futur, que vols el millor per mi. Si et dones la gana reciclar, passes de separar les teves deixalles. És més fàcil posar-ho tot a la mateixa bossa. El meu futur també va a aquesta bossa. A Catalunya encara reciclem molts menys residus que els que generen. Fins quan? Redueix, reutilitza, recicle, reacciona. Amb la col·laboració de Coenvesia Covidrio. Generalitat de Catalunya. Gràcies. Gràcies. Passa ensenyuts de dos quart de 12 fent un tertuli esportiva. Avui hi ha el Carles, Ana, Nèdia, Rius, Carles. Bon dia. Bon dia. Una tertulia de tu a tu. Sí, de jo mateix. Combineu-me els uents si volen trucar i dir la seva. Ja sabeu que teniu telèfons oberts. 93, 372, 3661. Animeu-vos. 3661 o 93, 372, 2901. Sí, sí, sí. Ens aniria millor que truquessiu aquest segon telèfon. Però bé, hi ha uns quants temes sobre la taula, per tant, podem comentar unes quantes coses, perquè després de la debacle, de la setmana passada, no s'ha acabat de fer net. El partit de dir un menjar es va guanyar, però es notava una mica la ressaca de tot plegat. Aviam, són moltes coses, perquè ara tothom està castigant el Barça, això és una birria, xiulets i tampoc n'hi ha. Quan aviam, és evident que el Barça ens té molt ben acostumats. Aquest equip ens té costa aquest. Durant molts anys estem molt acostumats a veure un gran futbol sempre. I aquests sotracs, aquests moments o aquests partits, que a vegades vols que el Barça no acaba de sortir-li bé les coses, que no hi ha un estat d'ànim o una actitud que no sembli allò, perquè a vegades les coses no et surten i això es contagia als uns als altres, pot portar-te a tenir uns quants dies dolents. I aquí el que rep els pals més forts és a vegades l'entrenador, a vegades hi ha jugadors, a vegades el que és l'estrella o és l'idol, doncs també solitoc una mica el crustó. Però sempre és la premsa qui marca aquestes pautes, no? Jo crec que la premsa és la que comença a adobitejar si el mig del camp està bé, comença a dir per què ha descansat-hi l'altre no. El senyor Grau, fotent-li cullerada amb el senyor Luis Enrique, doncs dient-li, la mitja part se me que no hagi canviat res, a vegades la tasca o la feina d'una persona se la valora només per moments puntuals, i el Luis Enrique era molt clar i evident, tot i que pot ser una persona tancada, pot ser una persona fins i tot mal educada, o molt que va amb la cuirassa, va amb l'escut sempre, a l'hora de fer-la les de premsa i tal, és un paio que li ha donat molts èxits a la Barça i que molt poc temps d'estar al Camp Nou, tot i que tenia una molt bona plantilla, però bé, amb el Tata Martíno no va passar, va arribar ell, i a l'arribar a aquesta persona li va donar molts títols a la Barça, i títols molt aviat, que ningú s'ho esperava tampoc, tothom esperava que després del procés del Tata Martíno, el Luis Enrique necessites un procés de temps, tot i que fos més escola a la Barça, per per adaptar-se a la situació de la Barça i per donar un altre cop llum a una temporada que havia estat passant fluixet, em sembla que el Tata Martíno l'únic que va guanyar va ser una copa, crec. I bé, i ara s'està castigant a Saco, no? I sobretot el Luis Enrique. Jo crec que els que corren al Camp, per molt que tu transmetis cridis, animis i no se't vegi el Camp, però igual dins del vestit, això no ho sap ningú, el Luis Enrique és un tio que transmet moltes ganes de fer coses. Si els que estan al Camp, que són el que realment han de fotre el gol, han de xutar la pilota i han de fotre força a l'hora de xocar amb pilotes dividides, si aquests no estan al 100%, doncs ben poca cosa pot fer l'entrenador. I bé, aquí també és valora que el senyor entrenador tampoc no fa massa cosa des de la panqueta quan el veus, no? No és d'aquells entrenadors que salten i corren, com podíem veure ahir en Pep Guardiola, en el partit que li va tocar, és una persona diferent, que