En punt un quart de 12, aquesta hora parlem del novembre literari perquè aquesta setmana continuen els actes que es fan a Sant Just vinculats amb el Món de les Lletres. Demà dimarts es farà una tertúlia amb l'escriptora Care Santos amb el seu llibre Desig de xocolata i ara la tenim amb l'altre cantó del telèfon. Molt bon dia, Care. Hola, bon dia. Per parlar una mica de tot plegat del que es farà demà, perquè més a més és una tertúlia en principi amb l'actors del mateix llibre, que suposo que això sempre té un punt afegit, no? Sí, això és fantàstic. Jo sempre que em proposen de fer un club de lectura, de seguida dic que sí, de vegades després penso, ui, on he d'anar, perquè de vegades dic que sí són lluny, no? Però m'agraden tant que dic que sí, abans de saber ni on són. Però és que és un luxe. La veritat és que per qualsevol persona que ha escriguit tenir aquesta possibilitat de compartir amb gent que t'has conegut, que t'ha llegit, que s'ha submergit en el teu llibre, tenir la possibilitat de parlar-ne, doncs imagineu, d'una cosa que fa uns mesos només era tindre el meu cap, és un regal. I a mi m'agrada aprofitar-lo i em veu deixo molt. Et descolocen de vegades també algunes de les coses que surten, que et preguntin els mateixos lectors? Mira, fa gràcia, perquè clar, m'he fet molts de clubs de lectura i sembla que totes les coses ja són dites i preguntades, però no és veritat, sempre hi ha gent que et surten molts i lectures diferents, no? Aquesta és la gràcia de la literatura, que un llibre no és el que t'oscriu, sinó el que l'altre s'imagina i es fa. El llibre és dels lectors i els lectors t'ho demostren a cada moment i realment sempre hi ha sorpreses, encara que és veritat que sempre hi ha una part que acabes explicant més o menys el mateix, però també és veritat que sempre hi ha preguntes fantàstiques que et descolocen. L'altre dia vaig anar a un club de lectura amb les relacions públiques, i em deia que el que em deia és que aquestes gent fan millors preguntes que els periodistes, i és un comentari curiós, perquè realment ella va quedar sobtada del nivell de la profunditat de les preguntes i sí, sí, li vaig haver de donar la raó amb molt respecte als periodistes. Clar, és molt diferent, perquè un lector que va a un club de lectura s'ha submergit molt i el ritme que marca la feina dels professionals de la informació de vegades no permet aquest profundiment, i realment el contrast és molt notable, sí. De fet, ja fa un any i mig més o menys que s'ha publicat la novel·la. Estàs contenta de la rebu de Carrebut per part del públic i també de la crítica? Clar, moltíssim, moltíssim. Ha sigut un regal aquest llibre. La crítica de seguida va aplaudir-lo, que això sempre fa goig, però, mira, ho diré baixet, ara que no en sent ningú, no? Fa goig, però el goig, de debò, és que li agradi a la gent que n'és la receptora als lectors, que són aquells que m'acompanyen des de sempre, que en molts casos m'acompanyen des de fa molts anys, que m'emociona quan m'ho diuen i que ells els agradi i continuïn recomanant-la i continuïn trobant motius per llegir-la. Això és fantàstic. I després hi ha un altre motiu de goig que aquest encara és més sorprenent, però que ha passat també, que són els lectors dels països. Aquesta novel·la ha tingut i continua tinguent... Mira, aquesta setmana s'ha publicat Alemanya, per exemple, i continua tinguent reduccions internacionals, i ja he pogut també celebrar clubs de lectura amb lectors internacionals, i clar, és fantàstic veure com una cosa que tu has escrit, que parla de la teva ciutat i del món que tu coneixes, però t'agrada gent que viu un món tan diferent del teu. Exacte, traspassant una mica aquesta línia, suposo que també és un altre dels orgulls, pels escriptors. És fantàstic, és estrany, perquè tu mai saps per què pot agradar o... Vaja, que almenys a mi sempre em deixo una mica meravellada, que una cosa que jo he escrit aquí a la meva taula, pensant en la meva... La Pema parla història i la meva parla del llegat, de allò que sóc, doncs pugui agradar de cop amb l'actor a Suecia o a Noruega o a Anglaterra, no? Però sí, quan passa, també n'has de gaudir, com totes les coses bones de la vida. Tu diràs a Alemanya presentar-la o fer alguna xerrada o en principi... És trobable, sí, és trobable. Alemanya és un país molt l'actor i organitza molta efectivitat a l'entorn del llibre i depèn una mica de la collida sempre, però jo crec que sí que hi ha possibilitats i perspectives de fer alguna cosa. El llibre que va guanyar el premi Ramon Llull 2014, un dels més destacats verdant de Catalunya, què va representar per tu guanyar un premi com aquest? Doncs, primer de tot, una alegria enorme, molt d'incradulitat, perquè és un premi que... Vaja, qualsevol persona que li agradi la literatura li té molt respecte, perquè és un denominador guanyadors, vaja, que encapçala ni més ni menys, que es van perutxar, no?, que això són paraules majors, i on hi ha gent que aprecio, que et miro i aquí he seguit, regularment, des dels històrics, no?, Néstor Luján o Terencimoj, fins a gent més recent, que aquí continuo llegint amb molt de gust, com la Gemma Liena. Doncs, de cop, veure't en aquesta llista fa moltíssima alegria i molta incredulitat també, i per mi el Llull, sobretot el que ha representat, és un canvi substancial. Clar, per mi hi ha un abans i un després d'aquest premi. El Llull m'ha situat en una altra lliga, m'ha fet jugar en una altra categoria, i m'ha fet visible a molta gent que no em coneixia de res. De fet, avui has publicat més de 40 llibres, entre novel·les infantils i juvenils, també, i novel·les per adults. Continuaràs en l'aposta pel joves, ara et centraràs més en adults, com ho tens plantejat. Sí, la novel·la del Llull era la novena, en les meves novel·les per adults, era la novena. Jo sempre, clar, l'infantil i el juvenil, els fa molts anys que el faig, i el continuaré fent perquè hi crec molt, i no canviaran en absolut les coses, no?, tot el contrari. Jo penso que, si jo soc més coneguda com a autora per adults, això acaba beneficiant la literatura per joves, que sempre es té com una literatura de segona i no ho és en absolut. Llavors, potser, si els autors de juvenil tenim l'oportunitat de demostrar que podem tocar el testicle, doncs hi haurà gent, ja no en queda aire, però encara hi ha gent que es pensa que això d'escriure per joves és més fàcil, i que ho fas quan no en saps l'aire. Doncs evidentment no, és una de les coses més difícils que hi ha, escriure per joves i nens. No costa més fer-ho per nens i per joves, que per adults? Mira, escriure costa sempre, perquè fer les coses bé sempre costa, això és fàcil del que faci, si fas pas també costa, fer-ho bé. Però sí, home, és un públic molt difícil, que els joves és un públic que no estan per històries, que si els atrapes amb una cosa que els agradi molt, per tant has de saber per qui escrius i com són i què volen, o no s'aturen, aparatment, en allò que t'ho estàs fet. Llavors, clar, és un públic molt més complicat, molt més crític, molt més implacable. I els petits, per mi els petits són els més difícils de tot, jo crec que no sóc tan bona autora per nens com joves, i són pernialment molt difícils, perquè només, el que necessita és una història prou poderosa, com per atrapar per ella mateixa. Perquè les eines per explicar-la entens menys, clar, tu no et pots pensar en un estil molt fundós, o no pots fer focs d'encenalls amb l'estil, perquè és un lector que això no toca, no? Llavors, t'has d'empara molt amb una història molt poderosa i amb una manera d'explicar-la que sigui natural, però clar, que tampoc sigui, com tu explicaries un conte, un nen de 8 anys, i això complica molt les coses, molt, jo ho trobo molt difícil. Com deien, estem parlant amb Caré Santos, que demà serà Sant Just per parlar d'aquest desig de xocolata, una novel·la que explica la història de 3 dones unides per la seva passió de la xocolata. Lluís en de la història va ser pensar en l'element de la xocolata, o vas pensar en cada història que volies explicar a cada època i després vas trobar el vincle? Mira, l'Orient té un personal de històric que jo vaig trobar en una documentació anterior per una altra novel·la, que és un xocolater Barcelona i del segle VIII, que veia Fernández, i que va inventar un enginy, una màquina, capaç de processar la xocolata. Llavors, en aquella època era una innovació tecnològica enorme, que tothom va inventar un... no sabem com era, realment, perquè no em queda cap plan o res, però devia ser una màquina bastant impressionant, bastant gran, però una banda devien entrar a les faves de cacau i allà devien passar coses, no? Es torraven, s'espallofaven, es llituraven... Segurament es barrejaven amb sucre. I per a alguna altra banda d'aquesta màquina acabaria sortint una pasteta, perquè això no podia ser gaire sòlid, però almenys era una cosa que es podia menjar amb furquilla. I això, en aquella època, va ser una gran innovació, perquè en aquella època la xocolata, el segle XVIII, era una beguda, no es menjava, es devia. Llavors, si realment això va ser així, si aquest home, Barcelona, hi va inventar aquesta màquina i va inventar aquesta manera de menjar la xocolata, és un prodigi, perquè això mateixa Europa s'inventa, però 90 anys més tard. Llavors, a partir d'aquí, d'aquest personatge, de la documentació d'aquest personatge que va existir realment i en queda alguna constància, doncs va començar a sortir la història que és, en aquest cas, és la tercera de la novel·la, que passa al segle XVIII, perquè la novel·la retrocedeix en el temps, no avança. I després, doncs, la història tampoc volia que fos una novel·la de 300 espàgines, perquè novel·la al segle XVIII és molt dur. I vaig pensar que ja que en Fernández no... no m'anava bé per una novel·la de 300 espàgines, doncs potser la matèria primera amb la que treballava en Fernández sí, i així va ser com vaig arribar a la xocolata, però va ser un camí intelectual, no tan degús ni gastronòmic com intelectual. Mira, Cari Santos, estem parlant, com dèiem, Cari Santos, escriptor d'aquell llibre de la llibertat xocolata, abans parlaves, justament, doncs, que els clubs de lectura deies que els lectors fèiem preguntes més interessants que els periodistes, i has estat també molt educada, perquè ens ha dit que els periodistes anem amb moltes coses, i per tant, doncs, no estem tan centrats potser en el tema. I volia aprofitar, justament, perquè el just després de la teva entrevista toca fer la tertúlia ja amb diversos dels col·laboradors de la ràdio, i ja tinc a punt a la Palmyra Badell, que m'està dient, digue-li que m'ha agradat molt, digue-li tu potser Palmyra, perquè segurament podràs dir-li més coses que jo, en aquest sentit. Hola, bon dia. Hola, Palmyra, bon dia. Doncs mira, a mi m'ha agradat molt, encara no estic al final. Espero que demà hi ha l'Orevis, no el diguis. No, no, no, no. Però estic disfrutant molt, però per què has fet aquestes tres personalitats en una novel·la, i no has fet tres novel·les? Sí, és una bona pregunta, aquesta. Doncs mira, feia molt temps, jo soc una mica, a mi m'agrada bastant nedar contra corrent, i feia molt temps que jo li deia a tothom, vull escriure una història on hi hagi, tres narradors diferents, tres segles diferents, tres novel·les que no tinguin res a veure i tres protagonitzades per personatges que tampoc tinguin res a veure, i vull que es pugui llegir com una novel·la, i em deien tu estàs boja, això no ho pots escriure, perquè no llegirà ningú. No ho has fet molt bé, a mi m'ha agradat molt, però m'ha xucat això de dir, ara deixa aquest cas i posa-te un altre. I posa-te un altre, és veritat. A mi m'ha semblat tres novel·les diferents. Engegar una altra novel·la. Sí, però són una sola novel·la per una simple raó, perquè hi ha un objecte que és realment el protagonisme, el protagonisme de totes les històries, que és aquesta xocolatera... La xocolatera i la xocolatera. La xocolatera plena. I tant, i aquesta xocolatera... I per què et diuen que és el protagonisme de la història? Tres xicres. Tres xicres, perquè és petitona, la xocolatera. Petitona. Clar, és petita. Per què era per una persona? Bueno, era per una persona, sí, era per la... Però això ja, en Benjol ja ho deus haver llegit. Sí, sí, sí. La era per la nebuda del rei francès, vol prendre en gaire perquè es posa nerviosa, sempre en gaire. Llavors la fa fer... Jo em poso nerviosa si no... Perquè no ho és cap i en tres xicres. No, no, està molt bé. Està molt bé, i el fet aquell que se li escantona el senyor Sampons. Clar, sí, sí. És amb ell, per dissimular, que hi ha fets molt macos. Clar, l'altre dia, una lectora. Mira, d'aquestes coses que et diu la gent, els clubs d'electora, que tu no ho havies notat, i això de debò que no ho havia notat. Em va dir, en aquesta xocolatera, les dones li fan bé, només les dones la guarden i la preserven i la tracten bé, i els homes la trenquen. Sí, perquè... No m'havia donat d'aquest detall, però té raó, els homes les trenquen. No tots els homes valoren aquests objectes. Aquests objectes són més femenins que masculins. Són més femenins. Sí, i preguntar-se també per la història d'aquests objectes, que és el que motiva tota la història, i també em penso que és més femení que masculí. La Carme Madó també volia dir una cosa. Sí, volia dir una cosa que, com diuen ara els gens joves, esteu fent un spoiler, no hi ha dret. No, no n'hem fet pas cap d'espoilers, de debò. La xocolatera ja ha sortit en el primer capítol del llibre. Sí. Hi ha el protagonista de la xocolatera. Mira qui ens ha explicat la meitat. Ho han fet per venir, per fer-te venir ganes, Carme. I també una cosa, quan li vaig dir a la meva filla que hi havia aquesta trobada que venies, perdona, que et digui, t'anomenarà de tu, em va dir, però ella ha llegit, diu, ah, sí, a mi em va agradar molt, diu, però a mi he quedat amb un dubte. Diu, pregunta-li aquest nom de care, de què ve? Aquest és un dubte que té molta gent, però tinc un nom que sembla molt misteriós, i no ho veig gens quan explico que soc filla d'Andalus. El meu pare era un home que era molt relat amb les seves tradicions, i que bastant d'anys abans de néixer jo, ja li escrivia cartes a la meva mare, dient-li que volia una filla, i que li posaria Macarena. Ah, que maco. Macarena és molt maco. Sí, però aquí, a mi d'aquí, té una càrrega... Ara no tant, perquè ara ja estem tots molt barrejats. Quan jo era petita, tenia una càrrega molt important. Igualment, no m'ho deia ningú, no m'ho ha dit mai ningú. Només la Seguretat Social, els Anxar, les Gràfeles, no? I la teva mare? Quan jo vaig néixer, la meva mare va dir que era molt gran, però una nena tan petita, i va treure una sílaba per l'any una per darrere, i em vaig quedar car. Jo, perquè vaig mirar, veig que ets de Mataró, i vaig pensar que no vinguessis de família valenciana. Sí, hi ha gent que es pensa que sóc caritat, o alguna altra mena de poc. No, ho dic perquè, quan no menes el terra, dius tres pols. És una paraula molt bonica. Sí, molt bonica d'un català que potser aquí s'utilitza menys, però amb totes les variants del català. Sí, tant que sí. Molt bé, doncs ens veurem demà. Moltes gràcies, Valmira, i evidentment gràcies Caré Santos, escriptora que de mà serà s'enjust en aquest novembre literari. No sé si coneixies la iniciativa del novembre literari. No, no el coneixia. M'encanta, perquè m'agraden les dues coses que la formen. El mes de novembre és el meu preferit de tot l'any. I literari ja neus explico, no? Doncs demà participaràs en un dels actes d'aquests cinc en novembre literari que es farà s'enjust. Ara descuarda 8 del vespre. La sala és del console de Can Ginestar. Moltes gràcies, i que vagi molt bé. Fins aviat, bon dia. Fins demà. Vine i troba el que estàs buscant. Estem a la cantonada del Carrera Forja amb la carretera reial de Sant Just Desvern, just al costat del restaurant Nou Món. Basar i Peràcia. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Ara passen dos minuts de dos quarts de 12. Aquesta hora fem tertulia. Avui hem la Palmi de Badell, la Carme Amador i en Carles Bas. Molt bon dia a tots tres. Bon dia a tothom. Avui tenim en Josep Coderc, el dentista. Sí, està bé, està bé. Ja s'ha excusat, eh? Sí. Queda part, doncs exacte. A veure, no tenim la carta. La carta, però penso que de tem en tenim de sobres. L'únic que sí que la carta ens anava molt bé perquè ens ens introduia i ara l'he trobat a faltar. No volia trucar, li vaig dir, escolta, treballo una prova i pensava. Sí, és veritat, és veritat. Però bé, exacte. Una cosa no treu l'altra. No li permetrem més. Que ens l'enviï, encara que no vingui. En fi, un tema complicat de tractar també a nivell tertulia, vull dir que tot el que... Una cosa és parlar de vegades de política catalana i l'altra és parlar de temes que... L'únic que cosa que podem fer és la mentansa i posar-nos al costat, donar suport moralment a França i a tota la gent que s'hi ha trobat. I no podem fer res més. Que dir doncs que per una banda veus a venir que un dia o altre et tocarà prop. No, em penso que no ho podrem evitar. Carles, vol dir alguna cosa també? Jo crec que hi ha una cosa importantíssima. Importantíssima és prendre consciència de la situació. Sí. Estem al costat dels francesos, estem al costat dels... Però la cosa important és que els altres, que de moment, a un procés, no ens desbocades, ens desbocades ahir, però prendre consciència realment i resoldre, perquè encara que la gent diu i que podem fer-nos altres, certament podem fer res. No hi podem fer res. Però si farem consciència de la situació, poder, al moment que veig pensat, podem fer alguna cosa. Hi ha coses... Ahir, per exemple, un espanyol que... que és el cap de la comissió mediterràdia, que està ubicada en Barcelona, puc fer també en el Palau d'Obs, que pot fer uns voluntaris molt absurdats. Nosaltres hem fet tot el que hem pogut, des d'un punt de vista que no és més que aquest, defensar consciència de la situació. I si fem consciència de la situació, és molt fàcil que tot hi hagi una situació que pugui fer alguna cosa, que s'afina, que pugui fer alguna cosa, que pugui ajudar... Però això ho pot fer l'Estat, pot ser prop. Això no és cap estat. Però el yo mediterràdia és un yo teòlico, més que sigas, de diversos països de la mediterràdia, al qual posició és influència, i els voluntaris realment molt absurdats. I, en aquest sentit, jo crec que... fer per fer una consciència de per què... la comissió està... que no té molt bé, l'Ívia està terrible, però, igualment... Síria no cal que... que la nomenem... Síria és un joc que va amb interessos. I aquest joc que va amb interessos fa que... s'entretiva molt fàcil, des del vostre punt de vista, fer-te una decisió que podria afavorir la solució del problema, que no és perquè... s'ha de ser per una banda, s'ha de ser per una altra, s'ha de ser a l'interès, s'ha de ser allà. S'ha de ser un calla, s'ha de ser... Sembla ser que... que l'Obama i el Putin... s'han trobat, ara, recentment, em penso que nosaltres encara dormíem, que ells s'han trobat... per fer alguna acció, no sé... Ah... Però si es fos un seguint documentari, diu que s'han trobat, han fet alguna acció, però amb poques esperances de realitat. Perquè sí, jo entro a l'Obama, però no la fom fieta, no comproveti massa això. S'han trobat...