Entrevista a Tonyo Gonzalez i Ioia Oller - 2/11/2022

Volem escoltar una mica el so del mar o d'aquestes onades que s'escoltaven ara en uns segons l'inici d'aquesta cançó, perquè precisament i segurament és el que han escoltat, almenys a l'inici al final el Toni Obertrina i la Joia Ullek els tenim aquí, els dos a l'estudi de la Misora. Bon dia, els dos. Bon dia, Mireia. Bon dia. Benvinguts els dos, Sánchez Tengs, esportistes de dalt a baix, i els tenim aquí perquè precisament heu fet una ruta amb bicicleta, que si no vaig menjar en caminada ha començat a cap de Creus i ho ha acabat a Finisterre, és així. Sí, és així. No és aquesta la primera idea d'origen, perquè la nostra primera idea resulta que la Joia s'havia llobilat l'any passat, doncs vam animar a fer un tros del camí de Francesc de Santiago. A l'any passat havíem començat a l'Ogronyo, amb les bicis, amb les bicicletes de muntanya, i es vam anar a León, però es vam animar i vam acabar a Santiago. Carai. I aquí tant casualitat, perquè nosaltres estem gran part de l'Histiu, estem per la part del Muyanès. Però la Joia és Muyanès, no? I això és que expliqui ella, una mica, com va anar l'origen d'aquesta història. Sí, expliqueu com ho va organitzar, també, clar. A veure, sortim a Força amb Bici de muntanya i així, i a l'Histiu, com que estem al Muyanès, doncs, un dia hem començat a veure que hi havia uns cartells que posava camí de Sant Jaume a català, i, bueno, com que l'hem passat, havíem estat fent aquesta part del camí francès i així, doncs, vam dir, a veure si vols que m'informeixió. Va coincidir que a la biblioteca de Muya hi havia unes guies que havia dit a la Generalitat sobre el camí de Sant Jaume a català, que són dues guies, que estan descatalogades i així, però ja ens va servir una miqueta per començar a projectar la sortida, el viatge que volíem fer, no? És que ja la vam lligar amb un aplicatiu que es diu Grozny, que és gallet, que tenen tots els camins, vam trucar a aquesta gent, bueno, vam comunicar a Via Xarxa, i ells va dir que aquest camí ell no es tenien fet, però que sí que hi havia una guia, no una guia que es diu el camí de Sant Jaume, no?, ruta tranquil·la cap a Santiago de Compostela. Ruta tranquil·la, diu. Sí, ruta tranquil·la, i ara t'explicaré una mica també per què és ruta tranquil·la aquesta, no? Abans de res, quants quilòmetres són per fer-nos una idea de la magnitud de la distància? Sobretot una mica més enllà del 1.500 quilòmetres, però aquest no era el projecte, perquè si tu mires això dius, jo pujaré, jo no ho faré, però a mi d'acabes iniciant, no comptes els quilòmetres, sinó que comptes el gaudir de l'exercici, el gaudir de la natura, el gaudir de la gent que anar coneixent a cada un d'aquests pobles pels quants hem passat, el gaudir del menjar, sobretot del menjar molt casular, molt propi de cada una de les terres, cada una de les regions, cada un dels pobles amb els que hem estat, i tot això ens donava un esprit, un esprit o una voluntat o un sentiment de felicitat amb la seva graduació del que podíem parlar del que és la felicitat, perquè ha d'escoltar un grau de felicitat en relació als seus propis, doncs, exemple de vida. Exacte. La vella, felicitat, ha estat pur, aquí. Sí? És aquest, no? És aquesta la vostra idea de felicitat. La vella, la vella. Ah, la teva. La vella ha estat pur. La meva evidentment. La vella ha estat pur dins de la natura i dins dels espais naturals, dels diferents espais naturals que n'hi ha hagut molts, i cadascun d'ells t'enganxa i et pica dins de l'espai, mentre vas fent el camí, siguis ambissi, en el nostre cas, siguis ambissi. Sí, que a mi el camí no és fàcil, el camí és dur, ambissi és molt dur. No es pensi ningú, no, no, no, és dur, perquè ambissi nosaltres venim de fer bicicleta des dels oríges de la Montambay, a les hores és allò que estàs acostumat al dolor de cames, el dolor de cul, el dolor d'esquena, el dolor de coi, clar, diu que aquests dolors, són dolors que són assumibles amb el nivell que per toca l'exercici, que és la satisfacció màxima de l'exercici, però sí que és veritat que això que hem fet, evidentment, tothom ho pot fer, tothom, caminant, bicicleta es d'estar, o una bicicleta elèctrica, però nosaltres respetem molt, tot el que les guies indiquen per on va el camí, i no va el camí, va per el camí, i aleshores hi ha trossos durs que has de arrossegar l'avici, doncs les arrossegar l'avici és cinc quilòmetres, s'han baixat de l'avici i hem arrossegat l'avici, com la pujada excel·lent i espectacular, aquella que puja des d'austalès d'en Baix, fins a dalt, hi ha un de ses paisatges més espectaculars que hem passat, que és espectacular i magnífic, que és la baixa d'en Baix, usboscos, bueno, aquest trossos... També és un paisatge que és preciós, eh, si crec que aquesta zona... Això, tot aquest tross que va dolot a Esquirol, o Esquirol o Rola de Ter, és preciós. Perquè quina època ho heu fet? Sí, ara, tardor. A tardor. A tardor. I aleshores, però bueno, els boscos encara estaven... Bé, estan això, no? Estan encara, doncs, no hi ha aquests canvis de colors, sí que comencen alguns, sí que hi ha trossos, que el camí és tot fulles i vas tot a l'estona per sobre de fulles, però bueno. Però, bueno, més que res, va ser això, va ser l'origen, l'origen aquest que ben tirat. Doncs, bé, anirem fins a Tàrega al Carràs, que és la prèc que havíem dit, doncs anirem fins al Carràs, i al Carràs primer Tàrega, i després anirem fins al Carràs, perquè el Carràs era l'últim poble de Catalunya, i hem fet el trossi, i al Carràs ja tornarem per la pel·lícula, perquè havíem fet la pel·lícula, coneixerem el Carràs, tota una mica aquesta història, no? O sigui, que ha estat una ruta que ho ha anat creant vosaltres a mida, tot el que. Sí, s'ha construït, s'ha construït en base a el que veus per aquí, a tota una sèrie d'informacions i de gent que anar parlant, perquè, a més, hem improvisat en relació també a les persones que han sent trobades, altes paragrins, que han sent trobades al camí. Sí, que us haguis recomanations d'aquest... Bueno, coses que us comentaven, no recomanaven, i diuen, jo faré això, no? I aleshores tu t'agafes a la perspectiva de l'altre, si vols, però ningú diu, hosti, fer és això, no? Tu, jo faré això, no? I estic... no, jo jo diré això. Bueno, no, que una de les bones coses del camí és que durant el dia a dia, que tu has programat més o menys, i a vegades ho fas, a vegades fas més de lo que has programat, a vegades menys així, durant el dia vas molt amb tu mateix. És com un... com una mica espiritual, no, molt interior. Tot i que anava amb els dos, també el fet d'anar amb bicicleta, fa que cadascú vagi una mica al seu aire, no parlem gaire, que d'això a vegades també és bo, durant el camí... Les ha moltes hores junts, no?, distribuïles. I, però quan arribes als llocs on has de pernoctar, on has de dormir, el fet de, a més a més, d'anar amb el verd, que és aquest any que l'hem passat igual anàvem més, potser, a vegades d'habitacions i així, d'anar amb el verd de peregrins, d'aquests que et trobes a la gent i pots municipals o perroquials, així, o... Hola, econòmics, no?, perquè hem pagat de 8 euros a 17 euros, dormir, això és... Clar, també t'impregnes més. Però el fet d'anar allà t'impregnes més del camí, de les experiències de la gent, i sempre trobes aquell que et diu, ostres, mira, doncs enlloc d'anar cap aquí, si fas aquest camí serà més tranquil, perquè sí que és veritat que el camí francès que vam fer l'any passat, és molt maco, és preciós, però també està molt concorregut, hi ha molta gent... Molt comercialitzat, està a tope, a tope, hi ha molta gent, de joves, dones soles, no?, que hauria esperat de les quantitats de dones soles... S'ha posat de moda, s'ha posat de moda, no? Sí, però perquè ja es troben més segures i no solitari, però clar, nosaltres que veníem d'aquest d'aquí, que aquest d'aquí que havíem fet creuat 300 quilòmetres, vam trobar 5 persones, 6 o 5 persones en 30 quilòmetres, ah, i entre 6 quilòmetres. Amb el català. Amb el català, i amb el d'Alebro també, perquè després pugem el que és el camí d'Alebro, que és el que enganxa l'ogrony amb el francès, però amb el francès després hi ha un ambientazo de nassos, o sigui, un ambientazo d'una relació amb el salver suprem entre joves i en gran... I aquí arribem a Pons Ferrada, nosaltres anàvem a fer el francès, va, tirarem fins a Santiau i finis terreny, ja havíem decidit això... No sé com ho estem de temps, però a partir d'un anècdota, clar, anàvem tirant, però jo vaig tindre, saps allò, un punt de que trobes amb la bèstia personal, que et diu, bueno, a l'ogrony o no? M'havia deixat la carteira... La bèstia personal qui és el teu interior? La bèstia personal és el teu històric, sempre, sempre. La bèstia personal sempre és l'interior. Però sí que és veritat que amb el camí a la part final, a la zona del Consell de Dúmbria, abans d'arribar cap a finis terreny, tenen una bèstia, allò és un anècdota, però tenen una bèstia que l'han fet representatiu d'una escultura de 5 metres, que li diuen que no teniu ni gallec ni res, que li diuen, qual nèr, no, i és una mèstia que es menja als peregrins, que això ja ve a la llegenda, ja ve del 1500, finals del 1400, que es menja als peregrins, jo no sé si es menja al peregrin. Jo aquesta... Bueno, esteu aquí, senyal de ganó. Senyal de ganó, però jo, clar, ni fa referència a l'alegoria de la bèstia, que la cadascú es troba amb la seva bèstia. I amb el camí, quan tu passes més de 7, 8, 9, 10 dies, pots trobar-te la bèstia. La teva pròpia, vol dir? La teva pròpia, que és la debilitat que tots podem tindre davant d'unes situacions aníviques més baixes, i aquí m'havia deixat la cartera aquell dia a 20 quilòmetres de l'ogronyó, a anteriors, i ens donem cort a l'ogronyó que m'he deixat la cartera, llavors torna com un boix amb la joia per anar a buscar la cartera, perquè ara l'havíem trobat al mateix post, la cartera, amb les seines de la bici, i l'havíem trobat al mateix post que l'havíem deixat aquell poble a Rubel, o sigui, ningú havia tocat res, espetacular. Però, bueno, tot això va provocar un desgaste físic, que el dia següent a l'Albert, que estàvem amb un poble després de l'ogronyó, li dic a la joia, dius, si vols ja podem tornar cap a casa, perquè ja hem fet... Ja ho tenim fet, no? I la joia diu, va, tirem un tros. El moment que ja va dir, ja tirem un tros. Vaig a buscar un pagat d'aquests, amb una farmàcia, de l'escalfor, i fem un dia més i... I a veure què tal, a veure com reacciona aquest cos, perquè m'havia fet una contractura a l'escena, que estava cascao, d'una contractura que no dormies per la nítida. Clar, clar, no vull saber, no vull saber el que patíeu. No, però que hi haurà aquestes coses, i això deia que era al final tan frenta... No ho vam patir gaire, aquesta paraula de ti. No? Vull dir físicament, allò d'un dolor mal d'esquena... Van un dia o sí? Són dolors assumibles. Això deia, t'has de conèixer. I a vegades la bèstia pot superar-te, però la bèstia supera per mi en dos raons. Una amb la voluntat pròpia que et cadascú té, a nivell que no s'ho coneix, i que aquesta voluntat que tenim personal, que s'apudera la mandra i no es deixa fer més coses de les que podíem, i van-ho a fer. I l'altra, l'estima dels ses que tens al teu costat, que et donen amb els ànims. Per això, quan una criatura juga futbol, tu et trobes jo avàs, que és el que sí. Sempre se'l té a animar. No se'l té a fer mai crítica. Perquè l'ànim, sense fer desmesurar-se, però sempre animar. Recultar, no? Recultar, l'ànim és importantíssim davant de la vida. I en aquesta vida, on estem carregats d'enveixes, i d'altres coses, a vegades es fa la crítica de manera siguenta, però això són els tribuneros del camp. No són la gent que estima. Jo no us criticaré pas, perquè m'agradeu 1.500 quilòmetres més o menys, en quants dies que no us he preguntat. Quants dies veus distribuir la ruta? Què li passarà, jo ja? 25 dies. 25 dies. Això es trobeix en quants quilòmetres del dia? Sí, 24 dies de reals. I on de tornada? Que vam tornar amb tren. Una mitja d'uns 60, a veure a comptar. Sí, uns dies vam fer més, que ens vam allançar... La meseta i els monegros. Espectacular, els monegros i la meseta. Que també ho vam disfrutar molt. És l'oeste, tu sol, allà dintre, i és una sensació increïble. Els metolls, els conillets, que sempre van creuats, vam trobar com boira... Com boira baixa. Bé, no és com dintre dins. Com una mica pel·lícula, sembla? Sí, pel·lícula. Com un dessert dintre d'un túnel, que a més va coincidir que diu la boira, i n'és per allà dintre, no, vam que salten els conillets, que només hi ha això, perquè tot allò de mes és fargüès, és l'oeste pur i dur. Sí, la llanura, la llanura... És com una stepe, no? La llanura tenim aquí la meseta, que la meseta vella en rectes de 20 km, però té el seu atractiu. La meseta és molt atractiva, té pobles, humils, petitons, castrogerits, per exemple, espectaculars, són pobles, que ostres... Clar, deuen haver descobert molts pobles que potser no haguéssiu anat a visitar-los, si no hagués estat per passar amb bicicleta. Per passar, que la gent que camina passa, després de que, així com l'hem passat, tirar més de guia aquest any, hem buscat expressament a les nens amb pobles petits, per sentir la gent, per sentir el poble, per sentir el menjar del poble, i per relacionar-te amb tot allò. Aleshores, això sí que ens ha donat... Ostres, som més humans. A les ciutats es perdem humanitat, som exterior, som tot l'aparença exterior a la qual es funciona l'ésser humà per pensar que som algú i al final no saps ni qui ets, perquè vas perdent mica en mica la teva individualitat, i la teva individualitat, que tampoc la pilles mai, però sí que és veritat, que dintre... T'ho farem parlant de filosofia. No, perquè té aquesta part. Sí, té la lectura, té la lectura. L'espiritual li agafes la part religiosa, que també la té, perquè vam entrar a dormir amb algun puesto d'aquest Juan de Córdoba. Un convent, no? Algun convent d'aquest que respira una sensació... Ostres, he dormit de meravella. He dormit amb una tranquil·litat suprema. Suprema, eh? I tu sense els cans a la nit, els cans de les granotes, i no em molesta, perquè els cans de la granota són els ronquidos dels altres 20 o 30 que estan per allà, i com que la gent acostuma a veure gent gran, tothom ronca quan és gran, però tot això resulta que no em molesta. Perquè vas molt cansat. Desitcament anava a dir que havíeu caure rodons, no? Perquè, clar, 60 km al dia... No era cansat i desastreçat. Això sí. Us heu agobiat en algun moment del trajecte, o no era la filosofia, no? No era un repte a una marca, no? No us veu posar com la marca de dir que voleu fer-ho amb aquests dies, no? Sí, era un gaudí, però sí que és veritat. I no sé si no vaig veure, igual ho vaig veure aquí. La guia tranquil·la, aquesta. Sí, però vaig veure aquí que hi havia una raya. Raya que posa, doncs... Barcelona posa Port de la Cèlbatal, Santiago de Colostela, Finisterre. I com que som esportistes, els que hem sigut esportistes sempre tenim un repte. Com a gent altra, amb la vida, amb altres coses. Però com a esportistes no saps per què ets un competidor. Tu mateix, o amb el que hi posis. Sense volguer, no? Sense volguer. I aleshores va entrar, això, mica a mica, al principi, jo com ve que això... Però no entre vosaltres, entenc que els dos com aquí. Sí, però nosaltres també ho expliquem. A veure qui arriba abans, el poble o alguna cosa... A veure qui puja el trose aquell, qui no es va xerrar la bici. Uau. O sigui, són reptes... Bueno, hem baixat... S'ha de dir que també... El fet d'anar pel camí-camí, no anar per alternatives i per masses carreteres, ni coses d'aquestes, també ha fet que... I el... Portales, alforges i així, que alguns troços de bosc o de camins que amb molta pujada i així, baixem tranquil·lament de la bicicleta, o amb molta pedra, i la llunçaguem, no? Vull dir que això també... Bueno, les massimes bronques i discussions que he tingut, també ve unes quantes, no? Tornem a la discussió. Jo portava la guia, però ella portava a l'aplicatiu el mòbil. Val. Aleshores era la batalla entre la guia i l'aplicatiu. Qui tenia més raó, no? Per on era? Per el que diu el mòbil o el map, el paper? Sí. Això ha provocat, a vegades, anar-nos... Anem a provar que t'escolti el camí. A veure qui arriba abans, no? És una bona teràpia, de parella, també, això. Ha anat així, però al final sí que vam arribar a un acord, entre les dues, de dir, bueno, va, parem... Anem a consensuar, no? Mirem el llibre i veurem... Paraula clau de la relació. El consens, el consens, home, és bàsic. A veure si aprenen aquests polítics en un trajecte. Aquest món consensuar una mica més... Aquests amb els que convivim aprenen la consensua, perquè, al final, la veritat és suprema, a la doctrina, amb el cadascú es manega. Ha dit el Toni. Toni ho ha dit, sí. Escolteu, quan passaven les bicicletes, que no estàvem desviant-ho. Les alports, he dit tot plegat quan devia passar això. És a dir, quilos extra cadascú, bicicletes, que són 15... 6,7 quilos. Bueno, ens hem vestit cada dia amb la mateixa roba, i no ens hem agobiat de portar cada dia la mateixa roba. O sigui, la mateixa roba eren dos maiors o maiors, que es neteixàvem 12 perill de mitjons, i el vestia muntxant la lluna samarreta. La joia, no? Sí, sí, a mi això m'ha encantat. Sí, oi? És la part més maca. A més a més, el fet de cada dia dormir, sopar, dormir així, inspirar, dir amb un poble diferent, dona la sensació que cada dia me'n vas diferent, perquè com que no repeteixes, perquè la gent que tens el voltant tampoc... No t'ha vist la roba de la mateixa. No t'ha vist la roba de la mateixa. Tampoc se'n recordarà, no? És una bona sensació. Vostè posa en pràctica aquí, també, o no? Ens veu gent, no? Vostè posa en pràctica això aquí. No som gaire. No som bastant de roba normal. Sí, s'està al dia, també, no? No, samarreta, sí. M'heu tornat de les visibilitats, perquè me'n vaig de seguida. Ja, ja, us ho veus. Que la moda també és externa, i es fan gastar aquest sistema capitalista amb el fet qual li convovim. Es fan gastar 10 vegades més de lo que tenim que gastar, sense ser necessari el que cal. I al camí tu, que lo necessari per gaudir de la vida... És una bicicleta. O caminar. O l'esport, l'esport, la natura. La natura. I anar fent camí, que és una mica la filosofia del camí. No està sol. També està amb gent que t'estima, amics, amics... Això de camí no ha andat, no és? Això de camí no ha andat. Això de camí no s'ha de camí no ha andat. Exacte. I si no quieres andar, te puedes poner a pedalear. A pedalear, també. Això també ho diu. La seva construcció diferent, davant d'algú que ja ha construït un pensament. Molt clar. I després, una altra de les coses que et dona el camí, també, mentre vas fent el camí, i si estàs uns quants dies i així, és que et fiques com a dintre d'una bombolla, una bombolla com molt especial, i que deixes el dia a dia, dient-ne la realitat del dia a dia, la deixes una mica a part, i trenques a vegades amb alguns apets. I després, quan tornes, també costa, tornar d'aquesta bombolla que t'has fet amb una sensació de, digue-li, felicitat, o digue-li, no ho sé, felicitats. Tindrà cadascú de la relativa llibertat. Sí, és com una sensació de llibertat. Jo decideixo cada dia el que vull. Clar, és com quan vas potser a vacances, que tot és una aventura i t'allunyàs també del que tens aquí, de la teva rutina, del que tinguis enquistat. La responsabilitat i el compromís envers el món amb el que vivim, que desco de nosaltres, i marxar d'això és com una... I tornar també és difícil. Sí, particularment, cada vegada en costa més tornar. Ai, que marxareu un dia i no tornareu més assenjos. Aquest poble dormitori, que deia. No fa que també escolti. També s'agrada, també s'agrada, perquè tenim amics aquí i tenim els nostres trinxeres. Jo ja tinc una trinxera amb la qual ja s'ha presentat un estímul de batalla constant. Això ja m'agrada. Escolteu, ens quedem una mica al camí. Ens queda poc temps que tenim el teu quintana esperant a fora, però us volia preguntar. No heu tingut por perill amb les bicicletes, també era que cada vegada més es veuen accidents, atropellaments, no sé si ho heu patit també vosaltres o... És bueno, tres pos. Jo ja que sí. Una. Sobretot a carretera, em refereixo. A carretera, bueno, amb bicicleta, però una de por un dia que ens porta, que arribem al carrer, ens anem allà, a la policia municipal, perquè sabien, truquem el telèfon a la policia municipal, ja es diuen que tenen un d'Albert, ja es porten ells, ens escolten fins a l'Albert. Però a dos quilòmetres a les afores, amb un descampat, que jo eren els modos que tenien per la gent que havia recollit la fruita africana, però que no hi havia ningú. Aleshores es trobem sols, amb un descampat, i d'entrada sí que es va donant una mica de lluit. No amb un còstia de bicicleta, em refereia. Amb bicicleta, també. Una altra nete, d'aquesta que dic que quan em vaig deixar la cartera, tornem-hi, per fer el camí més ràpid, de retorn al poble aquest, buscàvem la nacional, però la nacional va haver un moment que es va juntar amb l'autovia. Ja es ven troba dintre de l'autovia, amb un canguel o de nascos, amb tots els camions que passaven per allà, cotxes, i això és que dius, perquè dius, doncs sortim d'aquí. I quan anàvem a sortir d'allà, resulta que es trobem totes les tanques que tanquen les autobies, que no pot sortir. I per sort ben localitzar un mur que feia com una piramèdia gonal, es tenies que haver vist com... Vam escalar per allà. Sí, vam escalar per allà i pujar les bicis per saltar a l'altra costat, a la segona. I la tercera sí que és veritat, que jo vaig tindre una caiguda just abans d'arribar a Santiago, amb una baixada que ja estava plovent xirimiri, i vaig car, i clar, quan caus de la bici, normalment t'acabes deixant alguna coseta. Era una baixada bastant pronunciada, amb uns altres havíem parlat, que aquesta baixada no sé què, com que ja portes els frens desgastats, i era una mica noia, era sorra... Alguna rascada et vas endur, eh? No, ni això, ni això. Vaig caure bé. Tenim un estil fins i tot per caure. Per sempre et deixes algo. La joia amb bicicleta va estar un any en quatre operacions. O sigui, et va deixar un braç totalment. Nois, enhorabona, perquè aquesta fita seguiria molta estona parlant, però, com deia, tenim el Pep Quintana aquí fora. També vol entrar, que no sé si voldrà que l'acompanyeu. Igual us podeu barrajar tots a la secció, eh? Home, no. Algun dia hem de fer una tertúlia amb la gent de Sant Just que ha fet el Camino, que segur que hi ha molta gent, i que segur que explicarien coses molt... No sé si hi ha més gent. Sí, molt interessant. I de fet també hi ha un grup de ciclistes, juntament amb esplugues, que també fan rutes similars, potser no tant, però similars a les que feu vosaltres. O sigui, que de ben segur que algun dia trobar-vos aquí ha de ser... Sí, perquè les experiències... Ara ens trobarem una hora, perquè... Comentem-hi tot, és d'això no d'això. Molt bé, Mireia. Toni, jo hi ha moltes gràcies. Ah, bé, moltes gràcies. Moltes gràcies. Ah, bé, moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies.