Entrevista a Maria Àngels Cabré, directora de l'Observatori Cultural de Gènere - 16/11/2017

Faltar un minut per un quart de 12 del migdia, seguim al Justa de la Fusta i aquesta hora tenim el telèfon a la Marianjals Cabrer. Hola, bon dia, Marianjals. Hola, molt bon dia. Aquest vespre parlarà de Carson McCullers, aquell llibre té, a partir de dos quarts d'avui del vespre. Parlaràs d'aquesta escritora nord-americana, novelista, que segons he pogut llegir el teu blog, dius que és una de les autores nord-americanes que més t'interessa. La veritat és que sí, jo era molt fan de Carles, fins que em vaig convertir en fan de Carson McCullers. Ara se celebra el santanari del seu naixement. Ell va néixer a Jordi, al sud dels Estats Units, allà toca de Florida, a la part més abandonada del seu dia i més racista, i va néixer el 1917. També es compleix el 50 aniversari de la mort, perquè a sobre vam morir els 50 anys el 67, que tenim aquest doble aniversari. Jo crec que és un molt bon moment per recordar-la. És una autora que ha estat molt d'anys una mica oblidada. Se dedica ara, fortuna de ment, les editorials l'han recuperat en motiu, sobretot d'aquest santanari, ho ha fet en Castellà 6 Barral, i en català ho ha fet l'editorial l'altra, que ha publicat varios textos narratius seus, ella sobretot és narradora, però també un petit llibre que es diu entre la solitud i el somni, nota sobre literatura, memòria i identitat, on ell explica coses més personals, el seu procés d'escriptura de la seva vida, i textos autobiogràfics que valen molt la pena. O sigui que tenim la sort de poder-la recuperar, rellegir-la o llegir-la per primer cop. Ella va tocar diversos gènere, però el que és més coneguda és per la seva novel·la, oi? Sí, exacte, ella va donar-se a conèixer i es va convertir en una autora coneguda amb la seva primera novel·la, que es diu El cor és un caçador solitari. El fet era una novel·la que s'havia de dir al mut, aquest llibre que he mencionat entre la solitud i el somni i el primer esborraig d'aquesta novel·la, és una novel·la de personatges amb dificultats de comunicació, perquè el primer protagonista és un mut, justament. I bé, en aquella primera novel·la ella dona a conèixer quin serà els seus interessos, que són els personatges amb dificultats. Ella mateixa va ser una persona des de molt joveneta malalta, va acabar greument malalta, de fet també, i va estar tota la vida amb pujades i baixades de temes de salut, també després de temes de depressió. En conseqüència, sempre es va interessar per aquesta part més feble de la societat, per la part una mica més conflictiva, no? I sí, va donar-se a conèixer amb aquesta novel·la, després va publicar d'altres, i algunes d'elles les va adaptar també al teatre, tenint molt d'èxit a Broadway era el seu dia, no? Va acabar vivint, tot i que va néixer al sud a fora de Nova York, després de passar llargs anys al mateix Nova York, sobretot a Brooklyn, on va passar uns anys a la seva vida a poder aquells més interessants, no? Tot i haver viscut a Nova York una part de la seva vida, ella és del sud dels Estats Units, i això té impacte, oi, de la seva obra? Sí, la veritat és que el tema del racisme sempre li va preocupar a tot i que ella no va ser mai una persona racista, sinó tot el contrari, però en conseqüència sí que reflexa aquesta dificultat de ser negra a un país on majoritàriament hi havia blancs i els negres eren molt maltractats, no? Això es veuen algunes de les seves novel·les, de la mateixa manera que també s'interessa per altres punts de conflicte, com són, per exemple, l'homosexualitat, que es veu molt clarament amb una novel·la que es diu Reflexos en un ull deurat, que és una veritable meravella, jo diria que és la meva preferida, que després, un bon amic seu, el John Houston, va portar el cinema protagonitzada, ni més ni menys, que per dos cracks del moment, o sigui, un d'ells l'East Taylor, per exemple, i va ser una pel·lícula també molt famosa. I ella feia això, no agafava aquests temes com ara la incomunicació, el racisme, l'adolteri, també, o l'homosexualitat, com mencionava, i els convertia en característiques principals d'alguns dels seus personatges, no?, sortia un racista, o sortia un noi que no sabia ben bé si estimava el capital o la dona del capital, perquè els despiava i no sabia ben bé qui li agradava, no? I la veritat és que es va convertir en una narradora molt important, i una narradora que explicava, sobretot, aquesta part, dient, més fosca als Estats Units, menys lluminosa, no?, i són novel·les amb una gran bellesa lírica, també, perquè ella va començar a ser en pianista, ella anava per pianista, i va anar-se a la Nova York a estudiar piano, tot i que avui en següent ja s'havia apuntat a la facultat de lletres, no?, la vocació literària la va poder, no?, de manera que la seva prosa és una prosa realment molt i molt lírica. A la llarva pensava llegir a la llibreria que el llibre té, la vostra llibreria, jo crec que una de les llibreries que val la pena, no?, d'aquestes on els llibreters s'interessen pel que llegeixen els seus lectors i les seves lectors, pensava llegir el començament de la novel·la La balada, i que la balada és una novel·la que explica... una novel·la, és un relat llarg, després aquell llibre inclou uns altres enrelats, i és un relat que explica una història molt bonica entre dos personatges que no tenen res a veure i que acaben tenint una mena de relació gairebé de morts, no?, una història també de dos sonatats de persones amb dificultats, no?, com la mateixa Carson McCallers. Com deies, ella va començar la música i de fet va estudiar a l'escola Julliard, una escola molt prestigi de música, després va estudiar també a la Universitat de Colòmbia, una persona que també en el món acadèmic va ser exitosa. I després a sobre va tenir també la sort, això de les cases d'escriptura que hi ha als Estats Units, jo he anat amb una, per exemple, que fas una estada a una residència per intel·lectuals, per escritors, per creadors i ella també va estar sovint a aquestes residències, o sigui que va poder tenir una visa d'escriptora com ell fa, tot i al principi no haver pensat en ser escriptora, tot i que s'ha de dir que era una gran lectora, o sigui que era normal que s'inclinés cap a les lletres perquè era petita, no només, per exemple, interpretar la teatre entre els amics i amb els germanets quan era petita, sinó que ella mateixa escrivia els textos, abans de ser una grandíssima, grandíssima lectora que llegia als 13 anys a la càcer i mà al fil, per exemple. Has dit que ara, en motiu del centenari del seu neixement i dels 50 anys de la seva mort, se l'està recuperant una mica, però creus que potser fins ara havia estat un pèl oblidada o que no se li havia donat la importància que mereixia aquí? Sí, la veritat és que clar, és un personatge que també algú pensa que pot ser una escriptora de segona fila, no de primera fila, però clar, tot depèn com es faci el canon de la literatura. Si ho veiem al canon del Harold Bloom i aquests senyors que només posen els senyors copa protagonistes, doncs evidentment la Carson McAllers no hi apareix, no? En canvi, jo, per exemple, he dedicat un llibre a les grans escriptores del segle XX, un llibre que es diu A Contracorrent, Escriptora de la Intempèria del segle XX, que ha publicat l'editorial ELVA, on hi ha un capítol dedicat a Carson McAllers, no? Per què? Perquè jo crec que realment va ser una veu nova, una veu que va aportar coses diferents, i és això el que volem dels grans escriptors, que ens diguin coses que no s'havien dit abans d'una manera com no s'havien dit abans, i Carson McAllers va ser una veu personalíssima, i per això ha quedat realment la seva personalitat d'una banda, que jo era de molt personal, i la seva obra, que és una obra realment única, aquests llibres com La balada del Cafetris, que mencionava reflexes amb un ull d'horàs, el cor és un cassador solitari, rellotges sense manetes, són vices únicas, no? Jo crec també que s'assemblen una mica per la gent que li agradi la Patricia Heismes, a la Patricia Heismes de la novel·la Carol, que també està ambientada a Nova York, en aquest cas, però són uns anys molt semblants d'aquells quan vivia la Carson McAllers a Nova York, que és a dir, una mena de llengua comuna entre aquestes dues dones, perquè les dues eren dues heterodoxes, i és una comparació que s'ha fet poc, i que mi darrerament m'ha vingut el cap. Per acabar l'entrevista m'agradaria preguntar-te, si algú que ens està escoltant que li agradaria venir aquesta tarda a aquell llibre té, què és el que s'hi trobarà? És a dir, llegireu el passat des de la seva obra, comentareu, és important que que vinguis a llegir Carson McAllers? No cal, la veritat és que si l'he llegit fantàstic i si no sortirà amb ganes de llegir-la, perquè el que fa ell és un petit repàs de la seva vida i de la seva obra, llegint sense dubte algun fragment, sempre cau algun fragment, perquè val la pena entendre-li la temperatura a l'autora de la que s'està parlant, però realment no cal haver-la llegit, i és simplement tenir l'interès, en tot cas, a descobrir aquesta autora, que fins ara aquí era poc coneguda i que en motiu d'aquest centenari hem tingut la sort que hagi estat editada, jo li agraeixo molt, per exemple, l'altre, que és una editorial petita, que hagi fet l'esforç de proparnos a aquesta autora, que per molts és desconeguda, això és un esforç editorial, i la veritat és que val molt la pena, perquè és un personatge molt complet, no és una perifèrica, no és una persona que va fer una obra i després es va dedicar a altres coses, sinó que realment va ser una carrera literària molt potent, ella va estar en contacte amb tothom a l'època, el Truman Capote, el Cils del Thomas Mann, és a dir, amiga de tothom, el Tennessee Williams, era una dona que a casa seva redia la Marilyn Monroe, l'Arthur Miller, que va conèixer l'Isaac Dinesen, a la qual es mirava molt, hi ha un episodio molt conegut, a un dinar a casa seva amb l'Isaac Dinesen, la Marilyn Monroe, l'Arthur Miller, i la Casson McAllers, o sigui que parlem d'una primera figura de la narrativa del ciclavint nord-americana, o sigui que vinguin i disfrutaran coneixent aquesta autora. Doncs esperem que sigui aquesta entrevista, hagi servit per també engrascar a gent que ho veig a conèixer aquesta autora, o que s'ho hagi despertat d'interès per conèixer la que vingui aquest vespre, a dos quarts d'avui que el llibre té. Perfecte, moltíssimes gràcies. Moltes gràcies, Maria Angel, per atendre'ns. A vosaltres. Doncs hem entrevistat aquesta hora la Maria Angel Scabrec, que aquesta tarda parlarà sobre Carles McAllers, que el llibre té a partir de dos quarts d'avui del vespre. Posem una mica de publicitat i de seguida tornem amb la tertúlia dels 10 ous, fins ara. De dilluns i divendres, de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com el chillout, la smooth jazz, el funk, el sol, o la música electrònica més suau. 100% música relaxant, cada dia de dilluns i divendres i de 4 a 5 de la tarda. Smooth Jazz Club. I esperem. Cada tarda de 5 a 7, escolta'ns, explica'ns, participa, proposa. La plaça Mireia, amb Mireia Redondo. Cada tarda de 5 a 7. La plaça Mireia, amb Mireia Redondo. Vits, molt més que nits d'electrònica. Vits, ara de divendres i 7 sidiomenges a 10 a 11 de la nit. Comunica't amb nosaltres per WhatsApp. 610-777-015. Ràdio d'Esvern. Cada dia, més a prop teu. Ràdio d'Esvern. Ràdio d'Esvern. Des del cap de Sant Just, posem a la teva disposició la meva salut. La meva salut és un espai de consulta personal i intransferible on pots disposar de la teva informació de salut i fer tràmits electrònics de forma segura i confidencial. Fem salut per tu. Cap Sant Just, avinguda a indústria sense nom. 4 de cada 10 vehicles són més respectuosos amb l'aire que respirem. Si el teu n'és un, la direcció general de trànsit enviarà una etiqueta ambiental adhesiva, perquè tothom ho sàpiga, enganxa l'alvidre. Canviarà vits és tan necessari com l'aire que respirem. A MDA, metròpolis Barcelona. I llavors et posa un quilo de pomes? Sí, mig quilo per menjar i mig per llançar. Cada any me'l baratem el 45% de la fruita que produïm, mentre tant, 800 milions de persones passen gana. El món no necessita més menjar, necessita més gent compromesa. A mans unides, recolzem projectes contra la fam a 60 països. Té compromets? Truca el 900 811 888. Sabies que una gran part de les urgències mèdiques es poden resoldre sense haver d'anar a l'hospital? Si no trobes bé, o si et fa mal res, el millor és trucar al 061. El 061 sempre tens un metge o una infermera a prop per atendre-te, orientar-te o indicar-te a quins centres sanitàrites d'adreçar en cas que calgui. Per una salut millor, 061 cat salut respon. Generalitat de Catalunya. Encara que creus que els residus no són un problema, ah, que no és el teu problema. Ja reciclaren els altres, oi? Però qui? Els teus fills? Els fills dels teus fills? Per ells ja serà massa tard. A Catalunya encara reciclem molts menys residus que els que generen. Fins quan? Redueix, reutilitza, recicle, reacciona. Amb la col·laboració de Coenvesia Covidrio. Generalitat de Catalunya. Just a la fusta, el Magasín del Matí. Som dos quarts en punt de 12 a seguir-me. Aquesta hora tenim la nostra tertúlia habitual dels dijous. Avui, forces convidats aquí. Tenim la Lina Santabárbara, o la Lina... Hola, guapos. Tenim l'Arbra Gulló, o l'Arbra... Hola, bon dia. Tenim també el... Pedro Oliveira. Em va dir Pere Font. Bon dia a tothom. Pere Font és un altre, també. Pere Font Grassa, del Centre de l'Estudis en Justència, si ja el coneixem. Pere Oliveira, que és un... No diríem que és una habitual de tertúlia, però de tant en tant passa per aquí. Sí, sempre que puc. És que ara era fora, vinc de Madrid, i allà hi ha uns aires diferents. I també tenim la Montserària, com cada setmana. Hola, Montser. Hola, bon dia. Uns aires diferents a Madrid. Per què, Pere? Més fred. No, no prefereixo el temps, que feia un temps esplendit. Ja m'ho imagino. Ja ho he vist dies caló. No he vist ni un núvol en tots els dies que he estat a Madrid. Més que remrefereixo la forma en què informen allà de tot el que passa a Catalunya. Com que la premsa de Madrid és la que és, que aquí també la podem veure, però aquí tenim altres diaris per contrastar, però és que totes les televisions de Madrid i tots els diaris de Madrid ens parlen de Catalunya, però que si l'escola adoctrina, que si som uns exagerats, que ens deixem seguir per il·luminats, que ens enganyen, i que copia de repetir-ho tantes vegades, i tu l'has tant seguit, la gent s'ho creu. És el que comentava'm ara amb l'art, però la gent diu, o si ho ha dit la tele, si ho posa el diari, sí, esclar, allà és que adoctrinen els nens, o s'adoctrinen, i com ja són tants anys que llevais adoctrinats, doncs apenas comprendéis la lengua española i diuen coses així. Però no m'he escoltes que estic parlant de l'engua espanyola o l'engua castellana, o com... Com vols dir-li això? Com a usted le quiera llamar a la lengua, que a més no es la metió en la cabeza de tal forma, i tant com molt bé diu en Joan Margarit, diu una llengua que se n'ha esforçat tant, en què la part li ve i l'escriu bé, doncs aquí tenim que molts poetes, com el Joan Margarit, el Pere Ximferrer i tants altres, són perfectament bilingües, perquè els mateixos es tradueixen als seus poemes, el castellà, i diuen, com veig de desaprofitar, una llengua que tan bé me l'ha d'ensenyada. Però nosaltres estem molt contents de que ens hagi d'ensenyar-te. També a ell sembla que els dolgui alguns, no tots, afortunadament, de què parlem el català. Però sí que aquesta cosa que acabes de dir és per ser en veritat, perquè va venir ara fa dues setmanes un company d'una filla meva que viu a Madrid, sempre, ja està allà resident i treballant, i es prendria l'any, que va estar aquí un parell de dies, i diu, hi ha una història aquí, està molt tranquil·la, i diu, però què creies, que aquí hi anirem alguna? Ah, i fan creure que ens tirem els pas pel cap aquí. No, però que n'hi ha, n'hi ha molt... Tumutuosos, no? Sí, hi van de tumutus. I si hi posi aquesta quietut que hi hagi de bienestar, que està en... No, és que és... D'aquí d'una manifestació pacífica, allà li diuen que és un tumulto. Tot això que comentava el Pere Oliveira. Heu escoltat alguna vegada uns versos que diuen Escolta, Espanya, la veu d'un fill que et parla en llengua no castellana. Sí. Sabeu de qui és aquest poema? Aquest poema jo el tindria que saber. Joan Maragall. Joan Maragall. La O d'Espanya. La O d'Espanya i tal. Aquest fill el tinc molt present, no sé per què. Sí, sí. I que una muna... No li va traduir... L'haurien de tornar. Li va traduir una muno. I una muno va repetir moltes vegades. És cuixa Espanya les distintes sables de tots els pueblos. Això ho va dir una muno inspirant-se en Maragall. Que eren amics i s'hi escrivien cartes i hi havia una correspondència molt interessant. Però a més és molt curiós, perquè sortiuosament en el món de la cultura i en el món dels llibres i en el món editorial i el món dels TVOs també, ara en aquesta exposició tan interessant que parla del TVO, dels seus centenars d'història. I de totes les historietes del TVO. 1917, 1977, el Museu de la Il·lustració de Madrid, que fins al febrer es pot veure, si aneu per Madrid és molt interessant. No perquè hi tinc un dibuixet, perquè estic entre molta altra gent. A tots els que vam col·laborar el TVO des dels temps de Venejam, el TVO va estar gairebé 80 anys enactiu. Molta gent molt gran els va aprendre a llegir, per llegir el TVO. I, curiosament, allà també es parla, i hi ha pàgines del petofet, que em va fer molta gràcia veure que hi ha també dibuixos del petofet, del cavall fort, de l'infantil dels 13 events, i parla de la importància que ha tingut la història de Catalunya i la llengua catalana. I, a més, em va sorprendre molt gratament de dos redactors i periodistes i gent que es treballen al món editorial de Madrid, que van estudiar català i parlen perfectament català, al igual que han estudiat d'altres llengües. O sigui que ja hi ha classes de llengua catalana a Madrid, hi ha gent poca, ja ho sé, però que la pres i que el valora, i molta gent, sobretot dins del món de la cultura, que diuen que les llengües que es parlen a l'estat espanyol tots n'hauríem de tenir algun coneixement. O sigui que no pot ser que innorem sistemàticament el que es parla... El que es parla Úscar diu el que es parla Galícia. Certament el Galle, que és més fàcil d'entendre, menys el llegeixes, amb repàs sovint els poemes de Rosalía de Castro, de Álvaro Conqueiro i de la gent que es quita amb la llengua, és molt semblant el català i el castellà. En canvi, evidentment, sinó que Úscar... S'ha de prendre el més. És complicat, complexa. Però tenir un coneixement... És el millor de conèixer 20 paraules per dir alguna cosa. 20 paraules elementals. És que ricasco. I utilitzar-les si s'escau i tal. És un detall. Jo sóc molt negat per la llengua, però vaig a l'esforç, vaig a Gíctez i vaig a un païsar, doncs he de prendre 4 paraules. Sucre'm i tal. Sucre'm per dir gràcies, no? És fàcil. O salà amb la cu. A final, aprens 4 paraules... Mala cu, salà amb la cu. Perquè vegi... Mala cu, salà amb la cu. No tots tenen la capacitat que té per dir per la vol filla. Que en sap de idiomes. I quan més en sap, m'escapta. Però això em penso que una vegada el din aquí, i jo escolteu el problema. I la teva filla no té que entrar dins d'això. El que sap idiomes, o el que té facilitat per idiomes, és com un don natural. Perquè no té res que veure. N'hi ha persones intel·ligentíssimes, que són sorts, i són mules per les llengües. No, per la llengua és com una sordera. Sordera del llenguatge. Gent de científics, i el que passa és que l'escriure, o això és el que poden fer, o els nanos en els instituts també es fa. És més fàcil de... No ho feu bé el que sigui, però són unes... elements, unes coses molt elementals. Que les pots saber. La dinar és bona pels idiomes. Perquè sempre parles en anglès. Sí. Well, better than the other. The last week it was worse. Yes, but now better. Thank you very much. But next Monday I will go to the hospital and they injected me to intend that I feel better. Ah, aniràs al metge. Because the hospital, please. Yes, yes, yes. Que bé t'expliques, eh? Sí, com un llibre sense full. És una adelantada en aquest tema. No, no, però per exemple això ho veieu, eh? N'hi ha persones que s'ha avantatarejat, o tenia un entorn en bé i tot això. Doncs és una espècie de cosa que està ara després. La persona doncs que... Per parlar un idioma em fa molta gràcia, perquè diu, no, no, jo no estudio, no, no, tens que saber paraules. Perquè les paraules són neines. Tu, que es diu en anglès, són neines. I les paraules com vols dir alguna cosa? Pots dir, this is the table, this is the window. We are my friends. Oh, hello. Ja està. Però eh, bueno, però escolta, si dius... El sastre m'ecociona, no sé què, n'hi ha un acudit en anglès, aquest. Sí, sí, sí. Taïlor, no sé què. Això em va recordar, això, de taïlor. Independiment d'això, doncs, tens que prendre paraules. I una vegada, jo me'n recordo, que va venir un senyor, diu... No, no, perquè jo l'únic que vull és parlar. Dic, quina sort. Jo també. I vull parlar, bueno, doncs vale, títols. Ja parlarem. A més, és que a totes les llengües, l'important és conèixer la gramàtica, perquè morfologia, sintàquics, prosòdia i ortografia són indispensables i es complementen entre sí. Si saps la llengua escrita, però no saps la prosòdia, no et pots expressar en públic i et pots expressar en lloc. No, però independent. Per exemple, el meu marit era prèmium extraordinari de la ciutat de Barcelona. Amb una tèstis doctoral, declarada, el tio era un científic. És igual, ara aquí no hi ha res de propaganda. Però feia molta gràcia. Feia unes coses científiques amb ingles fabuloses, sense una correcció total, però a l'hora de parlar amb ingles... És cada batallat. Dues paraules les sé dir bé. Veig et vol. És un do que té la persona. Ja sóc una cosa. Crec que és esforç, també. El esforç és... Perdó, senyor, perquè ja és gran el Sergi. Sí, perdoni, eh? Veus, com diries la teva edat en ingles? Tu ets un lat. I know that word, lat. Bueno, ara aquí sembla que fem una clàssica. No, s'ha volgut. Perquè és el young, el kid, el children, el child... Totler. Totler. Aquesta no la conec, veus? És un nen que no és un bebé, però tampoc és un... entre baby i kid. Totler. Que té 3, 4 anys. Gràcies, eh? Jo crec que també el que vol fer un idioma, el que més important és que li agradi primer el llenguatge. I després jo, que em veig una paraula, el català, mama...