Entrevista a Joan Margarit, poeta - 31/10/2017

Falta un minut per un quart de 12 del migdia i aquesta hora parlem de la presentació del nou Puamari de Joan Margarit, que tindrà lloc d'hijous a la sala del cinquantenari a partir de les 7. I per parlar-ne tenim, naturalment, l'autor d'aquest Puamari, el Joan Margarit. Hola, bon dia, Joan. Bon dia. Aquest Puamari que es presentarà d'hijous a partir de la 7. a la sala del cinquantenari de la Teneu i que es titula Univern Fascinant, des de la setmana passada ja el tenim a les llibreries. Quin és el fil conductor d'aquest Puamari? Jo he pogut, per aquesta vegada, fer que la primera presentació siguis en just. Mundial, que diuen. Sí, estrena mundial. Estrena mundial. Sí, sí, però és sempre complicat, però aquesta vegada, la primera vegada que llegiré aquests poemes en públic serà a la Teneu. Serà a la Teneu i acompanyat de l'Albert Bober i el Carles Margarit, que és el teu fill i tots dos músics. Sí, sí, sí, amb música, sí. Per tant, serà una presentació. Que de sort hi haurà poemes a capella, poemes llegits dins de peces de música, etcètera. Doncs com dèiem, quin és el fil conductor d'aquest Puamari que porta per títol Univern Fascinant? Quin és el tema? El fil conductor amb un llibre de poemes, això serveix per la novel·la, però és com l'argument. És com l'argument. Un llibre de poemes és una altra cosa, un llibre de poemes és un conjunt de coses que sí funciona. Tant de servir de refugi, tant de servir de, deixa'm-ho dir, més ampulosament, de salvació, o d'intent de salvació. Llavors hi ha unes característiques generals. Per exemple, aquí jo diria que aquest llibre, si me'l miro ara el cop acabat, jo diria que és un llibre més transparent que tots els altres meus. Hi ha una qualitat de transparència, de subtil·lesa, de dir les coses amb veu més baixa i més a poc a poc. Alguna cosa d'aquest tipus. I el títol Univern Fascinant, fascinant, perquè en castellà es diu una sombrosa invierno, però la paraula sombrosa en castellà que és molt maca, en català no xisteix. I llavors en català m'ha semblat que és molt maco. El que jo vull dir, que és Univern, és Univern de la vida, i que per mi la característica principal que té és que és fascinant. És fascinant per moltes coses. I una d'elles és, per exemple, que a totes les edats de la vida hi ha sempre una edat després des de les quals pots mirar-t'ho i jutjar-t'ho. És a dir, des de la joventut jo em puc mirar i jutjar l'infància. Des de la maduresa jo puc mirar-me i jutjar la joventut i l'infància, etcètera, etcètera. Ara, a l'Ibern l'última edat de la vida no te la jutjarà ningú, ni tu. Això no és banal. Li dona una característica que el fa fascinant. Pots jutjar totes les etapes de la vida mentre que estàs vivint, no? Sí, clar. Volia preguntar, també has dit que era segurament el poemari més transparent. Has dit per què? No ho sé. La poesia és un tema complicat. És un tema complicat perquè utilitza la intel·ligència a tot bé, com la pot utilitzar, utilitzar un analista com jo vaig ser de estructures o un físic, amb la mateixa exigència, però, en canvi, a l'arribar al final, t'has de treure aquesta anàlisi de la pròpia intel·ligència i submergir-te en una cosa que ningú sap el que és. Si se sapigués el que és, els professors explicarien el que és un poema i els professors podran ensenyar i llegir-lo més o menys, però no et poden explicar. La persona que et digui que t'explicarà el que és un poema manteix. Clar. Doncs aquest llibre que es presenta Dijous a Taneu és una estrena mundial, però també hem de parlar estrena mundial a Sant Just, que no n'hi ha gaire, les estrelles mundials, però també s'ha de parlar del premi de poesia Pablo Neruda, jurat de decidir atorgar-te aquest premi de forma unànima per la qualitat de la poesia i la força lírica de la llengua catalana. I sóc el primer espanyol que l'he guanyat. Primer poeta no americà que guanya aquest premi, primer espanyol que guanya, i el llengua catalana. I el guany en català i, a més, reconegut pel jurat. Quan el ministre de Cultura de Chile me'l va llegir, va anar vellegint, i els actes del jurat, si fa una fa, totes són iguals, no? Però l'últim, no. La força lírica de solengua catalana allò em va culpir, sí. Donis. Encara no me l'han donat. Me'l volíem donar ara el novembre, però com que estic amb crosses a casa, he hagut d'anar a la rotura d'un tendó, els he hagut de dir que no podré anar-hi. Si volen que hi vagi, no hi podré anar-hi. Se la més endavant. Perquè és que aquest premi el dona la presidenta de Chile. El donarà la presidenta Michel Racelet. El Palau de la Moneda, sí. Doncs deiem que un fet molt destacat, que el primer poeta no americà i espanyol que el guanya sigui en llengua catalana, és un poema que s'està parlant d'aquest fet. Aquí no, aquí no. Allà, xocat, clar. Passa que jo allà hi havia... Com que jo, tots els llibres que faig, els faig també en castellà des de fa tota la vida. Sempre, o sigui, per exemple, a Madrid, avui he corregit l'última acelerada d'aquell llibre que presentem aquí en català, avui l'he corregit l'última acelerada en castellà, i sortirà també a Madrid. I s'han viadonat també el premi de poetes llatins de Mèxic. Vull dir, jo tinc una certa... una certa, per dir-ho així, clientela espanyol americà, no? I això, doncs... no soc un dels coragutes espanyol americà. Això em satisfa molt, perquè penso sempre i he pensat que tancar-se en uns mateixos no ens convé només cal mirar el panorama que ens envolta, perquè aquells versos que... Perdó aquells versos, aquelles... Aquelles frases de l'esperiu que deien... ell deien, conya, som els millors, pensem en pureza, deia un personatge de l'esperiu en fotent-se'n de nosaltres mateixos, no? Potser hem d'acabar ja de pensar que som els millors i que pensem en pureza i començar una autògetica sèria, no? Quan et van atorgar aquest premi, Pablo Neruda, vas parlar d'influència que Pablo Neruda havia tingut en la teva poesia. Què ha significat per la teva poesia, Pablo Neruda? Tot, tot, tot. Va significar tot, tot el bo i tot el moment. Perquè quan tens un mestre de veritat que et fa... que t'actua, sobretot, tens dos problemes. El primer és trobar-lo, i el segon és treure-te'l del món. Pot condicionar molt, i a mi em va passar això. Vaig passar amb l'ambul·líc lingüístic que teníem els catalans de la guerra civil, que vam néixer just amb la derrota de la guerra civil. Vam viure 40 anys en un país on tot això estava barrat, i els mateixos gent que havia fet la guerra, no sé, gent molt subtil o que se n'hagessin anat a l'exili, o bé gent molt intelectual, però la gent normal no li agradava parlar del passat. Allò va ser terrorífic. Imagina't que això et cara a tothom d'estat de sabut, però imagina't que estessis de sabut per un milió de vots. Bé, era brutal, la gent no volia parlar. I llavors vam quedar amb uns problemes, si tu volies escriure, tu et pensaves que la poesia era com la prosa, que si tu coneixes tres llengües, pot ser prosa. I això passa amb la prosa. La França està a plaer d'autors, que no són franceses, que n'has cridit en francès i n'has cridit magníficament. No sé si em ve la memòria de la França, però no ho sabies. No ho sabies. No ho sabies. La França és una llengua que no és la teva llengua. No ho sé, però no ho sé. Si l'has cridit en francès i l'has cridit magníficament, no ho sé, la memòria de la Bècat, per exemple. Però el fioran. Però la poesia, no és això. La poesia, si l'has cridit en una llengua, per molt bé que la coneguis que no és la teva llengua materna, jo no el conec. No sé si allà amb un gòlid, amb un record, jo he existit, però dels que jo conec, ningú. El Rilke... Ho deien una mica. El Rilke era txèc i escrivia a Alemanya. Txèc, no, no. Rilke era la majoria alemanya que estava al centre d'Europa, que estava tot arreu, i el que era del milenari de Polonia, del darrere estava, i havia la població alemanya, jo crec que el Rilke no el sabia. La mare, el Rilke, sempre li va parlar en alemany. És a dir, la llengua materna, hi ha un llibre que el meu cas diu, Òstacia França, que hi ha un petit prole, que té dues plaves, però que per mi, és clau. És el moment que jo me n'adono com a que la cultura És una catedral, una catedral imbèndia, magnífica, plena de mitatlles, de putacolumnes, de voltes, de contrafors, tremenda. Però per un poeta, de tota aquesta parafernalia, l'única l'interessa és la cripta. La cripta no és més que un forat al missa del terra, on hi ha les arrels de la catedral, on hi ha les... Com es diu això? Les bases? No, no, els ossos del sant, com es diu això, les relíquies. On hi ha unes quatre relíquies polloses allà al fons d'enclotades al missa del terra, allò per a la poesia. Allò a la cripta és l'aigua materna. Tot l'altre és una bellesa, tremenda, però per a la poesia, però per a la poesia sí. Però per a la poeta no. Ara no ho sé, t'estic clavant una petita. Volia preguntar en aquest sentit, ve has parlat, s'ha d'anar molt en comptes de vegades amb el que es diu, i he llegit, m'ha sorprès, que a l'Ajuntament de Lucena estaven recollint signatures per treure el teu nom d'un carrer, perquè havies dit que t'ha volies anar a l'Espanya. Com ha sigut això? Bueno, això són problemes, problemes locals, home. Això s'enjustament segurament entenem en un... a Lucena, i jo havia fet molts recitals, jo he anat molt recital amb d'al·lusia. Andalusia té una cosa molt bona, l'administració Andalusia té una cosa molt bona. Jo he recitat molt més a instituts d'Andalusia que a Catalunya. A Catalunya no et crida ningú ensenyament. En canvi, et d'al·lusia està organitzadíssim, i en quan un poeta creuen que funciona per la raó que sigui, de seguida li munten, ara tinc un muntatge fins, no sé si dic, un parell o tres de mesos, tinc que anar al Mèdia. Em sembla que és que recolliran tres instituts a l'hora, i llavors acabes fent un recital d'uns de 6 o 6 anys. Això és habitual allà. Això aquí a Catalunya no passa. És que som els millors, pensem en puresa, és la carallada més grossa que hem fet a l'història, home. No es pot deixar ser autocrític. No és el pitjor, és l'error més gros, que sempre la culpa és dels altres i que els millors són nosaltres. Això no pensis mai, que equivocarà sempre. Bueno, vull dir-te que jo era com la recital de l'Andalusia, i l'Ufena havia anat molt bé. I un dia, doncs, no sé, el que va agradar molt, jo estava molt contents amb mi i el que fos, i l'Ajuntament de l'Ufena m'anaven els socialistes. Va decidir posar una sèrie, un barri nou que havien fet, va decidir posar carrers a poetes. I recordo que el Luis Alberto de Cuenca té un carrer, jo tinc un altre carrer, no sé qui més té un carrer de poetes, escolta, tampoc és tan raro. I molt bé, això fa molts anys, i de quan en quan, recordo que algun amic meu d'allà m'escrivien, oi, que han encontrado que están vendiendo droga en tu avenida. Turisitats. Sí, clar. Llavors, doncs, els ajuntaments, doncs mira, uns socialistes, altres del PP, el PP, que és un poeta primer, els del PP no hi deixen gaire poesia. El meu nom no s'hi veia res. I un dia que conya té un català en en Lucena, ocupant-li una call, i clar, els altres, doncs tenien una bona explicació. I per exemple, el Premi Neruda, que dius tu ara, el Premi Pablo Neruda, l'única felicitació oficial que he rebut, però amb totes les de la llei, amb el paper, el membre, amb tot allò, és del consistòria de Lucena. Sí. Un pare, actualment, també, per... Sí, sí. El Felicitari de Lucena em va telefonar també el conseller de Cultura d'aquí, de la nostra Generalitat, i em va felicitar pel Premi de Montevideo. I a l'Ajuntament de Sant Justa... De Montevideo, eh? L'Ajuntament de Sant Justa, dit alguna cosa? Sí, el Calde em sembla, el Madrugat, sí, el Calde Madrugat. El Montevideo, eh?, em va dir. Sí. O sigui que no seria... No estava gens al cas, no? No. Sí, sí. La Montevideo és el guai. La poesia... Si no entenem... Si no entenem la cultura, l'autocrítica i la importància de la cultura, no en farem res. Volia preguntar també per les traduccions. T'he comentat que traduies a la teva obra al castellà. Tinc entès també que has traduït altres poetes. És més complicat traduir poesia pròpia o d'altres poetes? Bé, hem d'intuir una mica de resposta. Pensem una cosa. Els altres poetes els tradueixes. Perquè un respecte timpedès... Clar. ...anar a lo gruto. La teva pròpia poesia la pots. La teva pròpia poesia fa versions, no tradueixen. El que fa és el poema a l'hora. Jo comenc un català sempre, perquè no puc començar d'una altra manera. Però quan en català hi ha una plana plena i una certa cosa, com diuen els castellans, pergrenyada. I immediatament es comencen les dues llengües. I això és més útil. Perquè hi ha moltes vegades que trobes un error i no saps a quina llengua el trobes. Però el que s'hi sap segur és que la altra també és més amagat, però també és. I llavors fas versions. Fas versions, no. No. I com que l'autor no es queixa. Clar. En aquest cas, llavors, amb els altres, si està viu es queixa. I si està mort, per respecte, no pots canviar-la. Però deu passar també en el procés creatiu, que potser trobes la paraula justa en català, o en castellà, quan es transcriu en català. Bueno, és això que deia la sombrosa. Tu vols dir la sombrosa invierno, però la sombrosa no hi està. Si poguessis fer un poema en els dos idiomes, potser... Un poema en els dos idiomes? Surtiria la paraula justa sempre, no? Sí, és clar. I si ho poguessis fer amb totes les lligues del Clarem de l'Hora... Això seria fer-se trampes, el secretari, també. Doncs, Joan Margarit, moltes gràcies per haver-nos atès la ràdio d'Esvern. Només faltaria. I ens veiem dijous, a la presentació d'Univern Fascinant, a la sala de 50 nens de la Taneu, oi? Sí. A partir de la set. Ah, sí mateix. Molt bé, doncs. Moltes gràcies i una abraçada a tothom. Gràcies a tu. Adeu, bon dia. Gràcies. Hem parlat amb el Joan Margarit, del seu nou Pugamari Univern Fascinant i de la presentació d'aquest llibre, Dijous, a partir de la setra de la sala de 50 nens de la Taneu. Terceit, posem una mica de música i tornem d'aquí a 5 minuts amb la secció de Dret, amb la Sílvia Mas Mitja. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara. Fins ara.