Entrevista a Eva Parey, fotògrafa - 16/1/2023

Mare Caramateix, el rellotge, el primer quart de 12, seguim en directe des de ràdio d'Esvern, i és el torn de parlar amb la fotògrafa encarregada de l'exposició, que a partir d'avui mateix podeu veure el centre cívic Sula d'Azsans, es tracta de fotografies sobre les jornadeles sirienes, refugiades a l'abai de l'AVE, que en parlarem amb ell, en parlem de fet ara mateix, perquè la saludem. Hola, bon dia, Eva. Hola, bon dia. Bon dia, gràcies per atendre'ns i dedicar-nos uns minutets abans de res, i volíem saber i conèixer una mica més el que hi ha al darrere d'aquestes fotografies que avui s'enjust les acollirà, i a partir de la set del vespre les persones del municipi les podran veure i visitar. Entenc que també comptarem amb la teva presència. Sí, i tant, i tant. Si podré explicar en què consisteix tota aquesta exposició. Perfecte. Però gràcies per convidar-me a participar en aquest programa. Doncs aquesta exposició que s'anomena Ameletsuriat, que vol dir jornadeles sirienes, però elles en realitat el que són són refugiades, són persones que amb les seves famílies van fugir en algun moment de la guerra, són procedents de les zones de l'EB, i tot i que l'EB està molt proper a la fundera en Turquia per qüestions lingüístiques, i també perquè tenien contactes per restablir-se a l'Ivan, doncs van exiliar-se molt a prop de la fundera en Síria. I llavors, elles no estaven treballant a Síria, eren els homes els que treballaven, però la situació de precarietat absoluta en qui viuen a l'Ivan, tot i que arriben uns ajuts per part de les Nacions Unides, perquè són reconegudes com a refugiades, no n'hi ha prou, llavors dones, nenes i nens es veuen abocades a treballar, però els homes els que poden treballen, aviam, a l'Ivan no reconeix les persones refugiades com a refugiats com a tal, són les Nacions Unides. Llavors, a l'Ivan el 6 d'agost va aplicar una política de fronteres obertes quan va començar la guerra el 2011, però els ja ha posat uns límits per tal que no s'estableixin de manera permanent. Aquests límits són que no poden treballar més enllà del sector primari i del sector servei, llavors els homes que poden, que no tenen seqüeles de la guerra, i treballen, el que deien serveis o primari, però les dones estan treballant únicament al camp. I són la recolecció, està a càrrec de les dones, nenes i nens, que és a l'esclaó d'indra de la jerarquia en aquest univers, microunivers, agrícola, a l'avei de la vaca on, bueno, doncs arriba treballant en les pitjors condicions, en tots els sentits, no només a nivells salàrials, sinó també que pateixen oracions. S'ha normalitzat, no? Doncs això, les agressions verbals, les físiques són més espuràdiques, la discriminació explícita, no? I una mica, aquest treball recull en 50 fotografies, com està estructurat tot aquest microunivers, aquest recull de l'avei de la vaca? Com ha estat Eva, que t'has aproximat a aquesta zona i has tingut contacte amb aquestes dones? D'on ha sortit aquest projecte? Bueno, la veritat que surti és de manera subversiva, perquè jo hi vaig anar a finals del 2018 a l'Ivan, interessada per les seves polítiques d'acollida, perquè en aquell moment Europa encara continuava amb el debat de les cuotes d'acollida, no sé si us en recordareu després de la crisi del Mediterrani, i a mi m'interessa molt com era que la població a l'Ivan s'havia multiplicat una manera bestial, o sigui, havia passat de 4 milions i mig a 6 milions, està acollint a un milió i encara continua, un milió i mig de persones personalitzades a Síria, és una bestialitat, a llavors a mi m'interessa molt això, quines polítiques estava aplicant, i vaig fer la primera visita a través de l'ONG Alcària, que jo hi anava a col·laborar amb ells, amb un projecte educacional, amb un assendament informal, i com et veia, sortassivament em vaig trobar gairebé 12 hores després de terra, en la situació de les jornaleres, i vaig tenir com un impuls per cada vegada entendre més, entendre més, aprofundir més, i després vam aconseguir una beca de l'Unió Europea per poder ser un reportatge en profunditat, i llavors vaig poder tornar a fer una estada amb una família refugiada, hi ha un parell de setmanes, i fruit d'aquest treball, bueno, a part de que vaig fer moltes publicacions amb renseitat, és aquesta exposició. Aquest projecte també, tenia una vessant social també per ajudar algunes famílies, cobrir algunes necessitats alimentàries d'unes 80 famílies, tinc a punt de per aquí? Sí, bueno, això també va ser una de les sorpreses, perquè hi havia un cop que vaig acabar aquesta primera fase de reportarismes, crítics i gràfic, em vaig endinsar perquè volia donar veu a les jornaleres, i llavors em vaig endinsar amb un documental que encara avui diria i continuo, i que espero que hagués pogut veure la llum. Doncs aquest material gràfic, vaig anar recopilant amb entrevistes i tal, doncs va tenir accés, un estudiant de màster de migracions a la Universitat Americana de Beirut, i ella molt trastocada va contactar amb mi, i llavors va menjar una campanya de crowdfunding al seu pare i sa suïssa per aconseguir donacions, o sigui per aconseguir finançament per donacions de menjar en l'assentament principal de les protagonistes, tant del reportatge, l'excusició com el documental, i sí, sí, sí, aquest ajut ha arribat durant un any a 70 famílies. Com has viscut Eva, diguéssim, tot aquest procés, també contactar i acompanyar aquestes dones i veure la seva realitat a través de la càmera, però no deixes de ser una persona que també està amb les seves emocions en aquest lloc, com pots explicar la teva experiència a través de la fotografia amb el contacte d'aquestes dones i la seva realitat? Aviam, o sigui, en primera, o sigui, la imatge que nosaltres tenim i rebem i la situació que viuen és que són víctimes, són víctimes del sistema. Són víctimes, primer, perquè hi ha una guerra que encara no acaba i no es preveu a fer, víctimes perquè no es tempranen les seves pròpies acicions, però el que per mi ha estat realment sorprenent, i he après moltíssim d'elles, és del seu procés de residencia, i al final jo les veig com unes dones portes, i almenys pel que m'han comunicat, persones que han llegit, els reportatges i vises posició, és com que la imatge que transmeto d'elles no és de víctimes, sinó de dones portes que estan superant aquesta situació. És a dir, una mica la visió ja no és tant de, diguéssim, d'aquesta possible apena, o aquesta possible basant més d'orguda, sinó que vols ensenyar també la part més forta d'elles, d'aquestes dones? Sí, sí, sí, bueno, ara és una paraula, no?, en parlem molt, però residencia s'ha practicat sempre, i això és un exemplar de residencia absolut, no?, bueno, potser per elles és que ho tenen molt clar, no?, entre estar a Síria patint els estraus de la guerra, en estar aquí treballant, doncs mira, preferir si estar aquí treballant, tot i que les condicions no són bones, doncs mira, almenys, oi, tinc uns ingressos per baixos que siguin, doncs són un ajunt, no? I amb quines experiències Eva et quedes d'aquestes dones amb les que t'has anat creuant, a través d'aquesta òptica de la càmera que has anat captant aquests moments? Tenim un parell de fotografies que ha acompanyat la notícia que trobaran les nostres lluyents a ràdio d'Esvern, però amb quines experiències t'has pogut quedar autes impregnat després d'estar en aquests indrets? Doncs mira, moltíssimes experiències, o sigui, entenc que la pregunta és d'experiències personals, no? Sí, exacte, més aviat, sí. Ah, és que són moltes, perquè primer de tot he fet estada en diverses setmanes amb una família d'origen siria que ha estat absolutament hospitalària. He compartit moltes hores amb les jornaleres del camp, veient el que viuen i la duresa de la seva feina, i el que es deia, la seva fortalesa també, no? Jo crec que he crescut com a persona, no? Té en cap dubte, no? En definitiva t'ha calat, no? Podríem dir, perquè... Sí, clar, més bueno, hi ha un vincle també, no?, amb aquesta família i d'altres assentaments, no?, que t'hi vincules inevitablement per a afinitats, no? I llavors, bueno, el que aprens és això, no?, si cultura és que estan a l'altra banda del Mediterrani, però és un cotxe a l'altra banda del Mediterrani, que tenim tantes coses en comú, o sigui, aparentment són molt diferents, però en realitat tenim moltíssimes coses en comú, no?, i això per mi ha estat una experiència molt entretidora. En aquestes 50 fotografies que comentaves, que veurem aquest, podríem dir, univers peculiar en aquesta situació, quines, podríem dir, quines imatges són les que has arribat a escollir de totes les que deus haver realitzat per acabar tenint aquesta mostra de 50? Sí, no ho sé, em pots contar que a Camile és de fotografies o no? No, no és fàcil fer la reducció des de tot el material fotogràfic, perquè ara, a partir d'aquí, em vaig dir, espera moltíssimes fotografies, però al mundo, diguem-ne, candidat per optar a estar en l'exposició, doncs potser eren 200 fotos, no?, o sigui, que... i llavors, a partir d'aquí, es construï un relat amb aquest 25% del material, i bueno, almenys, no?, el neguit aquest de poder mostrar l'alta material que també és interessant, i doncs mira, d'alguna vegada he hagut de fer alguna projecció enxarrada, i llavors posa, ja, ja, projecte d'altres fotografies que no hi són en el conjunt. També és veritat que aquestes posicions estan molt focalitzades a la situació de la jornalera, o sigui, la situació del Líben, que, diguem-ne, és transversal, o sigui, es parla de com afecten les polítiques del Líben cap a aquest grup social, a aquest col·lectiu, però no del Líben, o sigui, el Líben ara mateix està en una situació complicadíssima, està al punt del col·lapse, a punt d'entrar en una guerra civil, però a tot això no s'aborden les posicions, o sigui, directament es concentra, com deia, amb aquest microunivers, i el que a mi em sembla interessant, curiós, i que cal apuntar, és molt important entendre, o sigui, la feina que fa en aquestes zones, no de aquesta punyitat, sinó al llarg de tota la veït de la vacà, que és una regió que és darrera amb silla, o sigui, la veït de la vacà és la regió agrícola del Líben, on es conreia, doncs tot, no? Verdures, hortalistes i tal, doncs la madobra són persones refugiades de silla, són dones, nenes i nens, i el que menja la població libanesa és el fruit de la feina d'aquestes dones, no és que trobo que és molt paradoxal, és molt... que al final és el mateix que passa aquí, o sigui, si ens posem a parlar de la pallacia, no? És que no pensem d'on prové el que mengem, ni en quines condicions, ni quina vida porta, ni quines dificultats tenen les persones que hi ha en el darrere. Em consta també, Eva, que aquesta exposició havia de veure aquí a Sant Just, el 2020, a l'abril, en concret, aquí a Can Gina, està prou, d'agut, òbviament, a la crisi de la Covid-19 i també la pandèmia, doncs es va haver de cancel·lar, i ha estat ara, dos anys, gairebé tres, més tard, perquè estem ja el 2023, que es podrà veure com ha estat aquest contacte, també, amb l'Ajuntament de Sant Just, és a dir, en quin moment s'ha decidit o no sé si t'han trobat a tu o tu els has trobat amb ells per portar aquesta exposició aquí a Sant Just? Bueno, me n'alegro que et reguis, perquè és que és una història molt curiosa, també. Doncs, aviam, aquesta exposició l'ha mogut a les posicions d'enmoviment, ha sentit molt era, mal, i ell és qui va tractar tot el tema a Sant Just, i, efectivament, com deies, doncs, s'havia de fer aquestes posicions, si no m'equivoco, al mes d'abril del 2020, però, en aquell moment, l'exposició va quedar confinada a Igualada. Les posicions, com a tal, primer es celebra Santa Coloma de Gramanet, que va produir l'exposició, després, tot seguit, se'n va al festival d'Igualada, al festival de fotografia d'Igualada, al Feinart, Igualada, i, llavors, no sé si us en recordeu, que va haver-hi un confinament total a Igualada, i no es podia ni entrar ni sortir, després ja va passar en altres regions, però en aquell moment, en un moment zero, ja es va aplicar a Igualada, i llavors les posicions queden retingudes allà fins que sobren les fronteres a Igualada, al mes de maig. I no es podia fer de cap de les maneres, ni per totes les polítiques de restriccions per la Covid, de proteccions i tal, i perquè les fotos es van quedar ja retingudes. Doncs sí, mira, al final, al llarg de tot aquest temps, a mi l'adsoriat s'està posant aquí, al centre de la ciutat Sants, que està molt bé, i bé, que aprofitro per convidar tothom que si vulgui apropar aquesta tarda, i així puc explicar una miqueta més en detall. I tant, i tant, i tant. Tindrem l'oportunitat de comptar amb tu, Eva, que serà de ben segon un plaer. I tu podràs fer, imagina't una mica de, no sé si, ruta o de seguiment a través d'aquestes fotografies, per explicar també els casos o les persones que hi surten retratades, perquè l'experiència la saps tu, perquè has estat allà. Imagino que serà una mica un complet, aquesta inauguració. Sí, aquesta és la idea, fer una visita guiada al voltant de totes les fotografies, i explicar més detalls que en aquest espai, doncs, bueno, sempre vulguis o no. I a través de les fotografies hi pot sumar moltes més dades. Tot i que comentar a tothom que ens estigui escoltant, que perquè animar-los, perquè hi vagin, si no poden ser aquesta tarda en qualsevol altre moment, perquè les fotografies estan acompanyades, són els teus de foto explicatius, que hi proporcionen tant dades com el que està passant a la fotografia, com al final, diguem-ne, en tot el recorregut, s'explica des de les diferents perspectives, que és el que està passant en el recor de la veïda de la vaca. Per tant, que tot i que no hi siguis, estic entenent, tot i que no hi siguis, que aquestes persones que visitin l'exposició fora d'avui, del dia d'inauració, trobaran igualment tota aquesta informació que, de ben segur, acaba la pena detenir-se, cada fotografia, per empapar-se de tot el que hi ha al darrere, que no es veu o no ho podem deduir. Sí, sí, efectivament aquesta informació està per... perquè es pugui entendre, no interpretar més enllà del que es mostra a la imatge, no? I Eva, per anar acabant, quina és la voluntat, diguéssim, ja potser personal o professional teva, a l'hora d'ensenyar, mostrar, presentar i parlar sobre aquestes dones i aquestes feines? Doncs mira, la primera i bàsicament diria que és aquesta, és treure la llum, la situació que viu en aquesta refugiada, la Jumalera Siriana, treure la llum, la seva situació, perquè està molt invisibilitzada. I el primer lloc on està invisibilitzada és a l'Ivan, el que us deia, que sent parlant de tot un país que està menjant, vertures i hortelistes recol·lectades per un grup de persones que ni tal sol la reconeixen com a refugiades, sinó que la reconeixen com a madobra i no hi pensa. Llavors, l'Ivan ja sé, té molts problemes i ningú pot pensar, sobretot és molt centralista i és com... Si tu també ho veu, el que passa veïdut, i el que passa quan més lluny de la capital, doncs menys disciple és el que passa. Llavors ja s'estan, a tu, quan la frontera ens guia, i no se sap en quines condicions s'estan, i tot i que el Ministeri d'Ofer Social i de treball va arribar una corta amb la Unió de Pagesos al 2017, perquè amb els nens i les nenes no hi haguessin explotació laboral, doncs és que no s'aplica res. La frontera és un territori sense llei, llavors, bueno, és resumint que sí, que la idea és visibilitzar la situació d'aquestes dones, i també que ens ajudi a reflexionar, perquè podem ser inferència, podem estrapular la seva situació en quina mesura, doncs, quines injustices també es poden cometre en la nostra societat, que n'hi ha moltes i, clar, sobretot, està dividida cap al món de l'agricultura. I també aquí tenim persones que recol·lecten i tenim el sagrià, que és la nostra, tenim... hi ha Auelva, Egido, diferents regions de l'estat espanyol, on hi ha també injustícies i abusos, i, bueno, o sigui, també és una mica persona, perquè reflexionem i pensem en què podem millorar nosaltres, com a éssers humans. Doncs, Auelva, ens veiem, ens enplaçem aquesta tarda, el vespre de la set de la tarda, al centre cívics olatsans per inaugurar, xerrar amb tu, conèixer també, i escoltar el que explicaràs d'aquestes 50 fotografies. Recordar-te bé que, si volen més informació sobre el projecte, el trobaran, doncs, tant a la notícia, radiodesben.com, com al web, evaparei.com, que també s'explica una mica i en alguns allassos també, d'aquesta exposició que s'ha anat movent, fins que la Covid ho va aturar, i ara s'ha repress. I recordar també que l'exposició estarà disponible fins al 25 de febrer, serà en aquesta sala, que duu el nom un grapat d'Estels, al centre cívics olatsans, i que es podrà visitar de 9 a 1 del matí, i a les tardes de 4 a 7 del vespre, de 9 a 1 del migdia, volia dir. Eva, moltes gràcies per atendre'ns. Un plaer també tenir-te aquí, poder parlar encara que sigui uns minuts, sobre aquesta feina, aquesta tasca de la teva, com d'aquestes dones, les dues a valorar, i fins aquesta tarda, vespre, gràcies per portar també l'exposició fins aquí, fins a Sant Just. Moltes gràcies a vosaltres, vinga. Que vagi molt bé, bon dia. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies.