MONS. El món Utòpic: entrevista a Blanca Casas - 17/11/2022

... Entrem en aquesta segona hora, ho fem parlant amb Blanca Casas, una de les artistes que ha presentat l'obra a l'exposició, el Cicle d'art contemporani Mons, el món utòpic. El que recordem, es pot veure a la sala de Marcart, fins ha entrat el mes de desembre. La saludem, la tenim al telèfon Blanca. Bon dia. Bon dia. Bon dia, Blanca. Gràcies per atendre'ns. Tenim uns pròxims minutets, els quals exprimirem per poder treure informació. Blanca exposes en aquesta sala el Marcart, en el món, en el Marc, que digui d'aquest món utòpic. Quina és el teu vincle directament amb aquest món utòpic o les teves obres, com es relacionen amb aquest món utòpic? Bueno, no sé, aviam, com dir-ho, és difícil, perquè d'alguna manera jo no és que concebés aquesta obra, específicament, pensant en aquest tema, sinó que d'alguna manera en fem una relectura, i dic en fem, perquè és una cosa que fem de la mà del Quim i de Laura, que són les dues persones que han organitzat l'exposició. Diguem que en fem una relectura en diàleg amb les altres obres, que també és bàlida per aquesta obra, però d'alguna manera més no molesta, perquè penso que tothom ha de tenir algun tipus de relació amb l'autopia, per saber o poder o mirar, d'imaginar un món millor o diferent del que tenim. L'obra, per aquells que potser no hi hagi passat, podíem dir que es pot veure el sostre i el terra de la sala? Sí, són unes bosses, d'aquestes... De fet, no són les bosses en sí, sinó que són una reproducció de les bosses, d'aquestes bosses que són efectes en plàstic, que té com un motiu, no sé com se'n diuen de veritat, en català... L'estampat aquest, com més de 4 col·le, no? Sí, que són com un tipus de malète o d'equipatge, o de bossa molt barat, que es troba reu del món, és un objecte mundialitat, vegis on vagis, el trobaràs, i sovint són utilitzats per carregar molt material, sigui quin sigui, i també és, diguéssim, d'alguna manera, les maletes de fortuna dels migrants i de la gent precària. I aquestes bosses, en l'exposició, n'hi ha que estan al sostre, perquè estan plenes de globus, amb ellis, i, per tant, se'n chequen, no? El començament de l'exposició totes estaven a l'aire, i llavors, de mica en mica, que l'eli, que és un gas molt lleuger, es va escapant d'altres globus, d'altres propi pes van caient a terra. Per tant, el final de la instal·lació, les peces, les obres, acaben totes al terra, amb aquest pas de temps. Acaben totes al terra, exacte. És una mica crítica social o, d'alguna manera, per fer pal·lesa aquesta situació que viuen moltes persones, intentant creuar al Mediterrani o arribant a altres països? Sí, d'alguna manera és el que et deia. Una cosa és quan tu fas una peça per què la fas, en quin context la fas, en què penses, quan l'estàs fent. I l'altra cosa és les lectures que en pots fer, posteriorment, en funció d'altres contextes, en funció d'altres veïnatges amb altres peces, es pot fer altres lectures que també són bàlides i que no tenen per què relacionar-se amb aquella primera intenció. Jo et puc explicar en quin marc vaig ser aquesta peça i, efectivament, t'he de veure amb l'emigració i amb l'exili, perquè em van volmar de fer una peça. Va ser un centre d'art a les afores de París, al suburbis de París. És un centre d'art que es troba a Ponto Combo, està com a una hora de París, i em van demanar que pensés una peça que es desplegués entre l'estació de tren i el centre d'art, la sala d'exposicions, que és com una caminada d'uns 10 o 15 minuts, en el marc d'un esdeveniment que ells havien fet, amb altra set, tres d'art, d'altres zones del suburbis, en què hi havia un grup de gent que anava de centre d'art en centre d'art, utilitzant la línia del tren, i llavors s'havia d'anar trobant diferents instal·lacions. I, aleshores, aquest poble o aquesta ciutat, que és del Ponto Combo, és veïna, però, a més a més, molt propera d'un altre poble, que es diu Rua-sí-ombri. Llavors, a Rua-sí-ombri és on van anar a parar tots els escriptors catalans exilats al final de la guerra civil. Qualsevol que s'interessi pel tema, vorà que abans de després marxar, just abans de marxar després d'amèrica llatina o a Suïssa, doncs la Mercè Ruggoreda, que després hi va haver a Suïssa, o el Francesc Trebal, que després se'n van a Chile, o molts d'altres van estar a Ponto Combo. Ai, no, a Ponto Combo, no, a Rua-sí-ombri. Allà es parla en els llibres, trobareu el xator de Rua-sí-ombri, de fet no era un xator, era una edificació, tipo, xalet, que ara em sembla que és l'Ajuntament, diria, però això és just al costat del Ponto Combo. I llavors a mi se'n va a acudir fer alguna cosa en referència a això, fer què passa quan has de marxar, depèn de casa teva, del teu país, què t'emportes, i pensant en tots aquests exilats, que més eren gent de lletres, que eren gent de cultura, se'n va a acudir que el que se'n duien era més aviat un bagatge intelectual, un bagatge cultural, més que un bagatge material, que també. I llavors la manera d'exemplificar-ho era amb aquest, aquestes maletes plenes de deli, que és, diguéssim, un bagatge immaterial, per representar aquest bagatge immaterial, que no pesa, però que és important. Aleshores, bueno, aquesta era la idea, llavors entra l'estació del tren i el centre d'art, els espectadors, s'anaven creuant en persones que portaven aquest, aquest bagatge, que fruitaven a l'aire. Has parlat molt de París, de França, i en consta, no, que has viscut i treballat també molts anys a París, i has exposat, tens altres, al Pompidou. Sí, sí, sí, no, he viscut, sí, he viscut 25 anys a París i encara ara tinc un peu aquí i un peu allà, però quan ho professionalment vaig començar el meu recorregut allà, i sí, tinc... T'ha influenciat, no sé si dir la cultura francesa, o els elements d'artístics francesos, t'has impregnat de tot plegat, ha passat per la teva obra també? Home, suposo que sí, ja havíem... És difícil, no? Jo no t'hauria... Exacte, jo no t'hauria indicat quins, però clar és que, a més a més, quan jo vaig marxar va ser per anar a estudiar allà, a l'escola d'Ellesars de París, amb el qual sí, per força, però al mateix temps, el món de l'art contemporani és un món força mundialitat, diguéssim. Sí, hi ha uns centres específics, que són, bueno, posar els Estats Units, la Europa, etcètera, però, bueno, diguéssim, que no... Sí, hi ha maneres de fer, que no són pròpies d'un país en particular, el que sí que ha tingut molta influència és, diguéssim, la cosa aquesta de transitar entre diverses llengües, i això, sovint, es veuen els títols, per exemple, aquest títol d'aquesta peça, és Bagatges, però la té està entre parèntesis, perquè Bagatges sí que s'utilitza per aquesta càrrega intelectual que portem amb nosaltres en català, el Bagatge que tenim, però en francès Bagatges, que és la mateixa paraula que va sense té, són senzillament les maletes, l'equipatge. Llavors, era com aquesta relació entre les dues paraules, que tenen el mateix origen, s'escriuen pràcticament igual, accepta, ho tinc a l'octografia, però que, en canvi, en el seu ús cotidià s'utilitza de maneres diferents. Això sí que està molt present a la meva obra, criar molt els títols, fer jocs de paraules, aquest tipus de coses. I amb la obra que tenim el Marcart, la teva intenció, potser no ho és, és que la gent interactui amb aquestes peces, amb aquestes bosses, o és observador al públic? Aviam, sempre i quan ho facin amb delicadeza, jo no tinc cap inconvenient en el que passa. Però no és la intenció, diguéssim, no? No és la intenció primera, no. No, malgrat que el començament, com et deia, era un objecte utilitat en una performance, i per tant sí que hi havia una interacció possible entre els participants del públic, però en exposició, en principi, no. Blanca, acabem comentant un parell de pins allades de les descripcions que es fan a diversos articles d'art, o algunes webs d'artistes, expliquen sobre la teva tasca, com artistes, que explores les imatges inscrites en el llenguatge cotidià. Com s'explica aquesta frase? Bueno, doncs això hi ha moltes, quan pensem imatges, normalment pensem imatges igual, però en canvi, en la nostra llengua, hi ha moltes coses que són imatges latòriques, imatges literàries o qualsevol tipus de metàfora que utilitem en la llengua cotidiana, està generant aquest desplaçament entre un referent en el real, diguéssim, i una altra cosa, però si és el principi mateix de la metàfora i com et deia, el fet de viure en un país que no és el meu, i que, a més, utilitza una altra llengua, aquests tipus de desplaçament en el llenguatge cotidià, doncs passa sovint, no? Al moment en què, per exemple, tradueixes, literalment, una frase feta en una llengua que no és la teva, es genera, diguéssim, un efecte de sorpresa, perquè trobes amb una expressió que no existeix en la llengua derribada, necessàriament, i llavors la gent visualitza una cosa diferent de la cosa a la qual et referies inicialment. Tinc un exemple d'aquesta idea del bagatge, que és equipatge, que és una paraula cotidiana, una paraula totalment banal, en el qual insereixes en si mateix com una espècie de maleta a l'interior de la paraula, que és un parent a ningú la té, i de cop es converteix en bagatge, i ja fa una altra, diguéssim, una altra cosa, és com si en la llenguatge escrit, diguéssim, inscrius fins i tot visualment, perquè fiques aquest parent, que és un element gràfic, i aquest fet, el fet que en el moment en què et facis aquesta té, en la paraula bagatge, diguéssim, l'estàs desplaçant, l'estàs donant un altre equipatge, diguéssim, l'estàs carregant un altre sentit. Clar, clar, clar. Ara sí, blanca per acabar, no volíem treure massa més temps, però preguntar-te també com conviu la teva obra amb la resta dels artistes i les artistes que exposen a Mons, perquè són peces llenguament diferents, podríem dir, sobretot visualment, les obres dels companys i companyes, com hi encaixa o potser no encaixa, o no hi ha una intencionalitat, a l'hora de compartir l'espai amb la resta de peces? Clar, això és un tema que és més, això és més una pregunta que s'ha de posar a les persones que han organitzat l'exposició, és una aposta per part seva, el fet que ells apostaven perquè sí, que interactuessin aquestes peces. Clar, per la part dels artistes, quan en aquest cas, diguéssim, és un exemple que s'han triat obres, com que no hi havia pressupost de producció, s'han triat obres que ja existien, diguéssim, nosaltres vam descobrir les altres obres en el moment del muntatge. Aleshores, per mi és difícil de respondre, però jo crec que sí que sigui per la manera com ocupen l'espai, tens les caixes que estan a terra del Carlos, les peces de l'Estela, que estan en suspensió a nivell del cos de l'espectador, i després tens aquestes bolsos que al començament estaven molt per sobre el cap de l'espectador, i cada cop i volta, van passant per les etapes de les altres peces. Hi ha només en termes de com la mirada organitzada l'espai, jo crec que sí que hi ha una intenció. Blanca només ens falta recordar els ullins que vagin a visitar aquesta obra, totes les que s'hi presenten en aquest monotòpic, que naveguin per aquestes utopies visuals a través de les obres, com en el teu cas, aquests vegatges, o sense aquesta lletra, que la converteixen en un vegatge, en unes maletes, i gràcies, Blanca, també per atendre'ns, per dir-nos aquests minutets, i per exposar la teva obra, qui s'enjust, també. Moltes gràcies a vosaltres per donar-me espai al vostre programa. I tant, una abraçada, moltes gràcies, i que vagi tot molt bé. Bona nit. Bona nit.