Entrevista a Eduard Marquez, escriptor - 29/6/2017

Passant dos minuts d'un quart d'una de la migdia, que estarà parlant de literatura, perquè avui digueu-us que el llibre té organitzat un debat per inaugurar la segona edició de la Universitat Sant Justè, en cadastiu, un debat sobre l'art de la ficció, sobre el fet d'escriure, amb els escriptors Jóme Ponsalorda, amb qui vam parlar ahir el programa, i amb l'escriptor Eduard Marquet, aquí ara tenim l'altre cantó del telèfon. Molt bon dia. Hola, bon dia. Per parlar una mica d'aquest acte d'aquest vespre, avui a les 8 del vespre, com deiem, a Cal Lliberté, on compartiràs també espai amb en Jóme Ponsalorda, i, d'alguna manera, aquest debat per tirar del llibre de l'art de la ficció de James Salter, que té un projecte teu, i que, per tant, un projecte en reflexiones sobre el fet literari, i en Jóme també ens explicava una mica el que l'havia impactat de tot plegat, perquè et posicions també sobre el que des l'escriptura i en el que literàriament no estem fent bé, que, segons, explica bastant aquesta entrevista amb en Ponsalorda, com ens explicava ahir, i què és el que no s'està fent bé, literàriament? No s'està fent bé. No sé, jo penso que, com dir-ho, penso que hauríem de ser un pèl més exigents, tots plegats, no? Hauríem de ser més exigents als escriptors, a l'hora de fer la nostra feina, hauríem de ser més exigents als editors, a l'hora de triar-la, de garballar-la i d'editar-la, i després hauríem de ser més exigents als mitjans, o als crítics, als prescriptors, i després als lectors. O sigui, jo penso que entre tots hi haurà un procés lent, no diré que hagi passat això en quatre dies, però amb un procés d'uns quants anys, jo penso que hem anat per dintre pistonada pel que fa a l'exigència. No vull dir que hauríem de tornar a replantejar-nos per què escrivim, què publiquem, què llegim, què prescrivim, i potser tornar a col·locar les coses en el seu lloc. Jo crec que aquesta seria la meva reflexió inicial sobre això. Penso que tots tenim la nostra part de responsabilitat en tot plegat. Exacte, és una suma de tots els factors. I no sé si tens la sensació que això està empitjorant els últims anys, que és una cosa que es manté i que en realitat és un mal entre cometes de la nostra literatura, o, al contrari, està començant a sortir una mica d'aquest pou? No, jo crec que bé succeïn en els últims anys que no només és la nostra literatura, que no només és la literatura. Jo crec que el que acabo de dir respecte a la literatura es podria fer extensible amb moltes activitats. No sé, a vegades quan em sento parlar, si penso, potser, ara és que ja definitivament t'has fet gran i ja començo a parlar com els meus pares o els meus avis. Però sí tinc la sensació que alguna cosa hem perdut pel camí, no només en la literatura, sinó en moltes altres facetes de la vida, on jo penso que hem anat baixant la guàrdia, hem anat-se d'interreny al que hi ha passat en llamp any, hem anat-se d'interreny a la mediocritat, al divàs, mira, va, no passa res, va, mirem a una altra banda, i penso que hem arribat on hem arribat, que no és una qüestió ni de la nostra literatura ni de la nostra cultura, penso que això és extensible a moltes altes literatures i a moltes altres cultures, i és extensible també, penso, a moltes altres activitats quotidianes i intelectuals, humanes o el que sigui, no vull dir que, penso que hauríem de replantejar-nos per què fem les coses, per què les fem com les fem, tornar a exigir-nos a nosaltres mateixos al màxim en cada cosa que fem, i penso que potser les coses així anirien una mica millor. Sí, aquesta exigència segurament és un dels factors clau, no? Jo crec que sí. Jo, quan escric o faig qualsevol cosa en el meu dia a dia, intento fer-ho bé. Ho vaig aprendre del meu pare, ho deia sempre, no? Si ho fas bé, ho ve. I si no ho has de fer bé, no, la pena ho facis. Jo això ho tinc gravat en el meu ADN des de sempre, i intento que el meu dia a dia estigui marcat per aquesta premissa, no? Vull dir, si em comprometo a fer una cosa, la faig bé, i ho intento fer-la amb el màxim esports possible per obtenir el millor resultat possible. Jo francament miro el meu voltant i no acabo de veure que això acabi de ser així, no? Vull dir, ni en l'àmbit polític, ni en l'àmbit econòmic, ni en l'àmbit moral, ni en l'àmbit literari. Per tant, ja és això. No crec que sigui un problema de la creació artística o en aquest cas literària, només. De fet, en aquest programa, com dèiem d'aquest llibre de James Halter, fins i tot amb aquesta sentència, d'escriure o morir, no? És així de radical, per tu? En el meu cas, sí, jo entenc que per a molta gent això pot semblar radical, però al capdavall aquesta afirmació, que ho diu James Halter i jo la comparteixo plenament, és que ens hem de comprometre amb les coses, hem de posar-hi passió, hem de posar-hi evocació, i hem de creure en farmesa, i si creiem en farmesa, tenim vocació i estimem allò que fem, és molt probable que no ho fem malament. Per tant, si aquesta frase pot sonar molt grandiloquent, jo entenc que per a molta gent ho pot semblar, per mi no ho és, vull dir, per senzillament, perquè considero que sense passió, sense aquesta passió inerena, intentar fer les coses amb amor, amb vocació, és el millor que m'hi prefero. Penso que si aquest compromís existèix, si aquest compromís es dona en aquest cas a l'hora de fer un llibre, les coses surten millor, que si aquest compromís no hi és, per això sí, sóc defensiu la frase de James Halter, d'escriure-ho, d'escriure-ho, morir-hi, totalment. I també parles d'alguns conceptes, també a l'hora de tenir en compte, escriure, parles d'esforç, paciència, passió, aquesta passió també la defensava ahir, a l'ordre en aquesta entrevista i altres vegades que hem parlat amb ell. També és un altre d'aquests elements que s'hauria de reivindicar la passió per fer les coses? Totalment, totalment, i fixa't que abans de la passió s'ha esmartat l'esforç i la paciència. Que van per un altre camí, eh? Que són un altre camí, justament, no? No, totalment, totalment, vull dir que per mi són les tres paraules màgiques de tot plegat. Vull dir, exigència, per fer les coses com cal fer-les, paciència, per no tenir pressa, per no voler precipitar les coses, perquè la pressa és mala, acompanya, de viatge, de qualsevol cosa, i també, evidentment, de l'activitat creativa, i després la passió, vull dir, que sense aquestes tres coses, penso que les coses, des del meu punt de vista, no acaben de rodar exigència, imprescindible paciència, vivim en un món molt apresurat. La gent té molta pressa, en el cas literari, doncs la gent té molta pressa per publicar, molta pressa per ser famós, la gent vol que el coneguin, la gent vol que els reconeguin ràpidament el que ha fet, i no, la gent ha d'entendre que això és una carrera de fons que els resultats poden triar molt en venir, o no arribar mai, però que això no desvirtua la feina quotidiana, no escrivim per obtenir resultats, escrivim per l'immens ple d'escriure. Si els resultats després venen o no venen, això ja no ho podem controlar nosaltres, no? Per tant, tot allò que puguem nosaltres controlar directament és el que hem de fer d'aquesta manera. A mi vindrà i sinó bé el valor de la creació és tant la creació mateixa, però bé, vaig mirant el meu voltant i veig això, cada vegada la gent publica més i jove, no només un llibre l'any, o més d'un llibre l'any, perquè entren en una dinàmica de producció que ve motivada per intressos econòmics o per necessitats econòmiques, i ja estem en un peix que es mossega la cua, no es poden fer tants llibres a l'any. És que tampoc caldria publicar-los, perquè tampoc hi ha temps per llegir-los. Per tant, jo penso que es tractaria una mica de tornar a equilibrar una mica les coses, produir menys, publicar menys, ser més exigents, ser més pacients, i potser aconseguiríem que els resultats que obtenim començessin a ser millors del que jo crec que són en termes generals. Evidentment hi ha excepcions, hi ha grans escriptors, hi ha gent molt que treballa molt bé, però també és veritat que en mig de tot això hi ha molts sorolls, hi ha moltes interferències, a vegades tinc la sensació de viure en un món que sembla una ràdio mal sintonitzada, no mal soroll, molt soroll, tothom es pensa que el que ell vol dir o pot dir és important, i ho fa compartir a tots els amics i coneguts a través de les xarxes socials, quan en el fons la gran majoria de coses que es comparteixen no tenen cap valor ni cap importància, però ens pensem que sí, que allò que nosaltres volem dir és important, només pel senzill fet que ho compartim. No, no, i les coses han de ser importants en si mateixes, no pel fet de compartir-les o no compartir-les. Però existeixo, a vegades quan em sento parlar així, dius que ara ja tornes a semblar un home antic, potser és que en el fons hi ha un home antic, però visc a l'antiguitat en aquest cas. Creus que es llegeix massa poc en general? De vegades l'abast de la pressa d'escriptors per publicar, això ens ho trobem cada any per Sant Jordi, que tenim un món de recomanacions després les llistes dels més venuts, els llibres estan allà però no són llegits? Sí, és la paradoxa aquesta, publiquem molt llibres que no es llegeixen o que se'n llegeixen 3 sense ejemplars, els trinchem molt ràpid, centren aquesta cadena perversa de producció i destrucció, produïm llibres, és igual després en venint molt pocs, ja recuperen els diners, a la resta ho trinchem, ho passem per la trinchadora de paper, després tornem a produir. Sí, és una mecànica perversa, és una mica la idea aquella de que com anem amb bicicletes i deixem de pedalar la bicicleta clau i ningú vol que la bicicleta caigui, doncs a vegades penso potser l'hauríem de deixar caure, dir-li després a xacar-la i fer-la anar d'una altra manera, és el que jo penso. No porta lloc la hiperproducció, hem arribat a la paradoxa absurda, que a mi trobo cada vegada més sovint com a professor d'escriptura, que la gent cada vegada més, per exemple, la escriure sense haver llegit. Per tant, dius, bé, si els lectors s'enlla molt pocs, els pocs lectors que hi ha, poden comprar pocs llibres, perquè estem en un moment econòmic com el que estem, els escriptors que haurien de ser els lectors fonamentals no llegeixen, perquè diuen que no tenen temps o perquè tenen por de contaminar el seu estil. Quan sense aquestes coses, veig que què estem fent tant malament. Vull dir, l'escriptura és un ofici com qualsevol altre. A un metge no se li acudiria a firmar que no practica i que no llegeixi, que no es documenta i que no intenta estar en contacte amb els seus col·legues per saber com treballar, mentre et pots trobar tranquil·lament això. A gent que diu no és que jo no tinc temps per llegir, perquè només tinc temps per escriure. Bé, són unes paradoxes que a mi em sorprenen, perquè crec que l'essència de l'escriptura està en la lectura prèvia. Llegir molt, cultivar-se molt, tenir una vida potent, intel·lectualment, espiritualment, i tot això que ha de fer en xup-xup, i potser algun dia tens alguna cosa a dir, i mentre està en el millor que es pot fer és callar, espanar i tenir paciència. Però com no tenim paciència i volem donar el nostre pare sobre tot i volem escriure sobre qualsevol cosa, així estem amb aquest soroll enviat tal que fa que sigui difícil centrar-se i destriar el gra de la palla i deixar reposar les coses per mirar-les en una certa distància i objectivitat. Parlaràs també de que hi ha algunes excepcions d'escriptors o de llibres, voldríem acabar a veure si ens podies fer una d'aquestes recomanacions. Algú que ens estigui escoltant de dir, que no és una de les les que volem dir, que si es veu una de les recomanacions, que en això val la pena? Doncs mira, tens el llibre de La Silvana a pour de cal llibre. Té, per exemple, una escriptora modesta, humil, amb ganes de prendre, amb ganes de treballar, una novel·la com la Mecànica de l'Aigua. És una novel·la comprometesa, és una novel·la arriscada, fet amb passió. la bona literatura des de cal llibre té. Doncs aquí tens un exemple d'algú humil, pacient, i amb ganes de fer les coses ben fetes amb rigor, paciència, i és això el que cal, i anar esperant, i no accelerar les coses, i permetre que tot segueixi el seu curs, perquè es crec la única manera de poder tirar endavant amb una mínima dignitat, i puguem fer coses de les quals ens puguem sentir orgullosos. Doncs perfecte. Avui, a les 8 del vespre, s'inagura, com dèiem, aquesta segona edició de la Universitat, s'enjusten cada estiu amb un debat amb els escriptors, Joan Ponsalorda i Eduard Márquez, que hem pogut parlar avui. Moltes gràcies. Moltes gràcies a vosaltres. Aquest vespre hi serem. Exacte. Que vagi molt bé, i fins aviat. Gràcies. Adeu, que vagi bé.