Entrevista a Carme Malaret i Quim Déu - 18/10/2022

Som dins d'aquest projecte d'envasar el temps, del qual ja em van parlar quan es va presentar aquesta exposició a l'espai de lliure creació Carme Malaret, i la notícia ara és que aquesta exposició es transforma en una exposició permanent, que s'inaugurarà precisament aquest cap de setmana en el mar d'aquestes festes de tardor. Vam voler parlar i hem volgut parlar. Per això tenim nosaltres a la Carme Malaret, a l'estudi. Carme, bon dia. Hola, bon dia Mireia. Bon dia Carme, gràcies per venir. I a més avui simultàniament per telèfon també tenim el Kim Déu. Kim, bon dia. Bon dia Mireia i bon dia Carme. Aquí el telèfon, però amb cor, aquí s'enjust. Quot por presente, no? Gairebé, en Malaret present. Doncs si farem l'entrevista així una mica simultània amb Carme, amb tu mateixa, que estàs aquí a l'estudi amb el Kim per telèfon, per parlar d'aquest projecte són gairebé 400 persones que hi han participat, en concret, 355. Per tant, 355 pots que heu d'ubicar ara, crec que entre Carme, tu i el Kim i més gent, els estàvem organitzant per muntar a l'espai del centre cívic, de fet, Soledad Sants. Aquí recau més aquesta feina més de preparatius. Deixa-ho que respongui el Kim. Sí, m'agrada. Doncs mira, amb aquest projecte, que és un projecte com els que normalment fem amb l'espai de la lliure que és seu, Carme Malaret, és un projecte molt comunitari, molt plural. Llavors també a l'hora de muntar i desmuntar, muntem equips amb la comunitari per, entre tots, poder fer les coses. I efectivament, vam aconseguir, primer, que considerem que és un projecte molt interessant, com perquè es quedés només en una exposició, i pensàvem que seria també molt interessant que, d'alguna manera, es quedés en permanència en algun lloc. Llavors es va triar, finalment, a l'espai del centre cívic Soledad Sants, i vam triar un lloc que ens descreiem que és el adequat, per fer aquesta exposició del projecte en permanència, que és d'una manera definitiva allà, o que el temps intervingués en aquest projecte. Sí, perquè hem de recuperar una mica, clar, en bas el temps, nosaltres en parlem, perquè ho coneixem força, i ja n'hem parlat, Carme, però fem una mica de memòria que és realment això d'en basar el temps, és a dir, com ja hem participat les persones també, i que ja n'hem basat en aquests pots, a part del temps. Bé, en basar el temps, com ha dit el Quem, és un projecte del col·lectiu que treballem a l'espai, i que, d'alguna manera, és a dir, l'essència és què posaríem en un pot que volguessin preservar, sobretot preservar de l'oblit, que des d'una manera permanent. Llavors convidàvem qualsevol persona de qualsevol edat se'ls donava un pot, i allà dintre posaven el que ells creien que volien preservar d'aquest oblit, i que podia ser tant una cosa material, tangible, un objecte, o una cosa intangible, que també n'hi ha. Llavors, clar, en sembla que ens van repartir 400 pots, potser no arribaven, i van arribar a terme 355. Potser no arribaven a 50 i pico, però 30 o 40 potser sí, perquè, clar, hi ha incidències, és a dir, que els vam donar gent que està a l'altra punta del món, que no van arribar temps, que es van trencar, i van haver-hi pots, que es van ignorar, vull dir, que la persona que ho va arrebre va dir, bueno, a mi posaré marmelada, però a mi que no m'atabalim més. Però sí que hi ha 355, i el que hem constatat és que cada pot és una narrativa poètica, és com un poema visual, i a més estan tots ells etiquetats pel nom de la persona, si volia posar l'autoria, podia ser sense autoria, i amb un lema, qui volgués. Això també dona una mica de pista, que és el concepte que s'han basat. Sobretot, a part de visualment, també és el concepte, que s'ha volgut preservar, i això és molt interessant, crec que és de les coses interessants d'aquest projecte. I tant, però tot i que es volgui preservar, el temps passa igual. El temps passa igual, i sobretot això ens ho mostra el que passa dintre dels pots, perquè, clar, nosaltres aquest projecte el ventiran davant a la primavera del 2022, i, clar, potser si li haguéssim tirat endavant l'hivern, la gent hauria posat coses diferents a dintre, però es va posar molta flor, molta natura. Què passa? Que aquesta flor, aquesta natura, amb el pas del temps, també es transforma. Llavors, encara que el pot és estàtic i presentat, a dintre aquest temps no s'atura i transforma el contigut, s'aixeca, això mateix. Moltes coses veurem que... I els ha passat bastant ràpid el temps, no? El tenim allà, s'ha transformat. Quim, a tot plegat, com s'organitza per presentar-ho a l'exposició permanent, que veurem el centre cívic de Soledad Sants? Estarà el sistema estanteries, per exemple, com el que tenien vista a l'espai, quan es va presentar? Bueno, mira, de fet, el projecte, una de les parts que jo he trobat molt interessant, és la seva transparència. És a dir, aquestes menes de pots podien ser com càpsules tancades o paques, amb que no veiéssim el que està passant dintre. I, en canvi, són petites càpsules transparents que observem el que hi ha dintre, o sobretot el que cada participant vol ensenyar. Quan, a l'hora d'ensenyar-ho o de ubicar-ho dins de l'espai, en el centre cívic, vam buscar un disseny que també jugués amb aquesta transparència. Doncs està a les vidrieres i amb unes estanteries també de vidre transparent per donar aquesta idea de vitrina, de petit aparador, on s'ensenya cada història envasada de cada participant, que penso que li dona un cert valor. Diu la Carme, el temps és un dels aliats fonamentals en aquest projecte. I, bé, quan envasem una idea o tanquem aquesta idea per llançar-la, diguem, a l'espai, a l'espai de temps, hem de ser conscients que l'espai doncs el nirà canviant i el nirà transformant. I aquesta transformació és el que podrem veure reflectida en aquests pots i en aquestes estanteries transparents. I com estaran fixes, això ja parla amb un coneixement, però aquests pots seran fixes, la gent pot interactuar amb ells o la idea és que es vegi. És a dir, que s'ha après i que es visualitzi només. Sí, la idea és que queden com si fos un aparador. No hi ha una idea d'interactuació perquè no és un supermercat on tu puguis agafar productes, no són productes. Són petites obres d'art que, com a Quasebol, a Quasebol exposició preferem que no es toquin massa, per deixar-les preservades amb el temps. És cert que estem ara amb unes petites tensions... Químiques? Químiques per poder-nos fixar. Que penso que arribarem a un bon terme, que quedaran fixats perquè es puguin ser observats. I potser és la gràcia, no? Tampoc cal que... Té que haver-hi aquesta frescó a l'hora de visualitzar-ho, no? Perquè no els haguessin pogut tancar amb una reixa i ja no hi hauria problema, però també volem que siguin visibles. Que s'apreciin, clar, que la gent es pugui acostar i posar gaire bé l'ull... Exacte, i observar-ho, però sisplau... No toqueu. Que no els toquin. Clar, la idea és que es quedin fixes allà. De moment, Carme, crec que no hi ha una data línica. És a dir, de moment l'exposició es presentarà allà i quedarà allà. De forma permanent. Sí, sí. El concepte final del projecte era que aquest em va ser el temps que des de manera permanent en algun lloc públic. I així ho vam escriure en la presentació del projecte, que també s'ha de dir que va ser guanyadora de la primera subvenció del foment de la creació. I gràcies a això vam poder realitzar, vam poder donar tots aquests pots a la gent. I la participació va ser molt àmplia, i molt transversal, i transgeneracional. I això també dona una riquesa en el projecte que nosaltres estem molt contents. I un dels epílegs, ens agradaria, nosaltres ho vam exposar a l'espai, sembla que va estar 15 dies, allà sí que a diferència d'aquí del centre cívic, allà no estaven fixats els pots, i la gent no els podia agafar. Però era un format com més acollidor, no estava vigilat, i també una de les gràcies era, ostres, a veure aquest, què imposa, no? Com ho ha etiquetat? Aquí en el centre cívic, com que ja és d'una manera permanent, fins que veiem que la cosa, aquest temps ha passat i ha transformat, i potser ja s'ha visualitzat, però la nostra intenció és que quedi un temps llargs. Perquè l'autoria dels pots, tot i que sigui a títol individual de cadascú, no inclús, per exemple, la Misora, també té un pot, que recordem que ho vam col·locar, aquests pots ja són del projecte. Perquè quedi allà, no és a retorn. No, nosaltres ja ho anunciàvem, que aquest pot hi va haver gent que va posar coses molt personals, però se'l va dir, això no s'etornarà, si això vol recuperar-ho, no hi posis, i tothom va posar el que li va semblar més adequat. I com tregineu, Quim, aquests gairebé 400 pots, amb un llavall per col·locar-los, enganxar-los, ubicar-los, hi ha una manera de col·locar-los. Hi ha alguna pauta per dir que van així? Mira, d'alguna manera, vam utilitzar la metodologia d'embasar, dels embasats, de les marmalades, diguem-ne. Llavors, fins i tot l'estètica és bastant similar amb aquesta idea d'embasar, realment, un producte, en aquest cas, una idea, no? I llavors tots tenen aquestes etiquetes, que ens vam aconseguir unes capses de cartró per poder amagatjar-m'hi i les portar amb un llavall. I una miqueta amb aquesta estètica quasi-quasi científica, doncs per això volem posar de la manera que es podrà observar, com si fossin això. Les típiques vitrines d'amagatjar-m'hi, que podem veure en llocs com de científics, o a les farmàcies, o en llocs, diguem, amb una museística més científica, que potser tan artística, no? I a l'hora de treginar-los i portar-los, és a dir, o que decidiu d'alguna manera quin pot vei al costat, del pot vei al costat? Normalment tenim les previsions i després hi ha un factor que ens encanta, que és l'alzard. Depèn com vagin. Home, si veiem que pot xirrir molt al costat d'un altre, doncs podem canviar-ho, no? Però si no, deixem una miqueta també, que l'alzard, com en la vida, ens col·loqui els veïns, no a vegades, els que traiem, sinó que a vegades els que ens toca. Els que toca. No hi ha una ordre visual, o alfadet i cronològic, per figures, per res? No, no, no. Volíem... A més, el procés de què és el que s'ha elaborat també en tot l'equip de l'espai, va ser, sobretot, donar aquesta diversitat, i no l'acutar. Per tant, la vida és diversa, i estem acostats, i estem convivint, amb gent molt diversa, doncs és una mica el reflex del projecte de... de lo social. Nosaltres estaran cada pot amb el veïnatge que, bueno, que d'alguna manera toca, i hem hagut de fer aquesta comparativa. M'ha agradat aquesta comparativa. No m'ho he hagut fet també, diguem, tribus, no? Posar, per exemple, els pots, que dintre hi ha referències a la natura, agrupar-se amb els de la natura, o els que no hi ha res amb agrupar-se amb els que no hi ha res. Pensem que la vida és així, és diversa i plural, i que és la gràcia. Per tant, millor barrejats, que no s'ha parat. És una mica el reflex també de la societat. El que ens mostra, podríem dir, social, global, perquè no són tots d'aquí, de Sant Jordi, només? No, no. A veure, nosaltres també mostrarem unes infografies que també vam exposar a l'espai, en què es veien una mica... En sembla que al final van ser sent i pico de llocs diferents que ens han arribat aquests pots. Evidentment, la major part de participants són de Sant Jordi, després es tenen el Vagi Obregat, després també tenim molta representació del Maresme, de l'Orgel, de Lleida, i després ja anem pujant cap a l'Aragó. Sembla que també hi ha pots, d'Amsterdam, de Viena, i de Japó. De Japó també va arribar un pot. Va anar i va tornar el pot, eh? A veure, vam fer, diguéssim, nosaltres la persona que ens va enviar el pot de Viena, el que va fer, vam intentar veure si era possible enviar el pot a través de missatgeria, en el lloc. Ens resultava molt car i després també hi havia la història que es podia trencar. Llavors, el que vam oferir aquestes persones que volien participar és que ens enviessin, depèn de el que fos, el que volien posar el pot i com el volien presentar, i nosaltres feien l'acció. Però sempre sota la supervisió de la persona que era autora. I en quan a Japó també ens van dir, jo vull posar això i ho vam posar a nosaltres, però l'etiquetatge i tot ve de aquesta persona que està vivint a Tòquio. Val, val, val. Per tant, ha sigut una feina a distància també, no? Sí, sí, sí. Jo crec que hem entusiasmat, hi ha gent de fora que té relació amb l'espai o que l'ha tingut en un moment donat, se'ls va convidar i van respondre i van dir, mira, però jo ja us porto un article que vull posar i vosaltres ho envaseu, però sempre amb la supervisió de la persona que ens donava la ordre. I aquest, que de setmana, precisament, feu la inauguració, imagino que serà inauguració similar al que vau fer a l'espai, però ja de forma definitiva, perquè si quedi a l'espai, el centre serà pixelat sans. Imagino que també hi sereu amb el Kim, no sé si més persones del projecte... Nosaltres hem convidat, a través de l'espai, tota la gent que ha participat i a més, tota la gent que participa en actes que és amiga del que fem a l'espai, aquest dissabte les 11 ens farà la inauguració, que si es volen retrobar en aquests moments, que en un moment determinat van posar a dintre del pot, doncs que tothom està convidat. Clar, igual, al final acabarà sent una miqueta, una manera de trobar-se la gent que ja ha participat també, és a dir, les persones implicades en el projecte. A dir, punt de trobada, quedem on estan els pots, no, Kim? Doncs sí. I a veure com està el mío, perquè a vegades ens passa aquestes coses. Quan un fa una creació per a petit no gran que sigui i queda exposada a l'espai públic, doncs, tant, tant, vas a fer una visita per veure com està o com es manté allò que en un moment determinat es va fer. Llavors també és una mica la idea troncal que teníem en aquest projecte, aquesta intervenció del temps, perquè podem fer un dibuix, podem fer fins i tot un grafiti o el que sigui amb un espai públic, amb una paret i no serà el mateix grafiti el dia en què l'acabem que el cap d'un any. Llavors el temps és un factor que ho modifica, per bé i per malament. I tant, l'únic que també esperem és que no quedi malmesos, que no patiu cap tipus dels pots, que no pateixin cap tipus de... En fi, francadissa o el que sigui, s'hauria molt de greu, també, que acabessin... La contem que s'hi contem amb la bondat de la gent, que ho respecti com una peça, una obradar. Exacte. Què passa que s'ha de tenir en compte que tot el públic sempre hi ha, sobretot, aquesta mena de patiment, doncs passa sobretot amb les escultures que es van formar, que el primer dia queden perfectes, i després el temps i la intervenció de la gent es va modificant. Esperem que no... que no hi hagi una destrossa, com esperem que no es trenqui, potser el David de Miguel Ángel... Clar que tant. Però la segurentia que 100% mai és. Clar. També forma part de la societat amb la que vivim, no? Les n'hi ha transformant, segurament agafant polls, i, com ha dit la Carme, cada embàs, que és aquesta mena de cada parador personal de cada participant, les n'hi ha transformant. És lògic. Potser el mes de maig hi haurien unes meravelloses roses que actualment s'han convertit en fons. Però el temps té aquestes coses. I aquest poder transformador. El temps, el temps. També són paraules força potents. El temps. El que li agradaria també. També és un exercici que poden fer a casa. De forma voluntària. Vinga, vaig a intentar concentrar la meva energia en crear això. I també veure com passa el temps en allò que han preservat. És a dir, enhorabona també per la idea que, com deia la Carme, al principi em va quedar seleccionat per aquest... Jo li dic beca, però no és una beca, és una beca de la creació artística. La creació artística de l'Ajuntament. També no era bona per aquesta tasca, que esperem que a l'espai de lliure creació segueixi fent moltes coses d'aquestes. Carme, i ens seguim parlant. Quim, ens acomiadem de tu, primer, perquè estàs per telèfon, i mira, perquè t'ha tocat, perquè t'ha tocat. Una abraçada, gràcies. Sí, i sobretot moltes gràcies a l'equip del programa i amb tu concret per donar veu a iniciatives com aquestes. Ja veus. Que fan que... Ja veus, no. Que s'enjust amb aquest sentit hi hagi la possibilitat de fer iniciatives com aquestes que l'únic que fan és en riquinsa, a nivell cultural i a nivell del pensament. És el que és interessant. Per això volem donar veu també i que la gent us escolti i explica aquests projectes. Gràcies, Quim, ens veiem. Però ens veiem segur. Així que una abraçada, Quim. Molt bé. Gràcies, Quim. Moltes gràcies. I Carme ens quedem amb tu, però sí, de fet, anem a marxar. No sé si volies també afegir alguna altra qüestió sobre l'exposició, a banda de recordar que vagin dissabte. Aquest dissabte, les dones al matí, al centre cívics, sents? Sí, jo, a mi, bueno, tota l'equip ens faria molta il·lusió, que retrobant-se amb gent que ha participat en aquest moment d'acabar, d'alguna manera, un projecte que farà un any va començar amb una idea, amb unes inquietuds, i que, finalment, aquella idea, aquelles inquietuds, aquella utopia, que vam pensar de, ostres, això estaria bé poder estar en un espai públic i que la gent de Sant Just ho pogués visualitzar i compartir, i que fos, el que ha dit el Quim, el motiu de pensament. Jo crec que una de les coses que ens interessa molt a l'espai és provocar aquest esperit crític, aquest pensament, el posar coses que, d'alguna manera, et fan pensar. I crec que en basar el temps, com tu també has dit, en basar el temps és possible. I tant. Aquí deixo la pregunta. Que quedes com ho pensi. M'ha recordat també el projecte d'expresat de Sant Just. Que ens agraden aquests projectes també participatius, col·laboratius. A més que surten al carrer i que la gent que no hi ha participat on no en sap o no té ni idea que existeix, potser ho pugui conèixer. Per això també tenim ganes de fer aquesta presentació al centre cívic Soledat Sants perquè està col·locat amb un barri, que és relativament nou, és el maig llui, i també podem arribar a la població de Sant Just que no ens coneix i que és una manera també d'explicar de qui som i com hem elaborat aquest projecte. I que estigui allà, també sé que la Soledat li fa molta il·lusió i ens ha felicitat. Doncs per mi ens sento com per mi en tota l'equip ens sentim molt agraïts. Bona collida, també. Esclar, el centre cívic Soledat Sants és un optrós d'artistes en Justenca, que pugueu conviure, els dos arts i les maneres de pensar. Això és força positiu també. Doncs vinga, apuntem, recordeu aquest dissabte les 11 del matí, el centre cívic Soledat Sants, haureu de buscar aquests pots, a la Carme, el Quim i a tot l'equip per veure la presentació d'aquest projecte que quedarà de moment, de forma il·limitada, exposat de forma permanent en aquest espai. Així que ho anirem a veure. Fins aquí, amb aquesta entrevista híbrida, per telèfons, que el Quim ens deia al final que una abraçada, que abans de penjar. I ens veiem al dissabte, al centre cívic. Us esperem amb moltes ganes. Bon dia, que vagi bé la setmana. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda.