Entrevista a Roger Cònsul, membre de l'Aula de Teatre de l'Ateneu, Tamboret - 23/11/2017

Doncs tenim ara el telèfon amb el Roger Cónsul per parlar-nos d'aquestes dues obres que tindran lloc d'hi vendres a dos quarts de nou i dissabte, també dos quarts de nou a la sala municipal de la Teneu. Hola, Roger, bon dia. Hola, molt bon dia. Diuem que serà una sessió doble, no, de teatre? Exactament, sí, sí. Mira, l'espectacle es diu Rame en Fó, o Rame i Fó, perquè els hem begut els cognoms dels seus autors, que són la Franca Rame i el Dario Fó, per a mi no ve l'any 1997. I després presentem una, bueno, la Franca Rame i el Dario Fó, que per cert, el Dario Fó es va morir l'any passat, ara farà un any i per això ho vam decidir fer a Castobra i per això una mica com d'humanatge, i un homenatge a ell havia de ser un homenatge a la seva dona, perquè estaven molt lligats, sentimentalment, escènicament, políticament, pensava que els dos eren actors, els dos eren directors, els dos eren autors de teatre, els dos eren comunistes, i els dos suposo que s'estimaven molt. I llavors per això ve el nom de Rame i Fó. La primera obra, doncs, és de la Franca Rame, i es diu Una dona sola. La Franca Rame té una, no una opció, però una lluita constant per aquesta rebel·lió pendent del segle XXI del feminisme, són textos escritos dels anys 70, i en té uns quants? Que van sobre dones maltractades, sobre violència domèstica, sobre el feminisme i la feminitat. La gràcia d'aquest monòleg, una dona sola, però és que és una comèdia, és un monòleg, però que és, imaginau-me una mà amb ma italià, parlant sense parar amb verborrea, verborrea, verborrea... Però es diuen coses molt bèsties que li passen amb ella o que el de la seva vida, però sempre amb toda comèdia. I que és cert que la Franca Rame com a autora, va fer una evolució i va anar també a l'ocòmic i a l'utràgic. Vull dir que els temes de la violència domèstica no els tracten només de la comèdia, sinó amb altres obres, és a la tragèdia també. Però què se'ns va agradar? Doncs perquè el 2050, com a grup de teatre, sempre ha estat comèdia, sí que vol ser comèdia. I... i em d'agradava molt el to, no? Vull dir. És una dona que la tenen tancada, la maltracta i no sé què, però el to, amb què es refereix a una veïna amb qui parla, és aquesta comèdia. Per tant, arriure sense parar primer. És un monòleg poc que l'hem fet a veus nosaltres, l'hem repartit amb tots els actors i les actrius. I la segona obra? L'altra obra, que és aquí no paga ni Déu, que és una de les obres més famoses del Darío Fo, juntament amb la mort occidental d'una arquista, o no hi ha lladra que per bé no vingui o alguna cosa així. I aquí no paga ni Déu, doncs també és una reivindicació social molt bèstia, sent amb una comèdia d'envolucs molt, molt, molt hilarant, molt de riure. Vingui a la teneu el dissabte i el divendres, riure molt, o això esperem, riure molt, i està fet també el muntatge perquè es riqui molt, molt, molt dinàmic. Però és un riure que no és blanc, com si diguéssim, que els regafons, diguem-ne, de les obres, de les dues obres, que aquí no paga ni Déu, doncs també és evolucionari, perquè és l'alguna crisi social i econòmica, també és una obra que és d'alcançament. El que vull dir, però, que ara anem de passar una, o estant dintre d'una crisi social i econòmica, on es critiquen els banquers, on es critiquen els polítics, on es critiquen els patrons, o els amos de les empreses, i llavors molt una mica més publicitzades també les empreses, hi ha partits d'aquí una obra d'envolucs a partir d'unes dones, que han robat amb un supermercat, i ho han demagat perquè els seus marits no se n'assamentin, perquè abans serem pobrets, però serem un radet, els homes. I això és una mica de què vas. Hi ha un poble feminista, però d'una mama italiana, que parla, parla, parla, parla, que en dura una mitja o ets, més o menys. El model excenset dureia més, però no les hem retardat molt, i després d'aquí no paga ni Déu, comella d'envolucs, també molt retallada, en dura una oreta, per tant, tot l'espectacle dura una hora i migsa, també comella d'envolucs, sobre un regafon social molt, molt fort. Havíeu fet alguna vegada això de fer una sessió doble? No, que és la primera vegada, que és la primera vegada. I a mi, amb el global 2050, sempre m'he anat marcat fites, com a directori, i em diria que hi ha molts grups de teatre mater, però m'agrada que les direccions siguin professionals, o sigui, progureixin espectacles, que es puguin veure i no siguin avorrits per res al món. I llavors, on sempre hem tingut diferents fites, és a dir, quan vam fer el Florido Pencil, és una comella molt picada, moltes diferents escenes molt picades. O quan vam fer nosaltres, que és l'obra que és a Estrenar, el Cajus Teatre, l'altre grup de teatre del Teneu, va estrenar la setmana passada, l'Argènic i punta de Coixí, el que vam fer uns fa uns quidans, jo sé, que ens senten amb nosaltres, però la idea era de fer-la ràpida, i no es va ràpid, és molt arriscat. Aquesta, la manera de la cura de direcció, o aquesta, es veia, és que ho obres molt corals, quan no ho són l'original, però molt corals. I per això, a dir una cosa, que desvatllaré una cosa del muntatge, però és que tots els actors fan tots els personatges. Tots els actrius fan tots els personatges dones, i tots els actors fan tots els personatges home. Llavors això produeix encara més moviments sobre l'escena, i llavors ajuda molt. A part de ser una obra més cura, que no hi ha un protagonista, que hi ha un personatge protagonista, però no un actor protagonista, s'entén. I això no pot despistar un amic al públic, o no? Jo crec que no, perquè les escenes ja veurem, això ja veurem. Jo crec que l'argument és molt fàcil, perquè és embolic, embolic, embolic. I no es desembolica res dins el final de tot, que amb un xincam tot s'acaba, però res, l'últim segon, encara hi ha embolics, l'últim segon, vaja. Però les escenes són molt marcades, i són normalment escenes de dos personatges, de tres personatges. Ho hem marcat a partir de vestuari, però la dramaturgia és molt clara amb això, jo crec que es pot seguir fets perfectament, però ja veurem. El que sí que demanem al públic, és que el que sí que demanem a demà, és que si tot d'una no entén o veu que hi ha molt moviment, escolta, no passa res, perquè sí, igualment, i que no pensin que hi hagi això aquí, que és el que han portat pel teatre. Aquestes obres han marcat to feminista, justament arriben al dia de la contraviolència de gènere. No sé si això ho veu planejat o és casualitat. No, tot i que era pel novembre, i l'última setmana de novembre, la veritat és que no. Doncs mira, ha arribat just a temps, diríem. Encara més, encara pot ser més sorpaganda, i encara més gent perquè vingui a gaudir, o perquè arribarà molt, d'acord? Però amb aquesta sempre reivindicació social. Vull dir que l'obra és feminista la primera, o aquesta revolució pendent que dic jo, i l'altre no toca el tema d'entendre el feminisme, perquè hi ha algun moment, sinó que és més un context de gaudir social. També hi ha un dels protagonistes, el que feia el Darío Foe quan actuava, el gran protagonista, i que hi ha un moment que diu que nosaltres els homes són pitjors que els amos. Com tractem les dones? Per com tractem les dones, si tot el robre tracta sobre els amos i la classe treballadora, el damos i la classe treballadora, que ens hi roben, que s'estafen, que no sé què. Però hi ha un moment en què també hi ha el conflicte de gent, en què les dones han d'enganyar els homes, i llavors ho deixen dir aquesta frase. Per tant també la podem dir amb això d'aquesta reivindicació feminista del segle XXI, que és totalment això. I com deies també, humanatge al Darío Foe, que és premi novel·le de literatura, va ser premi novel·le de literatura l'any 97. O sigui que això són paraules maiores. Paraules maiores, però no paraules maiores, anem a ser seriosos, perquè el Darío Foe era tot lliure de tot menys serios, ell sobretot va ser una obra que es diu el misteriogufo, o misteriogufo, que agafava els petits textos o les tradicions teatrals de l'Itàlia medieval, dels juglars, dels bufons, i va ser una obra d'un solo seu, monòleg seu. I hi ha aquests dos personatges, una escena que jo la recordo molt quan he vist els vídeos de la RAI i aquest empanyat de YouTube, que no us desperdeu, veient d'aquesta reivindicació, perquè és una passada. Jesús tenia la creu amb els romans i els dos lladres. Foto una escena, ell tenia tots aquests personatges, amb els lladres, amb el Jesús i els lladres. I el que es deien en la túnica de Jesús es queixa, és molt divertit. Era un juglar al Darío Fló. Era algun molt compromés socialment, però el que jo crec que també han de ser els artistes per considerar-se el tot el d'artista, parlar perquè el volem, sinó per transformar la societat. I era molt compromès. Fins i tot tan compromès que va acabar trencant el partit... el carnet del Partit Comunista. El que havia fet que li anàvem als 70 era... que ara aquí és la monarquia. Ara puc anar a la presòmica. Però... Ho compromés. Amb les seves obres, amb el teatre, amb la vida del teatre, ell venia de família de... el teatre ambulant, com si diguéssim. I aquell teatre tradicional italià d'anar de poble en poble, i aquestes coses, no? No. És una obra d'un artista. Amb aquest títol, gent que seria en quins tipus de pensament, és la mort que vol dir que se'n genera el vanempènyer. Sí. És una notícia que es va sortir als diaris reals, a Itàlia, als 70, i fa una obra d'això, on també és una novel·la d'en Bolíx. Una novel·la... Una obra, sí. Doncs... Ja veieu els vídeos del YouTube i l'endirector de Sena. I la seva dona també, eh? La seva dona també. El que passa, perquè aquesta revolució permanent que ens falta fer encara amb els homes, sempre... la dona queda com el darrere, no? I en canvi, sense encarrar més, segurament, no hi ha d'haver hagut de fer. Doncs no ens parlem els vídeos del YouTube, de la RAI, com deies abans, i no ens parlem tampoc d'una novel·la de grup al 2050. Divendres, a dos quarts de nou, a la sala municipal de la Taneu, i també dissabte, a la mateixa hora, a la sala gran de la Taneu. Gràcies, Roger. Són nascuts l'any 1950, no? Home, si el 2000 van fer 50, les màtiques són fàcils, eh? Sí, sí, és molt pàstic de matemàtica. Perquè en Lluís i jo, i ens ens van sentint, però ja han caçat una d'aquí de vegades, i el Lluís i el Lluís i el Sergi. Per tant, Sergi, vigila quan surts a la ràdio. Ho he dit jo, ho he dit jo. Doncs gràcies, Roger, i acabes-hi molt bé, aquesta... doble sessió, doble doble sessió de teatre aquestes setmanes. Molt bé, t'ho siguis convidat, que ara ja disfrutarà del teatre. Doncs adéu, bon dia. Doncs hem parlat amb el Roger Cónsol d'aquestes dues obres de teatre, aquestes dues sessions dobles, filmant una petita posa per la publicitat i de seguida tornem amb la nostra tertúlia i les dades dels diesous. Fins ara. La música electrònica més suau. Smooth jazz. 100% música relaxant. Cada dia de dilluns a divendres i de quatre a cinc de la tarda. Smooth Jazz Club. T'hi esperem. Cada tarda de 5 a 7... Escolta'ns, explica'ns, participa. Proposa. La plaça Mireia, amb Mireia Redondo. Cada tarda de 5 a 7... Ens veiem a la plaça. Benvinguts a Babilònia, on la cultura és la protagonista. Un espai de crítica cultural de la teatra de Babilònia. Comentem els millors llibres, les exposicions més interessants, els concerts més emocionants, les pel·lícules i obres de teatre més destacades de la cartallera, sense deixar de banda el debat de la més rabiosa actualitat. Ja us sabeu a Babilònia. No us ho perdeu. T'ho veu al vespre? Gràcies. Primer van ser les zones. Gràcies. Comunicat amb nosaltres per WhatsApp. Gràcies. Tens 18 anys i una adreça de correu electrònic, acosta't el nostre cap i porta la teva tarjeta sanitària i el DNI. I t'informarem sobre com hi pots accedir. Fem salut per tu. Caps en just. Avinguda a l'industria, sense nom. 4 de cada 10 vehicles són més respectuosos amb l'aire que respirem. Si el teu nés un, mudarem el nens. Si el teu Wrestleracas proposa l'edat Burma, i no demanaves ration, enviarà una etiqueta ambientala de Zýba, perquè todo sent enganxa la hàatura. Les manujquines apunt來到 Azalea. Tendràs l'aire que respirem. 잖아, matròpolis, El món no necessita més menjar. Necessita més gent compromesa. A mans unides, recolzem projectes contra la fam a 60 països. Té compromets? Truca el 900-811-888. No et trobes bé? Creus que has d'anar urgències? Abans de sortir de casa, truca el 061. El 061, el nostre personal sanitari, t'oferirà ajudes a les 24 hores del dia per resoldre la teva situació i t'indicarà quincentres milió que t'adrecis en cas que calgui. Així podràs rebre l'atenció que necessites més ràpidament. Per una salut millor, 061 CatSalutRespon. Generalitat de Catalunya. Et fa mandra reciclar, oi? T'ha anat costa? Te'n llunyes tant als contenidors? Dius que no tens temps per reciclar, però la veritat és que... ja no ens queda temps per no reciclar. A Catalunya encara reciclem molts menys residus que els que generen. Fins quan? Redueix, reutilitza, recicle, reacciona. Amb la col·laboració de Coemves i a Covidrio. Generalitat de Catalunya. Per seguida, actualitat del baix i l'obregat, informatiucomarcal.com. Notícies, entrevistes, reportatges, agenda. No tardis tot el que passa al teu voltant. Ara, la informació del baix i l'obregat, el teu ordinador o dispositiu mob. Informatiucomarcal.com Comencem la tertúlia dels dies ous. Tenim aquí a l'estuïa de Ràdio Esvern a la Joan Agarra. Hola, bon dia. A l'Arbre Gulló. Bon dia. I a la Lina Santabarbara, que veig que té un problema amb els auriculars. No, però ara ja està sols. Estava molt potent. Crec que estaves agafant un auricular d'una banda i posant el volum al matres. L'altre que jo havia agafat, tenia el volum super des de fai. I aleshores em ensordegia. I no, és que no era el meu. Ara ja està arreglat, això. Ara tots m'escolteu bé i per no massa fort, no? No, ara està normal. Vinga, comencem. Avui voleu parlar de l'altre. Vinga, avui voleu parlar de cuina. De cuina, de cuina. A mi m'ha fet molta alegria que realment tenim un altre 3 estrelles, no? Amb el Toni Cruz. És una persona que surt molt als mitjans i tot. Però aquí diu que no és per això. És per la seva qualitat culinària. I per la seva... O sigui, lo fa coses noves. O sigui que... Mira, jo estic molt contenta, parlar de coses agradables. Sí, molt de restaurant lava, que es diu. No sé si l'he llegit. No sé, potser ja la dic un disbarat, però em penso que ho he enviat per sobre. I no és un restaurant que normalment un 3 estrelles tenen les seves limitacions i tenen dies de festa. I aquest diu que t'ho he obert, que el diu metge i tot. Ah, no ho sé, treballa molt. Fa cuina per les dones que volen aprimar-se, que volen mantenir-se. I mira, si surt a ser xef... Si jo pau el que deu costar a aquest restaurant, jo no vaig aprimar-me, eh? No, aquest i tots, eh? Tu vas als restaurants, et cobren un rialero i et quedes a mig pas, eh? Perquè ja fa moltíssims anys, abans de que fessin els Jocs Olímpics, el meu fill va cobrar el primer sou. I va dir, com estic tan content, us convidaré al restaurant més tard de Barcelona. I, bueno, ja. Però reusolta que el que ell volia feia festa aquell dia. I llavors vam anar al segon. Mare de Déu, el meu pobre marit, que estava d'un règim absolut i que tenia unes fraccions petitíssimes, es va quedar amb una fam, tot molt bonic. Et servien amb guants i tot, però, escolta'm, i li va costar una millonada. Escolta'm, que a vegades... Això tenim un escritor del país que no ho dic el que. Perquè no queda bé i menys amb una senyora, però s'acaba en Ada i comença per Co. Som Co i Ada, segueixo així. Perquè és aquesta sofisticació que, bueno, és molt bonic perquè també et fa una cesta gràcia de veure l'arquitectura que es munten al plat. A vegades menges més per la vista que per l'estómac. I, independentment d'això, encara que no ho sembli, sóc molt poc menjadora, i a les hores aquestes coses no m'agrada pagar per això. No, no. I, a més, que tampoc un supo permetre, però tampoc no m'agrada gens algun restaurant que vas i que et posen fardada, et posen massa... Sí, molt posat. No, molt passat, però no massa. Quan veig un plat que està massa carregat... Molt ple, sí. Ja ho veus? Molt, el tartarjeli, cala oberta aquí baix, per exemple, els plats de pasta són enormes. Qui és aquest? Cala oberta aquí baix. Tartella, això. Tartella, però és tan important així. Sí, però el plat és de pasta. Pots menjar dos. O tu pots endur a casa també. Si vas, et porten un recipient per d'endur-hi a casa. Normalment ara es fa, eh? Ara, sí. Això es fa molt l'Estats Units, però aquí no. Aquí quedava molt lleig. S'està començant a fer. Això ho vaig veure jo d'uns estrangers en Menorca, allà en el Toro, en el... Sí, en el Montetoro. De part del faro, però fa més de 20 anys, i ens anava estrany. Que era molt lleig, és que ara com som tenir distorsió. Sí, sí. L'havia apagat, eh? No, això és que quedava molt malament. Ara fins i tot per estar al vi de llençar aliments, perquè l'estaurant té l'obligació de llençar, però no poden tornar-lo a fer. Si no s'ho menjen ells. I no menjen tant. Em sembla molt bé que la gent faci això. No, seguríssim, no, no bé. A Estats Units la gent no només s'endú a casa, sinó que a vegades ja demanen, pensant en que allò s'enduran a casa. I els serveis de sopar. A vegades us fixeu...