Entrevista a Núria Beitia, psicòloga i investigadora - 21/11/2017

Passen 14 minuts de les ondes a comencem la segona hora del Justa de la Fusta i tal com vam parlar amb la Gina Pòl, la regidora d'aigualtat i de gènere, aquesta setmana és la setmana en què es commemora o en què se celebra el dia internacional contra la violència de gènere i l'Ajuntament ha organitzat diversos actes, un d'ells el que tindrà allò que aquest vespre a dos quarts d'avui, a la sala Isidore Consult de Can Gina, està en què hi haurà una xerrada titulada la inseguretat i la dependència com perdre la por a ser un mateix, és la temàtica d'aquesta xerrada i una de les persones que vindrà a parlar amb la Núria Beitya, que psicòloga i investigadora, i coordinadora del màster i pos grau en estuïs de la diferència sexual de la Universitat de Barcelona i aquí tenim aquesta hora el telèfon. Hola Núria, bon dia. Hola Sergi, bon dia. Em sembla que s'han just feu moltes activitats perquè jo no estic a la xerrada que has comentat sinó a la biblioteca, amb l'Ada Castells, per parlar de pura sang. Ah, d'acord. No és la mateixa xerrada. És la xerrada que fem aquesta tarda, és el voltant del llibre Pura Sang, i és un projecte, que es diu avui també Sant Joan, i és un projecte molt bonic que ha estat per les biblioteques de Catalunya, en el qual autors i autores de novel·la caminem per totes les diferents biblioteques parlant de la novel·la i dels valors que tenen. Doncs... Aquesta és la trobada que farem aquesta tarda a la biblioteca, per parlar amb l'Ada, i també per parlar d'alguna manera de dos temes importants per la vida, i que també tenen a veure una mica amb el tema d'aquesta setmana, que seria la seguretat i l'aire de perdre la por a ser una mateixa. No tenir por, sinó de caminar d'una manera lliure i tranquil·la i de transitar el que hem de transitar. Llavors, la xerrada es prendrà com a referència al llibre d'Ada Castells Pura Sang, però la temàtica sí que és aquesta, com perdre la por a ser una mateixa i la inseguretat i la dependència. Sí, en aquest cas sí, perquè d'alguna manera és el llibre de l'Ada, que es diu Pura Sang, gira al voltant d'uns valors, i en aquest seguit de xerrades, de diàlegs que fan els clubs de lectura de les biblioteques, el que fem és agafar uns valors des del punt de vista psicològic i mantenim una conversa amb l'autora i l'autor d'una novel·la que ha guanyat el Premi Sant Jordi en els últims anys i a partir d'aquí d'on s'anem fent. I sí que és veritat que els valors de la novel·la de l'Ada serien aquests, no? El perdre la por a ser una mateixa i també la desidialització de l'amor romàntic, que també tindria molt a veure amb aquesta commemoració del dia contra la violència contra les dones, perquè moltes vegades es fa servir l'amor romàntic per tenir les dones sota aquesta idea, que l'amor ha de fer patir, que l'amor ha de ser una cosa que inclou el que ens facin mal i tot això, i llavors no, la idea que l'amor és una altra cosa, sortir d'aquesta contradicció. De què ens parla aquest llibre? El llibre de l'Ada Castell s'explica la història d'una dona de la Sílvia que estudia a Barcelona, que ella estudia els plàstiques, i que a la cop i volta troba el somni de la seva vida, i és que d'ella s'enamora un home que és la reu d'una gran casa menorca i li proposa matrimoni, i ella està feliçíssima d'haver trobat l'amor i la possibilitat de dedicar-se a la seva passió, que és la obra, tot és superideal, i quan arriba a la illa es troba que la història és completament diferent, es troba entrada amb una història on ella és una peça d'un engranatge que ha de funcionar de determinada manera, i s'esvaeix aquest amor, i ella es comença a autoanular per protegir-se, comença a sentir que l'única manera de protegir-se de tot aquell dolor és simplement anestaciar-se, i poc a poc va recuperant a través també d'una pintura que va apareixent al llarg de tota la novel·la, la necessitat de dibuixar, la necessitat de recuperar, i també a través de les seves pròpies contradiccions amb un viatge cap a l'interior que la portarà també a sortir d'aquella història, que és una novel·la apassionant en què passen moltes coses, moltes aventures exteriors i també molt creixement interior, molta potència interior. Eim parlàvem també amb la regidora d'aigualtat i de gènere, que el tema de la dependència, les relacions, és una font després d'això, de com una persona es pugui sentir d'alguna manera atrapada. Jo voldria matisar, Sergi, la dependència és una condició humana. Totes les criatures humanes en som de dependents. Occident és un món que intentar fer-nos creure que no ho som, i llavors et fa creure que ets molt independent, i en realitat no som els humans independent, som autònoms, però no independents. El problema no és la dependència, el problema és la dependència en llibertat o la dependència en carencia. És a dir, quan tu reconeixes la teva necessitat de l'altre, l'altre material, l'altre espiritual, l'altre anímic, l'altre efectiu, llavors pots viure tranquil·lament amb aquesta dependència, perquè és una dependència en llibertat. El problema rau en quan et creus absolutament independent, no reconeixes la teva propia independència i la dibuixes d'altres coses. I llavors les persones violentes són persones molt, molt, molt dependents dels altres. El que passa és que ho disfressen amb tota una manera d'estar, en la qual com que no ho reconeixen, ho forcen. Però penso que és bonic, que és maco que ho recordem. I a més occident és també aquest món en el qual volem que els nostres fills siguin molt independents, molt ràpidament, es posem a dormir sols de seguida, volem que mengin sols de seguida, els enviem a les escoles de seguida, tot ho fem molt de seguida, i els 30 anys no s'han anat de casa. És a dir, hem de deixar que la dependència pugui viure les dependències d'una manera natural i tranquil·la, reconeixent que ens està passant cap a una idea d'autonomia i d'autonomia en convivència. És a dir, cap a una interdependència. Per tant, que la dependència en sí no és el problema, sinó que és una condició humana, sinó potser la luz que s'enfana. És a dir, és creure que les meves necessitats seran satisfetes per una altra persona, i sé que aquesta altra persona no la satisfa, jo podré morir, no? I això tant per una persona que pateix violència, com una persona que exerceix la violència, creuen el mateix, i les dues persones creuen el mateix, no només la que aparentment pateix la dependència, les dues estan en aquesta situació. El que passa és que una és conscient de la seva dependència i l'altra no, i l'amaga sota de la violència. Com es pot sortir d'aquest cercle? Jo penso que és molt important que les dones i els homes ens col·loquem en aquest registre de reconeixement de les pròpies necessitats, i per part de les dones crec que és una qüestió d'escombrar la violència, de treure-la de les nostres vides, que això no va per aquí, no? I per part dels homes jo aquí, Sergi, demano feina als homes bons a tota la societat, però sobretot als homes bons, és a dir, que per exemple aquests dies hem tingut un exemple de tot la barbaritat que ha passat en el judici de les violacions dels infermines. Ha estat una bestiesa el que ha passat que el jutge Agi ha agafat com a prova el seguiment per part d'un detectiu de la vida d'aquesta dona. Jo estic molt contenta, Sergi, que aquesta dona faci la vida el més natural i normal possible, perquè té tot el dret del món a fer la seva vida i són ells els que han d'estar vigilats. Jo crec que és aquesta manera d'entendre aquesta masculinitat més des del punt de vista de que la llibertat és faig el que em dona la gana, aquesta complicitat, aquesta cosa que crec que hi ha un treball molt important a fer per part de tota la societat, però en concret penso que és una cosa de part dels homes bons que esteu encert les dones i de no consentir aquesta manera de fer. Fa uns anys vaig treballar, vaig treballar sis anys en un servei de recuperació de violència i un 25 de novembre, com aquesta setmana, també es conmemorava la radicació de la violència i un filòsof d'aquests que surten molt per la tele, deia, el problema de les dones que pateixen violències que tenen poca autoestima i ho posaven en primera pàgina com si ella hagués fet un gran descobriment. No, el problema de les dones que pateixen violència no és que el ci falta autoestima, és que el ci sobra violència. I llavors sempre anem a veure que el ci falta a elles, com si a elles encara el ci falta alguna cosa, com si fos incarent. El que passa és que sobra violència, llavors s'ha de treure aquesta violència, no el ci falta res, si es treu aquesta violència es recuperen i llavors crec que això és molt important, no? Òbviament han de tenir la capacitat, el món els hi ha de provar i de la possibilitat de ser escoltades, reconegudes, trobades, acompanyades, no? Però sobretot l'imaginari no és que a elles el ci falti alguna cosa, el ci passa i alguna cosa dolenta, és que el ci sobra, el ci sobra una cosa que sí que és dolenta, que és la violència. I també et volia preguntar de què creus que ens ha de servir o per què creus que ha de servir un dia com a dia internacional contra la violència de gènere. Ara és un dia de consensació? Perdó, l'última cosa no l'he sentit. Això ha de ser un dia de consensació? Jo penso que és un dia d'aquells que es posen quan creiem que es necessita. Ara hi ha el dia de la infància, el dia dels arbres, hi ha coses en el món que estan reclamant a crits ser considerades i que les tinguem en compte dia i dia i dia, res de dia. I llavors, bueno, que hi hagi un dia que la recordi de manera especial està bé sense caure en el perànder que ens oblidem la resta de l'any d'aquesta cosa. Sí, recordem, parem, però fem la feina cada dia, fem la feina cada dia, que ha radical la violència contra les dones no és un benefici per les dones, és un benefici per les dones, per els homes, per el món i per la terra, perquè les dones són mares de nens i de nenes, no només de nenes, és a dir, els nens també apendran a viure en un món sense violències i les seves mares se senten lliures de violència, el món ho gaudirà. I la violència no és només la violència a la intimitat, és que, si ens hi fixem moltes vegades, la violència és una manera d'estratègia de guerra, per exemple, que hi ha una part de les estratègies de guerra que funcionen atacant el cos femení, per exemple, violant les dones dels poblats, els quals s'arriba, això no és una cosa medieval, és una cosa que passa a África, però que també a Europa va passar amb la guerra de Kosovo, és a dir, clar, és la violentació del cos femení, i el cos femení és el cos a través del qual naixem, dones i homes, no? Llavors, si recordem això, que el cos femení és per atzar-ho, perdó, aquell cos a través del qual totes i tots accedim en aquest món i tenim la possibilitat de ser persones i sobretot tenim la possibilitat de ser persones felices que puguin venir a fer allò que cadascun ha vingut a fer, doncs crec que seria una altra manera de mirar-ho, no?, una altra manera d'estar en el món, una altra manera de transformar el món, crec que aquesta és la gran revolució el que cuidem, que cuidem les criatures i per cuidar les criatures, les nenes, els nens, i la menem de cuidar a les seves mares. Doncs esperem que totes les activitats organitzades l'entorn d'aquest dia internacional contra la violència de genera puguin donar els seus fluits i que aquesta xacre, doncs, les puguin acabar-nos com més aviat millor. Moltes gràcies, Núria, per haver-nos atès el Justa de Fusta de Radio Desvern i que vagi molt bé aquesta xerrada sobre el llibre pura sang, aquest vespre dels quarts d'avui a la sois i d'or console de Can Ginasta. Moltes gràcies i bon dia. Molt bé, Sergi, doncs moltíssimes gràcies a vosaltres també. Adeu. Adeu. Gràcies. Doncs hem parlat amb la Núria Beitya, que aquest vespre a partir dels dos quarts d'avui participaran en aquesta xerrada sobre el llibre pura sang d'Ada Castells, ara a la sois i d'or console de Can Ginasta. Fem una petita pausa musical i de seguida tornem amb la tertúlia dels dimarts, fins ara. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Passen quatre minuts de dos quarts de 12 i ja tenim a nosaltres els tertulients dels dimarts, Pep Quintana. Hola, bon dia, Pep. Bon dia, tothom. Però Jordi Ferraz, bon dia, Jordi. com a auriculars perquè no hi ha curs de material a l'avui. És que estem en crisis. Sí, crec que ve algú els dilluns a l'ESPR, a un programa que deuen fer, que el graven i s'enduen tots els auriculars cap a l'estudi de gravació. Ah, molt bé. Però fins i tot aquest matí, quan he arribat aquí dins, el micròfon principal del directe tampoc teniu auriculars. Si us deixeu de penjar. Si us deixeu de notar aquests llestos. Fem una crida des d'aquí. Però cridant, eh? A tots els col·laboradors. Si us plau, quan marxin a la ràdio, deixin les coses al seu lloc. Ara. Està molt bé. Això sí que és veritat. Sí, sí, sí. Doncs seria una... Només hem hagut de reflexionar-hi, avui, a prou. A veure si ens estan escoltant, a veure si ja sort. Perquè passa molta gent per aquesta casa, eh? D'un idó. D'un idó. D'un idó, a més de la que la gent es pensa, ens pensem en tots. El que més o menys ho sent des de casa, que va seguint els programes, ho deu tindre molt clar, perquè sents molta de varietat de gent. Moltes gent. Tant de tins, tard i a la nit, o sigui... Quan se celebra en els aniversaris, a més a més, es concentra molta gent. O es parla de la gent que hi ha a cada programa. Per cert. I en... digui-li. Per Nadal. Adobar-li el seu corral. Aquesta és una... Heu escoltat la cançó del comerç de Sant Just? No. No, jo no. A veure si la puc trobar. Molt bé. La buscaré i després a veure si... Sí. Ni se'n diran, ni se'n diran. El que anava a dir és que, abans de Nadal, hi haurà una trobada de col·laboradors de la ràdio. Què dius, ara? Per les paneres, per venir a recollir les paneres. Ho anem mundialment. Hi haurà una trobada de col·laboradors de la ràdio, després us dono més detalls, però perquè sapieu que... Molt bé, però ens hem de reservar el dia, perquè tenim les agentes molt... Ara us dono més detalls. Gràcies. Doncs avui... Té més acusat? Té més acusat? No ho sé. Quins temps acusat? Quins temps acusat? No ho sé. És un dia del medicament que se'n va a Barcelona. Sí, és un escàndol. No és que se'n vagi, sinó que no ve. No ve. Això, no ve. No se'n va perquè no hi era. Per tant, no ve. Jo, en algunes declaracions, vaig pensar que hi havia molta barra al món, però moltíssima barra, especialment la ministra que defensava, que ens deia que preocupa del separatisme, o el que vulguis, o del procés, o és igual el nom, ja. Doncs que no venia per això.