Entrevista a Joan Albert Amrargós, music i compositor - 18/4/2017

I a aquesta hora el que fem quan falta un minut per dos quarts d'una del migdia és parlar de la nova conversa del món il·lustrat que es farà demà a Sant Just, en el marc de Can Ginestar, són aquests cicles que es fan convidant a diferents personatges Sant Just Tengs per parlar una mica de la seva trajectòria. En aquest cas el convidat és Joan Albert Amargós, músic, compositor i director Sant Just Teng, que explicarà la seva experiència professional i també la vinculació amb el nostre municipi. I ara el tenim a l'altre cantó del telèfon. Molt bon dia. Hola, bon dia. Per fer un petit testet, un petit avançament del que demà s'explicarà més ampliament, perquè tot cas serà demà dos quarts d'avui del vespre, la sèrie del cònsul, ho conduirà la partidista i músic Sant Just Teng que Clara Aguilar, i no sé si una mica t'has preparat com el que és el que vols explicar en aquesta conferència, si partiràs una mica de les preguntes de la Clara com ho has preparat? Mira, la veritat és que no he preparat massa, perquè en definitiva parlar del que fas tampoc és tan complicat. El que passa és que com que hi ha una moderació per part de la Clara Aguilar, que conduirà una mica les preguntes i sobretot les intervencions, si és que n'hi ha, perquè a vegades el que és interessant, com que són un tipus de treball que ara és la gent desconèixer, suposo que la gent qui està interessada preguntarà coses, al marge del que jo pugui explicar el que faig en el món de la música, que està molt vinculat per un cantor a la composició, que seria el terreny més solitari, més íntim, més en el qual un desenvolup a la seva creativitat, d'una forma que podríem dir més interioritzada. Després ens treballo també com a arrenjador, que arrenjador vol dir dinsar-se en el món d'alguna cosa, que per entendre'ns l'autor catalan carrega, que no la veu acabada i necessita un petit retoc final, i aquesta és la part que potser més en conèixer la gent, col·laborar amb molts artistes, molts coneguts, del món del poc, del clament i de la música sinfònica, també. I, una mica, parlar tot això i després també de la... podríem dir de la... de la interpretació, en el qual jo, com a pianista, també amb el Miguel Poveda estic com a pianista i director musical. Una miqueta, parlar del meu món, que com a músic és bastant transversal, i sobretot que inclou moltes bastants diferents, que potser la gent a vegades no ho coneix, les preguntes o la moderació de Clara Aguilar pot ajudar que la gent sàpiga una mica quina és la teva postura i la teva trajectòria. Aquesta transversalitat, de vegades suposo que, almenys des de fora, pot sorprendre, dir com és que és algú que es dedica a una part tan clàssica a l'hora d'aquesta part més de col·laboració amb uns músics totalment diferents. Tu t'hi has anat trobant o justament busques aquesta varietat o has estat fruit de l'Azhar? Jo penso que l'Azhar hi té molt a veure, però és evident que per a mi, el fet de ser un músic més global és una cosa que m'apassiona i m'interessa, perquè en definitiva la teva creativitat sempre la pots posar al servei del que sigui. Per tant, a mi tant aviam. És evident que de la música sinfònica no em viuc, no em pots viure i, per tant, necessites nosaltres recursos. Hi ha que els necessites a les hores que hi poses de ple i no d'una forma, podríem dir, superficial, sinó que t'hi enditses. I a la llarga hi ha artistes que confien en la teva intervenció, amb alguna obra que ells ja han fet, amb algun llisc, amb alguna cançó, i necessiten aquest ajut final, per donar forma a algú, també et sents molt reconfrutat. És una cosa que, a la llarga, com a artista, el fet de sentir-te útil com a músic, és una cosa que et fa feliç. En quina faceta et sents més còmode? A veure, la faceta més còmode és la... podríem dir en la qual no hi intervenim, només que tu mateix. Compositor. A la petita que tu a les hores ets lliure de fer el que vulgui, tot i que això també és una veritat de mitges, perquè en definitiva el que vols fer sempre és algo que pugui connectar amb el públic, que pugui agradar, que pugui... la gent pugui disfrutar d'allò que has fet. Per tant, sempre aquesta connotació final, que voler fer algo que pugui connectar, doncs no et deixa amb la llibertat total que us sempre pensaria. Però és evident que en aquest moment no tens a ningú que t'estigui dient al darrere el que has de fer, sinó que ets tu una mica que escuts la teva via final. I amb l'altra, evidentment, estàs més lligat en unes certes convencions, uns que és convencionalisme, es reprenent de si és un tipus de músic o un altre, és evident que si faig un arrenjament per al món del flamenc, evidentment, harmònicament, doncs no fas la mateixa... no prens les mateixes solucions que prendries a una música, diríem, més pop o més d'un altre estil. Per tant, que sempre estàs més lligat, però que això també, aquest lligament, de vegades també t'esperona i et dona força perquè la teva creativitat sigui més interessant, no? Hi ha algun projecte d'aquests del que dius que estàs doncs... Mira, t'obvidentment entenc que... que són molts anys i per tant hi ha molts, d'aquest n'estic especialment satisfet d'això que vaig fer. Mira, tinc uns records molt macos de tot. Mira, jo vaig fer, per exemple, un disc amb el Serrat, que és el tio Serrat Sinfonik, que van ser 16 cançons, a part de les que vam fer també per fer un Palau Sant Jordi, ja fa uns 10 anys, però d'aquest disc em sento orgullós, purament també perquè és com intervenir a un material on la gent se sent part de la seva vida en aquelles cançons, les cançons del Serrat, sobretot, a una generació, són part de la seva vida. Aleshores, haver intervingut en aquest projecte em fa feliç, perquè saps que en una certa manera trascendeix i que a la llarga és un material que allà queda i que pel fet que el Serrat sigui un personatge tan multitudinari, fa que aquell producte tingui vigència sempre. I després, també, en el món del flamenc, tinc moltes col·laboracions, els que vaig fer amb el Paco de Lutia, quan vivia cap als anys 90 i 2000, que vaig intervenir en el disc del Ciriab, després, també, amb el Camarón de la Isla, en fi, amb l'Alfredo Craus, també, que vaig fer unes cançons quan es va fer 60 anys, que va fer un disc preciós. En fi, doncs hi ha molts records d'aquests que siguin més importants als altres, però, evidentment, treballar amb artistes que són transcendents en el sentit que poden aguantar el pas del temps, perquè el seu llegat continua vigent, doncs, evidentment, aquestes coses a la llarga et fan més feliç. Clar. És una sort, no és el mateix treballar amb una persona que desgraciadament no la coneix gaire gent i, per tant, la teva intervenció queda més olavada i més amagada. I els premis, perquè n'has regut també uns quants, són importants, quin valor els dones? Bueno, el valor del premi és el reconeixement de la professió. Jo sempre dic que qui més il·lusió et fa que et reconegui de feina és la pròpia professió, evidentment el públic també, però, com que, en el fons, els premis de la música, els qui voten són els músics, doncs, és doblement gratificat, no? Aleshores, doncs, quan has fet el que et deia abans, quan has fet treball per gent més o menys coneguda, doncs, és evident que ajuda moltíssim, i d'un mitjà hi ha una persona, una reajudada també molt bo, tant només que jo, però, en canvi, la gent, doncs, jo no ho conec tant perquè el seu treball no l'ha fet amb algun artista rellevant i aleshores queda una mica en el oblíto o que queda més amagat, no? Clar. Clar, clar. La veritat d'aquests que et quedi ara pendent, o d'aquests que, diguis, mira, m'agradaria una cosa que no he fet mai i ho voldria fer, és aquesta? La veritat és que, no, jo em sento feliç amb el que he fet i amb el que estic fent, no... Evidentment, a vegades hi ha algun artista, per exemple, el que sé, quan vaig sentir la Dulce Pontes, vaig pensar que vols ser-hi algun dia a poder fer alguna bella o la Maritza, aquesta cantant també portuguesa, és una de les que em faig a la feina i que dius, o millor, algun dia tens l'oportunitat de fer-ho. Vull dir que no ha deixat de ser una anècdota, no? Perquè em sento molt ben el que fa, ara estem començant per ser disc amb el Miguel Poveda, que també m'il·lusiona. I també el Manu Guís està fent un disc de cançons que et faig a la expressió, que era compusat, que em va passar per posar-hi unes cordes. O sigui, que sempre són projectes que t'il·lusionen i, sobretot, quan treballes amb gent més jove, la il·lusió de pensar que fins i tot gent més jove vol que col·laboris amb ells, i això també és una cosa que fa tenir l'esperit més jove, i sobretot en aquest sentit que veus que la gent jove se'n recorda de tu, que això és molt important, no? Exacte, aquesta idea també és transgeneracional, no? Una mica? Sí, perquè tu pots haver sigut una persona que has treballat els anys 90 i ha d'anar-hi gent com que no... I veus que, al fons, jo què sé, soc un disc amb l'Aix d'en Busto, que m'ho vaig passar fantàstic amb ells i tocant-ho en directe, en fi, vull dir que aquestes coses ens fan il·lusió, fan il·lusió veure que, o també amb la nena Gadel, que vaig fer ara quarts i menys aprenjament, que són coses que t'omplen, perquè dius, bueno, ens encara estàs aquí amb actiu, no? I això et fa feliç. La xarrada serà demà, és una conversa del món il·lustrat, que, com deiem, convidem a diferents representants de la cultura actual. Si creus que tu que portes tant de temps també vinculat amb la música i amb diferents estils diferents i amb àmbits diferents, creus que és un bon moment per la música que és a nostre? Sí, jo penso que el bonic problema que hi ha és que potser hi ha tanta gent molt ben preparada, que espanta pensar que aquesta gent, doncs això que tenen aquesta preparació a nivell a cada nit tan increïble, i, realment, hi ha músics fantàstics i que toquen a un nivell internacional, doncs que puguin tenir la feina que es mereixen. Això és l'únic que preocupa, no? Vull dir, veure que a les escoles de música, a les escoles de jazz, totes les que, realment, s'han posat les piles en aquests últims 15 anys, ja han donat un fruit extraordinari i han sortit, doncs, músics d'una talla, d'un nivell altíssim, doncs, tan important com el que jo pensava quan era jove, els estrangers que pensaves que tenien molt més nivell que la gent d'aquí del nostre país, d'aquesta gent el que et preocupa és que tinguin la resposta adequada amb la feina. O sigui, realment, la feina correspongui al nivell que tenen i es mereixen. Sí, s'ha avançat molt en nivell de formació, potser, en els últims anys. Exactament, però que a nivell de creació, jo penso que sempre tota la vida hi haurà gent que la creació, doncs, és forma part del seu arena i que, bueno, que constantment tenen aquesta inquietud per anar fent coses, però, sobretot, insisteixo, o sigui, d'una feina, tota aquesta pleia de tremenda de nous intèrprets i compositors i artistes, doncs igual és difícil, perquè costa més obrir-se aquí una paraula. O sigui, potser nosaltres desgraciatament eren menys i ben tenint menys dificultats en poder sortir endavant. És l'únic que em preocupa, però per altra banda també és il·lusionant veure que hi ha un futur de músics i un planter, que tens molta gent per triar a l'hora de fer qualsevol cosa, perquè, antigament, era molt personalitzat quan havies de fer una gravació, doncs, com qui diu, els podies comptar amb el dins de la mà, la gent que tenia el nivell per fer-ho, un nivell internacional i perquè cregués una gravació d'una producció de gran nivell, no? I ara, actualment, doncs, escolta, tens molta gent que ho pot fer i això també per altra banda és molt bo, no? Clar. Que la música està viva i que la formació té més projecció que mai. Estem parlant amb Joan d'Alberta Margos, que demà, a dos quarts d'avui, del vespre farà aquesta xerrada del món il·lustrat. Tu vius a Sant Just, no? Jo visc a Sant Just. Jo soc Sant Just Teng, però visc a Sant Just des de fa 25 anys la meva fill de petita per mi és com el meu el meu hàbitat natural, no? I tens una relació que t'hi mous sovint, et mous per per Sant Just? Sí, sí, sí, obvi, és que a Sant Just ara mateix estic anant cap a Sant Just vaig ser una... vam fer una obra molt bonica pel centenari, no pel milenari de Sant Just, amb el Margarit, que és una cantata de Sant Just que ja fa uns poemes molt bonics tots el que és la poble, la seva vida, la seva antigatat i aquestes coses, i vam fer aquesta peça fa 25 anys precisament quan vaig venir aquí, o sigui que li tinc un carinyo molt especial. Clar. Creus que hi ha moviment també aquí, Sant Just, musical i cultural? Suposo que sí, la veritat, però tampoc t'ho puc dir amb coneixement de causa, la veritat, no ho sé. Però... Sí, penso que si es fan aquestes converses vol dir que és que hi ha artistes i gent creativa que estan aquí, que donen peu que es puguin fer aquestes trobades. Mm-hm. Demà, doncs, a dos quarts d'avui del vespre, aquest dimecres ens farà aquesta conversa del món il·lustrat amb el músic, compositor i director Joan Alberto Margosa, que em deien que fa 25 anys que viu a Sant Just. Per tant, podem dir que hi ha aquest Sant Just. Ja podem fer servir l'exactiu. Molt bé. Moltes gràcies. Que vagi molt bé i fins aviat, una abraçada. Adéu en l'endemà.