Entrevista a Quima Giménez, regidora de Solidaritat i Cooperació - 05/10/2022

I el tema ha fet la segona entrevista del dia que, com bé havíem adonat, teníem amb nosaltres la Quima Quiménez, regidora de solidaritat i cooperació. Quima, bon dia. Hola, bon dia. Mireia, com estàs? Bon dia. Molt bé. Gràcies per venir fins aquí avui. A vosaltres per convidar-nos. Volem parlar d'aquestes qüestions i sí que és cert que se'ns va fer difícil tancar entrevista amb les dues persones que fan conferència, que les poden escoltar al Magasín de Tardes, a la Rambla, amb la Núria Garcia, amb la Lorena Letté i Ahmed Etanghi, que per cert, ahir ja va tenir lloc una i avui té lloc l'altra conferència. I tot plegat, en el marc d'aquesta segona edició de ciutats defensores dels drets humans, en el qual s'enjuus, donc, és una d'aquestes ciutats defensores. Nosaltres hem fet un breu resum a través de Twitter per explicar què són aquestes ciutats defensores, però, Quima, per aquells que no coneixin aquest projecte, exactament què implica que una ciutat, un municipi com nosaltres, sigui ciutat defensora dels drets humans? Aquest projecte, l'any que ve, el 2023, farà 10 anys, són 28 municipis, la gran majoria del vaig llobregat, tenim arreder al fons català, que és el que també ens permet fer tots aquests contactes, i hem portat amb aquests 10 anys 62 defensors i defensores, i el que jo, i és un dels lemes que sempre hem parlat i que creiem que ho diu tot, és que el que defencem són els defensors i les defensores, i donem veu als de sense veu. I és un projecte del que fem és visualitzar i donar veu aquells conflictes que, malauradament, arriba un moment, o ja no se'n parlen, o fins i tot ni se'n parlen, perquè el millor estratègicament i políticament no tenen cap sentit, és a dir, són unes persones que estan allà, que es estan matant, però econòmicament no ens donen res, i llavors políticament queden silenciats. Periodísticament, a vegades, tampoc tenen cap ressò, i llavors, bueno, aquestes persones són lluitadores i lluitadors que intenten donar veu a aquestes persones que invisibilitzem i que existeixen, i que, malauradament, les volneren tots els seus drets. Aquí ens veurem que a vos del menys aquí tenen veu, o potser en els seus països ho fan d'una altra manera, o no tenen aquest ressò, no poden tenir-lo. En els seus països normalment han hagut de marxar corrents, perquè si no són perseguits, avui que tindreu a l'Ahmet a la tarda que l'entrevistarà la Núria, és un col·lectiu, és un periodista, i el que fan és denunciar les repressions que tenen en el Sàhara, però és que, clar, ho fan de manera clandestina. Moltes vegades posen la vida en parida, exacte. Per exemple, la Logan ens deia que és una advocada del centre legal de lesbos, i el que et donen és intentar denunciar totes les devolucions encalents que s'estan fent a lesbos. Perquè, clar, moltes vegades arriben als refugiats, i moltes vegades són agafats, sobretot de nit, perquè si no hi ha visibilitzar, no es veuen. Es posen en uns vots els típics de quan estàs en un vaixell, i et diuen, si passa alguna cosa us heu de posar un salvedida, queden allà i van a la deriva, perquè aquests vots no tenen motor. I es denuncia això, el que passa és que jo ho deia ella, que pots digueu 8 i 9 anys que el tribunal europeu doni una resolució. 8 i 9 anys, clar, aquesta feina és una gota a gota, que és diminuta, no la feina en sí, és a dir, el seu dia a dia, per exemple, de l'Oren, no vam tenir ocasió d'anar-hi, però si vols explicar una mica més la seva experiència, la feina que explicava que feia també amb altres voluntaris legals en aquest aspecte, jo imagino que també hi veuen una mica en por. Bueno, nosaltres li vam dir que, clar, aquesta presió continua, que segons el que diuen i com ho diuen, poden ser perseguits. Hi ha una de les coses més... que ens fa que diuen una mica l'atenció, no? Tu et arriben, tu imagineu-vos que estem a la costa o a la illa de lesbos i t'arriba una patera. Tu veus aquelles persones i el que fas, com tot ser human, és donar aigua. És el mínim que comencem a fer, no? Si veus una persona que té necessitat, el primer que dones és aigua, perquè saps que porta molts dies al mar. Et pots convertir en una persona que ajudes a un il·legal, per tant, pots anar a la presó d'un 20 anys, perquè estàs fent una il·legalitat, que és ajudar a un il·legal. Clar, dius, perdona, l'únic que estic fent és ajudar una persona que acaba d'arribar d'un viatge fet com sigui, a més, necessita veure, és com dius, li dono, l'umínim, que és poder veure a poc a poc una aigua, perquè porta molts dies a mar. Et pots convertir en còmplices. Còmplices, totalment. Còmplices en una part negativa, diguéssim, no parla de l'ajuda humanitària que pots oferir. No, nosaltres aquí ho hauríem de més normal, que ajudes a algú que allà, si fas aquestes coses, et pots compartir amb una persona que estàs ajudant un il·legal i fins i tot és un delicte i pots anar a la presó. A través d'aquestes veus de les persones abanzeies, donem veu, els que no tenen veu, una mica, en aquestes ciutats defensores dels drets humans, també es dona veu a persones totalment anònimes, totes aquestes persones que estan a l'illa agregada, són persones totalment anònimes, refugiats i refugiades, que si no fos per persones com l'AloRain, ahir, o per exemple avui a Armet i Tangi, tampoc no sabríem realment l'abast d'aquesta situació, és a dir, a vegades mitjans de comunicació també acaben amb un tema, ja no se sent per la massa, ja passa la portada a una pàgina que hi ha tales de buscar-t'ho, si realment vols saber què està passant i què està passant de debò. Aquí, per exemple, com sabeu a l'Ajuntament tenim la tècnica, la Mònica Parra, que com sabeu ha presentat un llibre de la seva experiència com a voluntària. Sí, amb entrevistat aquí també. Exacte, doncs, ella a Lesbos hi ha estat, i ahir va ser molt xucant veure que la Mònica tenia una visió de quan ell va allà a marxar el 2018-2019 i la visió d'ara del camp de Lesbos. Els camps de refugiats a Lesbos fins ara, quan la Mònica hi va estar, les ONGs entraven i sortien, hi havia una certa llibertat, actualment els camps de refugiats a Lesbos s'han convertit en presons, les persones no poden sortir d'aquest camp, excepte si ja has d'anar a fer una consulta o a parlar amb un advocat, que en aquest cas van al centre de l'Aloquenc. Fixeu-vos, camp 4 anys, un camp que la gent entrava i sortia, tot i la problemàtica que tots sabíem, ara s'han convertit en uns camps tancats, les entitats o les ONGs no poden entrar, estan militaritzats, imagineu-vos com ha canviat, i això no ens en hem enterat, perquè no s'ha dit més, es va dir que hi havia uns camps, que hi havia unes 25.000 persones, ara hi ha unes 2.000, perquè com que s'han vist que a Grècia hi ha les devolucions encalents, ja els refugiats ja fan una altra ruta per tal de no trobar-se, evitar-se això, no? Que dius, en 4 anys, entre el còpit pel mig, que també ens hem desconnectat tots una mica, aquesta gent els ha canviat la seva vida, i ara fos m'ho d'abans, però és que ara encara més, perquè estan en presonats, sense estar en una presó, i ningú ho sabíem, o no era tan coneixedor, o no era tan públic. Sabem una cosa més, i avui amb el tema del Sàhara veurem què passen els territoris, que l'Ahmet està denunciant tot el que passa, des que hi ha hagut la del Foc. En aquest cas, Ahmet és perivista, també cofundador i president d'aquest col·lectiu d'equip mèdia, que són aquests activistes perivistes, que vellen una mica de fons mèdics en destina, en territoris ocupats del Sàhara Occidental des del 2009 o 2010, per tant també viuen en una situació entre la paraula que en destina i ho diu tot. Estan treballant una forma, sense que se'ls vegi, patint una mica per la seva asseguretat, segurament. És curiós, perquè et fa pensar que dius, persones que intenten ajudar unes altres, estan sent perseguides, o fins i tot poden ser enpresonades, i segons en quin país potser et poden matar, dius. Si no cobre sentit, com a tal no... Tu ets una declaració dels drets humans, que aquestes persones creuen en aquesta declaració dels drets humans, i passen aquestes coses i no hi ha ningú que xequi la mà. És a dir, on està, perquè la comissionat de la ONU ho sap, bueno, vostès, què fan? Tens un tribunal europeu de drets humans, que saben d'aquestes denúncies, bueno, no hi ha pressa, si s'arxiven, si al final la persona deixa de voler seguir endavant amb el tema, doncs perfecte, perquè mira, ho arxivo que t'expedien, i mira, una cosa menys, que dius, que aquestes persones estan ajudant unes altres. A tenir els mateixos drets que tu i jo, mira, ja tenim, que és simplement viure amb tranquil·litat, doncs tindràs una casa més o no més petita, però simplement és donar-li una millor vida. Aquesta gent no se'n va voluntàriament de casa seva, com jo puc agafar un dia i dir, mira, però ara me'n vaig a treballar a fora, agafo la maleta i me'n vaig. Aquesta gent, venen perseguits, perquè hi ha hagut una guerra, que fixeu-vos, una guerra ucrania, hem sigut capaços del lluit de gent, és a dir... I tant, els hem acollit des de primer dia. Pim-pam, pim-pam, llavors, bueno, que és que tenim refugits... Ah, refugits de primera i refugits de segona? Clar, llavors dius, home, això també, com a humans, ens ha de fer pensar que tenim les persones, segons on vens tens unes avantatges, segons on vens... no les tens, això no és ni buscar un bé comú, ni seguir les regles de joc dels drets humans de les persones, no? I et sorprèn que en el segle XXI tinguem aquestes desigualtats, i que si realment la gent marxa per una guerra, bueno, els has d'acollir, no marxen perquè volen, marxen perquè si es queden, poden ser assassinats o violats, o mil coses, el que està passant a Ucrania de les persones que són anat, i que no sabem tampoc massa bé el que està passant, però tots aquests crims de guerra a altres països també estan sent, el que passa és que no tenen veu ja, o perquè ens hem acostumat a, bueno, Síria, sí, té una guerra i fa molt de temps, bueno, segueixen, no? Doncs no, aquesta gent tenen el mateix dret de qualsevol a viure en pau. Clar, dius, o arreglomorigen perquè les persones no vulguin valir involuntàriament, o a coses que agafin i vinguin involuntàriament, però fugen involuntàriament perquè en el seu país no està bé. Bueno, pues arreglem l'origen, busquem la solució en el seu origen. A mi em fa por, i ho dic a nivell personal, és que a Europa està canviant molt el tema polític, i si comencem a trencar totes les fronteres, què passarà amb aquestes persones? On quedaran les persones que fugien perquè en el seu país no poden viure? Si hi ha el Mar Madrid de Rani s'ha convertit en un cementiri de persones, imagina't si anem trencant les fronteres perquè aquesta gent venen a invadir-nos, entre cometes, aquest discurs que últimament sentim. Fa por perquè, clar, dius, on quedaran les bases del ser humà dels drets humans? S'ha vist ara, inclús, amb aquests futurs soldats que no volien anar a matar ucrainèsos, així directament alguns ho deien en algunes entrevistes. A mi m'han convocat i jo no vull assistir a aquesta matança fugint i també a altres països colindans tancaven també fronteres per no poder acollir més de 60.000 homes o famílies que tornaven a entrar. Per tant, sí, tornem a estar amb col·locaportes a la geografia que no es pot col·locaportes. No, perquè se suposa que tot s'hauríem de ser ciutadans del món. Aquesta gran frase, no? Vull dir, que dius, si sóc ciutadal món, independentment com arxi, sigui per voluntat o sigui voluntàriament, he de poder entrar a qualsevol lloc. Tinc uns drets mínims, una mica també el nom, com a tal, ciutats defensores dels drets humans. Jo crec que el títol també ho diu tot. I volia preguntar-ho també a l'Aloreïn, ara no sabem l'Ahmet, però l'Aloreïn, ahir, amb quina sensació veien a fer la xerrada, la conferència i també marxen, de poder explicar-ho aquí en un entorn molt diferent en el qual estan en el seu lloc d'origen treballant ara. Ells, normalment, tant a l'Aloreïn com a l'Ahmet, com tots els altres defensors i defensores, normalment estan fins al dia 11 i el que fan normalment és fer moltes xerrades als instituts per ensenyar els adolescents i els infants d'una certa edat, que hi ha realitats diferents de les que ells s'acostumen a viure. Llavors, ahir li deia a l'Aloreïn que va sortir una pregunta que era aquesta. Què podem fer des d'aquí, no? La resposta va ser molt curta i va ser començar a observar a Canàries, que no es converteixi en un lesvos dos, és a dir, amb les devolucions en calent. Sí, sí. I vam dir, vale. Perquè la natal llunya va desperdè-lo, no? T'ho va deixar ben clar, no? No ho podeu fer molt bé. Mireu tots els que arriben des de Canàries i tot el Marroc, el que està passant, no? Mireu aquella part perquè no es converteixi en el que està passant a lesvos amb les devolucions en calent de qualsevol manera, de nit, i perquè ningú es doni compte del que passa, no? Perquè lesvos, en realitat, li vam preguntar, i el turisme va dir, no, el turisme ve i no veu absolutament res. Tot això que us estem explicant... Està dins del circuit turístic. I, a més, passa de nits, perquè, clar, la gent dorm, no? I ella és una persona que li va dir, tu comptes les estresses, perquè, clar, viure així continuament i em diu, bueno, tinc les meves màlvules d'escap, no? I una d'elles és que, entre altres coses, ella et troca la trompeta. I l'altra cosa que també va dir que els va molt bé és fer comunitat, és a dir, trobar-se en persones, que, en aquest cas, al seu centre, tots els advocats i molta gent ja de la illa s'han fet com una comunitat, on, bueno, és una forma també d'expressar les inquietuds que uns i altres tenen i veure com poden ajudar. Però la sensació d'elles que aquí podem... volem conèixer el que passa. Tenim poques eines per millorar el que passa, perquè l'única manera és que es canvinin certes polítiques. L'únic que pots fer és que, com a entitats, busquis i facis moviments per canviar-les. I l'altra és el que ens va dir, que mirem què passa al Marroc i a Canàlia. Si amb això ens hem quedat dient, pos val, potser és una de les maneres que haurem de començar a buscar informació com a ciutadans i ciutadanes que ja està passant allà, no? Que tampoc ho sabem. Clar, clar. A títol personal ha de ser dur, difícil, com explicava la Lorena, a veure també l'experiència que explica avui l'Armet. Sí que cerca des d'aquí, sovint, la primera facilitat o la primera metodologia que trobes per intentar ajudar en aquests moments, persones que pateixen, per exemple, la situació en un camp de refugiats és acudir directament a una ONG, perquè és l'únic podíem dir vincle, tot i que sigui només una llas econòmic, que tot permet accedir a aquestes persones, encara que sigui portant aquest kilo d'arròs o aquesta manta perquè puguin tapar-se, no? Perquè realment, materialment, o marxes com a voluntària, o des d'aquí, no sé si hi ha molts més canals d'ajuda. No us el recordeu. Amb lesbos nosaltres vam fer aquella recollida de material que ens van demanar a les ONGs que hi eren, i com amb les entitats del municipi, del consell, de solidaritat, la vam fer a l'any 2018, o si, 2018 era més o menys, i vam fer tota aquella recollida de material express que ens van demanar. Fixeu-vos que en Ucrania no vam poder fer el mateix, perquè el que ens van demanar és dir, no, material d'aquest tipus de nit, volem poder arribar a comprar medicaments, la única manera que era donar diners, i que des del territori compressin les coses allà. D'aquí vam fer el concert de Veus per la Pau, que va ser per això, els bombers, van fer un projecte destinat a un lloc d'Ucrania, no ens van dir mai el lloc perquè no hi hagués cap problema, i allà ells van anar amb tot el que havien recollit aquí, van cobrar medicaments per ajudar les persones, o que no podien accedir als medicaments, perquè la seva població s'havia sigut unverdejada o no podien, o perquè hi havia malalts, perquè havien rebut una bomba o el que fos. Moltes vegades, tot i que ens costa molt donar diners, perquè jo no sé on va, informem-nos bé de les entitats que us porten i les organitzacions, i a vegades, per molt poc, que et sembli 20 euros o 25 euros, el destí és molt important, perquè poden fer moltes coses. I tant. Home, i si vols anar de voluntari... No m'aclar, si pots i pots. Ha de ser una experiència que jo crec que també has d'estar preparat, però si pots fer un camp de treball i dir-ho no, doncs si a les meves vacances les destino, a veure, un puc ajudar, i amb moltes entitats que t'obren les portes, perquè puguis fer aquesta experiència. I tant, seguríssimament apuntem aquesta trobada d'avui, que serà la xarra de les set del vespre a les escoles, amb el torn de paraula d'Ahmet Etangis, però ho diu el cognom, del Sahara Occidental, ha denunciat, de fet, aquest increment de la repressió també en els territoris ocupats, arran també de la ruptura de l'altual foc, entre el front Polisario i el Marroc, que va ser el novembre del 2020. Per tant, també serà una xerrada, doncs farà tocarà, no? En fi, són realitats que també val la pena conèixer, i recordem que també a un quart de set, aquí a Radio Desvern, al magàsin de Tardes, hi haurà l'entrevista uns minuts abans, de que l'Ahmet faci aquesta xerrada, intentarem anar-hi, i Quima, t'agraïm que passis per aquí, ens facis una mica de repàs d'aquestes qüestions, com diem, regidora de solidaritat i cooperació, gràcies també per la tasca que feu des d'aquest apartament, i ens tornem a enplaçar, doncs, a la pròxima ocasió que puguem tenir per comentar aquests temes. Quan vulgueu, i gràcies per deixar-nos explicar els temes de solidaritat, que a vegades queden així, com molts silencios... No, doncs no, en de quedes. Jo sempre sé que a Radio Desvern sempre ens ha obert les portes, i a l'activitat hi heu estat, hagi sigut a qualsevol, sigui a un concert o sigui una parada, sempre heu estat, així que és d'agrair, i com deia l'Aroca, té una frase que a l'altre dia deia que diu, no podem ho saber d'igualtat si dejamos fuera de nuestra lucha a las personas oprimidas. Doncs marxem amb aquesta frase, us agradeixo, i moltes gràcies, Mireia. Fins aviat.