Entrevista a Alfons Rodríguez, fòtograf - 8/11/2022

En trem d'onze en aquesta segona hora, ara que passen 5 minuts d'un quart de 12 del matí, i seguim amb aquestes entrevistes, que us anem proposant cada setmana. Avui parlem d'un tema d'una exposició que podeu veure fins al 30 de novembre, al centre cívic Sola d'Azsans, a Mas Lluís. Es tracta d'indestructibles, una mirada de generació del futur d'Àfrica. Un llibre, coeditat per Alfonso Rodríguez. Fotògraf i també Xavier, el DECOA, periodista, el qual ha afegit el text en aquest llibre. Jo tinc el llibre per aquí al damunt, i avui tenim amb nosaltres Alfonso Rodríguez, fotògraf d'aquesta obra d'aquest llibre. Alfonso, bon dia. Bon dia, què tal? Bon dia, gràcies per venir fins aquí, fins a la visora, per explicar-nos una miqueta més sobre aquesta exposició, que, com deia, podem veure al centre cívic Sola d'Azsans fins al 30 de novembre, indestructibles. Podem fer una mica un resum, aquest projecte improbable, que li deieu així, improbable, que són... O la intenció era documentar la història de 10 nens i nenes, de 10 països africans, per ensenyar una mica els reptes del seu dia a dia, dels assoliments, del que aconsegueixen en aquest país que estan constant evolució, i que així ho plasmeu, tant en text com en fotografies, en aquell llibre que tinc aquí, que després hi entarem una mica en detall. Sé que més o menys l'idea va sorgir abans de la pandèmia, ara que la vida s'ha marcat abans i després de la pandèmia, va ser abans, oi? Va ser cap al 2018 potser? Sí, sí, va ser abans, fins i tot una mica abans, al 2018. Allà és el gent, o sigui, ja està embriu una mica del projecte en aquelles dades ja fa bastants anys. Però, bé, o després, de fet, el que hem fet ha sigut viatjar, acabada de més o menys guionitzar-ho tot, i, bueno, acaba viatjant durant quasi dos anys per 10 països diferents de l'Àfrica intentant, posar exemples del que podria ser la propera generació, la generació del futur d'africans i africanes. És un continent molt jove, i creiem que focalitza en els més joves, en els nens i nenes, nois i noies del continent, era una bona idea per apropar-los a la nostra societat, per apropar que, a final, els seus anells, els seus desitjos, el que busquen, els seus objectius no són massa diferents dels nostres. En les primeres pàgines del llibre que el tinc aquí, me l'he deixat la Lua, em l'he deixat per poder mirar, i, a més, en el principi de tot, expliqueu una mica les vostres peripècies, des de com ho heu viscut els entrebancs que heu tingut també, a l'hora de poder arribar als llocs, a fer aquests reportatges... Hi ha un tros que diu, seguim-ho s'adelante o no? Indestructibles, és la mateixa resposta a aquesta pregunta mil vegades. Sí, perquè és un projecte... En realitat, és un projecte molt artesà, és quasi un treball d'eurofebre, perquè, clar, són molts països casuístiques molt diferents, amb uns recursos, diguem-ho així, limitats, tot i que hem tingut molt recolçament de diferents entitats, però, al final, tant de temps i tants viatges i tan complicats, comporten que acabi sent un treball molt... com et deia molt artesà. Al final, el treball de reporterisme o de periodisme, o de fotoperiodisme, com li vulguis dir, és sempre una mica així, és una cosa molt sobre la marxa, no? És veure-les venir, tenir sempre un pla B per si de que es feia l'A, que moltes vegades feia, s'ha d'improvisar molt, no? Però dintre de tot això estem acostumats. És com una mena ordenada, dintre del caos de treballar, en aquest sentit. Quins 10 països vau arribar a visitar, en aquests gairebé dos anys, comentàvals del viatge? Sí, al final hem fet un recorregut per una part d'africa, és a dir, a l'ES, a l'OES, al nord, al sud, hem estat a Cabo Verde, a Gàmbia, a Guineabissau, al Txat, a Etió Pia, a la República Democràtica del Congo, a Mosambí, que m'ha de gascar, i no sé si s'ha oblidat algú a Mali. Bueno, a final, hem intentat una mica això. De fet, bé, el que et comentava és només una distribució geogràfica, sinó també per temàtiques o per casuístiques, són temes... O sigui, que ens parlem de... són històries de pèls, són històries que parlen de noms i cognoms, de nens i nenes, nois i noies, però també que toquen temes molt transversals i generals, que es donen a tot el continent, i fins i tot fora d'aquell continent, no? Nosaltres ens hem focalitzat a l'Àfrica, perquè és una mica un continent ple d'estereotips i marcat molt per idees preconcebudes que tenim, i també ens agradava trencar una mica amb això, no? Si jo sóc... Xavi, el de Coa, com tu has dit, és periodista, però es corresponsava a l'Àfrica. Ell coneix tot el continent molt a fons, és expert, bastant expert, en tot el que es podria dir de la seva geopolítica i la seva... la seva pròpia idiosincràcia, no? És a dir, de l'agent dels africans i africanes, no? I jo treballo a tot el món, però és veritat que he treballat moltíssim a l'Àfrica, també, he viatjat molt des de fa més de 25 anys al continent, no? I a Finera era una mica un intent... Això, no? Podríem dir de... de posar en exemples, no?, a través de històries amb nons i com nons temes, que els hi passen amb ells, però que també ens passen a nosaltres. Volíem trencar també aquesta idea preconcebuda que tenim de que sempre són víctimes als africans, i no és així, moltes vegades no ho són. I encara que ho siguin, no es tracta de posar l'emfeixi o de posar una mica el focus en què els hi passa, sinó en què fan a allò que els hi passa. I això, crec que, és el que hem intentat des del començament del projecte. Són 10 històries, però com heu arribat a estirar el fil de cada... És a dir, l'hora de contactar amb les persones, d'arribar a estirar de la seva història, que també us ho vulguin explicar, compartir, no?, és a dir, que es vulguin implicar en el projecte com ho heu arribat a solir. Imagino també que en Xavier tindrà també més a la mà, o més contactes, potser, o pots arribar. Sí, de fet, bé... Ha sigut que la història és diferent. Hi ha arribat històries a través meu, també hi ha arribat històries a través del seu. Vull dir que, al final, és un compendí de coses, i sobretot de l'experiència que tenim per treballar al continent. Al final, hi ha molta gent que ens ha ajudat a arribar a aquestes històries. I altres han sortit una miqueta que sí que sí sobre la marxa o de contactes amics personals que tenim allà al continent, com, per exemple, la història de Congo que va arribar a través d'una persona que coneix el Xavi d'allà, i la història de Congo dels dos nens soldats, que és una història de les més complexes, de les que podríem dir que és més difícil d'arribar, perquè és un grup rebel, i són dos nens que, quan vam explicar la història, eren soldats enactius, vull dir, no són soldats... No són nens soldats reintegrats a la societat, que és més fàcil d'arribar a través de ONGS, o de agències internacionals. Era molt... era com molt casular arribar allà, no? I, a final, vull dir, no hi ha un mètode concret, simplement és el pròpia mètode del reporterisme a l'Àfrica, podríem dir, fins i tot, també, a altres llocs, però sobretot a l'Àfrica, que és allò que tot sembla que mai sortirà fins que hi ha un moment que tot ecluciona, i llavors tot és molt fàcil, no? I funciona una mica així, no? És el que hem intentat d'alguna manera, treballar dins dels nostres paràmetres que coneixem, i que ens dona la nostra experiència. Quins paribles heu passat, heu viscut? Han estat dos anys de viatge, no sé si interromput o seguit, però quines paribles heu passat? En el llibre, si poden llegir algunes d'aquestes històries, de canviar d'aquí, o de persona confiança que us pugueu moure, d'haver d'ensenyar la motxila moltes vegades davant de la policia, o davant de la gent armada, quines paribles heu passat? Bé, de fet, jo crec que nosaltres sempre el que hem intentat, des del bon començament, és que els protagonistes i aquestes històries tinguin el seu protagonisme propi, mai ens posem davant nosaltres. Això no ens agrada massa parlar de què ens ha passat o què hem viscut, però, a final, a nivell d'anècdota, és evident viatjant de qualsevol manera que viatjis sempre t'acaben passant coses, perquè és com una petita o fins i tot com una gran aventura, has d'agafar transports públics, transports locals, has de conèixer gent que no tens ni idea de on et portarà, o qui són, moltes vegades... L'idioma pot ser una barrera, també. L'idioma, bé, d'àfriques divideixen grans zones idiomàtiques a nivell de la seva influència colonitzadora, que són el francès, l'anglès i el portugès. I, a final, amb això et mous en un cert àmbit del país, però, quan arribes a sa on, a on, a quin lloc, a quin punt, a quin cercle, com cèntric de la teva història, molt al núcle, doncs ja potser et trobes que són llenguars, llenguatges locals, idiomes locals. Llavors, sempre has de fer-te acompanyar o d'anar amb una persona local, que nosaltres ens entien fixar, que són els que ens faran les traduccions. Hem de recordar, també, que aquest projecte no només és una exp o un llibre, és també un llibre fotogràfic, un llibre de narrativa periodística, és un espectacle teatral que ja s'està produint, és un documental que ja està funcionant bastant bé a nivell de festivals i que tard o d'hora acabarà sortint amb alguna plataforma. Vull dir, és un projecte educatiu que va per escoles i per centres culturals, pels més joves, amb una sèrie de, diguem-ne, de material escolar, perquè els mestres hi puguin treballar amb els nois i noies d'aquí, de les nostres ciutats. En fi, que és una... Nosaltres li diem un projecte transmèdia, d'alguna manera, és un web, també ja hem fet un album il·lustrat. És un projecte que abarca molts formats de difusió, perquè és el que pretén. És un projecte que pretén ser educatiu, dintre de la seva... una mica dels seus objectius o fins, i en definitiva... Vull dir, es tracta una mica d'això, de traslladar uns coneixements o de traslladar uns missatges que ens donen, la gent que està allà a l'Àfrica, africans i els nens i nenes africans, i traslladar-ho cap aquí perquè d'alguna manera acabem apropant-nos a ells. I això era el nostre objectiu, sempre ho ha sigut, és d'algun començament. Deu ha solit, sentiu que l'heu solit? Sí, estem molt satisfets perquè la cuïda ha fixat que aquesta èxpo, que veurem aquí a Sant Just, ja han visitat a prop de 100.000 persones. 100.000 persones a més de 30 ciutats de molts països, de diferents països, Brasil, Bèlgica, Gàmbia, a tota Espanya. Vull dir, a final, això et dona una idea que hi ha un interès, que l'Àfrica en realitat no és una cosa que estigui marcada per uns estereotips que tothom gira la mirada, no? Perquè és el que sempre escoltem i el que sempre ens expliquen. I a final, el fotolibre es va esgotar... Vull dir, la prova que ara hi ha una productora fent aquest espectacle infantil basat en el projecte. Tot això ens indica que ha tingut una trajectòria i que l'està tenint encara en el percent. Tot i que ja fa més de dos anys que el vam acabar el projecte. I això, evidentment, és molt satisfactori per nosaltres, perquè és el que intentem arribar... Per què fem nosaltres aquestes fotos o aquesta filmació? O el Xavi, per què escriu els seus llibres? Doncs d'alguna manera, per arribar, quanta més gent millor. I com veu començar el projecte? Teniu aquesta idea que fos un projecte transversal, 360 o transmèdia? No, que comentaves, la voluntat ja era aquesta, o a mesura de l'èxit rebut eu en atampliant... Sí, teníem aquesta idea. Sí, sí, per ser sincer, nosaltres, des del bon començament, ja pensàvem que, com a mínim, el que faríem seria una exposició fotogràfica, totes els reportatges a premsa, radio i televisió, que ha sortit a molts, no et podia dir quants, però ha sortit a anar això en el geogràfic, al país, a la vanguardia, amb diferents llocs... I... Volíem això, evidentment, perquè som reporters, o sigui, nosaltres fem la nostra feina per publicar-la, no? Però també volíem això, sobretot, una exposició fotogràfica, i, com a mínim, un fotolibre, i un llibre de periodisme narratiu. Però després s'han anat incorporant altres idees que han anat sortint, que ens han proposat de fer, i això indica que el projecte està més viu que mai, i que el que nosaltres intentàvem amb un bon començament, que era, doncs, tenir una certa repercussió, no?, portar aquestes històries de la Cati, del Canji, i de totes els indestructibles que nosaltres el cidiem, doncs que, a final, és una cosa que interessa a la nostra societat. Hem estat exposats a Brussel·les, a llocs molt significatius, i després als nostres barris, no?, que també això és molt important, no?, per exemple, amb el projecte educatiu, que és una exposició molt més senzilla, no?, però que a la vegada és molt més portable als llocs, no són marcs de fusta, com aquesta que veurem aquí a Sant Jus, doncs que ha arribat a llocs molt concrets, d'àmbit molt local, que això és el que també volíem al principi, sobretot això, avui podíem fer un llibre que s'ha venut a diferents països del món, però que després aquest projecte arribés al... per exemple, aquí jo soc d'aquí, no?, i soc desplugues, però faig molta vida a Sant Jus, també, són els meus barris on vaig cada dia, doncs, a comprar, o a passejar amb el gos, o el que sigui, són els meus barris, no?, i això indica que, bueno, no sé si que nosaltres ho hem fet bé, això ja no depèn de mi, dir-ho, però sí que indica que el projecte ha tingut molt bona acollida per part de la gent, no?, i bé, això és el que intentàvem des de bon començament, aquest intentar, doncs, entrar dins de les cases, sobretot dels més joves, i això és una cosa que ens ha interessat molt, és a dir, portar, fer aquesta mena d'acorda, no?, perquè els joves d'aquí l'estireixin i arribessin d'alguna manera connecta amb els d'allà, aquests ponts que en diem moltes vegades, perquè la gent jove d'aquí pugui conèixer la gent jove d'allà. I què té l'Àfrica com a continent que potser no tinguin d'altres, o per què ho escolliveu decidir a banda, no?, que el Xavier és corresponsal, també, en aquest continent, però què té, què ha tingut de diferent que us ha atret, o us ha captivat per anar allà, a treballar, a investigar, a conèixer i a retratar? Sí, bé, com tu ho has dit, el Xavier és corresponsal allà, ell coneix molt bé el continent, vull dir, jo crec que és un de les persones que més coneix el continent actualment en el nostre país. Jo diria que ha sigut una mena de fusió, no?, és a dir, jo sempre he treballat al continent, des de fa més de 25 anys que porto treballant al continent, tot i que la meva feina m'ha portat a diferents llocs, m'ha portat als 6 continents del planeta, però sempre he tingut una especial predilecció pel continent africà, i no sé ben bé què és, però potser el que et diu qualsevol escriptor del continent, o qualsevol viatger que hi ha estat allà, és un continent molt apassionat, és a dir, quan el coneixes és difícil de sortir-ne, pot sortir, però hauràs de tornar a entrar, probablement, sempre hi ha alguna cosa que et convida a tornar al continent africà, si és probablement la seva gent per sobre de tot, i també com la seva pròpia casoística, aquesta manera d'entendre la vida, no, allò que diuen, insisteixo, sense fugir un cop més dels drames, perquè hi són, però la realitat és que li saben donar la volta, els africans i les africanes li saben donar la volta aquest drama, i no es tracta d'ajudar, sinó d'escoltar-los, no a moltes vegades es parla del continent silenciat, del continent invisible, no, no, això no estem d'acord en absolut, vull dir, ells s'estan allà, i només cal aixecar la mirada per veure'ls, i només cal escoltar-los, perquè ja hi parla, i ja et diuen les coses, i el continent africà està evolucionant constantment, i molt, i molt positiu, molt positivament, el que passa és que moltes vegades no ens fixem, passem una mica de puntetes o passem per sobre, i no ens fixem en aquell continent, que té molt a dir, que segurament tindrà molt a dir en el futur. Un parell de qüestions també indestructibles, si mires la definició és qualsevol cosa, que no pot ser destruït, que no pot ser descomposat, és a dir, que no hi ha manera d'eliminar-ho o de desoldre'l, podríem dir la definició més dediccionari, això per un costat, i per l'altre, de totes les fotografies que tenim al llibre, se'n veu una quarantena, crec que són 44 en concret, l'exposició de Soldats Sants, com heu fet la tria? Dos preguntes en una, però... Això és molt difícil, fer aquesta selecció, aquesta edició gràfica, aquesta feina, aquest exercici, és complicadíssim, això. És més que tot el projecte gairebé, no? Sí, això em va tocar a mi, evidentment, amb una mica de comentar-lo amb el Xavier i tal, però em va tocar a mi, perquè jo he portat sempre una mica la direcció més d'imatge de tot el projecte, i va ser molt complicat, perquè, com podeu imaginar, tinc milers d'imatges, tinc milers de fotografies. Si no et volia preguntar quantes, però ho tenia a puntat. Dic, no li preguntaré, perquè no ho sap exactament, no? No sé la xifra, no la sé, però imagina't, 11 històries, 10 països, i potser milers en cada una de les històries. Multiplica, i aquí tindràs una xifra de molts números. Però per estar tot el vídeo, és a dir, estar tot filmat en vídeo, perquè hem fet el documental, vull dir que això implica una dedicació visual absoluta, i també de coneixement, de l'entorn. Afinal, és un projecte que està basat en la narrativa. Són comptadors de històries, que descova la seva manera, però és el mateix. Hi ha tanta diferència, i, bueno, a partir d'aquí, això implica que tindre que escollir, potser per cada tema, entre centenars o un parell de milers de fotos o 3.000 fotografies, sempre és molt complicat. Clar, però ho has aconseguit. Sí, potser ho he aconseguit, però no sé si és la millor selecció. Això sempre quedarà una mica pendent de sàpiga, perquè tinc dos plens de fotografies d'indestructibles, i tot i que les he revisat moltes vegades, evidentment, però potser hi ha alguna que, si la veu altra o algun editogràfic, diria que ha estat molt bona, no l'has posat. Però, bueno, al final s'ha d'escollir. Hi havia una altra pregunta. Per què és indestructible? Perquè el continent, si creus que és indestructible, les persones, les ànimes que l'habiten, són indestructibles. Per tant, no s'acabarà mai amb elles, per entendre'ns. Sí, a veure, parter és una miqueta de... Un títol sempre té que ser una cosa potent, sota el nostre punt de vista. Des del punt de vista periodístic o un projecte documental, sempre té que ser una cosa potent i que funcioni amb moltes llengües diferents. Sobretot amb una llengua internacional, com és l'Ànglès. I funciona, amb aquest sentit. Nosaltres creiem que és que indestructibles era un bon nom, perquè realment tenen molt d'indestructibles aquests nens. I, malgrat tot, aquells nens i aquelles nenes, malgrat totes les dificultats en el seu dia a dia, assoleixen moltes vegades el que volen assolir, i si no, assoleixen continuar amb vivint, que no és poc. M'és fàcil, no? Exacte. No descartem que tinguin les seves crisis existencials, les seves... Seves pors, no? Les seves pors, evidentment, no. Però tot i així continuen endavant, en un context que hi ha un entorn que és molt hostil, moltes vegades. Molt hostil. Aquí estem acostumats amb una mica vivint dins d'una societat del bienestar, i aquest benestar ens atrofia moltes vegades segons quina és capacitat, perquè estem molt acostumats a tindre-ho tot amb un clic, amb obrir una xeta i tenir màgua, donem percentat que anirem a l'escola, perquè els nostres pares ja s'encarregaran d'això, i allà no és així, no? Hi ha moltes vegades s'ha de lluitar, per això. Malgrat totes aquestes dificultats, ets assoleixen objectius que per nosaltres poden resultar més o menys fàcils, o no, però els assoleixen amb moltes més dificultats que nosaltres. I això jo crec que els fa d'alguna manera, no? No ho hem volgut simbolitzar amb aquesta paraula. Indestructibles. A la primera plana, de fet, sí, després de la contra, hi ha els agraïments, i després també hi ha una dedicatòria. Volia preguntar qui és aquest ancià, el diallo, no sé si ho veieu, diallo? Sí, diallo. És un eixicero, a la paraula en català és un... com es diria? És un bruixot. Un xaman, un bruixot. Demà li diu que va morir poc després de compartir amb nosaltres la seva història, perquè va ser tan important com per dedicar-li al llibre. Sí, bé, jo us diria que demà, a la visita guiada que farem a l'Expo, explicarem en detall la set de la tarda, allà al centre Sola d'Aixans, farem una visita guiada, el Xavier i jo mateix, i explicarem en detall de la seva història, però és un... Un piscolavi, si vols. És una història molt curiosa i que representa molt bé la nostra feina. Nosaltres vam anar a Mali amb la recerca d'una nena. I volíem explicar la seva història, i ens vam trobar que aquella nena no tenia història per una setia de circumstàncies, però que potser la tenia el seu germà petit. I quan estaven d'alguna manera treballant aquesta història, la història del kanji, el net del diàlogo, ens vam adonar que per darrere sempre hi havia un home gran, molt gran, que no és fàcil de trobar al deus, al medi rural africà, que sempre estava com dient amb el cap... No, estava com queixant-se, o no ho sé, perquè estàvem entrevistant els pares, el propi nen, veïns, etcètera, i sempre anava com darrere, com dient... No em semblava bé, no em semblava que no... No estic massa d'acord amb el que estan contestant els meus veïns i veïnes. I llavors el Xavi va dir, què és aquest senyor que li va preguntar algú? Llavors és el xaman, és el bruixot, una mica, de l'aldea i tal. Li té molts coneixements i li tenim molt de respecte. Llavors no es vam anar cap a ell. I llavors, d'alguna manera, la història va exclucionar per si mateixa, i ens vam adonar que aquesta capacitat que tenim d'adaptar-nos a les circumstàncies, allà es materialitzava de la manera més clara i més contundent possible. I ens vam adaptar, llavors, a la seva història. I la seva història és la que ha fet que la història de Malís sigui una història molt maca per nosaltres, molt profunda, que connecta també diferents generacions, tres generacions concretament, és a dir, la seva, la de l'avi, la dels seus fills o pares del canji, que era el protagonista de la nostra història, que era un nen. Tres generacions, no? I de com les tradicions, i de com es barrejaven les tradicions amb la modernitat per dir-ho així, i com tot això ara mateix està en un punt per dir-ho així de fusió, en aquell moment en el que tots estan fusionant, però que encara hi viuen, i que encara tenen força en aquelles tres generacions. I ens vam adonar que era una història molt bonica, pensàvem que l'havíem perdut, que havíem viatjat fins a Malí, pràcticament per res, i a final ens vam adonar que allà hi havia una de les històries potser més potents per aquesta interconecció entre generacions, que també ens interessava molt, perquè era com un momentatge a les generacions anteriors, no només a la generació de més joves, que sempre d'alguna manera són els que es creuen, o els que som, de fet, protagonistes del seu present, però que el passat és molt important, també. El passat, la gent que ens ha passat abans que nosaltres, per aquells mateix camí, té molt edi, té molta experiència, i l'avi, el dialog, era... representava tot això. I és una mica aquest pivot sobre el que tot gira en aquesta història de Malí. No va arribar a veure ni el llibre, l'obra, no? No, no, no. Les persones que hi han participat l'han arribat a veure, l'han rebut. Molts, sí, molts han vist les seves fotografies, en premsa, el llibre, l'exposició, fins i tot, alguns, però altres penseu que no és fàcil. Jo ara estic darrere, és gent que està bastant neïada en segons quinze o cinc, no ens és fàcil, no? Però jo ara estic darrere de tornar, he tornat a Madagascar, no he pogut contactar amb la protagonista de la història de Madagascar, però estic intentant contactar-la de cara a un proper viatge que tinc a l'enquedé, al país. I vull localitzar-la, i vull portar-li material del que... del que... bueno, en definitiva, de com... En definitiva és agraïment, perquè nosaltres hem fet tot això perquè ells ens han obert les portes de les seves vides, i ens han deixat explicar les seves històries, i això d'alguna manera els hem d'agrair, no? I que millor manera que porten-li el resultat, no? I mira, tot se'l pot donar un instal·le, això, no? I insisteixo, hi ha alguns casos que sí, que ja ho han rebut, perquè és gent que té més comunicació, gent que, fins i tot, amb whatsapp, doncs et pots comunicar amb ell, és clar, és molt més fàcil, que no agafa un avió i n'artan amb una aldea a les terres altes de Madagascar, on no sap si trobarà, si encara hi viu, allà, etcètera, etcètera. Clar, la casuística de cada persona, l'hi ha dret on viu, i la dificultat d'accedir-hi. El llibre es pot adquirir, encara alguna forma? Has de dir el llibre amb paper, amb el que tinc, i qui hi era, amb mi? Sí, el llibre fotogràfic s'ha esgotat. Hem fet una segona edició, i també s'ha esgotat, i el llibre de periodisme narratiu indestructible és del Xavier Aldeco, amb el grup planeta, amb península, aquest si es pot adquirir encara, suposo que llibreguies o a través del web, Amazon, etcètera. Aquest sí que encara es pot adquirir. És un llibre que, a més a més, abarca més històries, perquè, clar, la pròpia narrativa i les pròpies dimensions d'un llibre implicaven que podies posar moltes més històries, no? Llavors el Xavier va fer més històries de les que hi són, el projecte. El projecte vam parar a Monsa perquè vam pensar que, si no, podríem explicar 100 o 1.000, i no tenia sentit, perquè tot això després, per fer la difusió d'això, per transformar-nos en un format més o menys assequible per tothom, i poder explicar-ho, era massa, massa lío. De fet, el documental no té les 11 històries, perquè era massa llarga, llavors ens hauria d'entendre que hagués fet una sèrie, i per això no donava. Següent proposta. Següent proposta, no? I aleshores ho hem deixat amb una versió de 76 minuts, que té 7 històries, i amb una versió de 57 minuts més televisiu, diguem-ho així, que té una història menys. Vull dir que... Hem adaptat, no?, cada un dels formats de difusió, tots estan basats amb la mateixa, amb les mateixes 11 històries, però ho hem adaptat una miqueta al propi format. El llibre acabem una fotografia de la pàgina sencera d'un bosc que ara no és el tipus d'arbres. Sembren roures, no? Eucaliptus. Eucaliptus, mira, no l'he acabat. Amb una persona que va caminant i es gira, o que es volgui gira, o que ja s'ha girat, que visualment sembla que, o tu estàs entrant cap allà, o encara pots seguir més, o sembla que encara deixis les portes obertes per dir una forma, és a dir, que el llibre no concluït, no concluït en el sentit que no queda tancat. És a dir, hi ha més històries de moltes més persones africanes. Sí. Aquesta és la història d'etiópia, és la història d'una nena que acaba de néixer, perquè no ho hem comentat, però el projecte barca des de 0 anys a 18. És a dir, una mica el que podíem considerar, que ja passes a l'edat adulta per generalitzar-ho una mica. I aquesta és la darrera foto del llibre i de la història d'etiópia, perquè precisament és simbòlica d'això. Aquí ho has encertat. La vam posar com a la darrera foto perquè simbolitzava una miqueta que el camí continua, que ells són joves, que són històries inconcluses, que no són històries que tenen una presentació, una introducció, un nuix i un desenvolupament, una conclusió de tot, no, perquè són històries que no han acabat. Són nois i noies, són gent jove, tenen de fet tota la vida per davant. Tant de bo poguéssim tornar d'aquí 10 anys i veure com està, ni fer un indestructible els dos, en aquest sentit, per la curiositat de veure com han avançat a la vida, qui ho ha aconseguit, qui no. Però no perquè siguin africans, perquè a nosaltres ens passa igual. Nosaltres comencem amb unes idees, amb uns objectius, i no sempre els resolim, però no és important aquí, com diu sempre el Xavi, vull dir aquí que la nostra societat a l'èxit està sobrevalorat, ningú li fa cas el procés de aconseguir l'èxit. I jo crec que això també és importantíssim. Ens hem de fixar una miqueta en el nostre camí, en el nostre pas a pas, on hem d'arribar d'alguna manera. Perquè si no ens omplim de frustració, i d'anels no aconseguits, i això ens fa pitjors persones al final, perquè ens fa estar enfadats amb nosaltres mateixos i amb el que ens envolta. I per anar a acabar en el fons, parlaves abans del tema, potser, dels valors, de la manera com estem acostumats a viure, podíem dir aquí o aquí mateix, a Europa, països podíem dir que la tecnologia forma part del nostre dia a dia, però és la xeta i tens l'aigua, tens un clic i el producte de la porta. Realment, quan tens aquestes experiències amb aquests contactes, amb persones, històries que tenen al darrere, i que les comparteixes amb ells, perquè estàs amb ells retratant i prenent a punts, podíem dir, però les estàs visquant amb ells, quan tornes aquí, allò que diuen de... Valores més les coses, no? Quan toques o quan prens contacte o prens consciència, potser, de com es viuen altres països o del que no tenen altres països, no? Àsia, per exemple. Jo sóc potser més tendent a Àsia i he visitat molts països, i també, ostres, cada vegada que tornes d'un país d'aquests, sí que el que sigui, no? Hi ha algú dins teu que ha desencaixat i ha de tornar a encaixar, no? No sé, també es va passar el mateix. Sí, jo no sé si viatjar aquests llocs i viatjar per tot el món et fa millor persona, però sí que et fa diferent. A mi, viatjar m'ha ensenyat molt, com sempre he dit, m'ha ensenyat molt a obrir els ulls, d'acord? Potser la meva professió també, no?, allò de la mirada, del fotògraf, que és el que realment compta, no? A mi m'ha ensenyat moltíssim, és la carrera de la meva vida, per dir-ho així, i també m'ha fet diferent aquest sentit, a tindre perspectiva sobre els problemes, sobre els obstacles, a tindre aquesta capacitat d'obrir els ulls davant d'un problema, i potser no tancar-los, perquè podríem dir que és més fàcil tancar-los, perquè a les nostres societats molts vivim amb els ulls tancats, moltes vegades, o simplement girem la mirada i ja està, i aquí ho tenim solucionat, no mirem i ja no hi ha el problema. I a mi m'ha ensenyat a fer precisament el contrari, a obrir bé els ulls i a mirar i a afrontar les coses com són, i això, a final, acaba d'onar-te una certa, no sé si dir-ho així, però una certa satisfacció, perquè creus que has afrontat les coses, no t'estàs amagant de re, i això és un dels meus principis que jo sempre he intentat tenir, amb la meva trajectòria professional i també personal, i en definitiva crec que a mi viatjar i conèixer aquestes històries, no només les indestructibles, sinó les centenars de històries més, que m'ha tocat alguna manera a explicar, m'han aportat això, i això ja et dic, no sé si em fa millor, però segurament em fa diferent una certa part de la població, perquè, bueno, a final viatjar, tu ho vulguis o no et fa diferent. Sí, encara que s'hagi democratitzat molt el fet de viatjar, doncs potser no tothom pot fer aquest tipus de viatges, o almenys no amb aquesta extensió de temps, que és on més pots impregnar-te amb paparta. Sí, òbviament, eh, òbviament, clar. És un privilegi, et sento certament privilegiat. Tu pots viatjar, en cap moment, menys per a la gent que viatja per plaer, al contrari, crec que això es diu molt d'aquella persona, però sí que és veritat que quan viatges per plaer, perquè t'agrada viatjar i està, això és clar, tio, perquè jo també viatjo, o sigui, jo viatjo i m'agrada el que faig, vull dir, és una mica la meva... d'aquesta feina és una mica la meva maldició, la meva benedicció, a l'hora, no? Vull dir, però quan viatges per plaer, però saps obrir els ulls igualment, i pots viatjar de moltes maneres, no sempre has de viatjar d'una manera molt concreta, molt absent de la resta del país o de la societat on vas, o pots viatjar més o menys integrant, encara que sigui una mica de puntetes, perquè anem 15 dies o el que sigui, però sí, realment està dins d'una manera com connectes amb el país o amb la gent que coneixes, està dins teu, no amb el propi viatge, sí. Vull dir, no és tan important anar a veure les piràmides de G.C., sinó el noi que te la trobes allà, que potser t'està venint un souvenir, però si parles amb ell un quart d'hora veus que no és un venador de souvenirs, és un ésar humà amb moltes inquietuds i amb moltes ganes de saber i de parlar amb tu, i no només és per vendre'n una piràmide en petit feta de fusta, que hi ha molt més darrere d'aquella persona, i és aquella pausa que sempre hem d'aplicar també a la nostra feina, aquella empatia, aquell anar a poc a poc, el que et portarà a viure al país d'una altra manera, no és fer quilòmetres perquè sí, o posar-te un segull al passaport, no, ni molt menys. Vull dir, jo mai ho he contat això, però jo he repetit moltíssims, no vaig cada vegada a un país diferent, simplement per anar a un país diferent, vull dir, jo he viatjat moltíssim, però he repetit tantes vegades al mateix país, perquè hi ha sempre coses diferents, sempre un punt de vista nou, sempre hi ha una persona nova que ha d'explicar la seva història a un poble, a una casuística diferent, vull dir que es tracta de viatjar, no de viatjar un lloc concret. Segurament tu tampoc seràs el mateix en el primer viatge que en el segon i el tercer igual, el mateix lloc, encara que sigui el mateix indret, no? Exactament, perquè ja ho estàs vivint de manera molt diferent, també. Vas agafant confiança, és com les persones. A primer dia que veus una persona, potser ets d'una manera, i potser tenim aquella cura, una mica del paper que volem interpretar, però quan la vas coneixent, te n'adones que ja pots ser més lliure, no pots ser més tu, i lliure a certes coses, que al final pots ser pitjor o millor, però les lliures... Ja fas balança, no? Exacte. Al fons, ens hem allargat, però perquè hem pogut també m'informar abans que l'entrevista que teníem a continuació s'havia cancel·lat, per tant, també aprofitem i anem tirant, i hem anat a tocar gairebé a les 12 h al migdia, ens queden 3 minuts, però et volia preguntar, i aprofitant que també tenim aquests minutets, la part tècnica de càmeres, de tota la part d'artilogis que necessiteu, tu com a fotògraf professional portant, més en uns països en què les temperatures són altes, ja, o mitat, si ho pots contestar així amb un parell de minutets, com ho organitzes i com sobreviu el material, també, la pols, la saquetat, la saquera. Bé, de fet, això és sempre una mica... sempre acaba sent anecdòtic, també, perquè, bueno, en aquest viatge que has sigut tan llarg, i tal, doncs se'ns acaben avariant màquines, acaben perdent materials i coses, però, bueno... El clima no deu ajudar massa. Sí, el clima, en el sentit del propi clima, no, però sí que la pols, quan canvies un objectiu, alguna cosa s'ha d'anar molt en compte amb això, i tècnicament, nosaltres, els rapporters, no som massa tècnics en aquest sentit, vull dir, el que veritablement importes la teva mirada, no la teva mirada, sinó com mires, i això és el que realment nosaltres posem a l'emfe, amb la mirada en el moment, en aquell guies d'aquella persona, vull dir, tècnicament... Però la càmera ha de funcionar perquè aquella mirada es pugui plasmar, no? Exacte, la tècnica és important, però relativament important. És una de les seines que portes, com a reportègrafic, és una de les seines, no és la principal, tot i que, evidentment, és de les que són principals, perquè has de portar aquell testimoni gravat, gravat o fotografiat, però en definitiva, una càmera, una càmera de vídeo, una càmera, un micro, el que sigui, no és més que una llibreta i un bolígraf. Vull dir que la sort que tenen als periodistes és que una llibreta i un bolígraf és molt baratet, i l'una està molt... És fàcil de portar, no? No pesa tant, i no pesa. Clar, clar. Sí, però després el talent l'has de tindre igual, vull dir, per transformar allò amb una cosa que és més un missatge i no un archiu digital gravat. I tant. Fem el recordatori demà a les set del vespre? Sí, demà, exacte, demà a les set del vespre farem una petita presentació, una petita introducció, i després una visita guiada que vindrà gent d'aquí de l'entorn, de Sant Just, dels Plugues, de Sant Feliu, i també penso que vindrà l'alcalde per presentar-nos. De ben segur, sí. I bé, doncs, a partir d'aquí farem això que comento una visita guiada, i després s'obrirà com una mena de torn perquè la gent pugui comentar i fer consultes, o fins i tot, mentre fem la visita guiada. A nosaltres sempre ens agrada més aquesta interactuació, que no deixi anar tot el rotllo i que després la gent pregúnti. O sigui que, bueno, convido a tothom a venir. I tant. Serà un plaer rebre'ls i explicar un com més que és indestructible. I tant. Gràcies, Alfons, per explicar-nos-ho una miqueta abans de nosaltres. També i als ullens. Enhorabona per aquesta feina, aquesta tasca, també pels premis que heu rebut reconeixements del documental. I ens veurem segurament amb el vespre, a veure si podem anar també com a representació de la misora, i seguir aquesta petita guia d'aquesta exposició, amb una petita mostra, recordem, de les milers de fotografies. Gràcies. Moltes gràcies, Alfons, també, de rebot, el Xavier de Coa, que avui no tenim aquí, però igualment, i em deixava algú més, el José Bautista, que també està dins del documental. Sí, ell és el codirector del documental, juntament amb nosaltres, i ha sigut un... el seu talent és, com jo dic, infinit, i ha sigut una aportació magistral, com tot això tan divers i tan... Moltes vegades, complica't de fer, que són 10 països, 11 històries, s'ha transformat en un guió i amb un muntatge exquisit, i, bueno, ja tot, a Joan Roig, de l'Onaxa, que ha fet una meravella amb, imagina't, no, càmeres diferents, països diferents, al llarg de dos anys, vull dir, tot això s'havia de homogeneïtsar, i ells ho han aconseguit molt bé. Doncs era una bona equip, també, i fins aviat, Alfons, moltes gràcies per la tasca. Moltes gràcies per l'oportunitat, i gràcies.