Entrevista a Nuria Boquera, Mònica Marsol i Gemma Ocaña - 13/10/2021

Fas en quart d'11 del matí, moment per fer l'entrevista del dia. I avui tenim l'estudi força ple, tenim tres dones aquí amb nosaltres, tenim la Núria Baquera, responsable des de fa 12 anys del programa de detenció salud mental de Serveis Socials de l'Ajuntament de Sant Jos i tenim també dues usuaries, la Mònica Marçol i la Gemma Ocany. Així que la saludem a les tres. Bon dia. Bon dia. Núria, Gemma, Mónica, benvingudes a la misura a Radio Desberen. Crec que és el primer dia que almenys la Mónica i la Gemma hi venen. Sí, no? Sí. Primer contacte amb la ràdio? Sí. Nervis, no? Sí. Bé, doncs anirem passant a veure l'entrevista, no es preocupeu. Núria, deia ets responsables de fa 12 anys o més d'aquest programa d'atenció de salut mental des de l'Ajuntament de Sant Just, què hi feu per començar i entendre una mica de feina que feu en aquest programa? De quins temes us acupeu en aquest programa de salut mental? Sí, mira, mira, bon dia. És un programa que, com ve dius, fa 12 anys que estic al capdavant, tot i que es va començar a gestar dos anys abans. És un programa que està invringat dintre de serveis socials, d'acord? I treballem bàsicament acompanyant les persones que pateixen una malaltia mental o bé a les seves famílies. I com les acompanyem, doncs, en totes les àrees de la seva vida, des de la més personal, a la sanitària, a la laboral, etcètera, etcètera. Com arriben, doncs, aquestes persones usuaries a contactar amb vosaltres? Doncs mira, o bé arriben directament perquè ja coneixen el servei boca o orella, o perquè ho envisen amb algun vulletí, o arriben a vegades derivades dels serveis sanitaris, d'acord? O a vegades venen acompanyades fins i tot de les seves pròpies famílies, d'acord? Quan han conegut el servei i s'acosten, i a partir d'aquí, cada persona és un món, cada persona té un seguiment especialitzat, únic, i feta mida, d'acord? I treballem, doncs, això, amb la recuperació de les persones. Hi ha demanda del que necessiten en cada moment. Acompanyament, també, en aquest procés? Sí, acompanyament personalitzat, físic, si convé. Tots els recursos que té serveis socials de l'Ajuntament estan, lògicament, a disposició també dels nostres usuaris que pateixen, que estan transitòriament amb una malaltia mental. Parlem, precisament, amb tu, Núria, i amb aquestes dues dones usuaries, perquè aquest pròxim milions d'8 d'octubre, a la CED, a la sala Aïsidore Consul, a Can Ginestar, tu també hi participes, com a educadora social, en una taula rodona per donar suport comunitari a la salut mental, englobat en aquest dia mundial de la salut mental que ja va passar. Volia parlar també amb la Gemma, amb la Mònica, per entendre una mica de quina manera van arribar contacte, o amb tu, Núria, o com van arribar a formar part d'aquest programa. No sé qui vol començar, Mònica, tu mateixa, com va ser la teva experiència de contacte directament amb aquest programa? Doncs mira, va ser mitjançant l'ambulator i l'assistenta social que ja no hi és en aquests moments, crec. I mitjançant la sèlia, em va ficar en contacte amb Núria i hi ha una sèlia que es va encarregar de tot el que hem fet falta, veiem. Tant fos companyia, donava professional per anar a comprar, per el que hem fet falta. Dos vegades a la setmana, una hora i mitja cada vegada, i després fos moltes més coses que m'han fet falta, i on hem pogut arribar amb Núria, he tingut. En el teu cas, què et va fer anar o solicitar aquests serveis de l'ambulator i del cap? Doncs perquè en aquests moments, molt malament, no podia gaire haver-hi ni caminar, em trobava moltíssim les mans, no podia ni esmorzar a casa, perquè ni el cafè mitja em podia fer. A les hores va ser per això. I a medida que ha anat passant el temps, jo he anat millorar molt de mica en mica, Núria m'ha acompanyat moltíssimes vegades al psiquiatra, perquè ella veia que jo no podia, i també per conèixer també l'opinió, m'imagino, del psiquiatra, i d'altres coses que, en aquests moments, no són oportunes a dir, però veiem molt, estic molt contenta. Què has suposat per tu, aquest contacte, aquest acompanyament? Doncs m'imagino de veure'm completament sola, perquè amb la meva família no hi ha cap mena de tracte, des que jo tenia 18 anys, i de veure'm sola em va deixar la meva parella també, i pensava que no trobaria un servei, ni un noia ni un servei, unes persones com elles. Quants anys fa d'això? Quants anys portes també aquest contacte? Mira, l'altre dia ho parlàvem, no, Núria? Jo crec que vam bé, vam dir cinc, però són més de cinc. Sí, són més de cinc. I jo he tornat fa dos anys, més o menys, que ja em va, o sigui, puc caminar, s'està reglant el problema dels peus, el cap ha tornat al seu lloc, i imagino que també veuràs que tens una persona al costat, que t'està donant apolló, i tal, doncs això em fa molt per recuperar-te. No ho veuen els ullents, però la Núria li ha estirat la mà versota a la taula, també ensenyant encara d'acompanyament aquí en directe. Gemma, parlem també amb tu, com va ser la teva entrada o el teu contacte, també en aquest programa de tensió de salut mental? Jo penso, no és molt clar la Núria podrà dir, però penso que va ser per part de la meva germana, de l'Eva, però no és molt clar, perquè la meva amòria no està molt bé. Però, bueno, van contactar amb ella, jo vaig vindre a viure a Sant Just, van contactar amb ella, i tot ha anat rodat i superbé. I tant, no sé si també va ser millor els metges que va parlar, amb el psiquiatra, perquè jo vaig tenir un ingrés als... El psiquiatra? Sant Boi, durant 6 mesos, i, com diu la Mònica, fins que el meu cap va dir, ara sí que sóc jo, per dir una manera, i llavors tot això ho va fer la Núria, i el suport i tot que tenim, tant personal, com fins que de tot, no ens queixem o sigui el revés, tant emocionalment com personalment, físic de tot. I no et puc explicar-te molt més, o sigui, podria explicar-te més coses, però com va començar tot, no me'n recordo, sincerament. Ja fa molts anys que ho tinc, això sí que està clar, i des de molt petita ja anava a metges. I fins que em van trobar la malaltia que tinc, llavors ja veuràs com va vindre una mica tot rodat. Què significa la Núria per tu, en aquest cas, o quin paper té la teva vida, actualment? Tot. La meva mare, que amb ma mare, com jo tinc 5 germans, i inclús ara tenim problemes d'una altra persona, i el que hem trobat amb ella, no ho hem trobat a cap lloc, sincerament. És com un gràcies amb majúscules, en Núria, que t'està dient. Sí, tota la família, tota, eh? Perdona, perdona. No, digues, digues. Se vuelca, o sigui, és increïble. Sí, entrega total. En un moment, tu pots estar a casa i estàs malament, i amb una trucada dius, vale, Gemma, tranquil·la, ara fem això, fem el altre, ara truco, o sigui, és una basada. Es parla de les malalties mentals, Núria, com a algú normalitzat, és a dir, com ara estem fent, que estem parlant, i es dues també poden explicar la seva part, tot i que hi hagi aquest punt emocional, que sempre va lligat, però encara costa parlar-ne de forma natural, normal, normalitzada? Jo, si em permets, abans de contestar la pregunta, que potser me l'hauràs de tornar a fer, perquè a mi també. Tentaré recordar-la. Abans de dir això, primer, aviam, són dos cracks. No, són dues dones fabuloses, amb una empenta brutal. Jo he estat acompanyant, però la feina grossa, la feina important, l'han fet i l'estan fent elles. Jo volia deixar clar que és cert que... Jo treballo amb equip, també, però sobretot també treballo molt coordinadament amb les persones que a elles les atenen a nivell psiquiàtric, o psicològic, etcètera. Perquè penso que hem d'anar totes a una. La coordinació ha sigut importantíssima, però la feina que elles han fet de recuperació, de creure en elles mateixes i de superar tots els entrebancs que han estat molts i alguns d'ells estigmatitzants, ha sigut fabulosos. Jo, potser, he posat el gra de sorra, però el gra de sorra que han posat elles amb mi és molt més gran, segur. I dit això, és normal, costa, encara, parlar de salut mental. Era per aquí, no? Sí, si et trobes que encara costa que sigui un tema normal, que no sigui algo difícil de comentar, o que elles mateixes, dins de la seva vida, ho puguin explicar com aquell que diu que no sé, porta una pròtesia a la cadera. Sí. Cada vegada més. Cada vegada és més fàcil, cada vegada hi ha menys estigma, però tot i amb això hi ha sectors en què parlar d'aquest tema fa por. Ambients, vols dir? Sectors socials? Sectors en el sentit, per exemple. El tema de la feina, no? El tema de la feina. Hosti, és veritat, una persona amb una malaltia mental necessita uns tempos que a la millor una persona amb un problema cardíac no necessita, però segurament una persona amb un problema cardíac necessita altres coses. Llavors, a nivell de feina, encara hi ha molt estigma, encara hi ha molt la idea de, uf, m'he va muntar un polló, uf, vete a saber, uf, este, 8 hores, treballant dos seguides, m'explico, per això dic sectors o ambients, hi ha llocs que encara l'estigma pesa i pesa molt. I us passa, Mònica, Gemma? Sí, a veure, sobretot, que inclús vam parlar amb la Mònica i tal, que jo no m'havia trobat una altra persona que li hagués passat això i és veritat. L'úmer fort que ens han trobat és que els hospitals és on ens tracten diferents o d'una altra manera. Els hospitals? Sí, és curiós. Els hospitals generals, no els hospitals psiquiàtics. Exacte. Ella parla de quan té una malaltia, no? I vaig ausències, el que sí. I el tracte és diferent? Sí. Sí, admiran d'una altra manera. O sincerament, aquesta persona, quan sàpiguen el que tens, et diuen que segurament seran nervis i et posen la pastilla a baix de la llengua, perdint la manera. És clar, és com una contradicció, perquè tindria que ser al revés, potser, a lo millor, en un altre lloc, però no als hospitals, justament, que és on tindrien que tindreu més clar les informatats de mentals. Doncs no, ens han trobat més a l'hospital que a un altre lloc. Jo he passat moltíssimes coses als hospitals, perquè porto des de molt petita, i bueno, inclús jo he tingut un iptus, i es pensaven que era una altra història, i perquè ma mare va insistir i va dir, de qui no marxo fins que em digueu que té la meva filla, i en aquells moments no estava donant un iptus, però miraven-ho a l'altre. La pastilla a baix de la llengua ja està. Això encara també se't fa més complicat a tu també, no? La situació sí, a tu se't ha matura. Sí, perquè a vegades jo fa poc, he començat a dir, fa poc en adolescències, i jo fa poc, un any i sí, que he començat a dir que sóc una persona bipolar. I encara així, et tracten de... No et dic molt malament, però que no et tracten com si res. I jo he començat a dir-ho ara. Jo fa molts anys que ho tinc, i no ho he dit per por, per el que diran, per com et tractaran, i no ho comentes. Però ara que em sento molt més segura, em sento bé, o tinc absurdat, no hi ha cap problema. Sóc una persona normal, però amb una enfermatat, i no passa res, doncs hi hauràs un comento. Però sí, mira, a lo millor no sé, vas a un bar o vas a aprendre un cafè, o tens les teves amistats, que estàs coneixent, i no et menen de cap manera, ni s'assusta, no pensen, ara passaràs posarà violenta, o està com una cabra, o està louca. Tot això, fora, per exemple, no ho fan, però els hospitals hi m'ha passat. Demòrica, fa que sí, amb el cap, t'ha passat alguna situació, t'hi has trobat estranya, també, amb la teva... Per tenir una malaltia mental, t'has sentit tractada diferent. Sí, totalment. I, a més a més, últimament, em trobo que les doctores, o metgeses, que em tracten pitjor, són les doctores joves. Sí? Sí. Les noies joves, que les veus allà, que tindrien que tindre un altre comportament amb tu, i tu veus que no t'estan fent cas. I demanes, mira, l'últim dia, la setmana passada li vaig demanar a la doctora, a la tirujana basculada, dir, mira, tot el que m'estàs dient, no t'estic entenent res. I em diu, tranquil·la, adonaré a l'informe, el mateix que li passés a la doctora. No vaig mirar ja l'informe, quan surto, primer de tot, tal, bipolar, no sé què, no sé quan, a l'història li ara, per tirar-te enrere, havíem... Quan vagi jo a la traductora, que no em coneixerà el primer que veuràs, que estic bipolar, que no sé què, amb el tema de les alergies, per exemple, jo tinc alergia a bastants medicaments, doncs no s'ho creien, al principi. No s'ho creien? No, no s'ho creien. Inclusivets, està d'urgència, salvorosa, amb un càlcul, un atac de reunió, un còl·lic, exacte. I així vaig dir, era urgència, hi havia un pilot de gent, mira, sóc alèrgic, el no l'util. Ah, no, no l'util, ets alèrgica, no sé què, sí, sóc alèrgic, una doctora i un doctor. Venen, em punxen, i em van punxar, no l'util, i vaig començar a vomitar, i els van espantar, mitjans, espantar, ah, estira't aquí amb un box, havien insistit en algun tipus de reacció, és que aquest tema ja no hauria tingut cafè, perquè jo estic dient que sóc... Bueno, en definitiva, la doctora, la neuròleva, va parlar amb la meva medicina interna, que li feien una prova d'alergies, i tot el que jo els havia dit va sortir, inclús va sortir el que era alèrgica, la penicelina, que jo ni ho sabia, però... Van haver-te de fer la prova per creure? Sí, sí, totalment. Em van fer la prova per creure amb... Núria, com és que passen aquesta situació? Jo no sóc metge, eh? No, no, però des del teu punt de vista, per què passen aquesta situació? És una símptoma pendent, encara. Tot i que és una de les coses que sé, que és una de les coses del Departament de Salut, i volen posar i es posarà a fil a la guia. Però, cert que, una persona que té un trastorn mental, o una malaltia mental diagnosticada, quan repatenció dels altres metges, que no són especialitzats en això, quan val metge per un tema més físic, diguéssim, ja no se la miren de la mateixa manera. Alguns metges, eh? No tots, eh? Però alguns metges van per davant amb l'etiqueta, no? Canvia l'òptica. I llavors, el què? Canvia l'òptica amb què es minen a persones que poden tenir més. Sí, perquè segons quina malaltia, per exemple, la Gemma és un que esclar si em permets, no? Sí, sí. És un any amb problemes molt bèsties, d'estómac, d'intestins, etcètera, etcètera. Lo fàcil era dir, com que és una persona amb un trastorn bipolar, segurament són nervis, potser està iniciant una crisi, potser no senyors, és a dir, si et fa mal la panxa, et fa mal la panxa. I si tens un brot psicòtic, tens un brot psicòtic, són coses molt diferents, no? Però sí, encara és una simulatura pendent. Digues, Gemma. Perdoneu, eh? A mi una de les coses, per exemple, fortes que m'han passat, inclús, que es pensaven que jo aprenia drogues. O sigui, tal com estava en aquell moment jo, d'exaltada i tal, es van comentar que possiblement jo aprenia cocaïna. Jo vaig comentar absolutament no, mama la també, inclús a ma mare no la van tractar bé, sincerament, i van fer les proves, es van donar en compte que jo tenia raó, que els estaven dient que no era això, el que m'estava pensant. I segurament dic jo que m'estava passant un brote, però no tenia res a veure amb les drogues. Però és que vaig estar ingressada a un hospital amb la gent, era on aprenia cocaïna, erenina, i s'estava deshacent. Fins i tot, fins a aquest punt m'ha passat. En el teu cas, no estaves per aquell motiu. Jo mai he pres drogues, mai. Al final, el dia a dia, el vostre dia a dia, Mònica Gemma, per entendre quina acompanyament teniu, o quina necessitat, o de quina manera necessiteu que hi hagi persones que us ajudin, o que us acompanyin en certs moments del dia, sou autònomes, entenc que sí, però vull dir quina és el vostre dia a dia. Jo no treballo, soc pensionista, per el grau de disminució, i el meu dia a dia és collonut. A veure, a veure, explica'l, jo el vull saber, que el vull saber. Clar, perquè no... No ens faràs amb beja, Mònica. El no treballa, però tens tot el dia per tu, per anar a veure la Núria, molt a estar-la, Mònica, anar al bar, que jo què sé, faig l'aquarella, he fet IT, que l'aquarella també la faig gràcies a ella, fa una mica, i el meu dia a dia jo soc feliç. Estàs contenta? Sí, sí, contenta. També perquè em sento respaldada, evidentment. Té un petit suport, ara no sé quants dies tens, dos, tres dies a la setmana, d'una treballadora familiar, de servei a domicili, que ajudar a organitzar-la una mica, tot i que ella s'organitza bastant bé. Però és un petit suport, la Gemma també el té, és un més reforç. Tot i que elles ara no estan fent cap demanda, el que passa és que totes dues tenen la llei de la dependència feta, tenen uns drets que, lògicament, si són seus, els han de usar, però són perfectament autònomes, i estan bé. Ara, si contacten amb mi, és per alguna demanda en concret, però estan absolutament recuperades, una com l'altra. Gemma, que volia explicar també com és el teu dia a dia, a veure si ens fas tan tan beja com la Monica. Jo crec que sí. A veure, que volia dir, tenim... ens ajuden, jo tinc dues persones que m'estan ajudant, una venen diferents dies, una persona ve tres dies a la setmana, i m'ajuda des de fer-me companyia, des d'anar a comprar, des de, bueno, el que fa una persona rutinària, el dia a dia, sense... O sigui, la gent treballa, les 8 hores, però jo també he treballat les 8 hores, i després tens que fer tot el que puguis de la casa, del que sigui. Si tens fills, fills, és el que sigui. Aquesta persona t'ajuda i fa una mica de companyia, i, bueno, està superbé, la veritat. Que tenim que dir que són molt meques, eh? Sí, tenim un equip. Tenim una treballada dels familiars molt meques. Ho diuen amb un somriure, per aquells que escoltin i no els vegin, ho esteu dient amb un somriure. Hem d'anar deixant aquí l'entrevista noia. Seguiria molta estona més, xerrant amb vosaltres. Noia, m'estaràs en aquesta taula rodona, en aquest suport comunitari en salut mental. El pròxim dilluns, 18 d'octubre a la set, a la sala Isidor Consult, també s'anmetrà en directe aquesta taula rodona. Crec que és a través de les xarxes de la biblioteca Joan Margarit. Si hi ha algú que no pot anar-hi presencialment, també ho podrà seguir. Presentarà i moderar l'acte Ginnapol, regidor de salut, l'Ajuntament, de la qual també penja aquest programa de salut mental, recordem. Gemma, Mònica, moltes gràcies per venir aquí. Per enfrontar-vos a aquesta situació també, que segueixi amb uns nervis previs, però no era bona també per aquesta feina, que vagi tot molt bé. Gràcies, igualment. Molt, molt bé, i gràcies, Núria, per no només venir, però sinó la feina també que fas amb ells dues i amb les persones d'aquest programa de salut mental d'Ajuntament. Gràcies. Gràcies. A vosaltres. Adeu. Gràcies.