'MONS. El món utòpic', entrevista a Manolo Ballesteros - 24/11/2022

... Sí, ahir parlàvem amb Laura Varingo, que venia convida de l'espai amb Gloria Conesa, i parlàvem precisament del reconeixement que han rebut del Cicl d'art contemporani, de les exposicions de Mons al mercat, que han estat durant tot aquest any, i seran fins el 17 de desembre. I nosaltres, paral·lelament, anem coneixent la obra i els artistes que hi participen. Fins ara hem parlat amb diversos d'ells, en Mireia Luzàrrega, coneguda també, com el Vinomi Tac, amb Alejandro Muño, van parlar amb Blanca Casas, i avui és el torn de parlar també amb Manolo Ballesteros, per com en conèixer una mica la seva obra, el seu art, i en concret l'obra que podeu veure encara, com deien fins al 17 de desembre, al mercat, al darrere del mercat municipal. El tenim al telèfon així, que no ens enrotllem més, i el saludem Manolo, bon dia. Bon dia. Gràcies per atendre'ns i dedicar-nos 11 minuts abans d'arrè, i també gràcies per deixar-nos una obra, una peixativa exposada aquí a Sant Just, perquè puguem visitar, i veure i compartir una estona amb ella, que doncs, en fi, és d'agrair, és d'agrair, així que moltes gràcies. Manolo, volíem començar a parlar també amb tu, de l'obra, de l'obra que fas, si algú busca algunes de les peces més emblemàtiques, teves, o l'estil, engrom algunes de les peces, podíem dir que són obres potser sense un missatge implícit, però volia preguntar-te si és la teva intencionalitat, o tens una altra intenció entre l'obra i l'espectador. No, a veure, com tu dius, no són obres amb un missatge implícit. Bueno, diguéssim, el que és la història de l'acte modern, que hi ha hagut moltes corrents, eh, diríem que podíem enmarcar la meva obra dins del que es diu eh, pintura per pintors, pintura armèrica, pintes muntes de la, una mica, un fil per el conceptual, per l'absecció, per la geometria, i amb això que vull dir. Vull dir que tu pots fer un art, doncs, fa gairebé, repeticatiu, pots fer un art figuratiu d'intocumar, d'humor, moltes coses. Aquest tipus d'art diguéssim eh, per explicar-ho bé, més semblant a el que és la música, o sigui, enmarquant, sobretot sí, la proposta de la música clàssica, que pot ser de fàstic de 30 anys, que pot ser ara mateix, que hi ha compositors, és el món de la reflexió, i en aquest cas, amb la nivella ritme, espai, tonalitat, d'acord? Tot això fa uns efectes que et veig amb l'estat d'ànim, o amb el pensament. Una minuta enbrauna, sobre pintura i problemes pictòrics actuals. Et volia preguntar, sobretot també, la geomàtria, sobretot les línies rectes, són protagonistes de les teves obres, i també els colors, però són uns colors molt concrets, i una paleta com molt definida, els colors els alabores tu mateix, o ja són, diguéssim, colors existents, o tenen una, diguéssim, estan personalitzats? Sempre els faig jo. Bé, menys el negre i el blanc, que clar, són negre i blanc. Els altres molt malament els faig jo. I també, hi ha atates, és a dir, per exemple, ara si vinc així al taller, és reagafant el que és la pintura de l'oli, perquè, com et dic, el que no et trobo és deixar que la pintura mateixa et posis tragurs i et tena cap a puestos durs, que hi aniràs. I és com tu avances, encomprendre, desenvolupar el pensament, llavors, no és que estigui 20 anys fent treure els mateixos colors, però sí que hi ha una etapa que per un tipus d'obra em demana un tipus de color, o uns colors. I ara la obra mateixa, doncs, des de fa uns mesos, eh... m'ha demanat un altre procés de canvi. I ja veuríeu que els colors, per exemple, ara, si vinguessin al taller, serien diferents. Força diferents. Cap a quina estalitat? Vull dir, és que no... Vull dir sempre una porta oberta, és a dir, no és una obra tancada mai. Que està... És viva, no? Podíem dir? Sí. Sí. Mira, fa poc, un entrevista que em va fer la plataforma pack, va venir la crítica i em va dir que estava una mica subtada, perquè em coneixia els últims anys per ser molt concret, caps, molt net, molt segur, i veia aquí, doncs, obres que són quadros tancats, escultures en pintura més desperremada, i jo li deia, és la diferència, doncs, de la màquina de dir si jo fos un artista, segurament, amb les troballes que he fet els últims anys, estaria còmodament produint i pensant en fer dos exposicions, doncs, sempre he tingut un animal molt de pintor, la pintura em fa pensar, i el pensament em fa anar canviant, però és, sigui, més o menys, faig el que em dic de la pintura, amb el meu procés de reflexió sobre la pintura, i amb el que m'han volgut jo abans, sovint per molt control, vull dir que pot semblar que l'obra és molt controlada, però de repens no ho és per tant. Però en el procés vol dir no en el resultat, però en el procés en el procés en el procés en el procés parlant en concret de l'obra que podem veure el Marc Art, vull preguntar-te el nom i la seva voluntat, diguéssim, estètica. Igual. El nom en realitat no tenen nom. No tenen nom. O algunes que tenen... Sí, l'espero per per sàpiga... Per controlar-les. I per la disposició, per qualsevol, sovint algunes d'aquestes peces estan fetes per a diverses peces, llavors. A la convocació, etcètera. A l'at, rosa, que és molt divertit, perquè m'entengui que t'està veient molta gent que s'està parlant, però per mi no és un acte. És simplement una idea formal. Pot semblar aquesta letra, però no té res a veure amb la letra? No, però a veure, el que passa que no és, vull dir, en el foc és normal que passi, perquè la base d'ari és el que ens parla de figures, de literatura, de llenguatge. La pintura no és un llenguatge pràctic. Llavors, bé, he arribat a aquesta forma, però sense pensions. I, bé, hem posat un nom, perquè m'ho he demanat la Laura i un dels artistes, Carlos Lundbe, i em sembla bé. Però no ha passat l'opinió, personalment, perquè... la idea és que el important de les obres sigui el fet que ha deixat en poder ser pictòlic o espaiable. Vale. Per exemple, si anem a parlar de les suits de Bach, no? Sí. I la palabra suit, és la cinèl·la, és com si jo, digués, escultura de paret, diguéssim, no? El suit és molt concret en la llargada de la peça, o que és una peça que són diverses. L'important és la música. La música? Sí. No que siguin les suits de Bach. Vale. Vale. O és un poema sinfònic. És una paraula que es va fer servir tot per fer anar a mirar la sinfonia. Vale. Però quan era ben bé no complia tots els paràmetres del que eren les sinfonies. Doncs, a moda l'explicació de la escultura, pintura, però no hi ha un títol més. Més perquè... jo crec que no li cal aquestes peces. No li cal. Clar, el que s'obta, sobretot és el que comentaves, la voluntat és no ensenyar una acte, la lletra acte de la bassadari, però visualment són dues tires verticals i una horitzontal del mig, una mica ball. Per tant, en discutiblement en nostres serveis segurament ens jugarà la mala passada de la beure i la lletra, oi? Sí, i tant, i tant. Formalment és una acte. No hi ha dubte. El que volia dir és que el procés per... per exemple, aquesta peça s'ha fet amb un pensament tot el que són les lletres. Mm-hm. És... Vaig arribar a aquesta forma a mi de que vaig fer dibuixos, maquetes, i sobretot em metes a aquesta forma per la potència formal que jo hi trobava, però no... que ella existia la lletra, sí, però no hi ha res per fer el fet amb un capcàs. Val. Doncs ara ho sabem, també, a l'hora de visitar el Marc Arti i de mirar la teva obra, que recordem que està envoltada d'altres obres, d'altres artistes, n'hem parlat amb alguns i algunes d'elles, i ells, encara no tots, però com hi conviuen les obres en aquest espai? En concret, la teva, com conviuen les obres la que tens més a prop és la de Mireia Tak, de Tat, d'aquest binomi, però és la que està més a prop, és la més gran que es veuen tot el Marc Arti, com hi conviuen. Jo sóc mèrit d'això, d'això dels curaïtors, de la Laura. Jo... jo vaig... vaig anar... a casa... i crec... molt bé, que no puc... que el Marc, que té bastant de potència, que està al terra, està suficientment a passar entre les meves peces en aquest sentit que podrien ser les més humils, perquè no deixen de ser les peces de paret, però davant també té el Carlos Punga, que és vell, aquella versió de capses d'artó, que, formalment, digues-hi, s'aproxima bastant el que és són les meves peces, a nivell de concepte, de formes, i dona pas a la instal·lació de l'estela, que allà és més bràtil, més... més... més escultòrica, i després té la sorpresa de les últimes peces, que són aquestes... aquestes mena de maletes, penjant, i ens recordo el nom de l'artista de Marta, no? De... no, de Blanca Casas. De Blanca Casas, sí. I jo crec que el resultat és proviscant. A mi em va agradar, a faig, segur que la feina que s'han fet allà al mercat és bona i m'agraden. I tant, de fet, van... t'havies assabentat, van rebre un reconeixement com a projecte artístic, per tant, també és un reconeixement per a vosaltres, no?, com a artistes, participants, en el fons, no? Sí, tant, sí. Sí, tant, sí. Sí, tant, sí. Sí, tant, sí. Sí, tant, sí. Sí, tant, sí. Sí, tant, sí. Sí, tant, sí. Sí, tant, sí. El projecte deís i van a begru, van a begru molt, perquè, bueno, són coses que està bé que faci. I... Aquestes gent en concret treballa molt... molt bé. T'aspecta molt els artistes, el tracte és intimidable i... bueno, segur, estan fent una setia d'exposicions que estan Bastant ben concebudes i amb artistes bastant interessants. Sí, i tant, de debat. Sí, sí, sí, sí. És una cosa que a Catalunya començem a fer cada cop algunes coses més, però que ens havíem adormit una mica, els últims quintos, vint anys, no ho sé. Sí, comparat amb Europa, potser, sobretot, amb la resta de països d'europeus. Sí, sí. Però, inclús, per exemple, comparat amb el País Vázquez. Manolo, per anar a que van, que ens queden uns tres minuts a preguntar-te la relació amb el Quim i la Laura. És a dir, la relació amb referència artística. Quan, per exemple, van demanar-te aquesta obra, no sé si la peça concretament es va crear pel Marcart, o ja existia, i va venir el Marcart, les dues peces. I, de quina manera va ser aquest lligam amb la Laura i el Quim per entrar a participar en aquest cicle d'exposicions? Bueno, ells em van trucar. Una artista coneguda que ells coneixen, perquè havien dit una experiència que havia fet jo a la Universitat de Barcelona. I el s'havia agradat, doncs vam venir a l'estudi, vam estar un dia plegats, i les fetes estaven fetes en escull, quan està dubtant en aquestes o una mena de caps a dos metres i mig. Verde, és com un escultor a peça a la pared. Si jo els hi vaig donar tota la llibertat, perquè em pensava que era la subvenció, doncs eren més interessants i s'havien millor de jo, a ser una col·lectiva adulta volient. I res, perfecte, jo et dic que el tracte va ser molt bo, ens vam entendre de seguida, i les peces es van escullar ells. Per tant, va ser una criva dels mateixos comissaris, de la Laura Beringudet i el Quim Déu. Sí, sí, sí, totalment. Sí, que jo crec que és interessant també deixar que altres persones treballin el que tu has fet. Perquè la gent està bé i és una forma de veure-ho diferent per tu, no? Doncs sí, també. Manolo, coneixem una mica més la teva obra. Sabem que aquest acte no vol ser una lletra acte, tot i que la veiem com a tal. Coneixem una mica també aquest procés de creació, que pot ser més caòtic del que sembla, perquè al final les obres són geomètricament perfectes, com quan a línies rectes no hi ha soroll que ho ha embruti. Per tant, a mi va bé conèixer-ho abans de visitar la peça. I de nou t'agraïm que deixis tenir i observar aquestes obres d'art aquí a Sant Just. I bé, t'agraïm la teva tasca, Manolo Vallesteros, artista d'aquest cicle de mons al Monotòpic. Moltes gràcies per atendre'ns i que vagi bé. A vosaltres. Bon dia. Vinga, adeu. Adeu. What's in the ruins of clay being annoying, singing in harmony, I bet she's pregnant. They're all her friends saying you're so unique. So when you're gonna tell her that we did that too, she thinks it's special. But it's all reuse. That was our place. I found it first. I made the jokes. You told her when she's with you. I knew you'd be.