Entrevista a Carles Martí, candidat Senat PSC

Ara passen 11 minuts de les 11. Falten només dos dies perquè es facin les eleccions generals al Congrés i al Senat Espanyol. Avui fem l'última de les entrevistes als representants dels diferents partits que es presenten a aquestes eleccions. I ho fem en revista en a Carles Martí, que és candidat al Senat pel PSC. Molt bon dia. Hola, bon dia. Últim dia avui de campanya. Com ha anat, plegat? Home, és una campanya indiferent. Home, és una campanya intensa, intensa. Perquè hi ha moltes coses en joc, s'alvira una disputa important en el moment dels resultats i per tant hem posat tot el que teníem en aquests 15 dies. I, a més, aquí, a Catalunya, venim de dues campanyes més i, per tant, s'assuma, s'assuma. Però, vaja, és el que toca, és el que ens agrada i és el que fem. Ahir va haver l'últim d'aquests debats electorals que hem anat veient durant tots aquests 15 dies. En aquest cas, el que es va fer TV3 amb els candidats a Catalunya, el va veure? El vaig veure a posteriori, perquè tenia un acte i quan vaig arribar vaig veure el posdebat i van posar molts troços i vaig seguir els comentaris. Què li va semblar? Em va semblar, com ha dit la majoria de la gent, una primera part molt confusa i una segona part, doncs, que cadascú va anar exposant les seves posicions. En aquests moments està clar que hi ha tres blocs, el bloc independentista, sobiranista, el bloc, diguem-ne, PP-ciutadans i, a les altres forces polítiques, que intentem que entre aquests dos blocs no hi hagi un enfrontament i sortir d'aquest... etsucar, que en el que ens trobem ara. De fet, un dels temes més parlats en aquesta campanya electoral és, precisament, la relació entre Catalunya i Espanya des del partit socialista defenseu un model federal. Veieu viable, tenint en compte com el que pot passar d'aquí, o el que pugui sortir d'un menjar i poder-lo tirar endavant? Està mans els ciutadans, evidentment. Si el president del Govern d'Espanya es diu Mariano Rajoy, no passarà res, no canviarà res. Continuem com fins ara. Un Govern d'Espanya absolutament enrocat, que no entén Catalunya, no la vol entendre, i una dinàmica sobiranista que vol enfrontar-se, que vol declarar o intentar declarar unilateralment la independència, per tant, confrontació i paral·lis, i això és el que tindrem. Si hi ha un canvi de govern, si Pedro Sánchez és president del Govern, entrarem en una etapa completament nova, en la que, des de l'impuls del Govern, es posarà damunt de la taula la reforma constitucional, i nosaltres estem convençuts que les altres grans forces polítiques si acabaran sumant i entrarem en una etapa que convé molt, que és diàleg. I, per tant, el que hem de fer és parlar i ser-hi, i buscar un gran consens, perquè des de l'enfrontament no ens en sortirem. I la proposta de referèndum que ha llançat Podemos, què li sembla? Nosaltres entenem que és posar el carro davant dels veus, és a dir, preguntar-li la gent si vol marxar o no d'Espanya, sense saber de quina Espanya parlarem, estarem parlant, efectivament, després d'una reforma constitucional, i sense saber tampoc a quina Catalunya ens dirigim, ens sembla una equivocació. Evidentment que defencem que l'última paraula l'ha de tenir la ciutadania, com en tots aquests processos de decisió, tant absolutament transcendentals, però nosaltres defencem primer un gran acord sobre la reforma de la Constitució, i després el sotmetem als ciutadans, i si els ciutadans estan d'acord amb aquest gran acord, endavant, i si no, doncs, efectivament, haurem de plantejar les coses d'una altra manera, però primer explicar cap on i per què volem anar cap a aquest on. Són unes eleccions que, probablement, tot fa pensar que trenquin amb el bipartidisme que hi ha hagut durant tots aquests anys a Espanya. Això des del partit socialista, com es viu? Evidentment que són les eleccions que canviaran en aquest sentit el panorama polític. Jo crec que nosaltres ho hem de viure positivament. Això és el que vol la gent, això és el que pensa la gent, és positiu, i nosaltres no haurem d'esforçar que en aquest marc nou de diferents formacions polítiques, la nostra, la que tingui més suport, no hi renunciem i que podem aconseguir, perquè creiem que les nostres idees, els nostres valors, poden ser perfectament majoritaris a la societat espanyola. Altra cosa és com acabi confiure't al Parlament i les dificultats que això acabi portant en termes de majories, que no hi estem acostumats, que no hi estem acostumats, i després acabarem sentint aquelles veus que deien, ah, si era això, aquestes coses que passen. Però sí, és un canvi de paradigma, jo crec que és positiu i que, per tant, ens hem d'adaptar i hem de voler liderar aquest país sobre la base del diàleg, de l'acord, més serà més necessari que mai. Les enquestes no els donen un resultat en general, n'hi ha de tot, perquè n'hem vist moltes d'enquestes, però els resultats que els donen, tot que no són del tot favorables pel partit socialista. No són favorables en el terme de què no ens donen de guanyar amb diferència, però són uns resultats que ens permeten perfectament pensar que podem quedar a la primera força i aspirar a guarnar. Nosaltres fins diumenge no renunciarem a demanar el vot a la gent precisament per liderar una nova etapa de canvi a Espanya, una etapa que deixi enradera aquests 4 anys, que són gairebé un malson, mirats enradera aquests 4 anys de corrupció desbocada, aquests 4 anys de precarietat, aquests 4 anys de pobreza, aquests 4 anys d'enfrontament entre Catalunya i Espanya, aquests 4 anys de no pintar res ni Europa ni el món, els hem de girar a pàgina i hem d'oferir. Existeixo una etapa que des del diàleg, des de la voluntat de construir propostes amb molta gent diferent, torni a modernitzar Espanya, torni a portar la descència, torni a portar els serveis públics, els drets socials, l'estat del benestar, una sortida de l'economia, de la crisi econòmica, a la que no paguin els de sempre, i en el que reparteixi realment l'esforç a partir de la renta i la riquesa de cadascú. Això és el que nosaltres oferim i creiem que la majoria de l'estat espanyola ho recolza. En qualsevol cas, guanyi i guanyi diumenges, segurament, ho haurà obligat a pactar o a negociar i arribar a cors. Segur, segur. Amb qui és més fàcil que s'entengui el partit socialista amb ciutadans o el partit popular? Està molt clar que el partit socialista no pensa pactar amb el partit popular. Això està claríssim. Nosaltres som l'alternativa. Volem vincular una altra Espanya, absolutament diferent a la que representa i articula el partit popular. A partir d'aquí, si nosaltres quedem la primera força, intentarem formar govern amb qui vulgui, amb qui creu que aquest projecte de diàleg, de pacte i de nova etapa, li pot interessar i el pot representar. Si és el partit popular el que quede primer, evidentment serà ells qui tindrà la iniciativa i si ho aconsegueixen, tindrem quatre anys més de govern de Rajoy, i, si no, llavors ens passarà el torn a nosaltres. I ho intentarem igualment. No renunciarem a que, si és possible, Espanya tingui un altre president del govern i obri una nova etapa. Vostès candidat al Senat, ha estat senada també durant aquests últims quatre anys. Una proposta que hem sentit també en aquesta campanya per part del Partit Socialista és portar al Senat a Barcelona. Per què? Perquè la gent pot entendre que és una proposta favorable. Nosaltres hem proposat, sobretot, i proposem reformar el Senat. Nosaltres el que proposem és que el Senat sigui, en el mar d'aquesta reforma cap a l'Estat Federal, sigui el Senat Federal, és a dir, la càmera de representació dels territoris. Aquell lloc on les comunitats autònomes, o com es diguin en el futur, poden parlar entre elles els temes que els hi són comuns, i, alhora, poden conformar una voluntat conjunta per negociar amb el govern d'Espanya i, si convé, amb les institucions europees o representar davant de les institucions europees. Això és el bàsic, transformar el Senat amb aquella càmera que tots els estats, compostos multinivell, federals, diguem-li com siguis, dos nivells de govern diferents, clarament diferenciats i políticament sustentats amb la mateixa legitimitat democràtica, necessiten. És la càmera que hi ha als Estats Units, és la càmera que hi ha a Alemanya, a Austrià, al Canadà, a Austràlia. És la segona pota d'una democràcia madure i avançada, no? A més, de voler transformar i de pensar que aquest és el model a seguir, nosaltres volem que el Senat vingui a Barcelona com un símbol. Com un símbol d'aquesta Espanya no és una Espanya radial, no és una Espanya concentre, que no és una Espanya en què tot neix d'un lloc i es va expandint cap a un altre, sinó que és una Espanya en xarxa, és una Espanya diferent, és una Espanya plural, és una Espanya que té diferents realitats i el fet que alguna de les grans institucions de l'Estat no estigui a Madrid és el símbol d'això. Hem pensat que Barcelona, que és l'altra gran capital d'Espanya, doncs pot acollir alguna de les institucions representatives i, a més, aquesta institució representativa de... de la pluralitat i de la diversitat dels territoris. I, a més, proposem de fer-ho a la Sagrera, que és com un doble símbol en el sentit de dir que això no només ho entenem en general per a Espanya, sinó que també ho entenem per a Catalunya, per a Barcelona, i, per tant, el Senat no a la plaça Catalunya, sinó amb una zona amb expansió, amb creixement, amb una zona que identifica també la pròpia pluralitat, la pròpia diversitat territorial de la gran capital i de la gran metropolitana de Barcelona. A vegades, costa d'entendre quina és el paper del Senat. Vostè que ja ha estat, doncs, en aquests últims quatre anys... És que, en aquests moments, el paper del Senat és un paper subsidiari. Això és evident. És a dir, quan es va aprovar la Constitució el 1978, hi va haver un fort debat entre els que ja volien avançar molt cap al federalisme i els que no volien avançar-hi gens, i un dels perjudicats, un dels beneficiats va ser la estructura en comunitats autònomes que ens ha permès desenvolupar aquesta Espanya pre-federal que ara volem completar, que és l'Espanya de les autonomies. Però un dels perjudicats va ser el Senat, que havia de ser la Càmera Territorial, però que va acabar sent una Càmera de segona lectura, que no representa els territoris, sinó que representa igualment les provincies com el Congrés dels Diputats. I això fa que el Senat sigui una Càmera de segona lectura, com una segona opinió, com un segon punt de vista. I això li dona un nivell de relevància no molt alt. Per això nosaltres insistim en què cal completar el model, en què cal fer avançar l'Espanya cap a un país federal, i un dels màxims exponits d'això seria que el Senat efectivament fos una Càmera Federal, efectivament les circunscripcions no fossin les provincies, sinó que fossin les comunitats autònomes, i, per tant, els representants que hi hauria el Senat, a part que no caldria que fossin 260, sinó que podrien ser perfectament entre 100 i 150, fossin representants a les comunitats autònomes, i que no s'escollissin al mateix moment que el Congrés de Diputats, sinó que s'escollissin al mateix moment que els parlaments de les comunitats autònomes. De manera que estigués molt clara, que, diguem-ne, la seva funció és la de representació de les comunitats autònomes i aquests debats, i pogués establir aquests debats i aquests acords que comentava abans. Per tant, també d'altres qüestions. Quan parlava d'aquests últims quatre anys de govern del Partit Popular, ha fet, també, les qüestions econòmiques. Ha estat els quatre anys d'importants de crisi. Ara, el que estem sentint a dir, per part del Partit Popular, és que s'han fet millores en clau econòmica durant aquest temps. Si guanyés o si governa el Partit Socialista, quines mesures econòmiques ho haurà d'impulsar? Nosaltres fem un enfoc completament diferent al que ha fet el Partit Popular. Ha basat la sortida de la crisi amb dos, bàsicament amb dues estratègies, devaluació salarial, devaluació salarial, o sigui, disminució del poder adquisitiu dels treballadors i reducció i retallades de l'estat del benestar, o sigui, del pressupost públic. No les entenem, que això és una via equivocada, no només perquè és molt més injusta i fa recaure sobre la gent que menys té la sortida de la crisi, sinó perquè, de més, és ineficient. El resultat d'aquesta política d'estoritat extrema, de retallades extremes i de devaluació salarial, ha sigut 100.000 llocs de treball menys a Espanya, un deute que ja està al 100% del PIB, un déficit que no s'ha complert ni tan sols les expectatives de l'Unió Europea i el que s'ha promès moltes vegades, un exili massiu de joves, en fi, unes condicions objectives de la societat que no compensen ni de llarg l'esforç i el sacrifici. Nosaltres pensem que hi ha un cercle virtuós que es pot posar en marxa, que és el cercle virtuós d'una reforma fiscal realment justa, que no carregui les rentes del treball, sinó que carregui sobre aquells que tenen els diners, els recursos, empreses i particulars i no paguen, a més del combat del frau fiscal de veritat i no fèiem visties fiscals com les que ha fet el govern del Partit Popular. I el repartiment d'aquesta riquesa en base amb drets i serveis públics sobre qui menys té generaria una reactivació econòmica no només molt més justa, sinó molt més ràpida i molt més eficaç, perquè quan les persones que tenen menys diners augmenten el seu poder adquisitiu, això repercuteix molt més ràpidament sobre el motor econòmic i el dinamisme econòmic. I un altre de les grans mesures, evidentment, és derogar la reforma laboral, que és justa, que destrossa la negocició col·lectiva i que deixa indefensos als treballadors i, per tant, permet pitjors condicions i devolució dels seus sou i pujar-los a l'ari mínim. Pujar-los a l'ari mínim ens sembla fonamental, perquè l'altra política que ha fet el Partit Popular ha deixat les cotitzacions de la Seguretat Social, disminuir les hores de treball pels contractes, està erosionant molt seriosament les bases de la Seguretat Social i posen risc les pensions del futur. I això s'ha de combatre, aixecant els nivells de cotització, aixecant el salari mínim i, si convé, si convé el programa electoral, posant un impost específic pel tema de les pensions futures. En educació, aquesta setmana em feien entrevistes a diferents representants dels partits. La majoria coincidien. En parlar d'aconseguir arribar a fer un pacte de consens més enllà del color polític que mani en cada moment. És una idea generalitzada, però cada cop que hi ha un canvi de govern, es tornen a canviar les educatives. La veritat és que la immensa majoria del societat espanyol i de les forces polítiques, excepte el Partit Popular, han pres consciència que això s'ha d'acabar. Nosaltres diem d'erogació de l'Alomze, perquè ha sigut una llei molt regressiva, una llei que no s'havia pactat amb ningú. Tornem allà on estàvem abans, que no era perfecte, però, com a mínim, no era l'esiu contra l'educació entesa, com un servei públic, com una espai de compensació de les desigualtats i de formació de la ciutadania, i posem-nos a seure. Pusem-nos a seure i, encara que facin falta un, dos, tres anys, fem el gran acord educatiu per a la societat espanyola dels propers 30 o 40 anys. Amb tota la comunitat educativa, per descomptat, i amb tantes forces polítiques, com sigui possible, s'hi poden ser totes millor. Aquest és el compromís de Pedro Sánchez d'erogar en els primers consells de ministra aquesta l'Alomze tan nociva i convocar una taula per aconseguir aquest pacte educatiu amb tot el temps del món, que tingui, que pugui fer llibres blancs, que pugui estudiar, que pugui discutir, de l'altre amb experts, amb qui convingui, fins a aconseguir-ho. En àmbit cultural, que la baixa l'IBA? És evident. La pujada salvatge de l'IBA del 8 al 21% és una de les altres mesures absolutament gratuïtes i contraproduïents del govern popular, del govern del Partit Popular. Per què? Doncs perquè els impostos recaptats amb aquesta pujada de l'IBA, de resultats de la contracció del mercat, ha acabat siguent inferior al que es guanyava abans amb altres tipus d'impostos. No ha servit per res. És un altre exemple de mesura econòmica, no només injusta, perquè impedeix l'accés a la cultura, perquè ho fa més car, perquè va contra les empreses, perquè va contra l'ocupació, en el sector, etcètera, sinó que, a més, no aporta més recursos a les arques públiques. I, per tant, no serveix per res. Això fa sospitar que, en realitat, l'agradera d'aquesta mesura és, o bé, quan castellan diuen un ajuste de cuentes amb els sectors culturals, o bé, deixem-ho en el cas més ben pensant, una absoluta ignorància del que representa la cultura per un país, que és molt més que el seu valor, que, evidentment, té el seu valor econòmic, com a motor. Estem parlant en aquests moments d'uns percentatges del 4% del PIB, que té a veure amb les indústries culturals. Poca broma, però, a banda d'això, la cultura és l'ànima d'un país, és l'espai en el que generen els imaginaris, en el que es transmeten els valors de convivència, en el que es creen noves idees i noves opcions i noves oportunitats per a una societat. Per tant, la cultura... O sigui, m'aixecar la cultura d'aquesta manera no està justificat sota cap punt de vista, i, evidentment, nosaltres farem tot el contrari d'entrada, tornarem a l'IBA allà on estava abans, i farem unes quantes coses més, perquè la cultura estigui en el centre de la vida social. En les últimes eleccions en què hem pogut votar, les del 27 de setembre, el Parlament de Catalunya, la participació va ser bastant de rècord. I què en espera, de cara a aquest diumenge? Jo també penso que hi haurà molta participació, no en sabria dir si una mica més o una mica menys, perquè això sempre és molt difícil, però jo crec que hi haurà una gran participació, perquè tothom viu aquestes eleccions, encertadament, com unes eleccions decisives, com unes eleccions en què el que passi, no és exactament igual que guarni un o un altre, sinó que és molt diferent. Són models alternatius, són possibilitats molt diferents que s'obren, i, per tant, jo crec que hi haurà participació. Doncs veurem, serà aquest diumenge, aquestes eleccions generals. Avui n'hem pogut parlar amb Carles Martí, candidat al Senat pel PSC. Moltes gràcies. Moltes gràcies a vosaltres. Que vagi bé. Fins aviat, bon dia. Els matins de 10 a 1 s'enjusa la ràdio. Just a la fusta. I ara, en punt, són dos quartes a 12, i el que fem és connectar directament amb l'Institut de Sengusta, els alumnes del taller de ràdio que ha de divendres, doncs fan el seu posem-li veu, i ja tenim, doncs, a punt, aquesta connexió. El sentim, tot seguit, fins a les 12. Tots els d'Ilandres i des de Sant Justes veu. Us en viveu. Us en viveu. Us en viveu. Us en viveu. Us en viveu. Us en viveu. Us en viveu. Us en viveu. Us en viveu. Us en viveu. Us en viveu. Us en viveu. Us en viveu. Bon dia, Sant Just. El programa d'avui és l'especial Nadal, i és l'últim del trimestre, ja que ens anem de vacances i no tornem fins al 15 de gener. El programa d'avui, la secció de cultura i moda, ens dirà llocs en anar i coses que fer per Nadal. Les seccions per si salut ens dirà. El programa d'avui és l'últim del trimestre, ja que ens anem de vacances i no tornem fins al 15 de gener, ens dirà la secció de música i cançó de la setmana, que ens parlarà sobre les cançons més escoltades de l'actualitat, i també ens explicarà la biografia del Bispes. Esperem que us agradi i comencem a posar en lliureu. Avui comencem amb una paròdia que els nostres col·laboradors han preparat de la novel·la la cançó de Nadal, que va tenir un gran èxit des del moment de la seva publicació, i tracta de l'EVNCR Scrook, que és un veïa bar, que té esclavitzat el seu treballador, un jove pobre i de bon cor, i la nit de Nadal rep la visita de tres fantasmes, el fantasma del passat, que el porta cap a la seva infància, perquè recordi el que va sentir llavors, i s'entendreix el seu cor, el fantasma del present, que la propa casa del seu treballador, malgrat la pobresa, regna l'amor i l'esperit familiar, i el fantasma del futur,