Entrevista a Ivan Herruzo, triatleta santjustenc - 3/1/2018

Faltar un minut per un quart de 12 del migdia, comencem la segona hora del programa. I avui ho fem amb l'Ivan Eruzo, triatleta Sant Justenc. Hola, Ivan, bon dia. Hola, bon dia. L'Ivan, que fa poc va complir un dels seus somnis com a atleta, que va ser participar el campionat del món d'Ironman, que es celebrarà a Hawaii. Com va ser això? El 14 d'octubre. I com va anar aquesta experiència? Bueno, brutal. De fet, ja era el meu somni des de... No ho dic petit, però sí, des que faig triatló, que va ser l'any 98, ja fa ara 20 anys que em dedico a això, el triatló. I, bueno, és on es va inventar l'Ironman, i un to a tothom vol arribar a anar a un cop a la vida, és una experiència. Diuen que és com dissenar l'Àndia del triatló i ho puc arrugar. I què ho fa tan especial a aquesta cursa? Doncs és la meca, és el campionat del món, totes les miestraletes del món van allà, aquell dia junten tots allà. I el triatló és l'únic esport que crec que pot ser compartir sortida amb els professionals, els rups d'altres, els amateurs. Podem competir contra o amb els professionals. Estem tots junts a la sortida i poder estar al box costat de Michael Jordan. Doncs això amb el basquet és complicat, no poder jugar-t'ho contra ell. El triatló no és que sigui contra, perquè a final és un viatge que tots volem arribar a la meta i ser finishers, però estàs allà. És un desomotiu pel qual és genuí. Això és el campionat de Hawaii, és un Ironman. Tu fas triatlons i Ironmans. Explica-vos una mica per la gent que no està familiaritzada amb aquest esport, quina és la diferència entre un triatló, un Ironman o fins i tot un ultraman o altres especialitats que em comentaves. D'acord, si triatlons és l'esport, que és natació o bicicorra. Abans tu comentava fora de micro que és un esport en el qual el temps comença el començament de la nadada i acaba quan acabes de córrer i no es para. Tu t'has de canviar de roba o no, de casc. I el triatló no para, hi ha moltes distàncies, des de l'esprint, que és corteta, fins a Ironman, que és la més llarga. De fet, Ironman és una franquícia, és una marca. Es cataloga com a distància Ironman, que són 3,8 quilòmetres nadans, 180 en bicicleta i un marató, que són 42 quilòmetres corrents. Hi ha un triatlón de distància Ironman, que no són de la franquícia Ironman, però hi ha aquesta franquícia, que s'han apropiat els mateixos al circuit Ironman, que són unes 25 proves per tot el món, que donen unes places per poder anar al final a Hawaik, que és el cap de tot el món. D'acord, el triatló és com el nom genèric. Correcte, el esport. La distància, la distància Ironman. I després abans vam comentar fora de micro que hi ha l'ultraman, que és diferent. Són d'una adaptació a bicicorra, és més llarga encara, però no és triatló pel motiu que explicaré, que és que el temps es para. Són 3 dies seguits, un dia es né de i bici, l'altre dia a bici i l'altre dia a dos maratons seguides. És brutal. Crec que m'he ficat com a límit de la distància Ironman, perquè de un i dos, 3 dies seguits, ja acaba amb una doble marató, potser... Sí, molt, molt, molt dur. Tinc amics que ho han fet, i explica'm veritat que realment gaudeixen, però ho veig ser, potser, massa. Però no és triatló pel motiu pel qual es trenca en dies diferents. Home, ara mateix, quan expliques això de les distàncies, l'ultraman, crec que molta gent que ens està escoltant deu pensar, però fer aquest esport és de màsoca, pràcticament. Tu creus que és una mica masoquista? Sí, segurament. Al final el esport és una droga, una droga que crec que és positiva, però amb certa mesura, evidentment. I cada cop busques més... Abans t'ho explicava, que vaig començar a jugar en la bàsquet, aquí és en just, ja feia un 10.000, després una mitja de marató, vaig fer la marató, vaig fer esprins olímpics, i al final vas buscant més dos sis, d'esport més darrera línia, més 166 sensacions, i acabava un Ironman... Hòstia, vaig arribar al meu primer Ironman a 2006 a Suïssa, plorant com una madalena des del quilòmetre 35 de la marató, dient, no em crec jo que pugui estar acabant aquesta va genada. Durant la cursa, és el que tu deies, és una va genada. Durant la cursa, tu dius això, és l'últim que faig de la meva vida, que estic fent amb la meva vida, això és massa, però quan acabes, la sensació de poder, de orgull, és brutal, i en cap de dos dies estàs pensant en quin faràs l'en següent. O sigui que compensa, sí que realment és brutal, l'esforç, però compensa perquè també t'obliga el teu dia a dia, a cuidar-te molt més, a portar l'estil de vida molt més saludable, que no portaria si no tingués el dia D, l'hora H, aquest triat-lo. Pel que s'ha explicat, no és que un dia tinguessis la gran revelació de dir, vull fer això, sinó que ho portes a dins, no? Jo crec que això del Ironman és tan dur, que s'ha de portar a dins perquè és un estil de vida. Tu ets trialeta 24 hores. Tinc dos nens, tinc feina, jo em dedico tot el menjar ni menjar mater, però sóc també em dedico jo com a entrenador. El meu dia a dia, per exemple, recordo que la meva mare se n'anava la feina amb el traje, i jo me n'anava la feina, vestit de ciclista, i em vaig a treballar, i m'anava a treballar realment, però anava amb bicicleta. Per això puc cohesionar, i per això puc fer això, perquè amb dos nens seria impossible. Doncs respondent a la teva pregunta, m'he perdut. Si això de fer Ironmans i esport, esport a un nivell tan exigent, si creus que això ho esculls o ho portes a dins? Això, correcte. Ho portes, s'ha de portar a dins. És un estil de vida que t'ha de venir de dins, perquè si no, fer-ho de cara a la galeria, o fer-ho per dir que he fet un Ironman és tan dur, que si no ho portes dins, el procés d'entrenament ja et fica en el teu lloc. Segurament, si t'apuntes a un Ironman a 6 mesos vista, el que et portes 3 mesos entrenant, i si arribes durant la cursa o portes dins, o plegues, o fas un i dius, s'acabo, nunca més hi ha trenques, guanyes 20 quilos, te vendes la bici, el neopreno i plegues. Ens has explicat també que havies començat fent esport, aquí s'han just, a bàsquet. Sí, és la molt esporta de tota la vida, des dels 8 o 9 anys que jugava bàsquet al col·le, i vaig jugar també a Sant Just 3 o 4 anys, molt, molt, molt xulo, tinc un molt bon record. És una esport d'origen, i encara el segueixo. Va arribar un moment, vaig entre estudiar i nef, et toca això física, i per no ser bon estudiant, vaig anar a viure allà i de 4 anys, i vivia allà i d'entre setmana, tornava aquí cap de setmana i vaig haver de plegar, i en aquest impàs vaig trobar el Triallo, perquè podia entrenar quan i com volia, no havia d'anar uns entrenaments, uns horaris, i ja em vaig enganxar el Triallo. El Triallo té 3 esports, és un esport amb 3 desfeitats disciplines, combinades. Quina és la que més domines? Ara mateix confio molt en la meva cursa peu, perquè és l'últim, tinc 38 anys, porto 11 aeromans acabats, 13 comensats, ja no sóc cap nen, i per això tinc experiència en gestionar aquesta energia. No sé qui millor corredor que la ciclista, però crec que gestiono bé l'energia, el menjar, i guardo energia per final. S'ha de tenir molta paciència entrenant, jo soc una persona molt nerviosa, i em va molt bé tenir paciència entrenant, fer una dormida formiga, i això també pot extrapolar la cursa. La cursa és de guardar molta energia per al final, i si guardes tens mai sobre energia al final, per això puc dir que soc millor corredor que altra cosa. Que es dic que has fet 11 aeromans acabades, des de la primera fins a l'última que has fet, com m'ha canviat el teu estil de frontar-les? Ha canviat molt. La primera era una aventura total. No era un trial-do, era una aventura iniciàtica, va ser un viatge que vaig fer jo, perquè al final se sent un munt de hores, vaig estricar gairebé 12 hores, i és un viatge amb jo sol, amb mi mateix, amb els meus pensaments, va ser brutal, va ser a Suïssa amb un company d'entrenament, abans competíem al Prat, fa molts anys, i era l'últim de la fila, tots eren gent molt esperta, i vaig aprendre moltíssim. Al final he fet d'això de la meva feina. Allò era un hobby total, era una experiència, era una experiència... Encara jugava bàsquet, en llavors. Me'n recordes que m'ho combinava, m'imagina el... Bàsquet de Maírum. Quan jugàvem a casa podien anar amb bici, quan jugàvem fora no podien anar amb... era un brutal. Però tenia 25 ganyets, això. Venga, foto con todo, i va anar bé. I ara ja és bastant més professional, soc a mater, la meva prioritat tinc dos nens, la família ho tinc claríssim, però quan compateixo, compateixo, i hi ha, també, amb la decursió amb l'entrenador, i també és la meva imatge. No té res a veure, ser bono amb l'entrenador, ser bono amb l'esportista, re que veure. Però reconec que si puc competir a bon nivell, puc demostrar que soc una imatge per als meus clients, i puc un bon mirall per a un referent a l'intentita de la mola mater, i també ho accepto, aquesta... aquesta... bueno, aquesta motxilla, i compateixo al màxim nivell, i m'estudi el mil·limetral, el que menjo, el que gasto, el material... És un esport que... Si hi ha un error de material o error de menjar, tira el traste 8 mesos d'entrenament. Sí. Que no és només agafar arribar el dia de la cursa, posar-te la línia sortida i començar a córrer, o a nadar, o a l'ambici, sinó que hi ha un munt de preparació darrere, no? Com et marca sol dia a dia? Suposo que totalment. Et jugues amb un dia la feina de 8 mesos o 7 mesos, més o menys. Aquesta és la grandesa del triatló que quan acabes, dius... Però dir-la, tota la preparació prèvia abans d'anar a un AID? Bueno, jo tinc un entrenador, sóc entrenador, però jo també tinc un entrenador perquè crec que gaude, des de fora, objectivament m'hauria de parar els peus i d'orientar, i així també veig altres metodes d'entrenament, i aprenc també, i tinc una amplificació d'entrenaments de tot l'any, quines coses faré, també avui en dia hi ha una oferta de triatlons brutal, i si no, tornaries boig i has de saber quan pots competir quan s'ha d'entrenar. I és un procés d'entrenament que dura 6 o 7 mesos de cara a l'aigròman, i comences amb entrenaments més aeròpics, més treball de força i de més, i al final acabes més amb treball més específic de cursa. Però durant la setmana acostumo a entrenar unes 15 hores setmanals, que més és impossible, i en menys tampoc podria rendir el nivell que vull. Quants aeromans pots fer en un any? Poder. Si vull tenir una vida esportiva llarga, i arribar als 50 i pico d'anys fent encara triatlons llargs, aeromans o metges, una d'any. Dicen que una d'any no fa d'any, sí que fa d'any, però es pot fer. És una relació molt de morodi. És brutal la sensació que tens quan acabes un aeroman i és l'ambient, el previ, el post, però és tan dur que tenen mentalment desgastar-me molt. Aquest any he estat molt bo, vaig ser a Sud-africa el mes d'abril, vaig aconseguir la plaça per anar a Hawaii, i a Hawaii era molt somni. Vaig arribar molt just a Hawaii, a nivell mental. Vaig començar a entrenar a l'octubre per competir el 2 d'abril de la Sud-africa. Viaja a Sud-africa, genial, va anar molt bé, contentíssim. Vaig descansar 15 dies, el torna, tornem-hi, ara a Hawaii, tot el mes d'agost, entrenant amb la família casa, amb els dos nens, bua! Contentíssim, però vaig arribar molt justet, i ara porto 3 mesos, que ja he guanyat 4 quilos, ara he de tornar a engascar-me perquè ja et dic desgastar moltíssim. Feia Fernando, ben fets, i a gent que en fa 5, però bueno, va fent, però jo crec que es lesiona a l'entrenant, o fa un trial, durant dos anys, i ho deixen. Es cremen, es cremen. A llarg termini no és una bona solució. Jo crec que no, perquè al final cremes s'ha de competir molt inclús amb curta distància. Hi ha gent que competís cada setmana, amb curtes, cada setmana. Arriba un punt que és com tot, que si tu menges una xocolata boníssima, un cop al mes, la gaudeixes, i la segureixes, i és el plaer del mes. Però si cada dia menges xocolata, afinal, això és una rutina, que no té cap plaer, i vols més, més, més, i afinal, tampatxes, tal qual. Has parlat també quan vas encara a aquesta aeromanda sovàfrica, que vas arribar molt just a nivell psicològic. Quin paper joga el cap en els aeromans? Molt més que el cos. No et sabria quantificar, perquè hi ha gent que ho diu. Per tant, et passa en cap, evidentment, corren les cames, no corren el cap. Però és el motor, tu estàs... I també entrenant, i també el dia a dia. Jo, per exemple, no té justia, tinc dos nens, tinc la dona, tinc família, i estic tirant-ho d'aquí de la corda. No sé romper, però estic tirant-ho de la corda. Val la pena, no val la pena. És dur, i en cursa, és brutal. Tu vols competir a màxim nivell, durant cursa, sempre dic, és l'últim que faig. Estic fent l'aeromanda i dic, això és l'últim, que faig amb la meva vida, que estic fent. Però quan arribes a l'arquima 40, visualitzes la meta i arribes, i si et va bé, ja és increïble. Mira, és tot el que has fet. Té una transferència, això, a la vida, a la feina, a la parella, tot, brutal, jo, com a entrenador, he fet la volta, com a entrenador, porto gent que surten de càncer, surten de malalties heavies, o gent que ha baixat 50 quilos, ha fet un canvi d'estil de vida brutal amb l'excusa de poder acabar un Ironman. No d'un dia per l'altre, evidentment, si és un procés, que ha d'escoltar el seu propi. Hi ha gent que és exciclista, i en dos anys fa un Ironman, perquè porta un bagatge molt bo, però hi ha gent que jugava fútbol i li posava en 25 quilos, potser són 4 anys de bagatge, cada persona és individual. Però, evidentment, el que et deia, és molt possible. Si vols anar a tu màxim nivell, si vols caminar tota la marató, és més avorrit que no. Amb totes les respectes a tothom. A Ironman, la cultura és ser finisher. Si tu ets finisher, has guanyat. No hi ha un cotxe a escombrar. Sí que hi ha un cotxe a escombrar. El tall són 16 hores, però si t'apuntes a algú i no creus que puguis acabar amb 16 hores, cal apuntar-te a això. És una reflexió. Hi ha gent que es presenta i supera el cotxe a escombrar. Tu també em comentes de fer una estona que potser has fet alguna cursa popular. A gent que s'apunta amb un 10.000 i no acaba amb una hora i mitja, o gent que al Kilòmetre 2 la veus caminant, al Kilòmetre 2. A mi també pot passar. L'esport, a final, pot tenir un mal dia. Però hi ha gent que veus que no acabaran ni 10 km. Imaginat a Ironman, això és molt serió. És molt serió. A Ironman hi ha més de muntanya. A tu, a Ironman, et passarà la mà a tu i et porta a on sigui. No és la idea. Però et passarà una altra muntanya. Avui en dia vull fer una crida com a entrenador, que no cal més és millor. Cal gaudir de l'esport en mesura que tenia entrenador i després pots últimament. No són màquines. Has parlat també de la teva família, de compasinar l'esport i la vida familiar t'ha de donar suport. No suposo la teva família més immediata. No hi ha res a fer. Jo recordo a unes... Tinc bastants popilos, clients que són amics meus. Veig també altra gent amb família com ho porta. O algun diumenge que torno. Jo intento tornar al mes de la possible matinar moltíssim. O... Anem a casa. Tinc la dona Esperama, la tinc, la morro, si arribaré ja ho veuràs. M'expliquen les vida, perquè són popilos. Si jo tinc és que arribi a casa. Un dissabte. I tinc la dona enfadada. Jo no sortiria amb vici. O sortiria amb un tambaico una hora i torno. Hi ha un treball que entenguin que això és una part important. Jo crec que hi ha una part personal, una part de família, una part de parella. I si algú de d'aquí falla d'aquest putle, tot trontoia. La teva parella no té cap hobby. I tu ets un trialet que estàs treballant i entrenant. És normal que al final tinguis problemes. I tu ets una part de l'espai personal. No dic d'esport. S'ha de negociar abans. Si no, no hi ha res que fer. Quan acabes un Ironman, una miqueta és com si l'acabés la teva família. Home... Si veguessis allà a Hawa, els pobres, els tres, a 45 graus, 89% d'homitat, Esperama, a la meta. Patint. Jo he fet també un trial. He venut a veure un Ironman com a espectador. I és més dur ser espectador d'un Ironman amb algú familiar tinta, perquè el vas seguint, nerviós. Són 10 hores esperant algú a la crudilla, a la carretera, menjant, un entrepans. De 6 de la matin o no. 4 de la matin que em desperto i trigo més 14 o 15 hores, que és el habitual. Tela, les parelles que estan allà esperant. Tela. D'unida també és una part important. Has anat parlant del teu equip d'entrenament, que és el Rayo Training. Sí, l'equip és el Rayo Team. Rayo Team. Explica'ns una mica de què va aquest equip d'entrenament. A final, jo... He fet Tinef, entrenador de Trialdoa Nacional a Barcelona, però vaig començar a fer Trialdoa i entrenar a algun amic. Va, aquest entrenador. 2 amics. 4 amics. I quan portarà l'entrenament a 8 o 10 amics, dius, això m'agrada molt. Encara no hi havia el boom. Això era l'any 2003, 2004, que preparava el meu primer Ironman en llavors. Estàvem a oge, això puja, perquè no ferma puig d'autònom, i dedicar-me això, pot viure d'això. I vaig fundar el meu equip, que era el Rayo Team. A final, fruit d'un sopar d'amics de clients, van dir, fem un equip, fem un equip. Tu eres el Rayo. Això és una història molt llarga que donaria per una altra entrevista. Com ens diem? Doncs Rayo, Rayo Team. Ja està, així. Era un anglicisme que quedava més xic. I vam fer equipacions, i vam fer un equip, i anàvem quatre gats, i ara som més de 120 federats. 120 persones. Sí, perquè hem de dir que això, a final... No tots fan Ironmans. No tots fan Ironmans, però... A final, l'entrenador... la cabra tira al monte. També tinc escola de triatló, que són jovenets, que estan començant. A mi em fascina tot. A mi m'agrada la curta, la llarga distància. Som un club bastant heterogènic, no és de 6, molt fics de 6 anys, i està d'equip. Hi ha un de 60 pico d'anys, que també fan triatló. I, a final, el important és gaudir de l'esport. Sí. El nivell que pugui, que pugui, però gaudir-lo. Sí, correcte. Ja per anar acabant, he parlat, que per anar a totes aquestes curses, calen diners, evidentment, i em deies que a vegades et trobes amb companys de Ironman o de triatlons, que potser amb un nivell inferior al teu inclús, o bé, no inclús, o un nivell com el teu, amb àter, vull dir, que tenen més finançament que el que tens tu. Sí, això del triatlós és un esport que està creixent moltíssim. A més a més, a l'Espanya, aquesta conversa seria el més allà, perquè és un esport que ningú el coneixia, ja és un esport olímpic, ja portem tres olimpiades, hi ha moltes més marques que estan col·laborant. Bueno, i el tema, poder anar a campionat del món, del teu esport, doncs és molt car, viatge, inscripció, et diria números, però és brutal, i la bicicleta, tu pagues tot tu. Un cop allà, ja veus que hi ha molts companys de les altres poblacions, que tenien ajudes del seu municipi. Evidentment, no per pagar-ho tot, 100% perquè és inviable, però una ajuda per tornar-hi. Jo personalment estic contentíssim, puc participar al capital del món. M'han anat molt bé per al món nivell, però hi ha gent que va, i fa tanta calor, és tan dur, que a la primera edició de la Hawaii, caminen 20... M'amo, que estic tranquil amb la meva consciència, perquè he fet el que tenia. M'agradaria, abans de fer-me més gran, i començar a baixar el nivell, saber quin és el meu màxim nivell a Hawaii, i poder anar jo a competir, reunir les gastos, i de més, tornar jo a Hawaii són 5.000 euros, en total. Doncs jo sol, i poteco la economia familiar de dos anys. Si tingués alguna patida ajuda, podria tornar, i aviam si puc portar... Tot arassament, hem estat parlant d'esport amateur, en el sentit que tu has d'anar apagant tu, i que no és la teva feina. Però, evidentment, estàs competint a nivell, pràcticament, professional. Allà a Hawaii et puc assegurar que allò, ematers, ematers n'hi ha 200. Allò és increïble, tant bicicletes com en material, com els entrenaments. Hi ha molta gent que són funcionàries, són policies, estan ben ators, però hi ha gent que viu, pare, i per el deport ja entren el doble que jo, i el nivell és brutal. És brutal. Doncs sí, alguns està escoltant, i té una empresa, o algun ajuntament, o un equipament municipal, i vol patrocinar a l'Ivan, doncs ja ho saben. Que es posin en contacte amb el Rai o Tim. Correcte. Doncs moltes gràcies, Ivan, per explicar-nos les teves aventures amb la Triatló, també, sobretot, aquesta aeromanda Hawaii, el campionat del món, i doncs esperem que sigui per molts anys més de Triatlons, i et tornem a veure aquí algun dia per explicar-nos què és això del Rai o Tim. Un plaer, moltes gràcies. Ens ha quedat pendent. Fem, ara, una petita pausa musical, i de seguida tornem amb la tertúria esportiva, fins ara. Un plaer, moltes gràcies. Un plaer, moltes gràcies. Un plaer, moltes gràcies. Un plaer, moltes gràcies. Un plaer, moltes gràcies. Un plaer, moltes gràcies. Un plaer, moltes gràcies. Un plaer, moltes gràcies. Un plaer, moltes gràcies. Un plaer, moltes gràcies. Un plaer, moltes gràcies. Un plaer, moltes gràcies. Justa la fusta. Un plaer, moltes gràcies. Falten 20 minuts per les 12, i el Carles, que està jugant amb el Porta del Nou. La gent que porta molts anys a la ràdio, que no té res a veure amb la gent que porta molts anys a la ràdio. Està clar. La gent que porta molts anys a la ràdio, que porta molts anys a la ràdio,