Ara, passen 10 minuts de les 11, parlem de les seues que han estrenat el llibre i tu, què feies a min, los 164? Un llibre que l'entitat s'enjustem, que va presentar durant el sopar de motxilla el 19 de setembre, i ara en volem parlar amb en Jordi Gironès i en Francesc Blasco, que són els coordinadors d'aquest llibre i els recopiladors de les històries que hi podem trobar. Tenim avui aquí el Xoste de la Fusta. Bon dia a tots dos. Bon dia, eh? Bon dia. Per parlar una mica d'aquest llibre que té un títol bastant provocador, m'agrada aquest títol, perquè et fa venir ganes de descobrir més. Com va anar, tot plegat, com va sortir la idea de fer aquest llibre? Bé, en principi, el llibre, la Gènesi del Llibre, ve donada de la commemoració dels 50 anys de la repressa de les seues. És a dir, l'any 1964, el senyor Fulgens i Banyos va reiniciar, va omplir-te amb alguna altra ocasió, va reiniciar a les seues, amb una colla de xicots joves, i aquests xicots joves, alguns d'ells, s'han continuat pertanyent a les seues i vam decidir reunir-nos per commemorar aquests 50 anys. Ens vam retrobar l'any passat, ens vam retrobar, i entre diverses activitats petitetes que vam fer per commemorar i passant-nos-ho bé, algú va proposar de per què no feia mon llibre. I la Gènesi del Llibre ve d'aquí, ve d'aquest grup, va decidir fer això, i aleshores el que es va buscar és que hi hagués algú que s'encarregués de tirar endavant aquesta iniciativa. I aquest algú són els que estem aquí endavant. Més, més, sobre nosaltres, més, en Daniel Cardona, en Toni Malaret, Francesc Fàbriques i en Lluís Aiguader. Donidor. Sí. Per tant, hi havia feina, no? Sí, hi havia molta feina, i aleshores el que passa és clar, i ara quan he dit que els dos potser m'he passat en aquest sentit, ho veiem dels altres, que va ser que al final la recopilació la van fer nosaltres dos perquè tots no podien ser-hi, i la cosa d'aquestes o fa un parell de persones, o dues o tres, com a màxim, però l'altre era un consell assessor, com una mena de taula de redacció, que també van dir la seva a l'home de fer el llibre. Per tant, què hi trobem? Què s'explica en aquest llibre? Què és el que algú que digui va, doncs, menimo allegir-lo, què hi trobarà? Però, com deia el Jordi, el motiu inicial és per què no recopilem, doncs, batalletes. I aquest és, diguem-ho, la idea inicial, que després hi va afegir, i per què no hi afegim, les batalletes, o la història particular d'aquestes persones, que a l'any 64 no eren les seves, però que mimo posteriorment, i que, d'alguna manera, podien donar una pinzallada més de color a tota aquella generació que va iniciar l'abontanya. Aleshores, el que trobem al llibre, és que el llibre és el llibre de l'esquena, en real d'aquesta idea inicial de les batalletes, com he dit, i de l'història de la daltre gent que s'havia incorporat posteriorment, doncs el llibre es va dir a dir, amb anècdotes i entrevistes. Val. El més important, a part del que és aquesta estructura, doncs, amb aquestes dues coses, hi ha el propi disseny del llibre. És a dir, a les seves no havia fet cap llibre en color, es va voler fer, doncs, introduir el color, es va voler introduir un format, diguem, més llegible, que agrada pels ulls, i, també, dintre d'aquest disseny, va entrar el fet de que passés a ser un format digital en comptes d'Offset, el qual permetia una més lleugeresa, si s'havien de fer més còpies o menys còpies. Perquè heu fet, també, diferencial d'aquell llibre, que, per primera vegada, qui l'ha volgut l'ha hagut de pagar. No el 100%, però ha hagut de pagar una part. És a dir, és com un paper view, és una alternativa al micromassanatge, que, en aquest cas, els propis macenes són els d'interessants de la llibre. I si algú el vol, llavors, ara el pot demanar a Icim Primer? Sí, de fet, ara nosaltres hem fet una quantitat que fos, diguem, una suportable per les seves, per l'economia de les seves, per tant, no en vulgui fer molts llibres, com altres casos, en els quals han fet 400, 500, i llavors te'n queden 200 en magatzem, a dir, no, en aquesta vegada ha de ser tal com deia, en francès, sota petició. Però s'han fet una mica més d'aquest, per si de cas, algú, dius, ostres, a mi m'interessa. I en aquests moments queden un remenent, que, si no recordo, en aquest moment són set llibres. I hi ha set llibres que dius molt poc, és clar. És clar, és que aquell llibre, una de les aspectes que vam valorar des del principi, és que anava més destinat a les persones d'aquell temps, les persones que les interessen, que no pas al gran públic. Però pot donar-se el fet que, quan un el llegegi, que hi ha alguna cosa més, que no les històries de les bateries, de les entrevistes, que hi ha un component social d'un moment determinat que també té el seu interès. I per això pot ser que ara ens associessin algú que digui, jo em vull un, si em vull un, mentre en quedin faran. I, si s'acaben, tenim previst de poder fer una petita redició, sempre que n'hi hagi insuficients. Perfecte, doncs quedarien a aquest set, però potser, fins i tot se'n podria fer algun altre. Sí, fes falta, sí. El que podria donar és el fet de que les seves... El 2009 va celebrar el 75 aniversari, i aleshores va fer un llibre de la història. I allò és la història de les seves lletres majúscules. El que hem fet ara amb aquell llibre és una història petita, la història d'individual, no? Però no deixa de ser història, no? Un altre, com demanaves tu que hi trobem el llibre, el tema de les fotos és important. No hem volgut repetir cap foto exceptual a la portada, perquè era una foto molt amb la màtica que sí que està repetida. Sí, quina foto és? La foto de la portada és una foto que ens sembla que és de l'Abrexa de Rolando, no? Sí, està sota l'Abrexa, al costat del refugi de Saradets. Aquesta foto ja va sortir al llibre del 75 anys, però tot a les de més, tot a les de dins, són inèdites. I hi ha moltes fotos històriques de refugis i d'indrets, fins i tot del meu menú. Aquests quatre anys que surten a la foto, entenc que són vosaltres? Sí, sí, sí, sí. No, i tant, i tant. I d'aquell temps? Lluís Vullí, Crescent Fàbregas, Joan Urpinet, Gaspar Oriols, Toni Simó i Fadaric Planes, són els de la portada. Bastant conegut, també, no? Sí, sí. Si volia fer una altra cosa, que és... És a dir, nosaltres en fi d'això, com deia el Jordi, és una cosa que en principi pot semblar molt personal, que pot interessar només d'aquests 33 socis que van participar en la refundació de l'Àsia, i els altres, de les entrevistes, que són una vintena de persones, o 21 persones. Però jo penso que això és una manera de recollir la història, ni que sigui història petita, amb lletes petites, però jo volia proposar que això és un model exportable, que gent d'altres entitats, d'altres institucions, pot fer coses semblants. La gent no sé que... És a dir, semblant-me en el que havíem fet les seves, s'ha fet amb el cor, el pom de flor, s'ha fet amb el futbol, el fútbol de... o el fútbol, o el hockey, o el bàsquet. Allà, ja, com havíem fet nosaltres, el 2009, la història grossa, però hi ha tota la vivència personal de les persones, això no queda reflectida enlloc, i qualsevol grup de persones pot repetir un model com aquest, i jo penso que val la pena, perquè si no, hi ha una part de la història que es perd. I les hores, què passa? Que d'entitats com els instituts, jo he de recopilar aquestes històries personals, entrevistant persones que potser ja no estan en la memòria plenament, i les hores, si, com nosaltres, que estem entre 60 i 70, encara la majoria estem bé. D'er memòria és un moment per recopilar-ho i deixar-ho constant. Aniriau per tant a la gent que tenim, eh? Sí, absolutament, sí. Jo també m'agradaria fer una cosa, que no ens la deixéssim, que aquest llibre ha estat dissenyat per Lluís Aiguader. Lluís Aiguader és un soci de les seves, i té una empresa, diguem-ne, que es dedica a publicacions, és una empresa digital, a disseny, i tot això, i es va oferir a fer-nos aquest disseny, novatós, guapo, trencador d'alguna manera, i jo el voldria fer esment, perquè aquesta persona va la pena fer-li un reconeixement. I tant. Alguna anècdota, que per aquí hi ha llibre, que valgui la pena destacar, per exemple, a veure que les ha anat recopilant totes? Les voles de neu, les voles de cas... No, no, si hi ha de molts singulars, és a dir, però pot semblar singular, que hem dedicat-ho a un capítol, perquè les 90 anècdotes que tenen al llibre, les hem clasificat amb 18 classes, perquè la gent pugui anar a un tema concret, que es diu campaments i travessa, però hi ha un que es diu missa, i potser un lector d'avui troba un capítol que diu missa, el pot sorprendre. Però la veritat és que, a les hores, el fet d'anar a missa, moltes vegades era una obligació, i a part del que sovint s'havia de recórrer, per exemple, les perroquies, perquè et deixessin dormir. Això potser seria una cosa similar. Una altra cosa similar és que moltes anècdotes estan repetides, però això també té un interès, per diferents persones. I que ho veuen diferent, que és curiós, perquè tenen un record que no és ben bé el mateix. Això vol dir que la història és diferent segons alguna vista. Exacte, es veu molt clar amb algunes coses que expliquen la batalleta i dius, aquest tio no explica el mateix que l'altre, si al fons de la qüestió, però no els detalls, els detalls són diferents. Amb quin cas passa això, per exemple? El de les vaques. Sí, hi ha un anècdote del campament general de Catalunya de vidre, que va ploure molt de la nit. Ningú anava amb tendes propiades i les hores. Uns quants van sortir del matí, ja van marxar i van fer un passeig, i amb aquest passeig van ser perseguits per unes vaques, que van córrer arredir aquests mitjans excursionistes, companys, que van fer aquesta volta. I les hores, això ho expliquen diferents. Dient que el senyor Baños era el que anava primer, tot i que era el més gran, que la culpa de tot això la va tenir un gos que se'l va enganxar. Sí, aquesta és un anècdote que està repetida, una altra d'anècdotes, la de les Vols de Déu que del Jordi, que és un campament amb aranxes. I les hores, fins i tot, clar, amb aquest concretament, aquestes són un anècdotes de les Vols de Déu, que és curiós de les que un l'explica com si fos un somni. I està literàriament tot el que està molt bé. M'agradaria tornar-ho a viure. Perquè això de les Vols de Déu és com si volgués somni, no? I un altre ho explica en termes més reals, van posant-se a fer les voles i... I les hores, aquí, jo penso que l'especte literari, amb alguns que expliquen les anècdotes, i és, no? I posen... No sé com dir-ho. Posen el fil impersonal, no? No és una mera descripció de fets. I la gent que l'ha pogut llegir, ara ja fa un mes que es va presentar el dinar de setembre, què us ha dit la gent? D'entrada sorprenent, perquè la gent li agrada més del que s'imaginava. És a dir, estem trobant... Home, fa molt bona pinta, no? El feedback que estem rebent, precisament, és a dir... Ostres, això és més guapo el que em pensava. Ui, vaig començar a llegir, i no me'n vaig poder desempellegar fins al final. Però vaig començar a llegir a anar a totes les anècdotes, i me les anava llançant, perquè era divertit. M'agrada estar molt bé. El que vaig fer a llegir una cosa, que és que algú que m'he trobat a posterioritat de... de... de casa i... l'haguem tret, és que m'ha dit... Diu que quan ho he llegit, sembla que no ha acorrit moltes altres anècdotes, que podria haver escrit. Home, arribes tard. Es podria fer una segona part, o com de cap? Jo també voldria dir... que precisament va costar molt... a arrancar la gent a escriure, eh? Perquè alguns ho van fer d'una manera fàcil i tal. Però hi havia una sèrie de persones que no ets creiem que podrien haver explicat més anècdotes, i no ho vam aconseguir. No enfrontar-se el coll en blanc, després... Li feia mandra, sí, sí, sí. La cosa més sintomàtica d'aquest fet és que tenim, com t'he dit, tenim 90 entrevistes, 90 anècdotes, perdó, 90 anècdotes, i les persones que han aportat anècdotes no arriben a la vintena. Vull dir que n'hi ha uns que no n'han fet cap, perquè no se'n visen cor o perquè no recordaven res, però altres han fet més d'una dutzena, no? Clar, clar. La part que també va la pena destacar molt és les entrevistes. Les entrevistes tenen un format diferent, l'entrevista i és una entrevista. Per tant, ells, ja se'n van carregades, ell va fer l'entrevista persona a persona, i llavors amb això s'aprofunditza més. És a dir, l'anècdote és una cosa divertida, és un divertiment, està molt bé, però l'altra és més que divertiment. Es va més enllà, no? Es va més enllà perquè se li pregunta a la persona, s'estira de la llengua, que explica una mica, i llavors és molt més ric des d'aquest punt de vista. L'altre ja ha dit que és un divertiment, però l'entrevista jo la veu molt en aquest sentit. Ells, si tenen dones de com es vivien aquells moments, quina relació hi havia amb la muntanya, i és curiós. Clar, perquè em va ser més de 50 anys. I tant. I aquí s'entrevisten? S'entrevisten alguns coneguts, d'aquí s'enjust, i altres que no. La referència, diguem, per seleccionar els entrevistats, va ser que fossin contemporanis nostres. Clar, no podíem entrevistar una persona que tingués 30 anys o 40 anys. Ara havíem d'entrevistar persones que haguessin esgot, doncs els 40 i pico, 50, molt pocs, ens sembla que acabem els 52. És a dir, la idea, com et deia al principi, era... Doncs 64, eh? Exacte, perquè els 64 ja ja estiguéssim, o fossin escoltes, o naixin a la muntanya, o visquessin a la muntanya, perquè també és algun dels casos que hem entrevistat. I, aleshores, com deia el Jordi, jo penso que dona un contrast, dir, tots els que vivim aquí s'enjust, teníem un entorn semblant. Aleshores, clar, si ara tenim una persona que és de la seva, i va néixer, doncs, sort de rasos de paguera, o un altre que va néixer, estúries... Clar, va tenir una infància molt diferent. Aleshores, jo penso que està bé veure com ha anat a parar, doncs, a una mateixa entitat, com és la seva, gent que ve de diferents entorns. Realment molt diferents. És curiós, perquè casco, o, com deia el Jordi, l'aproximació a la muntanya l'ha viscut diferent. És enriquidós, enriquidós. Veure com avui tots podem anar a excursió junts. Un diumenge, però que fa 50 anys amb pors oposats, diguem, de la geografia. Doncs tot això apareix en aquest llibre, aquest, i tu, que feies en 1964, un lliure que queden pocs exemplars. Per tant, qui vulgui, què ha de fer, si algú ens ho entengui per aconseguir-lo? Demigrir-se les seves, es pot fer anar-hi els dimarts, que tenim el local obert de 7 a 9 del vespre, tots els dimarts, o també pel correu latroní, que es pot trobar des del web de les seves. Perfecte, doncs és la manera de aconseguir aquest llibre, com diguem, aquesta recopilació d'anècdotes, entrevistes i testimonis diferents sobre aquesta activitat excursionista, aquí s'han just. N'hem volgut parlar amb en Jordi Gironès i en Francesc Blasco, que han coordinat tot aquest llibre. Moltes gràcies. Gràcies. Que vagi molt bé, i fins aviat, bon dia. Moltes gràcies. 100% música relaxant. Cada dia, de dilluns a divendres i de 4 a 5 de la tarda. La penya del Morro és un programa de ràdio que fan una vintena de col·laboradors cada tarda de 5 a 7 parlant de les coses que passen a Sant Just. La seva història o el que passa a l'exterradi, també parlem de televisió, esports, van desconegats o fins i tot notícies positives. Cada setmana connecteu amb el que és el de Joves de Sant Just. I parlem del que no hem de fer a l'antigenda del programa. També tenim les tecnologies, videojocs, llibres... Torna el millor programa d'esports de Sant Just d'Esvern. Us oferim tota l'actualitat esportiva Sant Justenca i, per suposat, les millors entrevistes locals. Torna el jugant a casa que de dilluns a partir de dos quarts d'avui i fins a les 8 del vespre. En Marc Romero i Adrià Vilà, aquí, a ràdio d'Esvern. No te'l perdis. Amigues, amics, ràdio d'Esvern us ofereix el programa a l'audició en nous continguts i en més temps. Totes aquelles persones que sou amants del món de la sardana, com la música de coble o també les danses tradicionals, el podrem escoltar als dilluns d'avui, de nou del vespre o als dissabtes a les 9 del matí. Us esperem. Vine al Besari Peràzia de Sant Just d'Esvern. Al Besari Peràzia trobaràs productes de la millor qualitat, el millor preu, roba i complements, perfumaria i cosmètics, productes per a la llar i moltes coses més. Vine i troba el que estàs buscant. Estem a la cantonada del carrer La Forja, amb la carretera reial de Sant Just d'Esvern, just al costat del restaurant Nou Món. Basar i Peràzia. 1 minut i 2 quarts de 12. És hora de fer tertúlia. Com cada dillun saludem la Palmyra Badell, la Carme Amador i en Josep Coderg, molt bon dia a tots 3. Què tal? Ja estàs? Ai, que bo. Ja us veia Iona fent la llargament de la presentació, però no, no hi era. Bon dia. És com estava dient que el dissabte que ve se'n va a Madrid convidada. Ah, sí? Convidada per a algú especial? És important. No ho vols dir? No. Ja t'ho direm. Et perdràs les festes de tardor, doncs, Carme? Ho sento, però clar. En fi, comencem, com sempre, amb aquesta article que ha escrit en Josep Coderg, que avui en forma de diatari. Ah, jo em diria. Què és això? 9 d'octubre, circuit de fórmula 1 a Rússia. Carlos Sáenz té un greu accident amb el seu monoplasa. Tots els que el veuen queden esfreïts. El conductor és materialment engorit per la ferramenta del vehicle destrossat. Resulta difícil arribar a ell. És precis anar traient en gran cura tot el material que cobreix el conductor, fins poder deixar el seu cos adescobert i, amb igual mirament, situar-lo en una camilla. Un helicòpter s'encarregarà de trasladar-lo a l'hospital. Amb gran sorpresa, els metges que tenen de Carlos Sáenz comproven que no té res.