Entrevista a Lola Castañ i Montse Solsona, Associació Salut Mental - 21/11/2022

Un minut de tres quarts de 12 del matí, seguim en aquesta segona hora del programa, i passem de parlar de català a qüestions de salut mental. Tenim la nostra trobada mansual amb l'Associació de Salut Mental del Vas-Llobregat. Avui trobarem a faltar en Jaume Vidal, que des d'aquí li enviem una abraçada i salutacions. Però tenim amb nosaltres avui a l'Elola Castany i a la Montse Sulsona. Bon dia, les dues. Bon dia. Bon dia. Bon dia, les dues. Lola, sí que havies estat per aquí en més una ocasió. Sí, hi ha estat amb tres programes. I crec que acompanyant al Jaume Vidal també algun dia t'havia vist. I han fet programes sobre comentaris o de l'Associació i del Dia Mundial de la Salut Mental. I abans de presentar a la Montse, volia recordar per si la gent en general no ho tenim present, és que el dia 19 va ser el dia internacional del suicidi. I es van fer activitats a certs punts de Catalunya, perquè els familiars o supervivents que se li diu, puguin expressar i sentir-se una mica acompanyat. Nosaltres com a associació tenim un grup de dolpers suicidi per si algú es vol apuntar, ja donarem el telèfon del Jaume. Vinga, perfecte. I ara, si et sembla bé, presento a la Montse. Sí, tant. Mira, la Montse Solsona Ipairo, és sociòloga, va ser profe d'investigació de l'autònoma dedicada als estudis de gènere. Però avui ve com familiar d'una persona amb una malaltia mental. I ella ens introduirà a les malalties de la gent més jove. Que és una mica la qüestió que volíem tractar avui, no? Salut mental en gent jove, no? Sí, en gent jove, amb adolescents, en particular. A partir dels 12, 13, 14 anys. Que potser és el moment en què ells percebeixen que no encaixen. D'alguna manera, no saben què els hi passa, però estan en una reunió d'amics o en una reunió familiar. I es donen compte que no es poden comunicar de forma semblant a com es comuniquen altres cosins o altres familiars. Aquest és el primer... Jo diria que és el primer símptoma. No encaixo. No sé com relacionar-me. Com es nota això? Perquè també en tenen l'adolescència com una època també difícil hi ha de partir, que a vegades els hi costa expressar-se. Com identifiquen que realment és diferent aquesta sensació? Sí. Jo ho he vist, això. Ha passat i ho he vist verbalitzar-ho. O sigui, amb una festa, amb molta gent de la família, entrar en un procés de... com de desconsol, com de veure, clar, en aquest cas particular és un cas d'una noia amb un diagnòstic d'Esperger. Però en el cas d'una noia, que és molt diferent del que se sap en el cas dels nois, que són persones molt tancades i que no es relacionen. En el cas de les noies són molt sociables, però es relacionen amb uns codis particulars. O sigui, aprenen com els temes que els interessen, com unes frases que els permet relacionar-se amb l'exterior. En un context en què tothom parla de tot, en què hi ha una discontinuïtat a la conversa, és sentir com un desconsol, un desconsert, un saber que no pots estar parlant amb les altres persones de la mateixa manera. Sortir d'aquest grup, refugiar-se amb una para exterior i dir, no encaixo, no encaixo, no encaixo, no sé què em passa, no encaixo. Això uns anys abans de la manifestació. Exacte, de problemes més greus, no? Bueno, jo diria que això és important, perquè és com el primer símptoma i és com estar atent, atenta, a què és el que li està passant aquesta persona. Et secar la mà, no? Demanar ajuda o explicar què és? Jo penso que aquí la Montse també introduirà les xarxes socials, la importància que tenen en relació a la gent jove. Clar, perquè la primera cosa és sentir, no encaixo, llavors he de buscar aiguals, a persones, altres persones que viuen a algú semblant. Identificar-se. Identificar-se en un similar. Bueno, conèixer altres casos i poder posar-hi un nom, també. I aleshores aquí comença la seva recerca de relació amb altres persones, que tampoc encaixen i que cada una té la seva versió del que li està passant. I aleshores aquí, si les persones del voltant no estem preuatentes, es pot donar un procés d'autodiagnosi precós, i no correcte, no? Perquè també té un cert atractiu al dir, jo pateixo que està malaltia i tota la vida seré així, perquè bastant com amb una mena de presó. Perquè, fonamentalment, una persona jove que té algun tipus de trastorn és una persona que pateix. Però això costa molt d'acceptar-ho com a prèvia, perquè tu veus que, a vegades, les reaccions que tenen amb la seva mare, amb el seu pare, són unes reaccions com agressives. I et costa, no? És una resposta del malestar que tenen i tu no el pots interpretar com una falta d'educació de respecte. Si no has d'anar més enllà i averiguar què és el que passa, perquè a tu tampoc tens que fer alguna cosa. N'hi ha alguna cosa que tu intueixes, però tu tampoc saps. I tot això es va llargar amb el procés, fins que, al final, alguna cosa el fa explotar molt visceralment. Perquè al principi no saps ni si portes al metge què li dic, que té una angoixa o igual no la té, que és una maleducada, que és una maleducada, que no té un comportament a dir en per tu, però igual per ells sí, perquè són fàcies. Potser estàs pensant, Lola, en casos que això ho hem parlat quan s'autolesionen. A vegades el sofriment és tan gran que no es perceben com a persones, ni física ni espiritualment, i aleshores s'autoagradeixen per sentir que sí que són ells o que són elles, aquestes persones. És com una manera d'intentar fer terra, agafar-se. Sí, i l'autolesió, segons les persones que ho han fet, les libera d'aquesta angoixa perquè senten dolor. I això, clar, a tu t'ho expliquen i et quedes blanca i no saps com reaccionar. Perquè el primer punt és dir, no ho facis, no, no poden dir això. Hem d'anar més enllà. Perseuen el dolor com una reafirmació, com una... Bueno, treuen l'angoixa amb el dolor. És com la gent que prenen alcohol. I després, tenen altres símptomes. Però, clar, l'autolesió sempre ens fa molt mal de veure-ho. I parlaves de les xarxes socials, també, no, Lola, que li comentaves? Ah, sí, que sí, tu explicaran millor, però que ja... Sí, ella ho ha viscut amb aquest familiar. Sí, bueno, no, és el que deia. O sigui, que es busquen, es busquen entre ells, entre elles. Iguals, intenten identificar els seus símptomes o com viuen. Però que va ser en positiu, diguéssim, aquesta troballa, si és que realment la fan, la troben? Jo diria que no. No. No, a veure, però del que ens parla, això, és de la necessitat que les persones que estan al voltant, en primer lloc, els pares que tinguin aquesta actitud d'escoltes, els pares i tots els que estem al costat, també. Perquè és intentar buscar l'ajuda en el lloc on es necessita. O sigui, aquestes persones, quan estan tan incòmodes, no estan bé, ni una festa familiar, ni el col·le, ni amb els amics, aparentment, o els amics del barri, posem per cas, no? Només estan bé quan es poden trobar en persones que estan en una posició semblant a la seva. Aleshores, què cal fer? Escursar aquest període en què indubtablement buscaran una explicació el que els està passant. Com? En primer lloc, demanar ajuda a l'escola. A l'escola poden ajudar en persones de la pròpia escola, però sobretot també per negociar i per acordar un règim d'estància a l'escola que sigui diferent dels altres. Per exemple, en el cas de la meva família, tenia molts problemes amb el grau de soroll que hi ha a l'escola. En persones joves, és allò, s'acaba la classe pati i allà hi ha un esclat de soroll molt important. Li era molesta, aquest aspecte? No, no, de bogeria, de sentir-se molt malament. La primera cosa va ser que la pròpia escola va proporcionar un espai tranquil amb música que pogués escoltar, després va ser un procés de dir que no vingui cada dia a l'escola, que només vingui dos dies a la setmana, aleshores farem un sistema de tutorització, fins i tot en una època, va deixar d'anar a l'escola totalment. O sigui, que és aquesta etapa d'escoltar, intentar respondre als neguits que està visquen en la vida quotidiana. Després, en paral·lel, és intentar trobar una ajuda per al sistema de salut, en aquest cas es va derivar a l'hospital, quan hi van haver aquests casos d'autolació, per poder ajudar no només a tenir un diagnòstic, sinó a ser escoltada, perquè el diagnòstic a vegades és difícil. Tardem molt, moltes vegades. En metges són molt prudents en el moment de dir un diagnòstic o una medicació i tardem molt de temps, perquè els joves valoren així, vull dir, aquí no podem opinar, perquè, clar, està donant un diagnòstic d'aquest tipus d'una malaltia mental, o qualsevol cosa, per en metges també és dur a estar que no estan molt segurs, i això passa temps, i mentre tens que buscar coses més alternatives, que vagi amb una psicòloga que tu creus convenient, o a la psicòloga de salut pública, però les estades són molt... amb el temps, tardem molt, igual necessita teràpia cada setmana, també teràpia als pares, tot se va llargan molt, perquè és difícil. Si voldria dir que a vegades el diagnòstic és difícil, perquè no és clar, i d'altres vegades, com per exemple en el transtorn autista, perquè s'ha utilitzat tot la problemàtica dels nois, s'ha aplicat a les noies quan no funcionen absolut. Aquí també hi ha una part de recerca, que és encara insipient, però que s'està prenent molt en sèrio, perquè el patró és completament diferent. Això també dificulta l'hora de detectar-ho amb persones que són noies, en aquest cas. I el que deia l'Alola és ben cert, perquè és quan se senten acompanyades, o sigui, en paral·leles amb el sistema de salut pública, sobretot això durant tot el confinament que estaven absolutament desbordats als professionals i les professionals sanitàries, de trobar alguna ajuda en paral·lel. I tenim molta paciència, perquè a vegades aquesta ajuda que tu has buscat, aquesta psicòloga, doncs no hi ha una bona connexió amb la persona que està patint. I això, doncs, s'ha de seguir buscant, i fins a trobar l'ajuda, i després hi ha el que passa amb el temps. Hi ha transors d'aquest tipus que són molt intensos, els 14, 15 anys, i que després a partir dels 16, s'hi troben, perquè això és fonamental, també, com tothom. Alguna cosa útil a fer en aquesta vida, uns estudis que et motiven, alguna cosa que veigis que tu pots fer, doncs això va més de baixa. I aquestes crisis que eren tan tremendes i que destorotaven tota la família i a tothom, doncs ja la persona es va suavitzar, ni són altres tipus de crisis, que igualment s'han de gestionar, però ja no són tan greus. Jo voldria dir una cosa com a familiar en aquest cas, i és que ens hem d'entendre que tot el que nosaltres veiem, les persones que estan més properes als seus pares, el pare, la mare, o la mare si està sola, els germans, els germans, nosaltres jutgem, aquesta personeta, com deies tu, està sent mal educada amb els seus pares, està reaccionant agressivament. Bueno, escoltem, acompanyem, no jutgem, perquè tot allò que tu, amb una reacció immediata davant d'una situació, pots pensar i verbalitzaries. El pare, els germans més grans, això ja ho han vist, ja ho han considerat, porten intensament una recerca per poder comprendre això. Això per mi ha estat una lliçó, perquè jo al principi també, però com pot ser, aquesta nena que arriba, que imposa a la seva mare deu tasques, i que han de ser immediatament ara, o si no, has d'entendre que pots acompanyar la criatura, dir no, mira, Déu, no li demanes deu coses a la mare, anem a escriure-ho a la piscar, perquè d'aquestes deu quines són les prioritàries, tres, bueno, fem-ho, però tot amb molt d'amor, molt de carinyo, perquè bàsicament, l'objectiu és aminorar aquest patiment, aquesta persona que està patint, i buscar aquesta aire, i buscar... Sí, a planar el camí, una mica. Tenia puntat per aquí, que també volia parlar de la rupicaura, aquesta poetesa jove, un parell de minutets. I en un moment que ella explica una cosa, del grup d'ajuda que va els seus familiars, el que l'hi ha ajudat també. Sí, això és fonamental, clar, saber que totes les crisis i totes les coses grosses de la vida, com violacions, com violència de gènere, doncs en aquest cas, els pares que pateixen tant per aquesta criatura també, el saber que no estem sols. Els grups de pares, o tota la feina que fan, pares, mares, i poder anar compartint i saber que el que t'està passant no et passa només a tu. Això és fonamental, per tant, xapo per l'associació. I el tema de la poeta, és que el tema d'art, això no encaixo, no encaixo, que deia jo al principi, es tracta de trobar aquests llocs on sí que se senten bé. Per exemple, en el cas de la meva neboda, era dibuixar. Jo me'n anava a exposicions amb ella, li agafava el seu quadre, es posava dibuixar un quadre que li cridava l'atenció, i allà era el no temps, era un estat tranquil·la. En el cas de la Rupikaur, que és aquesta poeta canadenca d'origen índi, que ha estat fa poc a Barcelona. La vas veure, la vas veure. Vaig veure el recital, i tant, i tant, i tant. T'he va agradar. I tant, i tant, i tant. Va enriure i va emplorar, va passar tot allà dins. La veritat. Si torna, us recomano molt, eh? Jo la conec de fa anys, i li veus moltes actuacions. No en directe, no li veus mai en directe. Però sí, bàsicament, l'important d'ella és que, en comptes de quedar-se en el fang i en el patiment de tantes coses que li han passat, és transcendir-ho creativament. I aleshores, és trobar amb cada persona quina és la llenguatge, l'eina, el tipus d'expressió artística que li pot agradar. I tant, i tant. I que li pot agrair el seu. Els seus llibres són totalment autobiogràfics, per tant, encara no transmet més l'emoció que ell ha patit, ha viscut, i, mira, si aquest és un d'ells, o el de flowers, no? Però el títol aquest a mi m'agrada molt, eh? Tot el que necessito existeix ja amb mi. Bé, perquè bàsicament superar qualsevol situació traumàtica és empoderar-se. I és saber això, entre nostre, el que passa que a vegades hi ha unes barreres que ens impedeixen a l'arribar en aquest fons. I ens acompanyem amb això, en ajudant-se... Mutuament. Mutuament a trobar aquest interior nostre que sí, que efectivament, no? Lola Castany i Montses Ulçona, moltes gràcies per venir fins aquí avui, explicar-nos, doncs, tot plegat. Sí, hem de marxar amb reus. Podries donar el telèfon o dir-te que no m'heu d'avidar. Per si algú vol solicitar ajuda o vol tenir més coneixements de les coses que fem o vol participar en un grup d'ajuntament perquè aquí a Sant Justen hi ha un. Vol dir que a cada població en tenim un. Vinga, el digmir és el 6 59 96 10 16. Ja m'havia d'anar al president de l'Associació de Seulemental del Basllopregat que esperem que estigui bé i que la pròxima trobada aquí a la misora també el veiem. Moltes gràcies a les dues. Bon dia, bona setmana. Bon dia.