Entrevista a Nicolás Valle, periodista de TV3 - 26/7/2017

I aquesta hora parlem dels actes que està organitzant aquest mes de juliol des d'aquest llibre té, és la Universitat San Justenca d'Estiu, la segona edició, que organitzen aquest dijous 27, es tancarà el cicle amb la xerrada que farà el periodista de TV3, Nico Valle, que parlarà del present i el futur del periodisme. I ara el tenim a l'altra cançó del telèfon, molt bon dia. Bon dia, què tal? Per fer una mica de previa, de fet va ser San Just, ja també, no fa gaire? Sí, efectivament per parlar, en aquest cas, del conflicte de Siria. I en el seny de què ens van explicar, es va acabar parlant també de periodisme, no? Vull dir que et d'o... un tema es va portar a un altre. És que sempre, sí que clar, com comencem a parlar dels conflictes actuals i sempre acabem parlant del que parlem, parlant de cultura política de societat, a final acabem parlant de periodisme. De fet el periodisme és aquest espanyol de correig de transmissió entre la societat i els fets, no? Més que mai és molt important el periodisme, avui en dia, més que mai. Més que mai, i no sé si ets optimista, justament, tenint en compte que li dones aquest sentit, aquesta força ara és més important que mai, creus que s'està respondent prou bé des del periodisme? Una pregunta complicada, jo crec haver-hi optimista, pessimista, la realitat del president de la mateixa em fa ser pessimista, per dos motius. Jo crec que la societat no se n'adona del paper tan important que tenen els periodistes ara mateix. Tothom té molt clar que els metges han d'estar ben pagats i han de treballar en bones condicions. Tothom té molt clar que els mestres han de treballar en bones condicions i han de estar ben pagats. I els periodistes què? Doncs els periodistes es terminen de periferia de l'interès en el qual la gent es pensa que són percentibles, que en un mes de crisi hem de presentar el periodisme, i és al revés. En un mes de crisi és quan més important és el periodisme. El periodisme és el teòmetre de la qualitat democràtica d'un país, i de la seva prosperitat ara mateix. Sense un bon periodisme no tindrem una bona democràcia. I segurament tenim una democràcia dolenta en aquest moment perquè segurament tenim un periodisme dolent. Perquè ara tenim els periodistes tan mal pagats, estan amenazats l'acumulament. De fet és el segon sector de l'economia espanyola que més jo s'ha treballat i he perdut des de la crisi econòmica, primer el tot, i el segon el periodisme. I d'aquests moments de crisi, i d'aquesta mena de caos informatiu per culpa de les xarxes, tot aquest caos també que ha provocat les pressions mediàtiques i polítiques sobre mitjans de comunicació, l'alvitat és que, aquest moment, sóc pessimista. I el que hem de fer és que la societat no vegi l'important que són. Clar, de fet aquest caos una d'alguna manera és veritat que cada cop més i amb els últims anys, no tant, aquesta immediatesa, aquesta néixer de la immediatesa que no només en el nivell periodístic i polític, sinó que ens afecta a tots en general, gairebé es menja. La necessitat de poder reflexionar una mica o de la part de l'anàlisi que hauria de tenir també el periodisme. És raó, perquè fins ara hi havia com una mena de slogan que els primers en arribar a la notícia, els primers en donar la notícia. I penso que, de vegades, a l'hora de canviar, potser, aquest és el que ni sé, són els últims en donar la notícia. I quan són els últims en donar la notícia, segurament, la podrem donar millor. I podrem explicar totes les coses. De vegades la precipitació i la immediatesa ens fa caure moltes vegades en el paràmetre, no? Moltes vegades ser els primers en donar la notícia en primer lloc no vol dir que sigui una notícia de qualitat. O sigui que, a veure, potser sí que no hi ha d'anar ni un extrem a l'altre, però potser sí que tot aquest slogan sobre el primers en donar la notícia, no, no, de manera immediata de ser positiu. Les xarxes socials ja estan per això en el que carmateix. Jo crec que el que té, per mi, en el nou periodisme que es fa a través de la xarxa, és aquesta immediatesa. I és molt bé, però també després, una miqueta d'aquest periodisme a foc lent, que et doni les claus, que et doni... que t'interpreti el passat, les explicacions, les coses, que són una mica cap, ni en un tuit, ni en dos paràgrafs, sinó que és una cosa més elaborada. Jo crec que, de fet, hem de ser positius en això, sí que soc optimista perquè crec que, mica en mica, els periodistes joves d'avui en dia valoren molt més aquesta elaboració a foc lent que és aquesta immediatesa. Segurament també el que està passant ara és que hi ha molts canvis en el món del periodisme. També val que fa formats, segurament, o a tipus de mitjans, tots en treixem a parlar de diaris, el tema del paper, el tema del digital, i suposo que tot això és el que... i com que més en trastant hi ha una realitat també complicada, no és fàcil, segurament, tampoc, pels periodistes adaptar-se a aquests nous formats, a l'hora que la realitat també segueix, obviament, evolucionant. Sí, ja he fet una bretxa internacional, no? Hi ha molts periodistes joves que tenen moltes ganes de fer coses diferents i que estopen amb la meva generació, periodistes de més de 50 anys, que són els que ocupem un guia bé, els 90% de tot això de treball en els mitjans de comunicació grans. Això també ens fa que, a veure, no és el mateix, no podem adaptar-los tan ràpidament com a la gent jove. I més que partim d'una base acadèmica totalment diferent a la vostra, per exemple. Això és un problema. Jo crec que hem de rejuvenir molt els mitjans de comunicació. De fet, les enquestes marquen que la gent jove, no mira la tele, no llegir els diaris, però no vol dir que no s'informin, sinó que es ocupen d'una altra manera. Exacte, segurament. Molt més l'accés és a través de les xarxes socials, per exemple, encara que potser vagin a parar algun diari, però és veritat que el consum periodístic, per entendre'ns, o el consum, o... És un terme una mica diferent, però es fa des d'uns altres àmbits. Per tant, també hi ha com una distància, segurament, entre la manera d'informar-se d'uns i altres. Això és una qüestió d'educació. Tot l'assistir al començament de la nostra conversa, i se l'ha d'incolcar, hi ha d'un esforç per part dels poders, d'incolcar la importància que té, el periodisme que és tan important, tan important, com l'educació, l'ensenyament, o com la sanitat. Pensem una cosa, estem en un moment clau, en el món civilitzat, aquest que d'altre dia hem civilitzat, en el hemisferi nord, estem en un moment clau en què el poder i el sistema ens diu que la democràcia no té per què ser rendible. La democràcia s'ha esgotada i no pot ser pròspera, que ara mateix hi ha dictadures que són perfectes, que són autoritàries i són pròsperes, i diuen la Gina, la Varia Saudita, i llavors és droga alternativa, que és, voler prosperitat o voler democràcia, les dues coses no poden ser. Aleshores, en això és l'importar el periodisme per trencar aquest tipus de discurs que s'estan fent des del puntet. No, no és veritat, la democràcia ens simmateixa una manera, una forma de prosperitat. Hi ha moltes dictadures, moltes dictadures que donen bones carreteres, vots hospitals i bon ensenyament. La democràcia i la prosperitat és una altra cosa, va molt més enllà de les coses materials, va? Són una societat creativa, cuesinada, amb valors, i això és fares de bon periodisme. Poder reivindicar aquests valors democràtics, segurament. Sí, efectivament. Mira, al cap i a la fi, quina és la nostra feina? Vigilar les paraules. I cada dia, cada dia... Reprem, una sèrie d'inputs i de paraules, una plus de paraules des del poder, des del que no era el sistema, que ha arribat a corrompre la significat de les paraules. De tal manera que ja no sabem que vol dir terrorisme, que vol dir que no vol dir... Ja no sabem, per exemple, per no parlar de recessió, diuen creixement negatiu. Com es pot creixer negativament? Aquest tipus de coses, aquest tipus de paraules i de terminologia, reformar, per exemple, reformar vol dir canviar una cosa per mirar-la. Aquí reformar és la manera de dir repallar. Per no dir repallades diuen les reformes. És que hem de provar reformes. Volem dir que hem de provar repallades, però diuen reformes. És un tipus de propostes, que ens trobem a la situació, i no hem de rehiar la situació des del poder. Podem dir que els juristes haurien de començar a plantejar-nos que s'ofereix una sèrie de terminologies de paraules que van cap a la societat. Hem de vigilar això. Al final, haurien de fer el mestre cap de Vilna, que era jo de tornar una mica a la feina artesana i començar des de la Carriça, des de les paraules. Exacte, fer una mica d'aquest paper per no n'assimilant tota aquesta, o n'assimilant sense qüestionar el que pugui arribar des del poder o des de diferents tipus de poder, exacte, com comentava. De comparacions, sí. D'alguna manera, també, el món en els últims anys avança molt ràpid i algunes de les situacions que estem vivint en tant pel que fa a diferents situacions polítiques, com també tot el que té a veure amb l'arribada dels refugiats, el VP d'Europa en aquest sentit. Tot això, creus que s'està explicant prou bé des de l'àmbit periodístic que tenim temps de similar-ho també tots plegats? Jo crec que des de l'àmbit periodístic s'està fent una feina boníssima, des de l'àmbit periodístic i també des de l'àmbit humanitari. S'ha sabut posar l'accent, potser més que no... del que es pensava potser a la classe política. Sí, efectivament, jo crec que sí. El que passa és que, bueno, també hem de sumar una cosa també, també hem de sumar els ports. Sempre parlem dels que venen i no parlem, moltes vegades no parlem dels que estan aquí, no? La lleu de refugiats, les migracions de manera massiva, provoca un impacte sobre la societat que la que acull, no? Aquí, clar, jo entenc que, malgrat que faig conferències sobre aquest, faig moltes conferències, no? I què passa? Quan parles amb l'auditori i l'auditori, té dubtes, té dubtes, té algoixes. Sobretot que senti que l'arribada de persones estranyes, d'altres llocs, d'altres països, amb altres cultures, amb altres valors. Jo sóc conscient d'aquest impacte. El que passa és que, bueno, ahir està la tasca que hem d'acabar insistint, insistint, insistint. De vegades, el fet d'acollir és simplement una qüestió de justícia. Nosaltres, en el passat, també vam re-defugir, vam anar de marxa i se'ns va acollir. I es va ablegar, va dir. Doncs tot és una qüestió de justícia, és direcció reparadora, Tonight is back. I molta cosa, també, que és molt important. CMN que haurien d'agafar una llanxa de plàstic de goma per travessar el mar. Mai souen pensats, perquè nosaltres, perquè teníem casa, teníem cotxe, teníem una vida reclada. És a dir, que també és un avís de que, per molt pens que pensem que això no mai ens passarà, això no és veritat. Tot aquesta gent, sobretot els que venen de Síria, que he conegut, eren gent normal, que tenia la seva vida muntada, i un dia altres va trastocar. Aquest senó, també, és un avís de que, un dia, potser vosaltres tornarem a tenir problemes, i potser algun dia també haurem de marxar, i necessitarem alguns acústics. A final, tot això, s'ha d'explicar que és una qüestió de justícia. Està clar. Tu que has estat treballant, com a perdista, cobrint guerres, cobrint diferents conflictes, el que veiem ara mateix, i al món, el 2017, està pitjor que fa 10 anys, per exemple, o creus que realment és una situació que depèn del moment, afecta més a una zona del món que a una altra? És cert que hi ha un epicentre de problemes, i sempre hi aportem així, gairebé un segle, que és el Pròxim Muriel. En el Pròxim Muriel continua sent un trencacosc que és difícil de resoldre, i és un trencacosc que continuarà a determinar la nostra vida. Molts dels problemes que teniu, des de la crisi econòmica que hem patit, al marge dels especuladors i dels problemes de Wall Street, també provenen d'un conflicte del Pròxim Muriel que no ens ha hagut de resoldre. No ens ha hagut de resoldre perquè ens hem entès que hem mantingut els interessos particulars en la regió, en lloc de fer una reforma radical i prevenir els conflictes i anar amb pare a una solució global. Hi ha una solució no local a Israel, a Síria, sinó a una solució global. Hi ha masses dialèctiques conflictives en el Pròxim Muriel, moltes de les quals, a part d'economia, són culturals, xiquita, sovnita, república, monarquia, verses àrabes... Però això no és fàcil de resoldre. Per nosaltres el que potser hem de fer és, com a mínim, deixar d'intervenir-hi. Pobem-ho, a veure què passa. Portem masses segles amb una conducta neocolonial al Pròxim Muriel que potser ho hem d'abandonar i a veure què passa, no? Per tant, és la conseqüència, segurament, de tots aquests dècades, o segles. Sí, però, a veure, estem pitjor o millor. Van fer en el Montes 24 el programa que fem als dimarts, de la Política Internacional de la TV3. Vam dedicar-hi tot un especial sobre si estem pitjor o millor que fa deu anys o que fa 50 anys. El nombre de conflictes ha disminuït, i això sí, clarament, ha disminuït el nombre de conflictes. El que passa és que ara els conflictes ja són transnacionals, són la globalització, altres conflictes estan molt concentrats en la col·legió del planeta i tal. Ara, qualsevol cosa que passa a la gent al Pròxim Muriel ja ens afecta a tots, i que els conflictes s'han globalitzat d'una manera, no? I també tens una cosa, una hipòtesi prohibida, i si estiguéssim a la Tercera Guerra Mundial i no ho sabem. Així. També tenim, si mirem els escenaris... Tu creus que hi som? Jo no parlo de Pròxim Muriel. Estic parlant de... A nivell general. Sí, d'occident. Tu consideres que hi som, que hi podríem estar sent? És una hipòtesi que es plantejo. I si l'occident ja estigués una tercera guerra mundial, i no ens ho demanem compte. Quan tu passeges per alguns barris de Troit, senten els escenaris d'una guerra. Cases abandonades, carrers abandonats, iguals els mateixos paisatges que jo he vist en molts conflictes. Armats. Després també tenim gent que... que mor. Que mor, per la crisi econòmica, eh, al tanto. Sí. Estem gent desociada, desunada. Gent que ha abandonat les seves llars. Igual que en una guerra convencional. És a dir, que potser... Aquesta tercera guerra mundial... Estem immersos en ella, però no la veiem perquè no és convencional. Perquè hi ha hackers, perquè hi ha guerra econòmica, perquè hi ha dumping, perquè hi ha altres tipus de violència, perquè no són les convencions. És una hipòtesi que jo plantejo, discutible. No, però que segurament és una... No és la primera vegada que apareix, i que segurament hi haurem de reflexionar de cara als propers anys també, tenint en compte com evolucionar els conflictes. Fins i tot també, doncs, els últims casos de... o com van derivant la situació també de terrorisme, com reaccionen els diferents països, em refereixo també que si passeges pels carrers d'algunes capitals europees, l'image de l'exèrcit del carrer és impactant de primeres, encara que aparentment tot sigui normal, no? Sí, però és una posada en escena, però que estèticament, justament, també sobte, segons com. Sí, és una posada en escena de cara a l'opinió pública. Veure, per exemple, ara vaig estar a París a les eleccions... Jo també vaig estar a París perquè fa poc em va sorprendre. Clar, vas veure les patrulles de 3, 4 membres per a quegudistes, armatges a les dents, passejant pel carrer. No estem parlant de policies, estem parlant de paraquines...Militar, sí, sí. Sí, militars, allà, fent les patrulles. Aquí vaig sonar també tant veig tan bé patrulles, tan bé armades, tan bé dels Mossos d'Esquadra. És de cara a l'opinió pública, òbviament, perquè el tipus de violència que era pràctica, en aquest cas particular, estat islàmic, és un tipus de violència que no la pot controlar cap servei secret. Sí, sí. No hi ha una noia que sempre me n'agafa un cotxe hiarrant-la per una vorera. Això no hi ha servei secret que ho pugui d'aturar. No hi ha. I fer violència amb un ganivet de la cuina tampoc hi ha servei secret que ho pugui d'aturar. Estem acostumats al terrorisme de cèl·lula que a mi que està desapareixent. Perquè estat islàmic i altres grups esmaig d'aquest tipus, ja no recomanen els seus seguidors que s'ajuntin a cèl·lules. Les cèlules poden ser espiades. Ja no recomanen que vagin al mercat negre a comprar-me'ls, perquè el mercat negre està intervingut. Ara és simplement que no s'ajunteu, feu la violència sols i amb el que tingueu a mà. Això és molt complicat, molt complicat d'aturar. Molt complicat d'aturar. I què passa? De cara a l'opinopòlia, què fem? Les patrulles pels carrers? O de cas de Bataclan, te'n recordes a París? De cas de Bataclan, la resposta del Guàrd França va ser enviar un port avions de sèrie. És a dir, hi ha una diferència de mani-tut entre el resultat i els puntius estials. Clar, i d'alguna manera, a nivell periodístic, a l'hora d'explicar també aquestes situacions, també és delicat, segons com la manera de poder-ho plantejar o qüestionar, en aquest cas, per exemple, del paper de l'esforç de seguretat en aquestes patrulles, no? Però hem de ser valents, hem de ser molt valents. Hem de canviar el discurs, també, però hem de ser valents. Sobretot els periodistes hem de ser valents i explicar coses com són. Per començar, potser ens hauríem de replantejar el terme terrorista, que potser l'utilitzem de manera molt... Gratuita. Molt, molt gratuita a totes les terrorismes, ja avui, en dia. Per això, per començar, hem de ser valents. Hem de canviar les estructures de les paraules i el sentit de les paraules, explicar altres experiències molt positives. Mira, et poso l'exemple de Brussel·les. Brussel·les és la ciutat que més jihadistes ha exportat a Síria. Però no és la que té més població musulmana de Belgica. La població que té més població musulmana de Belgica és Malines. Malines no ha exportat ni un sol jihadista a la guerra de Síria. Per què? A Malines ja fa molt de temps que es fan treball d'educadors al carrer. Quan veuen que una nana s'està... comença a estar situïda pel discurs jihadista radical. Arriben els locadors, per la família, el barri, la posició social. És a dir, potser és potser entre les coses molt abans. I amb pocs diners, sense portavions, sense patrulles militàres, sense copadarmes, sinó simplement mestres i educació. Exacte, segurament aquesta seria la base de moltes coses, però en aquest cas, possiblement, és potser l'única solució o la principal de la canda d'arribar-ne a daltres, potser. Exacte, sí. Així que vull dir que nosaltres també passem a reivindicar el papel de periodista per explicar altres maneres d'enfrontar les coses. A cap i a la fi, sempre hem de pensar que els polítics fan la seva feina, els militares fan la seva feina, i nosaltres també indice de fer la nostra feina. I indice de fer, al marge, el que diguin, les corporacions, els polítics i els militars. Doncs, Nico Valle, serà dijous 27, aquí s'han just aquell llibre té per parlar del present i el futur del periodisme. Avui hem parlat aquí, hem parlat una mica de tot, també, però sempre des d'aquest paper que cal reivindicar també del periodisme. Moltes gràcies, un plaer, eh? A tu? Moltes gràcies, i bon dia.