Entrevista a Maria Quintana i Palmira Badell - 12/12/2022

El meu país és tan petit que quan el sol se'n va a dormir mai no està prou segur d'haver-lo vist. Ai, aire d'aquesta nit, quina sentida de rosa hi ha en l'aire gelat que es posa sobre el pols esfarait. Ai, aire d'aquesta nit, dins la teva covardia i en la gira del teu llit, home nefrat de cada dia, tremola el mot que el llavi no diria, hi ha una estrella que anuncia dins l'aire d'aquesta nit, una estrella, perquè l'escletxa que el cor veu i l'absoluta meravella de la velleja de la creu se'ls pot dir-la una estrella. Els pastors han sentit el sotrac de les ales brillant i fredes. L'estrella s'ha fet viva en el parrac ple de la palla de les gledes. Els pastors, galt de sorduda, no han estudiat ni han après, són iguals que una mata de ruda. No saben res de res. El meu país és tan petit que des de l'altre... Ha quedat rodoníssim, això. Les postes amacenes són les postes amacenes. Això en directe a un petit tas del que serà la vallada poètica. Organitzada pel Centre d'Estudis en Justencs, tenim com sempre Maria Quintana presidenta i també la Palmyra, que serà una de les lectores d'aquests poemes. Sí, com cada any. Les coses de Nadal, sí. Quan arriba a Nadal fem aquestes coses, clar que sí. M'agrada que heu fet aquesta petita lectura, que és el que veuran i escoltaran, les persones que a ells hi apropin en aquesta vallada. Sí, però els tindran un llibret, com aquest que portem avui aquí, que la gent no pot veure, però que cadascú dels que vinguin tindran aquell llibret amb el poema de Nadal d'en Josep Maria de Segarra, els dos primers cants. Tanta setmanes, Maria, parlant de la vallada poètica, veurem per fi aquesta trobada. Palmyra, quants anys fa que llegeixes? Podem anar a aquesta trobada? Des del primer que no sé quants anys fa. Fa molts, perquè anàvem pel carrer. Anàvem pel carrer. Anàvem pel carrer. Erem joves. Erem més joves. I vam detectar que la gent patia fred. Sí, i que no podíem llegir segons on, perquè no teníem llum. Clar, també. Jo vaig començar tocando la gralla. Vam començar acompanyant. I ens vam aprendre algunes peces de Nadal. I mira que la gent ha tingut paciència amb això de la gralla. Però acompanyàves poèmes, llavors, no? Sí, entre poema i poema tocava la gralla. Hi havia per musicada, no? O sigui, caminàvem, tocava la gralla. Sí, sí, sí. Però algun any ens havíem volgut i tot. I un any ens va anar a anar. El que passa... Sí, bé, però tu estàves enllà. Sota amb el paperet allà per llegir. I havies de buscar un reconeixement. Són el sacrifici que el feia Maria. Sí, però vam dir que ens feien grans, oi? Sí. Potser que si ho fem a un lloc arrasadadet. Que l'entorn... Vam anar a la plaça Maragall, al centre civit. Al Maragall vam començar allà a fer-ho a dintre. I tothom està més còmode. I calentó, no hi ha vent, no hi ha bruja. No, no, és diferent. I després ja vau passar a la Taneu. Sí, sí. Vam passar del Maragall a la Taneu. Per tant, quantes edicions creieu que hi ha hagut de ballar de poètica? Vull dir, per fer-s'hi un estimat? 20 anys, o més? Sí, o més. Ara hauríem de mirar-ho bé per celebrar els 25. Exacte. Això, escoltar si li diem a No Vicents que és el secretari ideal, ens ho dirà. És el secretari. És el secretari. El secretari. I què implica aquesta ballada poètica pel mira que tenim aquí? Quin sentiment respira en aquesta trobada, aquesta tarda de dijous? Mira, jo tot el que puc fer acompanyada m'hi sento bé, que també faig coses soles, perquè escriure o llegir ho has de fer sola. Però jo necessito fer aquestes festes... Compartir? Sí. Per tant, la gent que hi vagi se sentirà amb aquest caliu acompanyat. I, a més, amb cultura. Acostuma a ser una clientela fixa. Les persones que els agrada això... I que poden venir. I que poden venir, sí. Ho fem a les 6 de matada perquè la gent es pugui retirar. Pensa que tenim la Joana que ve fent sacrifici. Sí. La Joana Algarra. Sí. Amb el mateix sentiment nostre. Sí, i tant. I ha de fer un esforç perquè l'han d'acompanyar. Però ella ve. Sí, més té una veu preciosa. I tant, i tant. Té veu preciosa. Té veu preciosa. Per això dic que per nosaltres és un moment molt dolç, és un moment de trobada, de compartir, després fem les rastolines. Això m'agrada molt. És una paraula que estigués molt en el meu vocabulari. No, però és bonica. Només la fa servir perquè estàs festa. Clar, és que l'any no s'escau. No, no. Però també tinc sorpreses. Perquè també em diuen què és això. Les rastolines, oi? I llavors jo ho explico. Ah, encara fa més got, oi? A veure ho d'explicar. La cançó és el dia de Nadal. Hi hem de fer molt de gats ara. I la taula hi esperada. Quines rastolines seran? Com sempre, les can de ser. Fruitsets, pances i figues, nous llunybes... I els corrons. I caba. Això sí. I neules. És com una petita previa a tots els Nadals, oi? És per fer una mica un testet. Sí, és que mira, la tradició... És començar les festes. La tradició era sortint de missa del gall. Sí. Es anaven a visitar els passebres. I a cada casa et donaven rastolines. Ah, sí. Et donaven rastolines. Això ja s'ha deixat de fer. Sí, però les rastolines no. No, la visita de passebres. Sí, perquè ja no es fan. A veure, quan cantàvem l'Orfeo... anàvem a cantar la missa del gall. I després anàvem... A fer les rastolines? A fer les rastolines. L'any 62, que tu vies a saber on paraves, eh, encara? No hi havia ni projectes, segurament. L'any 62, l'any de la navada... Sí. Vam fer això. Vam sortir de missa del gall. Vam anar a fer les rastolines. I ja va començar a navegar. A navegar, navegar, navegar, navegar. I jo, com totes, vam sortir amb les nostres sabatetes de taló. Ah, mal. Atrapitjar la neu. Ostres. I així vam començar aquella navada. Que bonica, també. No hi era jo, però n'he sentit a parlar moltíssim. Sí, hi va haver coses bones i coses no tan bones, perquè hi va haver gent que potser no tenia les possibilitats d'estar ben abrigat, o d'estar en un lloc més recollit. Les possibilitats d'estar ben abrigats, com estem ara? No hi era. Perquè jo vaig sortir l'endemà a buscar el pa. I vaig començar a la plaça. Jo veia la plaça als estudis. Atrapitjar neu, no? Allà vaig començar i m'arribava fins a Sota Genoll. I jo anava amb catiusques. Catiusques, carai. Cosa més freda que et pots imaginar a l'hivern. Sí, sí. Però és el que tenia. És el que tenia. Sí, ja anava amb pantalons, això sí. No, no, no. I recordo que havia de venir a dir, anar a la família amb l'avi i no van poder venir, perquè l'avi no podien fer caminar per la neu. Era gran i, a més a més, és que estava impossible. Va caure en molta quantitat de neu? Sí, és que van fer. El meu oncle va venir amb la cassola i amb l'olla i es mandú. Ah, mira, una manera, una manera solucionada. Sí, però va ser un dinar molt trist. Va ser un dinar molt trist, perquè no es veu poder juntades, perquè havíem d'estar molt junts i la neu no ho va permetre, potser. El meu nòvio, que llavors era, feia la mili i no va poder anar el quartel. I amb aquella por i li van dir no se preocupé, perquè ja sabem com estan les calles. I el meu nòvio que venia d'agressa i de gràcia va anar fins als borots que és on t'hi havia els tres molinos. Una cosa que també li haurem d'explicar que és això dels borots. Sí, ha dit borot i m'he quedat igual. Era com un control de la gent que entrava i sortia de Barcelona més a camions de comerç. Ell va arribar amb un autobús fins allà. Però hi anaven sabatetes de senyor, de gràcia, de nen, de gràcia. Des d'allà va venir Peu fins al carrer Badó. El carrer Badó. I jo no hi era a casa. Jo estava a casa el Jose Manuel al carrer Bonavista, cantant Nadales, de la colla que estava cantant Nadales allà i van trucar per telèfon que havia arribat el Jose Maria. I jo, com bona persona que soc, ho sento molt, us haig de deixar perquè ha arribat el Jose Maria. I quan vaig entrar a casa, que havia entrat d'aim menjador, me'l trobo en el menjador amb una cadira, amb una pel·lengana calenta, amb els peus a dintre, per retornar-se. Però dic, era un noi de ciutat, que no li havies vist mai, ni una motxilla, ni una xiruques, i va fer això. I va dir-us, pobret, que m'ha acudit. Que et va venir per tu, eh? I l'endemà vam sortir passejar amb la mare i anàvem caminant per on podíem. I se li veu córrer, el carrer major tombada, de fer una tombarella. Ah, mira. I es va quedar amb les cames a l'aire. I la mare i jo rien com unes bledes, allà, i ell allà, que si ens apuguéssiu... Home, li faltava el trineu per baixar amb això que va ball, no? No, però... Velles les cames en si. Vols que el carrerador baixaven aquí, oi? Baixaven els quals? Amb esquís. O trineu, no? No, els trineus... Encara no hi havia massa mort, no? No, trineu els americans. O trineu qualsevol cosa sota el cul i vinga a lliscar. No, però no. Van baixar amb esquís, amb esquís. Aquí hi havia el cul que anava a esquiar. Avui anava a esquiar. I, a més, era en Horro Signol, que és una marca francesa molt bona, o era en Poy Puig, que era la marca d'aquí Sant Just, que els feien aquí Sant Just, que era molt bona. Mira si t'expliquen coses. No, home, adéu, estem aquí obrint moltes caixes de pendura. Coses, coses dantes. Dantes. Però va bé recordar-les, perquè hi ha molta gent que no les ha viscut. Ah, esclar. I abans que les han viscut, ho recorden. Exacte. A veure, fer-se gran, arribar a gran, té poques avantatges físiques. Però en té, també, d'avantatges. I són aquestes. Puc explicar coses que tu no has viscut. Exacte, i tant. Fas descobrir altres part d'aquesta història, en aquest cas, del poble. Que no en podrem viure d'altres, les del futur. Molt bé, ja les viuen en uns altres. Jo no vaig viure les teves de jove, per exemple. La transformació més gran que hi ha hagut, l'hem viscut nosaltres, als anys 60. Vull dir. I el que és el mòbil? De passar a casa que teníem la centraleta, a l'any 57, que anàvem en clavijes a passar el mòbil. O tot el que surt d'estris del mòbil. A casa meva teníem el número 105. I a casa, el 8. No, per ordre, entenc. Es anaven aturgant els noms. Sí, sí. I quan estàvem a Telefònic, el Pep i jo feien concurs. A veure qui se'n recordava de més números. Encara us en recordeu, Maria? Alguns? Sí, i tant. El de la Palmina sabies que era el 109? Sí. Era el Xipi. Ja l'hi va una mica. El 64. Sí, el 64. Ja l'hi va una mica el Xipi. El 3 era l'Ajuntament. Ah, no era el 1? No, era el Ristol. El 3 era l'Ajuntament. I el 4, el Sànson. La fàbrica. El 5 era el Pont Puig, el Bertumeu. Sí. El 6, ara no me'n recordo, però el 7 era el Pont Puig de Dalben, el 8 era ma casa. Però és que abans de tot això... Ja el 38 era... Abans de tot això que no hi havia ningú que tingués telèfon, només en tenien ells. Era com una centraleta a casa. Sí, a casa. Tu te'n venia a casa? Que hi venia ella o la seva mare, a fer-nos saber que havien escut una cosineta meva, per exemple. Era com el Trobador. És que no hi havien telèfonos, i abans la gent venia a casa nostra, el Carrevedor, doncs, amb una varia d'aigua, que es trucava el grau d'esplugues, venia l'Alça de la Perroquia, el senyor Rector, o qui fos, perquè no hi havia telèfon o la Perroquia. I era l'únic punt? M'hi vivim o pocs, per exemple, l'Ajuntament, el Ristol, així, però vull dir, una casa que digués puc trucar per telèfon-ho érem nosaltres. I nosaltres teníem uns impresos de telèfons telegrames, que quan ens trucaven de la centraleta, això ara abans de tenir uns ats a la centraleta, que la d'esplugues eren Sant Josep, i ens hem arribat un telegrama, perquè el senyor nosaltres l'apuntàvem, i l'anàvem a dir. I l'alduia, en persona, eh? Sí. I la gent et trucava a veure qui es havia mort, perquè sonaven les campanes, i perquè a la Perroquia trucava a Sant Boi per la funerària. Vull dir, tota una història que podries fer. Bé, tota una feina. Però molt divertida. Estaves el dia de tot, això sí. Sí, estaves dinant, trucava el telèfon, estava sopant, trucava el telèfon... Passaves el dia sonant, no? El sorollet del telèfon el tens ben integrat. A casa, els meus avis paterns també tenien la centraleta. I també... Ulesa. Ulesa de bones balls, que els meus pares eren d'Ulesa de bones balls, i encara hi tinc família. I allà, aquella casa també estava amb dinant i també sonant, o algú que s'esperava perquè havia demanat conferència. Conferència en Barcelona. Què vol dir, agafar-me hora per trucar? Nosaltres quan estàvem a la centraleta, per trucar a Madrid, trucavem a la centraleta de Barcelona, que té un home, però Pep se'n veu un recordar, i no me'n recordo. Trucavem allà dèiem, volem una conferència en Madrid, tal número, tal número. O tres quarts, o vint minuts. Llavors li diré a la persona, miri, fins d'aquí mitja hora, o tres quarts no llore això. Així anàvem, i per Barcelona, nosaltres apuntàvem el número, el marcavem nosaltres, des de la centraleta, i quan contestava posàvem el rellotge per veure els minuts. Clar, per calcular. Per corroborar amb el que deia la Maria que hem vist al canvi, el dijous dinàvem amb una immaculada, i aquell moment la va trucar el seu germà per felicitar-la des de... Estats Units. I l'altra, i la neboda... El canvi és brutal, eh? I la neboda des de Bèlgica. I segurament podem fer un vídeo d'aquests que sobres veuen per exigences. Sí, sí, sí. Altres modernitats. És clar, dius això, sembla impossible, que en aquell moment, quan tu ets joveneta i estàs allà, diuen i passarà això, i això dius. Vols dir? Vols dir que passarà això? A més, per a crer. No, no, a més, ara sabem. Vivir per haver. Exacte. Seria més aviat, seria més aviat. Hauríem anat així. Hem entrat parlant de les rastolines i d'aquesta ballada poètica. Si tenim els nois de futbol a fora... Per això hem d'anar deixant-li aquí l'espai. Doncs ho deixem aquí fins i tot, que ve que explicarem com ha anat. Exacte, però volia preguntar... Sí, a sala piquet de la Teneu a les 6 de la tarda el dijous, esteu tots convidats. Aquest dijous, 15 de desembre. Volia preguntar per què tots els butons de la Bet per acabar aquest espai. Per què hi vaig sentir per la tele amb un festival que va haver-hi Girona que va cantar el Manu Guís, l'Ena Gadel i el Miquinuñet i així. I em va... la vaig trobar preciosa. Per això recuperem aquesta cançó. Preciosa. Doncs marxem amb la Bet, amb aquests botons, tots els botons. Moltes gràcies per venir fins aquí i parlar una mica d'aquestes rastolines i acabar parlant dels telèfons, de l'època. Doncs sí. Sempre benvinguda. Això mateix, sempre benvinguda. Fins una abraçada. Fins una abraçada. Fins una abraçada. Fins una abraçada. Fins una abraçada. Fins una abraçada.