Entrevista a Jesús Castro, president de Justicia i Pau a Sant Just - 21/7/2017

Dos minuts i un quart de 12, que estarà el que fem és parlar de la reivindicació que fa Justícia de Paus en Jurs, la reivindicació de l'atenció urgent de diversos països africans a causa de l'increment de la FAM. Ho han denunciat a través d'una carta a mitjans de comunicació i institucions internacionals, i ara en parlem amb el president de Justícia de Paus en Jurs, Gerus Castro, molt bon dia. Espera, que tenim el micròfon molt tan obert. A veure, ara sí, ara sí que et sentim. Molt bon dia. Dèiem que feu aquesta reivindicació, alerteu que hi ha uns quants països d'Àfrica, en què el problema de la FAM, greu, el problema de la FAM, està incrementant. Què està passant? Efectivament, està passant una cosa molt dolenta, per dir-ho d'alguna manera, suau i molt greu, i és que actualment, en els propers mesos, hi haurà 10 milions de persones que es modillen de gana, de FAM, també a conseqüència de la FAM Malties, a concretament a Sudán del Sud, que és un estat molt gran amb extensió de la feca subsejariana tocando el cantó de l'Índic, i també a Darfur, que també està a Sudán, aquesta vegada a Sudán del Nord, a l'Occident, i també a Nigeri del Nord, perquè també hi ha problemes de FAM i de guerra. Bueno, aquí la qüestió és que és un... bueno, hi ha part d'això d'aquests 10, ni en 3 més, que actualment també s'estan morint, també a cap oç de la guerra i de la FAM, a l'Orient mitjà, a Síria, a Irak, i tot el cantó de l'Orient. És moltíssima gent, la previsió. Molta gent, molta gent, i això ha sortit publicat en vàries diaris, si bé no d'una manera molt continuada, però sí l'oficient per informar la població mundial. És una cosa molt gràvida, evidentment. Pensem que si comparem una miqueta en el que va passar a Alemanya durant la Guerra Mundial amb els jueus, allà van morir 7 milions de jueus. I ara aquí només en un cop parlem de 13 milions, no? Clar, és una dada alarmant i, d'alguna manera, també el que sorprèn o el que xoca és que no se'n parli gaire els mitjans, que si apareix o apareix molt petit i pensem en el que significa o el que representa, no ens posa la pell de la llina, no? Evidentment. Per què se'n parla tan poc? Se'n parla tan poc, en part, i gairebé segur, que és en part per al domini que tenen de les agències de notícies, els interessos corporatius, els interessos que tenen als grans Estats, i els grans poders, com són el poder del bank mundial fon fonatari, tota la qüestió dels poders econòmics, i també aquesta gent d'aquesta Unió Mundial 15 jota, el 20 jota... Sí, sí, és això. No els interessa que la gent a reflexió ni se'n parli massa, no? Per tant, és important justament que entitats com vosaltres que es puguem escoltar, quan feu aquesta reivindicació, que segur que coneixeu més tot el que ja està passant en aquests llocs. Què es pot fer? Perquè si d'alguna manera també es deixa una mica la sensació d'impotència, per dir, ara tenim aquesta informació en desgarrifa, i què podem fer, sisques? Nosaltres hi podem fer alguna cosa, a banda de potser pressionar, no? Sí, de fet, a nivell personal, seria molt interessant que llecissiu, a través del Google, a través de les publicacions, la Declació Universal dels Rets de l'Homa, que es va fer a l'any 48. Penseu que aquesta, només amb el preamble, ho diu, considerant que el respecte de la dignitat inerent a totes les membres de la família humana i als drets iguals inalienables de cadascú constitueix el fonament de la llibertat de la justícia i de la pau del món. Això és vigent, actualment. I l'article 1, que només és un dels tots els articles, diu, tots els éssers humans neixen lliures iguals en dignitat i en drets, són dotats de raó i de consciència, i els cals mantenir-se entre ells amb esperit de fraternitat. Bueno, això és impulsant... No s'està complint per això, no? En molts països hi ha aquests en concret. No, no, no s'està complint i, d'alguna manera, aquesta és la qüestió. Si una cosa com aquesta de la Declació Universal dels Rets Humans, que és a fer amb aquesta idea de respecte, de dignitat, de pau i de justícia, s'està incomplint per part dels poders reals del planeta, no? Per altra banda, també passa que les nacions unides que es mantenen encara, i això és bo, que sigui així, no tenen prou força per imposar els acords que es prenguin per una sèrie de circumstàncies, entre elles els consideraràs països més importants que tenen el dret de vet a les nacions unides. Clar, això dificulta molt el que l'Assemblea prengui i accions també per majoria i directes. Allavors, què vol dir? Que tot això s'hauria de canviar. Però també fa falta que tota la gent, nosaltres, tota la població grans i petits, es llegeixin a la Declació Universal dels Rets Humans perquè se la facin també seva i puguin exigir a tots els poders que estan a la seva base des dels municipals, autonomics, nationals, europeus, mundials, que puguin exigir el compliment d'això, perquè al final nosaltres som els que els estinitaris d'aquesta qüestió per tant tenim el dret de que ells facin el seu treball. Per tant, se'ls hi ha d'exigir, se'ls hi ha d'exigir a tots els nivells. Per tant, primer cal conèixer la llei, conèixer la declaració, conèixer la declaració dels drets dels infants de l'any 89, del segle passat, que també diu clarament, perquè aquí a l'Àfrica, la més a la meitat de la població que estan patint aquestes morts són infants, són nens i nenes. I la declaració dels infants diu, es va fer amb la idea que no hi hagi discriminació respecte a race, race, sexe, religió, llengua, discapacitat, opinió, antecedents, familiars. Després que els adults, a les urbanitzacions, prenguin decisions que ofereixin els infants, que afecten els infants, han de pensar sempre primer de tot en allò que sigui millor per ells. I després, un altre, que diu, tot infant té dret a la vida. Això són els preàmbols de les declaracions. També és important que això es conegui, i que es conegui a tots els nivells, començant ja pels que tenim més a la vora, els nostres allegats, els nostres regidors, que a vegades ni les han llegit mai, han sentit parlar, però no n'ha arribat a llegir-les. I això nosaltres hem de tenir molt clar, i els gent de poder exigir. Això es pot demanar, es pot veure a través de la Google, del Google posant... Declaració universal del dret humà, d'alguna manera. I atindreu totes les explicacions que cal, a més de la declaració, i a la convenció de les Nacions Unides sobre els drets els infants, també trobareu tota la informació. I nosaltres reclamaríem una altra qüestió, us indiquem una altra qüestió, que al mateix temps a Google busqueu FAU. FAU. FAU és l'entitat creada per Nacions Unides de l'alimentació, amb la qual la seva feina és procurar que tota la gent del planeta es pugui alimentar. I mireu la declaració inicial, que val la pena llegir-la, amb la qual ja veureu que s'està incomplint totalment. Estem parlant amb Jesús Castro, president de Justícia Pau Sant Just, per parlar d'aquesta situació gravíssima, no?, amb diferents països africans en què s'està agraujant el problema de la FAM, i lligat amb tot això que estem comentant ara, de vegades han aparegut diferents articles que diuen que en realitat els recursos existeixen actualment al segle XXI o el 2017, i que si estiguessin ben repartits, en principi, no hauria de morir ningú de FAM al món. Segur, segur, no hi ha cap dubte, evidentment, i més avui en dia. El que passa és que el poder de l'economia d'alguna manera salvatge, perquè l'economia, en sí, s'hi porta amb una finalitat de justícia i d'un sentit positiu. Fa falta i és important, però l'economia salvatge és una altra història. L'economia salvatge ens porta a que hi ha 3.500 milions de persones al món que pateixen, pateixen perquè no tenen ingressos o en tenen molt pocs. I després hi ha 8 persones al món que acumulen la mateixa riquesa que, igual que aquests 3.500 milions de persones que no arriben a l'eurodiari, no? Clar, ja es veu que l'economia salvatge porta aquestes qüestions. Per tant, el que està passant és això. I això està passant perquè hau sentit parlar dels fons d'inversió. Doncs hi ha un capítol, hi ha un entitat, que no és nacional, sinó que és a pàtria, és a dir, que tothom no posen el nom de la titularitat, però aquests fons d'inversió, el que fan és invertir diners dels poderosos, de les entitats que disposen, de les empreses, de les persones, per invertir en el tema dels futuribles els aliments. És a dir, el que fan és, a través de la seva utilització i la seva empleu és, dintre de 3, 4, 5 anys, posar un horitzó en què les inversions que fan amb aliments siguin grà, siguin carn, siguin espècies... Especulació amb la alimentària, no? Llavors juguen a que els preus aquests facin augment de dos dígits, amb 5 anys, 3 anys, 2 anys, i llavors, clar, això és una cosa molt dolenta, perquè va contra els aliments, precisament. Exacte. Especular. Com contra una cosa bàsica, no? Exacte. Especular amb això, amb el preu del blat, que es basi per alimentar una part del planeta molt important, igual com el blat de moro, o la soja, o quan se vol arrosse. Això és el pitjor que es pot fer per ajudar a la justícia dels drets humans, de que es tingui davant la declaració. I això es pren molta força i funciona, eh? I funciona molt fort. Per altra banda, si tu vas a un banc i li demanes, escolti, jo em puc invertir els meus estauris, i et diran, home, pot invertir amb inversions aquest tipus, i tu dius, bueno, diguin qui són els titulars d'aquest tipus, i això està prohibit, no podem fer-ho. No podem saber en què s'inverteix, no? Exacte, ni qui són les entitats, les persones, els fondus, qui no en tenen i ha patit. I això ho tenen, ho tenen prohibit. Diuen ells, eh? Per tant, aquesta és una qüestió de que tornem a la mateixa. Hi ha d'aliment? Sí. Es podrien utilitzar? Sí. Per què no es fan servir? Perquè s'especulen. I l'especulació que porta la pobreza, la majoria, o la mort, en aquest cas, i la riquesa amb una minoria? Aquesta és la realitat. Una realitat molt dura, està clar, i que, per tant, conec conèixela i ser-ne conscients. No deixar-ho passar, el que deia mare, no deixar-ho passar com un comentari de passat, de buscar, el que deia el Jesús, llegir més, ser conscients del que hi ha i pressionar. Deia de la petita escala, ni que sigui. De vegades és això, fer-ne conscient, fer-ho saber regidors o fer-ho saber fins i tot a familiars i amics. Que no una conversa de bar per entendre'ns pugui sortir, també, aquest tema, que no només surti en els temes de sempre. Si em permets dos minuts, nosaltres hem fet aquesta denúncia, perquè és una denúncia, realment, no? Antitats com l'Ajuntament, l'Ajuntament de Sant Just, la Generalitat, el Parlament Europeu, el Parlament de Catalunya, les Cions Unides, Unesco, Intermón, el Bisbat de Sant Feliu, mans unides, el Periódic de Catalunya, Diariària, la Vanguardia, a vosaltres també la Radio Desben i també a la Faul. La Generalitat de Catalunya, per escrit, ens ha contestat que ja ho ha rebut, no? Si em permeteu res, molt curte. Sí, tant. Digue-m'ho amb el Jesús Casas. Ens posem en contacte amb vostè en resposta a la carta que heu fet arribar al president de la Generalitat en relació a la situació d'emergència humanitària que pateixen al Sudam del Sud, Nigeria i Darfur. La situació d'aquests països posa de manifest la importància de transformar les causes estructurals que les provoquen, així com la necessitat de respondre a la crisi humanitària d'acord amb les capacitats i la presència de les entitats catalanes i les àrees geogràfiques que ho necessiten. En aquest sentit, la convocatòria de programes de 2017-2018 inclou la majoria de recomanacions de la simera humanitària per actuar en les causes estructurals. Seguim, en total interès, la citació en aquesta zona d'Àfrica, sovint durament castigada per llargues sequeres, tot tipus de violències i conflictes armats. Creureix, agraeixen, encara més, les indignes condicions de vida de moltes persones. Agraïm, sincerament, la vostra reflexió, que compartim completament i en compromís a valorar les disponibilitats de recursos i les capacitats de les entitats catalanes en aquestes zones. Preveu una situació ben cordial i el meu coneixement a la vostra tasca i al vostre compromís amb la solidaritat internacional. Manel Vila, director general de Coversió i Desenvolupament. Això ha sortit amb el registre el dia 10 de juliol. Més que res, que ens ha semblat molt bé i ens ha confortat una mica, veu la contesta. Veure que hi ha resposta, exacte, que no és només ho hem rebut, sinó que hi ha aquesta voluntat de consciència. Exacte. I llavors, el que nosaltres, si la carta que vam enviar era una carta que només era molt senzilla i molt corteta, el que buscàvem a fons és que reflexionessin, perquè difícilment es pot ficar alguna cosa quan les coses ja estan fetes, perquè hem arribat fins aquí. Si reflexionen en aquest sentit, i això ja és el que volíem, ja és el que preteníem. Però, clar, que no torni a passar després, que no torni a passar dintre d'un temps, que això ja es veu i ja es veu que no pot ser. Perquè si nosaltres, en això, no som sensibles, el dia que ens passi nosaltres, encara entendrem menys, perquè no ens hem preocupat tampoc de que no passés els altres. I ningú garanteix que no passi aquí, també, això. Lli ningú té la seguretat que ens fa una part. I, per tant, després també tenim una altra notícia. El Baticà no és directe, aquesta no és directe, però si al cap d'uns dies de rebre la carta, el Baticà tampoc diem, tenim la pretensió de dir que ha sigut arregó de la nostra escrit. Això tampoc. Però també potser té relació, no? El papa va sortir criticant aquestes entitats supernacionals, i d'una manera bastant dura, i demanar-los dir que això és una injustícia, que cala totes les coses. I, a més a més, anunciava l'enviu d'unes tones de grà als països aquests africà perquè poguessin de llavors, perquè poguessin semblar els seus països. Això ha sigut ara fa cinc dies o sis. De moment no tenim gaire ésotícia, sinó que si reflexionen no cal que ens adonguin, i és important. Exacte. De fet, una mica la idea és remoure aquesta consciència, i fer saber que s'és conscient d'això que passa i que ho haurien de situar tots una mica més, possiblement. Això mateix, sí. Moltes gràcies, Jesús Castro, president Justícia i Pau, aquí s'han just, per transmetre-ho aquí i explicar-ho aquí, com sempre, des d'aquí a Ràdio d'Esvern. Crec que la reflexió és totalment pertinent, i espero que tothom que ens estigui escoltant pugui ser una mica més conscient cada dia d'aquestes situacions, i d'alguna manera o altra, encara que sigui posant la nostra petigrada sorra, puguem contribuir a que tot això... Intentar canviar tot això, i tot aquest món, tot el que hem anat comentant a l'especulació alimentària, aquestes situacions que es produeixen i que fan que, en aquests països de l'Àfrica, la fem encara ara, no 2017, estigui matant persones. Molt bé. Ho teniu molt clar i gràcies per la vostra atenció en poder transmetre aquest missatge per a Ràdio d'Esvern, que és el que nosaltres també desitjem. Moltes gràcies, Jesús Castro, que vagi molt bé i bon dia. Gràcies, adéu. Gràcies. Just a l'estiu. En punt dos quarts de 12, el que fem ara d'aquí fins a les 12 i recuperar, ara, després de la entrevista, recuperarem un parell de seccions d'aquest any, de millors moments d'aquesta temporada. Ens trobarem amb una de les àvies que va passar per l'espai de la xarxa a les ones i també amb l'Elga Simón, que guanyat el premi. Em deu uller aquest 2017 i veurem a vist ara la cosa d'un mes. L'estiu. Ai, l'estiu, ja el tenim aquí. Amb ell, les festes, la platja, la piscina, les vacances i també l'estiu esteu. Cada tarda de Vellums a Divendres, de 5 a 7, parlarem de música, de cinema, de cuina i de molt més a l'estiu esteu. Fes l'estiu a Ràdio d'Esver. Aquesta hora el que fem, com cada 15 dies, és la secció d'educació, aquest espai coordinat conjuntament amb la xarxa 06, la xarxa a les ones, que el tenen de manera quinzenal, i que aquest trimestre estem fent, dediquant el monogràfic, el paper dels àvies i àvies en de Criança dels Infants. Avui parlem amb una de les protagonistes, una de les protagonistes com seria un àvia Sant Justenca, que és la Maria Teresa Freixes, que ens ha visitat avui a l'Estudio de la Ràdio. Un àvia? Tu tens 3 nits, no? Això mateix. A més, fas d'àvia d'una manera total, perquè cada dia vas a buscar l'escola. Cada dia no, els vaig a buscar 3 vegades la setmana. Déu-n'hi-do. Però puc gaudir molt bé d'ells, perquè els meus fills no tenen un horari, que jo m'hagi de cuidar el 100% dels nens. Jo crec que això és un dels problemes que hem de cuidar massa dels nens, perquè els fills així ho reclamen. Clar, és aquest concepte d'àvies cangur. L'estem sentint a dir que suposo que és el que... Imagino que és una qüestió circumstancial de l'època en què estem, però sí que és veritat que hi ha com un canvi del paper dels àvies potser de fa fins i tot 20 anys, tampoc que l'ha anat tant en tant enrere, amb el paper que fan els àvies ara. Imagino que qüestions de salut també influeixen, que ara en general es agafen de més bona salut, però que clar, és un paper que potser, d'alguna manera, no és el que fins i tot voldríem fer els àvies, de vegades. Tens tota la raó. Vull dir, el temps que jo els hi dedico, el gaudeixo d'ells, el 100%, perquè els porto al parc, els recullo de l'escola, et veig com juguen, baixem pel bosc, els hi puc ensenyar quantitat de coses, les papallones a la primavera, els ocellets aquests que diuen... uns ocellets encantadors que ells coneixen molt bé, i jo puc gaudir de tot això. Si jo això els hagués de portar a casa, o els de matí els hagués portat, donar-los-hi l'esmorzar, fer-ho a l'edat que jo tinc, realment no tindria aquesta satisfacció d'estar amb ells. Jo crec que això és molt, molt important. Clar, perquè és educar-los, però és una educació diferent. Ah, això mateix. És més gaudir que educar-los. Jo crec que l'educació és dels pares, no? Però aquests àvies que estan els 100%, sí que es dediquen a això. Tantes hores també he notat en el parc que els àvies esqueixen, que estan cansats, que no poden gaudir d'ells com em toquen a mi, afortunadament, perquè les meves filles tenen un honorari que així ens ho permet, no per res més. I esqueixen perquè estan cansats. I llavors, el que volen és anar a casa, els nets el tracten, és com els pares, que els hi contesten, que tenen una mica... És normal que tantes hores comporti... Clar, una confiança, que te passes a vegades amb els pares, i en aquest cas es converteix també amb els àvies, no? Clar, suposo que, a més a més, el paper dels àvies, en realitat és molt més important del que imaginem. D'àvies com a tal, no només com a algú que està cada dia allà, perquè és la necessitat que es té, no? Sí, perquè és el que et deia, que el pugueu gaudir més d'ells, pots explicar més coses, et presten més atenció, perquè és clar, no et veuen tant, i aleshores estan més pendents del que et dius, si et trobes malament, et telefonen, vull dir, tenen un altre. En canvi, és el que és, no?, i és el que t'ho has dit. Vull dir, avui dia les coses són d'aquesta manera, desgraciadament, jo crec que no canviaran, al contrari, i toca això. Si hi ha salut, poden fer. Però, a partir del 70, ja tens moltes coses que l'edat comporta, no?, i que llavors no... Sí, sí, i que sumar pot ser un conjunt d'obligacions, de part parlant de una cosa concreta, doncs no és fàcil. Sí. Per tant, suposo que també, a l'hora de gestionar les normes, en principi els avis, si hauríem de poder tenir una mica més de mà esquerra, suposo que si fan aquest paper d'estar més de tant en tant amb els nets, la gràcia també és aquesta, que és diferent estar amb els avis que estar amb els pares. Sí, esclar, evidentment. Vull dir, en mi concretament, els meus nets no em contesten mai malament, tenen un tracte amb mi. D'avui, a Nef, no?, i de l'altra manera posis el que et comentava. Les coses no són igual, però sí que els meus nets, concretament, són uns nanos que me'n fan molt cas, que si jo dic... la iaia està cansada, iaia és balleta, no em vull anar a casa perquè tinc fred, perquè no em trobo bé, s'aixequen de seguida i deixen de jugar a futbol el que facin, i ens anem cap a casa. I això trobo una gran diferència amb els que estan tot el dia. Esclar, què prenen els nets dels avis? Què poden aprendre? Moltes coses, moltes coses, perquè tu el pogués estar amb ells i el pogués gaudir d'ells sense haver de patir, d'haver de córrer, finalment, ja i tots, doncs ell et pregunten moltes coses. I tu, llavors, però pensa que preguntes que hi ha vegades que dius, mare meva, un nen de 6 i 5 anys com són els meus nets, dius, com avui dia et poden preguntar aquestes coses? Tu els hi contestes, però tens, llavors, la paciència, d'estar parlant amb ells i explicar-los, i si no t'entenen et diuen, no sé què em vols dir, Aia, doncs t'ho intentes, que tens tota la paciència del món per poder-los-hi explicar. Clar, clar, és aquesta cosa del temps, segurament, també. Segurament. Mira, un insist. El meu net moltes vegades em diu, Aia, quan tu et moris, no tindré cap més, Aia, i jo li dic, no, fill meu, però fixa't tu, quina pregunta. O tindré una altra iaia, ell pensa. No sé, jo dic no, ni la teva mare tindrà una altra mama, ni tu tindràs una altra iaia. Però, bueno, la iaia estarà pendent de tu i es queda. Aquestes preguntes me les fan constantment, de coses així, que tu dius, mare meva, com poden, no? Doncs sí, els nens són així, avui dia, són nens molt adelantats. Mm-hm, amb aquestes reflexions, segurament, que les col·loquen en general. I vosaltres els avis també preneu, suposo, dels nens, d'alguna manera, no? Molt, molt, també per això que et dic, perquè et fan aquest tipus de preguntes, perquè vas parlant amb ells tot el camí, perquè ells hi preguntes què és el que hem fet a l'escola, i tu expliquen, però detalladament, si han tingut algun problema, algun disgust amb algun amic, el menjant els hi ha agradat prou... En fi, hi ha quantitat de coses que ells et confien en tu, i que tu els pots parlar i dir, doncs, de les coses que ells consideren que s'han disgustat per a algú, doncs mira, això no és per això, no és per l'altre. Vull dir, és una convivència, aquesta, no molt llarga, per meva, però des de les 4 fins a les 8, però que per mi és pleníssima, de veritat, tu dic, és fantàstica. Clar, és veritat que moltes vegades sentim a parlar, no, d'aquest torn a disfrutar, no? Ara fa unes setmanes vam parlar amb el Jogma Sela, que és pedagog, però que també és avi, perquè des que havia tornat a ser avi, havia recuperat de tornar a entendre com és aquest... Comença a viure, d'alguna manera, aprenent coses cada dia que potser havia quedat molt més apartat. Sí, sí, d'aquest món dels infants, que tu, quan tens fills i els cries, mai t'imagines que, a l'arribar a aquesta època, i que tinguis nets, puguis tenir una satisfacció tan gran. La veritat és que no, jo dubto que hi hagi cap mare, avui dia de 40 anys, que pensi, quan arribi a l'edat que jo tinc, que podrà gaudir d'aquesta manera... Bueno, almenys com jo ho faig. Potser és una mica també el secret, no? És veritat que, quan algú és pare o mare, no pensa llavors en quant serà. És veritat que no es pensa. No es pensa. És la vacia de la vida. Això mateix, això mateix. És una etapa diferent de la vida i per nosaltres la última, perquè és clar, ja la vida ens empenya, no n'hi ha cap més, però que si la pots gaudir d'aquesta manera amb els nets és meravellós. Clar, perquè és un creixement que, evidentment, es veu diferent que el que tens als teus fills, no? Clar, és el que veiem al principi. Vull dir, tu amb els fills tens obligació, els cuides... Clar, tu tens treballes... Es veu deix diferent, no? Ah, això mateix. I ara és una dedicació amb ells, el que pot total. Ho compartiu amb altres avis, amb altres avis? Sí, sí, sí, sí, sí. Jo en l'escola me sento sempre, en el parc, amb altres àvies, que et diuen això, això que et dic. Per això sé que hi ha qui no gaudeix d'aquesta manera. No perquè no vulguin, sinó perquè no poden. Estan cansats, no? Estan cansats. I se'n volen a casa de seguida. I perquè ja diuen, va, ja he de preparar el sopar. No venen fins a les 8 a buscar-los. Llavors això sí que jo em puc estar al parc fins que ells volen. Llavors que jo no em trobo. A veure, que estic cansada, o tinc fred, o tinc 30.000 coses. Que l'edat comporta. I no és cada dia, que suposo que també tens això... Clar, jo hi vaig dir, marge i dimecres, si ells em necessiten per qualsevol cosa, jo saben que sempre em tenen a l'hora que sigui. Però anar-los a buscar l'escola són aquests dies. Després jo els vaig a les aules allà universitàries, i jo també tinc... Mira, el meu espai. I això també fa que el divendres vaig a comprar. A mi ningú em trenca aquest espai. I si alguna vegada em necessiten, amb absolut m'importa, trencar el meu espai. Però sí que el tinc, i llavors puc gaudir més d'ells. Exacte, suposo que seria l'ideal. L'ideal, això. Ara has dit tota la paraula. És la manera, però seria l'ideal. Exacte. Segurament és un d'aquests temes que anirem gestionant també els propers anys, perquè també deies al principi, que al principi no sembla que a nivell econòmic o social hagi de canviar massa, o aquesta situació. No. Desafortunadament jo crec que no és així, però bueno, esperem que algun dia tots puguem gaudir.