Entrevista a Joan Margarit, poeta santjustenc - 29/6/2017

Aquesta la parlem de literatura, perquè el poeta Sant Justenc, Joan Margarit, us ho vam explicar a rebre la setmana passada el premi Iberoamericà de Poesia, Pablo Neruda, 2017. I avui el podem saludar, el tenim a l'altre cantó del telèfon, na Joan Margarit. Molt bon dia. Bon dia. I enhorabona, per aquest premi que és un dels referents, no?, en els premis literaris i beroamericans. Sí, sí, sí, és un del... potser és el més referent, diguéssim, per exemple. El més important, no?, d'alguna manera? Jo diria que sí. I, home, la prova és que potser l'únic que dona la presidenta, en el cas presidenta del govern d'una nació de l'americà. Exacte. Perquè, per exemple, jo diria, jo vaig rebre també el del Poeta del Mundo Latino de Mèxic, però allà el donava, allà el donava la ministre de Cultura, diguéssim. Aquí el dona la presidenta. No és que això sigui important, ni molt. Però és un detall, no?, segurament, sí. Té que volen fer-ho bé, volen fer-ho solemne, la dubtació és més important, etcètera, totes són els senyals que el protocol dona de la importància del premi. Per mi, la importància màxima de totes maneres és el nom, eh? Pablo Neruda. El nom de Pablo Neruda. Pablo Neruda va ser un personatge molt important dins la meva vida. Ho veus encara, però sobretot va ser la meva joventut i maduresa. És el poeta de referència al mestre que m'ha ensenyat al llest de la distància, perquè jo no l'heig conèixer clar. Escriure. I el mestre del qual m'ha costat molt treure. Perquè els grans mestres, per un cantós, són els que t'ensenyen. I després són els que et donen més feina per allunyar-te, per posar distància entre ell i tu. Si no fas aquesta posada de distància, llavors ja turen en surts, llavors. Exacte, per tant, doncs, d'alguna manera, encara que aquest nom té, també, aquest element simbòlic, aquest premi, doncs, que arriba en un moment, també, doncs, ja de consolidació. De nom no se me n'acurriria una mica, per mi, personalment, personalment. I no me l'han lliurat encara, em van notificar la concessió i això el lliurament serà de la tardor. Va, per tant, exacte, sí, que encara hi ha aquest temps per païro i després ens tornarà a ser... En aquests moments i tal... En prèvies espeixen aviat, eh? Sí? El que no espeig és quan tenen dones que has fet un poem que no funciona. Això sí que no espeig. Ja no diguem si els llibres que has hagut de tirar a la massa costa molt de païs. Però un cop publicat, ja, o és abans? Sí, sí, de tot, home. Una pifia a moltes vegades. I a vegades pifies un poema, però a vegades has d'agafar tot el llibre i resunciar-hi. En aquest cas, el lliurament serà de la tardor, però sí que en aquest anunci que es va fer de la concessió del premi, el lliurat també va destacar la seva capacitat per unir la bellesa formal i l'emoció, i el diàleg amb la memòria i la dimensió ètica del compromís amb la vida i la mort. I què li sembla aquesta valoració? Ui, és a la que hem perdut la comunicació. Estàvem parlant amb Joan Margarit i diria que no tenim mar a punt aquesta trucada. Bàsicament l'hem perduda, efectivament l'hem perduda. Per tant, imaginem que són problemes de cobertura i ens advertim que estava en un lloc a l'aire lliure. Però mirarem a la de recuperar-la de seguida per seguir parlant d'aquest premi híbiro americà de Poesia, pel generador de 2017, que se li ha aconseguit i que es lliurarà com ens deia ara a la tardor. I sí, amb la veritat, de recuperar-ho. Més interès que Đingenaia. Doncs sembla que tant nous now esto ha segments d'any que vosaltres. Sí. No sé què ha passat, però això ésώρα! Si un buto falla, de quins quedem sense programa? Però bé, ens hem quedat almenys, nosaltres ens hem quedat just quan li preguntava per aquesta, però ara sí que va fer el jurat, no? Escolta, alguna cosa està fallant, eh? Sí, no em sembla bé? No, ara sí. Bé, doncs a veure si podem seguir. Dèiem que el jurat va destacar la seva capacitat per unir la ballesa formal i l'emoció. Què li sembla aquesta valoració? Perquè no continues, diem el que va dir el jurat. També el diàleg amb la memòria i la dimensió ètica del compromís amb la vida i la mort. Més coses. D'aquestes en les que tenies destacades? No, doncs n'hi ha una que hauria hagut de destacar i perdones, eh? No, no, i tant. Perdones la meva manera d'herir-s'ho. I al final diu per la riquesa lírica de la seva llengua catalana. Mira, doncs aquesta no... I això em sembla que és més singular. Fins i tot d'un premi que és la primera vegada que la guanya un espanyol és aquesta. I que la primera vegada que la guanya un espanyol sigui amb la riquesa lírica de la llengua catalana. Home, no ho sé, vaja. Sí, sí, és destacable. Els nostres dirigents es dediquen molt als castellers i a la cosa gastronòmica, que és el que més els agrada. Els nostres dirigents vull dels nostres polítics, eh? Penso que també hi ha coses que voldria la pena. Creu que la cultura justament... A apuntar-s'hi, no? Trenca una mica aquestes barreres que de vegades no ens tenim? Home, sí, però hi ha que tenir cultura per trencar barreres. I si no es té cultura no trencaràs cap de barreres. No hauràs de trencar cops de martells. Per tant, d'alguna manera potser la llengua deixa de ser un impediment en clau cultural. Quan es pensen. És de saber el que és la clau cultural. Tornem a ser el mateix de sempre. Jo penso que hi ha una mena d'estatú general del món polític i el món periodístic per ignorar la cultura. També a Catalunya, eh? Home, clar, a Catalunya, perquè em penses que és Catalunya. I que t'has regut allò que serem dinamarca el demà de l'independència. Trenca parlava de la llengua, no sabia. No ho fotem, som el que som, eh? I ara ho n'hi do, i ara anirem fent, però no ens equivoquem també amb creures. La cosa, mira, en català hi ha un verb que és kufoi. Més que un verb és un adjectiu, però kufoi. Aquest és una de les paraules que en llengua catalana es poden dir molt millor que en cosa a l'altra llengua. Curiós, no? Continuem, doncs. Ja m'agrada continuar per aquí, també. Justament una altra dels temes que quan parlem amb Jo Margarit en altres ocasions n'hem parlat per altres premis, sempre hi ha algun moment en què volem parlar de l'estat actual també de la literatura, de la poesia. La poesia està igual que sempre. Està bé. La poesia funciona com funcionar als anys 60, com funcionarà segurament a l'any 2050, com va funcionar al segle XIX. Cada vegada amb els seus mitjans, amb el nombre de escriptors, amb el nombre de lectors, etc. Però a mi no em fa patir la poesia. L'únic que potser em faria patir a la meva data ja no em fa patir res, eh? Vaig-hi per davant. Però per dir-ho d'alguna manera, si alguna cosa em fa patir, és això que t'he evit, aquests símptomes. És a dir, si la política, la gent que porta la societat que governa en tota la politut, el polític i el món de la informació, va aprenent els cargols de manera que la cultura baixi imperceptiblement recolant en el seu àmbit. Això vol dir que anem cap a una societat que per dir-ho ràpid. És aquella que el Haxli va definir bastant bé i en una època que, sembla mentida, ja pogués preveure-ho, allò que es deia el molt feliç. El molt feliç on tothom té el fonamental, sobretot lluny del dolor, és a dir, molta pastilla i molta... L'estèsia. Diversió, molts concerts i molta pastilla. I tres mesos. A mi m'agrada molt. És una societat que és fàcil de governar, evidentment. No té dolor, evidentment, però també tot el que va lligat amb el dolor, com és la dignitat i el mateix amor. No hi ha amor sense dolor. És una opció. Jo no dic que sigui la més bona o la més dolenta. A mi no m'agrada, evidentment. A mi no m'agrada, evidentment. Sí, però d'alguna manera la sensació de vegades parlant amb altres escritors o altres poetes, hi ha una mica de decepció, tenint en compte que la posi i la literatura sí que viuen en estat que està actiu, però segurament tampoc és nou, sinó que és una cosa que la cultura hi és. Continuar? Un escrit per als altres. Jo no escrit per a mi mateix, jo no em tinc a mi mateix a la teoria TV, evidentment. Jo a la teoria TV tinc altres poetes, però no a mi. Jo escrit per als altres. No hi ha menors dubtes. L'acte poètic és un acte que té 3 potes. És un trípode. Si falla una pota, se m'ha de fer cunyetes. Si el poema és el lector o l'electora. Si falla el lector o l'electora, és ridícul. Nosaltres. Ara, veure, quina capacitat hi ha de l'elector o l'electora? És a dir, de la societat, de dir no, no. Volem seguir per la via de la cultura, de la complexitat. Res dels eufemismes que ho fan. Que ho fan tots en ell. I en ell sentia que no sé què anèien. A veure què us he de repetir. Els... Els... Els individus de la societat en sentiu sido vulnerable. Vans amb unes paraules liquidables, això són els pobres. És qüestió, tot va cap al camí de Magalau. Per mi, l'Orami. Això de Magalau, dins de la meva formació i la meva manera d'entendre la vida, és el pitjor que pot ser. Exacte. I que les paraules llavors serveixen justament de... Sí, clar, serveixen. Les paraules sempre serveixen dels que l'utilitzen. Ens enganyen. Tenen molt de poder, exacte. Les paraules, el Hitler, les feies servint d'una manera, i el tost d'una altra. La paraula serveixen i les utilitzen. No cal fer uns grans cants de la paraula. La paraula ens hi és una ida i s'ha acabat. La paraula, segons com la fa servir, és una eina horrorosa, i segons com la fa servir, doncs és una eina meravellosa. No. Perdona, perquè em sembla que m'hauria animat cap a una altra història. No, però ja és això també. Solen, sí, aquestes entrevistes. I justament no sé si hi ha algun lloc o algun país que cregui que sí que s'aposta més per la cultura. Home, el que en deien països més civilitzats, però això no té això d'aquest símptoma, aquest símptoma és que t'estic dient. Jo les veig a tot arreu, eh? Per aquest tipus de coses, el món cada vegada és més globalitzat. És evident. Tampoc sé si un món globalitzat es combe massa, per molt globalitzat que estigui al món. Si tu no tens cas a teva, estàs perdut, eh? Sí, sí. Encara no hem canviat els romans, encara som els mateixos, eh? No, no ens hem canviat per dins, eh? Ens endurem mòbils i ens anà moltes coses, però per dins som els mateixos, eh? Si necessites algú al teu costat, i tu està al costat d'algú, i si aquest algú que tens al teu costat que et falla, doncs el dolor es tremendo. Reclar això a la brava només amb l'ajut de la ciència, és a dir, amb l'ajut de la pastilla. No veig que vagi enlloc de poc. Vaja, enlloc de mi m'interessa, això. Pot haver algun que l'interessa i diguis tan respectable com el meu, clar. Escriu cada dia, Joan Mararit? Sí. Però des de fa molt d'any, des de que era jove, escriu cada dia, no escriu cada dia, perquè un poema que em dura molts mesos, però em dura molts mesos i no sempre s'acaba, o s'acaba bé, moltes vegades s'acaba, probablement, però ho fa cada dia, sí, sí, sí. És una manera de viure, per entendre-ho. És un moment que és la teva manera de viure. Clar. És un projecte concret en marxa, algun llibre, o és una cosa que això es troba quan... I no no el pobre surt un llibre de poemes. Són llibres de poemes que es titularà Univern fascinant. Molt bé. Per tant, la tardor doble rebrà el premi, i a més a més publicarà el llibre, és a dir, que serà una tardor intensa. Sí, sí, des d'aquest punt de vista, però vaja, és quan ja tu estàs relaxat, el llibre ja l'has fet. Això també és veritat. El llibre per fer un llibre... Allò ja està sobre paper. Sí, per allò el llibre el tuve l'has de donar a l'editor com a màxim a finals de juliol. Per tant, ara el moment és ara, llavors, eh? Sí, sí, estic fent l'última llegida, ja. Ara comentarà que pot trigar més o no en escriure en poemes, per tant, suposo que és un procés també... dur, o exigent? No, dur, no. Tres mororitzatans, com aquests escriptors, que fan... que fan... que se'n veneixen... del dur que ha estat la feina d'escriure, aquell llibre, i com a petit, i que ho deus sortir. Si l'hi hagués de pateixant, no ho faci. Tranquil, ningú li demana. O sigui que no, jo no pateixo. En el sentit més cruel del fer el llibre, en absolut, en absolut. Seria molt més malaurat si no fes llibres de poemes, eh? Exacte. Doncs ja en tornarem a parlar de cara a l'octubre. Avui hem volgut parlar i felicitar aquí el Justa de la Fusta, el poeta Joan Margarit, per aquest premi veromaricat de poesia, Pablo Neruda. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Gràcies en just. Exacte. Gràcies per aguantar-me. Doncs ja dic que sempre és un plaer a entrevistar-lo. Que vagi molt bé. I fins aviat una abraçada. Bon dia. Fins aviat. Adeu, adeu, adeu. Justa la Fusta. Senjús en directe. I per què no te'n vas? No et trobes bé? Creus que has de anar a urgències? Abans de sortir de casa, truca el 061. El 061, el nostre personal sanitat. I el 061, el nostre personal sanitat. I el 061, el nostre personal sanitat. No et trobes bé? No. No et trobes bé? No. No. No. No. No. No. No. No. No. No et trobes bé? Per què no et trobes bé? No. No. No. ¿Què ho dius? Som 3. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. Ja no ens queda temps per no reciclar. A Catalunya encara reciclem molts menys residus que els que generem. Fins quan? Redueix, reutilitja, recicle, reacciona. Col·laboració de Coèmbies i a Covidrio, Generalitat de Catalunya. Un moment de feina. Passen 6 minuts del descoord de 12. Aquesta hora el que fem és tertúlia. Gràcies per haver vingut a la tarda d'Ijous, saludem la Lina Santa-Barba, la Joan Algarra i l'Arpregulló, molt bon dia, què tal? Bon dia! Bon dia! Última tardúlia més de la temporada, per tant, no tenim a la Montserra per això, eh? No! No! Si ens estàs escoltant... Li haurà sortit un compromís! Sí, tenim un gat, això sí! Un gatet aquí! El que passa és que s'ha pujat al micro i no ho sé! Exacte! A veure, estic alguna cosa. Miao! Mira, veus? Alguna cosa ha dit! Doncs d'aquí l'última tardúlia de temporada, per tant, hi ha les portes de l'estiu, avui ha refrescat una mica per tant res que és... Una mica, afortunadament! I... Digues-se! No, jo no l'havia notat, perquè la seta matí estava planxant, eh? Tenia una calor tremenda! Oh, ja, t'ho diràs! Ostres, doncs jo crec que aquest matí, justament, oi la nit, potser era més la nit, eh?, que et vaig tancar la finestra i tot, perquè... Sí, sí, sí, sí! Sí que es notava! A casa meva van obrir, bé, com tots aquests dies enrere, la finestra de l'habitació, fins d'alt de tot, i és una finestra molt gran. I quan arribo, dic, bueno, per... per fer... per col·locar el llit en condicions, dic, mare de Déu, aquests homes, s'han tornat l'elus, entrava un fred! Un vin! Més que el vin, el vin, però si hi ha hagut un moment, que semblava molt rellat, bueno, re... Un rellateador! Un rellateador! Sí! I que, bueno, que et donava portassos a les portes i les portes, eh? Portassos! No, però a la tarda... A la tarda de la tarda... El veí de... Oi, a la sèrie de la tarda, sí, sí, sí! Sí, sí, sí, sí! Els veïns del costat, un test, ara li explicava el Carles, un test que és considerable. Clar que ara la planta que té està molt ofana i, clar, fa molt de grus per dalt, però tombada, eh? Sí, això que està, entre un armari i una parella d'aire condicionat. No, no, estava tot, se n'anava en l'aire. Sí, sí, hi ha casa, també, dos arbres que tenim en dos testos grossíssims. Tu en vaig per terra, també? Bueno, així ens podem queixar del temps. Ah, no, no, no! En fi, a banda del temps, no sé si ens ha començat a tenir algun tema sobre la tarda. Veig que avui no porteu ni diaris, ni res, eh? Bueno, quan tornem a setembre serà interessant, eh? Sí, per tot i que ara ha seguido amb aquestes prèvies. Sí, ara ha passat a l'11 de setembre. Sí, quan tornem a l'11 de setembre? Tot està a punt per a una gran frustració, per a un gran èxit. Què creieu que passarà, realment, l'1 d'octubre? Jo no ho sé, però no ho veig mai. Bueno, no ho sé. Jo et diria que depèn de nosaltres. De nosaltres. De la vostre. De sistema al peu del que no hi veu bé. Què vols dir que la societat civil és la responsable de que hi hagi o no canvis? De que hi hagi avanços o no hi hagi avanços. Si la responsabilitat, i sobretot positiu, si no es posa la societat civil, no hi ha. No hi ha avanços. Si no s'hi posa l'esquena, si els objectors de consciència no haguéssim començat entre l'any 1971 i continuessin, continuessin, continuessin en democràcia. No, no, és que no penso en el poder. Ni l'any de... Ni l'any de presó de com s'ho vaig de condena. I presó, no que s'hi embutin mai. Si aquest senyor que diu que és el rei que no l'ha votat ningú, jo no l'he votat, i encara estic esperant que si es democràcia em deixin dilluns entre República i monarquia. Res, ni cas. I es permeti a aquestes animalades que la llei i el superior no fals. Si la llei fos el superior, quan es condenaven els esclaus, quan no deixaven votar a la dona, quan els gays es tancaven i es condenaven Franco i tal, que les estarien, que les estarien tancats. No és la llei del superior, el superior és la justícia. O quan no deixaven els negres anar amb autobusos, amb els blancs. Sí, bé, és cosa, sí, sí. És una falsetat, és una erlògan, una falsetat, una lògan... Les lleis estan per si la societat ho necessita canviar-les i adaptar-les a la societat al moment. Ara mateix ho estic vivint en la carn. Què és més important? La llei forma la societat, o la societat, la llei s'ha d'adaptar a la societat. És la pregunta clau. Doncs ara l'estic vivint. Perquè aquí, la responsable de la ràdio, no m'ha assignat el tema d'Àrvore, però ara s'ha quedat ben sol, perquè me l'ha assignat a la responsable de Cocherola, el president de la Federació de Tennis Taula de Catalunya. Sense cap dubte, la presidenta de Sorrecisme. I el jutge s'ha quedat de banda a aquestes... No, s'ha fet el despistat. Però bueno, amb què importa ningú... Vull entendre, racionalment, que és dels que es creuen que la llei és superior a la realitat. Si la llei sempre va per dèiem a la societat. Oficialment ja es pot fer el canvi. Demà a ir m'han donat un document que s'ha sol·licitat. Ara tenen que resoldre. Això passa per un fiscal i tot. O sigui, t'obren un expedient. Però s'ha adaptat tota la documentació necessària. Perquè s'ha d'adaptar molt de documentació. I la retreia és ara que no havies pogut parlar amb el director. No, la barbera hi va fer el despistat. Va fer el despistat i jo no la demolestava. Allà, ella el que ha quedat mal a la ciuté, jo no. Ella el que ha quedat mal. O sigui, surto a l'última. En el consell de la Coi Xerola, 17 entitats en Catalunya, la responsà a l'Eva, però bé. Representant ja el Nord-Tepa, ha d'obrir-ho. Ja està, un document. Sí, sí. Una de les coses que jo vaig treure va ser un llibre que fa gràcia, que ara li he comentat amb la Joana, que és l'autobiografia que va fer el CRIF. I em fa gràcia perquè he començat a llegir.