Entrevista a mossèn Joaquim Rius - 27/3/2018

12 i 38 minuts som en directe al Justa de la Fusta i aquesta hora parlem de les activitats de setmana santa, dels actes de setmana santa, organitzats per la parròquia del Sant Justi Pastor i per fer-ho tenim amb nosaltres, mossèn Joaquim Rius. Hola, bon dia. Bon dia, bona hora a tothom. Com estem? Doncs expliqui'ns quines activitats hi ha planificades. Bé, planificades això de la setmana santa és una cosa que costuma ser com sempre igual, però sempre amb les ganes de que l'esperit que es faci és el de actualitzar en la vida de cadascun dels que hi participen en el dia d'avui, en el temps, en l'ambient, en les circumstàncies en què estem nosaltres també vivint. Per tant, aquestes festes de setmana santa, que són el Dijoussant, el Divendresan i la Vella de Pasqua amb el Dimenge, és tot un enfoc que va cap a la Pasqua. I per tant, nosaltres ens aturem en el Dijoussant, que és el record de la institució de la Eucharistia, perquè és Jesucrist, el que va fer va ser que l'últim sopar va deixar un signe que perdura fins avui, després de 21 segles, que és el pa i el vi com a signe del seu cos i de la seva sang, i separats com a signe del seu martiri, per tant, del seu deixar la seva sang després d'estar clavat a la creu. Per tant, el Dijoussant és un dia de conmemoració de la presència del senyor, entre nosaltres sempre, cada vegada que celebrem la Eucharistia. Aquest fet ens marca que s'organitzi sobretot en molts llocs, jo no ho faig, però en molts llocs sí, que és el fet del rentament dels peus, en record d'aquella cerimònia que va fer Jesús allà en el seu temps, i els va dir jo que sóc el vostre mestre i senyor, ho renta als peus, diu així ho heu de fer els uns als altres, marcava tot un estil de vida, tot un estil de manera de fer dels certs humans i d'aquells que es consideren pastors, que juguin net també en aquest sentit, de servei als altres, i per això doncs fem, fan en molts llocs això, servidor el que faig és també, en aquella ocasió faig una col·lecta per càrites, pel servei dels germans necessitats, i el sentit de caritat per mi és desembocat en orientar, el que es recolli en aquell moment a l'església, perquè càrites d'aquí de Sant Just, ho administri, ho reparteixi i sigui a favor dels que passen de veritat necessitat, en aquest sentit és el dijous Sant. El divendres és una manera de fer diferent també a la ceremonia per descontar, però centrar-nos-hi el divendres amb el fet de la passió de Jesucrist, és dir, la seva mort, per això la ceremonia, en la qual no hi ha cap celebració de la Eucaristia ni res, sinó que senzillament és una ceremonia que a la tarda recordem la seva crucificció, i llavors és una ceremonia en què es fa en torn de la creu, que és el centre del que dona, a estir mateix, la mateixa celebració, i a part de fer-se la ceremonia dins de l'església, llavors es surt a fora, que abans es feia més extensament, que és el que coneixem popularment aquí a Catalunya, entre nosaltres, el via crucis, és una paraula llatina, el camí de la creu, via crucis amb llatí, via de la creu o camí de la creu, i llavors es fa una petita, aquest camí de la creu, doncs, al voltant dels carrers del voltant de l'Ajuntament i l'Església, i prou. No es va pel poble com abans es feia, sinó que ho limitem aquí, en aquest àmbit de l'Església. Això del divendre san és una estona de pregària, i després els troços de pa que han sobrat la vigília, el dijous de la celebració, de la missa, de l'institució, de l'Eucaristia, es reparteixen en la comunió que també es dona el divendre san. Aquests són els dies que van tenint un ritme d'unes celebracions que ens fan presents a Jesucrist, en la nostra fe cristiana, en aquells moments importants de la seva vida, que són la seva mort i després la seva resurrecció. Per això el que nosaltres intentem, almenys, en els nostres comentaris, a vegades, i també els que fem a l'Església, és que el que hem de potenciar és la pàscua. I segur que molta gent m'ha sentit dir-ho a vegades. El fet de que Jesucrist mori no em porta cap notícia especial, perquè el cap i la fi tots hem de morir, i si ell era humà com nosaltres, també doncs es va morir. I per tant, ell amb la seva creu i cada persona amb la seva pròpia creu. I això és un fet que marca molt la vida de les persones, el fet de la creu de Jesucrist, perquè és una cosa que es veu més, que impressiona més, que és un fet doncs de nefasta injustícia, doncs perquè es mata una persona que no ha fet res de mal, etc. Però esclar, això ens queda amb la mort i la seva sa cultura. Per això cal potenciar al màxim la pàscua. Jesucrist va venir, es va entregar per nosaltres, i després es va ser ressuscitat. Per això un altre dels actes que fem és el dimenge de pàscua amb la vella mitjanit, que nosaltres també hem avançat l'hora, perquè això de fer-ho a les 12 de la nit ens sembla que no és pastoralment pràctic, perquè la gent no ve aquella hora a l'església. En canvi, si ve, doncs ho fem a la dos quarts de nou del vespre, ho fem més aviat perquè hi pugui participar i el màxim de gent possible que vulgui. I després, tot això, aquesta celebració també és una missa especial, és una missa de vella, per això en diem la vella de pàscua, en el qual hi ha bastantes lectures bíbliques que ens donen un sentit de la història, i després arribem culminantment a la celebració carística de pàscua amb el camp del glòria, en què llavors repiquen totes les campanes de les esglésies a les 12 de la nit o, en aquest cas, serien les 10 de la nit. És igual, tant se val l'hora. Però sobretot la pàscua, la pàscua perquè és un símbol de vida, i no de mort, perquè la pàscua és el missatge que Jesucrista ha portat de vida, no de mort, i només arribem per la mort a la vida, i això cadascun de nosaltres ho tenim així present. Aquestes són les celebracions, diríem, litúrgiques. L'esperit que cadascú li vulgui posar doncs serà el personal, aquest. Això són les celebracions que fem. Però és veritat que llavors ve vinculat amb festes tradicionals i sentit tradicional de les festes, perquè em sembla que és bo, i que és bo perquè, de la mateixa manera que per altres diades, hi ha elements gastronòmics, etcètera, que ajuden i acompanyen a menjar la festa, també en el cas de la pàscua, hi ha el guilluns de pàscua, especialment amb la mona de pàscua, que diem. I tot això a germana hi dona sentit popular el que és la festa amb sí. Però l'important és que entenguem que nosaltres no celebrem la mort de Jesucrís, sinó que celebrem la seva victòria, que és que, a través de la creu que va morir, l'ha portat a la resolució que és per el que va venir. Déu no és Déu de morts, sinó de vius. I Déu ha vingut al món per donar un missatge de vida, no de mort i d'aflicció, sinó de vida i vida autèntica. Aquest és el sentit que se li ha donat. I, per tant, les llegir el que fa aquests dies és celebrar això que és el centre de l'efecte cristiana. Quins són els actes més importants o que vostè li dona més valor d'aquesta setmana santa? Mira, jo el que li dono més valor és... Esclar, potser em poso a vegades amb el sentiment de la gent, però és que la gent dona més valor al divendre sant. En divendres, dia de mort, jo, per a mi, crec que se li ha de donar el de vida i resurrecció, perquè amb la mort em quedo allà i ja està. En canvi, amb la vida, sé que la vida té molt de futur i per cadascú, i que, segons la fe cristiana, és que la vida no acaba amb la mort, sinó que la mort s'inicia aquella plenitud de vida que he tingut x anys, això per cadascú, en aquest món. I mentre hi hagi aquesta esperança de la vida per sempre, la vida d'ara es valora també d'una manera diferent, i per això li dono només valor a la pàscua, que no pas al fet del divendre sant. Però sí, també, dir que, perquè arribis a la pàscua, has de passar pel divendre sant. Per tant, vol dir que la creu és necessària, ho va dir Jesucrist, la creu és necessària per la resurrecció. No sé si vol afegir alguna cosa més. Jo només des d'aquí desitja una bona pàscua a tothom, en el sentit de què, per nosaltres, els cristians, té aquest sentit de triomf de Jesucrist, i que això s'ha d'encarnar en la vida de cada dia dels qui ho creuen i dels qui ho celebren. Però, per altra banda, jo diria que això no ens ha de fer allunyar de les circumstàncies que vivim, dels problemes que passem en el nostre país, ni tampoc en dissimular res. Però, sobretot, el que hem de fer és que això que fem i això que vivim, sigui fet amb harmonia, amb diàleg, amb comprensió, i sense pressions que moltes vegades el que ens porten és per camins que no ens fan cap bé a ningú. I ens sembla que hem de ballar pel bé de tots. Doncs moltes gràcies, mossèn Joaquim Rius, per haver vingut a Ràdio d'Esvern. Moltes gràcies a tots els altres.