Entrevista a Joan Gonzàlez i Josep Ma Aragonès, conferenciants

Ara passen 11 minuts de les 11 i parlem d'un dels actes que es farà la setmana que ve. Dilluns serà aquesta nova sessió del món il·lustrat que es farà al cim de Can Ginasta. I aquest cop serà una conversa entre Joan González, director del DOX Barcelona i membre de fundador del programa 30 Minuts i Jose Maria Aragonès, director tècnic i artístic d'Antaviana Films. I avui els tenim aquí a tots dos a l'estudi. Molt bon dia. Per parlar una mica del que serà aquest dilluns, aquesta proposta com la veu rebre, aquesta proposta de participar en aquesta conversa, en aquest format del món il·lustrat? Com la va rebre en quin moment va passar? Quan us ho van dir, em refereixo a què es va semblar com a proposta. Molt interessant. Jo crec que primer va ser simpàtic perquè jo anava amb les bosses de comprar i va ser el mig del carrer. I em va dir que la Teresa Farro em va abordar. Em va dir, escolta, he pensat això i tal. I el poc, la primera reacció és de... Ostres, gràcies, quina sorpresa. I el cap comença a donar-li voltes i tal. I hi ha molta il·lusió, molt il·lusió perquè era poder compartir, encara no sé viatjar també en el que, amb el Sant Justens, un conjunt de vivències que hem tingut. L'hi vaig dir amb el Josep Maria. Escolta, m'han dit això, i m'han dit que anés amb un convidat, i m'han dit que fos-hi un convidat, i que remallar-hi compartim. Tu com ho vas rebre? També, amb molta il·lusió, perquè vulguis o no, no sé, que ara has viatjat, t'has d'anar donant a conèixer pel món i resulta que aquí, al mateix poble, no ens coneixem. Tinc gent a nivell professional, com era una mica aquesta trobada, i, bueno, no sé, sembla que em feia il·lusió. Teniu clar què explicaré o què voleu explicar aquest dilluns? Mira, una de les característiques que ens van donar era que va ser un regal enverinat, que és parlar del que vulgueu. I això que farem és fantàstic, que parlem de què vulguem. Diuen, sí, però de què parlem? Perquè quan no t'he enfocat, li vam estar donant voltes, i allà mateix, en el bar de Can Ginestat, vam trobar, però anàvem si podíem posar la filla a l'agulla i marcar un recorregut el que podia ser la conversa. Sí, sí, jo crec que ha sortit un esquema bastant interessant. No revelarem el final. Per alguna cosa, si alguna cosa que creieu que sí, que a partir d'aquest esquema que heu fet, que diguéssim, mira, això, ens agradaria molt explicar-ho, ens agradaria molt transmetre-ho a la gent. Sí, hi ha moltes coses. És a dir, una mica l'esquema és qui som, què estem fent, com vam començar, i com hem arribat a ser un som, no? I a partir d'aquí, doncs, si això és el riu, anar buscant els afluents, que et donin pistes d'aquest... el que hem viscut nosaltres en el camp audiovisual, perquè, a més a més, fa molts anys que amb aquest senyor ens coneixem, molts anys. Una por és que quedi com una relació d'anècdotes, no? Que passi, clar, hi ha coses simpàtiques, i que a mi jo també t'agraden transmetre, no ho sé, fer-les partici per a els demés, però, bueno, si podem arribar una mica també gent i jo. Us heu anat seguint una altra? Vosaltres durant aquest temps a nivell professional, també? I tant, i tant. El Josep Maria el conec, no únicament perquè... tots dos som sant justins, sinó perquè ens vam conèixer als anys 70 a Televisió Espanyola, i ell va ser el meu cap, i no únicament el meu cap sinó el meu mestre. I això, des dels anys 70, 1.900, perquè no hi hagi dubtes, ens hem anat acompanyant i seguint, ens hem anat sabent que fèiem un, que fèiem l'altre. Sí, i sobretot, perquè me va a part pensant aquest jove que hi havia ja en tantes inquietudes i tantes coses, i que sempre m'ha sorprès a la seva vida, dintre del seu món, de com veu ell al món dels cinemàtics, de la part del documental, doncs... bueno, ha anat passant els anys, i sempre hagi estat... esperant la nova emoció que et pot donar qualsevol cosa que ell fa, i nous projectes, i tal. I, bueno, aquesta inquietud fa que no s'acaba i va, perquè sempre té una sorpresa que donar-te. Tots dos que us heu dedicat al món de l'audiovisual, a partir de diferents maneres, però crec que està ara mateix el cinema, que es fa aquí a casa nostra. Pausa. Ara ens posem seriosos. Com està el cinema a casa nostra? Aviam, jo del cinema puc parlar del cinema documental, perquè l'altre, la veritat és que... no tinc prou informació per tenir una bona opinió. El cinema documental, com està? La crisi que ha viscut la societat també ha arribat a l'audiovisual, lògicament, però a l'altra costat està a Galàxies llum de lo que estava fa 20 anys. Estem en un altre planeta, en un altre Galàxia. Cada cop amb més possibilitats de poder produir, poder fer bones històries, és a dir, la gent més ben formada, i cada cop amb més dificultats d'arribar a la gent, perquè el nivell de producció de baix cost és tan elevat que el problema ja no és produir, el problema és que algú vegi el que tu has fet. I aquest és un amic del diagnòstic que faig... Ara estem... està fotut, però al mateix temps, a mi m'agrada sempre veure el got mig ple, perquè crec que s'ha fet unes bones bases, que són la formació, i que crec que cal treballar molt més amb temes d'una conèixer de màrqueting i de fer internacional audiovisual o el cinema documental que es fan aquí, que té un nivell de reconegut prestigi internacional, però que hem d'apostar més pel tema comercialització i màrqueting. Sí, suspreveixo des de l'acord, tota la teva perspectiva. Dins del món del cinema, doncs també està igual, està complicat produir, està complicat arribar a la gent, ja és que el món del màrqueting, que es mou arredera de tot això, que és difícil si no tens algun tipus d'ajut i refereixo inclús a nivell més d'estratègia, d'estratègia i de forces que sí que tenen aquesta penetració dintre els mercats, és difícil. Però per altra banda, quan viatges una mica i veus el nivell que estan considerats als nostres tècnics i la nostra gent i la gent que està sortint als professionals, dones compte que el talent existeix i que fora és molt ben rebut. Això t'anima, t'anima molt, perquè penses que és un moment coyuntoral, potser t'han de sortir a buscar el treball fora o ha produït fora, però el talent està i això, sense encara admirar fora. Hi ha futur, per tant. Hi ha futur, hi ha futur. Sempre hi ha futur. A nivell personal ho esperàveu arribar o neu ha arribat de moment? Jo ni pel forro la camisa. No, no, no. Primer perquè no sabia on voldria arribar. Clar. I després perquè quan mires enrere dius, mare de Déu, el que estem fent o el que hem fet? No, no. Per tant, contents, no? D'haver-hi arribat? Molt contents, perquè és una cosa que no ho esperes, la vida es va posant una cosa davant de l'altre o a darrere de l'altre, millor dit. Veus que es va superant, es va superant, i sí, efectivament, un dia dius, ostres, que ha passat aquí, però encara tens tants projectes per demanar-hi, tantes coses per fer que estàs aviat d'un camí, d'un camí. Què és el que més us satisfa de tot aquest temps o de tot el que heu pogut fer a nivell professional, també? O les coses, que dius, mira d'això, és el que m'ha servit tot aquest temps, que suposo que també hi ha entre bancs, però el fet d'haver pogut aconseguir això i que sigui, doncs ja va la pena. Hi ha un factor que no depèn de mi, que crec que m'ha ajudat molt i és una mica estrany, i és que sóc Leo, i això vol dir que sóc més tossut que una mula. I el factor de la tossuderia, que en positiu es diu per severància, doncs jo crec que ha estat la clau de l'Àxid. Jo crec que... que aquest món és un món vocacional, a menjar el nostre cas, que és un món vocacional, i que era molt complicat sortir-se, però que quan mires enrere dius, escolta, què és el que ha fet? Jo crec que la tossuderia. Creure-t'ho i tirar endavant. I llavors hi ha moltes coses a les quals t'encens orgullós, però jo crec que sense la tossuderia jo almenys no estaria, no estic. No sóc Leo, però el tema és tossut també, però jo crec que el tinc, però a menjar això diu la família. Mira, la veritat moltes vegades les coses no les busques de les trobes, o trobes davant d'algunes situacions que algú t'ha portat cap allà. No sé, jo crec que és la mateixa vida, però sense dubte, perquè tu has posat la mirada cap allà, perquè si no, millor m'hi he hagut de checar-hi a la mà. No sé, és la pròpia vida que s'ha anat desenvolupant així. Jo em sento feliç, des de logo, com m'ha arribat i de lo que faig. En conformo per les bons moments que he tingut per el moment. Ara és més fàcil el que vulgui dedicar-se a l'audivisual accedir-hi, potser perquè hi ha més formació, però és més difícil mantenir-s'hi. Jo no tinc una resposta amb això, perquè et diria... Home, potser més fàcil, perquè hi ha més elements de formació, i potser està més preparat. I potser és més difícil, perquè hi ha més gent preparada. Hi ha més competència. Però quan nosaltres vam començar, era com vendre allò gelat als esquimals. Això és impossible. No hi ha indústria, no hi ha res. Hi ha un espai, i cal estar en les dues coordenades. En el moment l'oportú o en el lloc oportú. I això, moltes vegades, és l'adzar. Però em costa molt de dir que sí és més fàcil, o més difícil que abans, perquè si ara el que hi ha molt és competència, avall, el que no havia era cap lloc on anar a treballar. Jo, desgraciadament, potser perquè l'està més... O està involucratment al món de l'ensenyat. Sí que veig que, per mi, les coses han sigut fàcils. I quan mires tot el jovent en tant talent que hi ha arradera, i les oportunitats que poden tindre, doncs se'n fa en aquest moment. I les circumstàncies d'ara ho veig complicat. Però, evidentment, no vull ser pessimista, perquè és el que un s'hi fixa, i la voluntat que un té per saber-hi, per seguir-hi i tirar endavant. Jo crec que sí. Una mica més difícil, sí, el tenim, perquè la collondura no és potser tan fàcil com... Jo crec que, per un moment, a mi se'n va a posar. Allò en se'n ganes de fer, diria, podria resoldre molts problemes. Ara, a mi, jo no és tan sols això. Abans deu, també, la dificultat per fer arribar a les pel·lícules, els documentals, o per promoure, o per difondre-ho. Això és el que li falta una mica, perquè pugui tirar endavant tot el que s'està produint, o tot el que es podria produir, que hi hagi tot aquest sistema de difusió, distribució, o què li faltaria, o què demanaria, o què es pot demanar, perquè el cinema que es fa aquí es pugui arribar millor. Jo crec que cal un plantejament estratègic per part de les autoritats, sí? És a dir, de la mateixa manera que fa, no sé quant, dos, tres, quatre, cinc segles, no tinc ni idea, la sanitat estaven mans de... primer de l'assistència dels capellans i de l'església, després van entrar els metges, els hospitals, i després van entrar el servei públic. Jo crec que és necessari un servei públic de l'audivisual, que no únicament es limiti a la televisió, sinó que entengui l'audivisual com una ecologia, on entra la televisió, on entra les xarxes internet, on entra el cinema, i per tant hi hagi una aposta estratègica, hi hagi una visió d'estat respecte de l'audivisual. I crec que aquesta és una gran mancança. I per tant, si no hi ha una política pública per crear condicions, tots els deixen mans del mercat, i el mercat és fantàstic, però està dominat pels nord-americans, que s'ho deuen haver guanyat per alguna cosa, però no tenim una política prou àbil com per favorir la producció local. Dinamarca té una quota de pantalla del 25% i el 75% és nord-americana, que aquí estem molt lluny d'això, però això no és fruit de la casualitat ni de l'exar, ni de deixar-ho tot amb mans del mercat, és que hi hagi un plantejament estratègic que comença a no ser on a l'escola, potser, amb una pantalla del tipus que sigui, però que hi ha d'haver un plantejament estratègic, sinó que l'Azhar és molt caprichós i l'Azhar és una mica la llei de la selva i qui guanya la llei de la selva normalment és el més gran. Sí, evidentment, estic completament d'acord, és tota una estratègia que si no s'ha fet bé o no s'ha fet, doncs les coses no... s'ha d'arribar a la gent. Lo important és que la gent també es reconeixi i vulgui veure les teves obres o la producció d'aquí, i això potser no està passant. No està passant i potser és conseqüència, perquè no ha hagut primer una divulgació, una cultura per fer arribar aquest coneixement a la gent, que sabem fer coses també, i en aquest moment diria estar la doble lluita. Fer-la arribar i que l'espectador s'ha conscienci de que sàpiga escogir, sàpiga que també es fan bones coses i es poden fer bones coses des d'aquí. Ara, potser, si féssim una encuesta, no seria el cine que tothom vol veure. Potser sí que vol veure, però que després no hi va. Per tant, sembla ser complicat, trobar solucions per estar una mica en totes dues parts. No, les dues parts. Primer, evidentment, si no fas prèdicament i posa els altres mitjans per arribar, difícilment pots educar a ningú o mostrar el que s'ha de fer, i per això la visió dels joanes... Sembla que és la correcta. Després, que arribi a la gent i que la gent ho reivindiqui. Potser sempre es posa el mateix exemple, però a França, per història, jo què sé, perquè aquesta cultura ha arribat i la gent reivindica el cine francès. La producció d'aquí ja és una miqueta anecdotària. Encara falta per arribar a una mica de maduresa, per entendre'ns. Jo no voldria sentir culpable als espectadors, perquè és que si tu no has vist mai un diamant, no saps què és un diamant, si algú regala un diamant, tu amb aquest diamant no li dones cap importància. Per tant, cal posar en valor les coses, i això és per mi un pla estratègic. A mitjà i llarg termini, és un acord de país, no és un acord partidista, igual que l'educació, és un acord de país, i anar marcando fites i anar comptabilitzant com es va aconseguint aquest. Jo crec que el que hem de fer és fer-ho de rodó, i jo crec que tinc l'impression que l'eina que ens falta, o un eina que ens falta, en falten vàries de eines, però una seria un visionari, una altra seria un film-institut, crec que l'Isec no ha funcionat, i per tant cal crear un institut de cinema, i després cal tenir la voluntat de que això es converteixi amb una creació d'imaginari audiovisual que hi ha la voluntat que sigui, al mateix nivell que la sanitat. Exactament al mateix nivell. Bé, en tot cas, avui hem volut parlar una mica del cinema, de com estem i de futur i de evolució, però dilluns, vosaltres marcareu també els temes, i tot plegat en aquesta conversa que es farà a les 8 del vespre, a la selecció del console de Can Ginestar, no, és el cim de Can Ginestar, o a Can Ginestar, en tot cas, a la selecció del console de Can Ginestar, seran la conversa amb Joan González, coactivista, i Jose Maria Aragonès, director artístic i tècnic de cinema. Moltes gràcies a tots dos, i que vagi molt bé, dilluns. Moltes gràcies, us esperem dilluns a les 8. Exacte, fins aviat, bon dia. M'agradaria. Justa la fusta. És menjant el jazz. De dilluns a divendres, de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com el Chill Out, la Smooth Jazz, el funk, el sol, o la música electrònica més suau. Smooth Jazz. 100% música relaxant. Cada dia, de dilluns a divendres, i de 4 a 5 de la tarda. Smooth Jazz Club. T'hi esperem. Estimat diari. Avui hem fet el programa 1.700 de la penya del morro a ràdio d'Esvern, i després de 9 temporades, no sé si podré continuar fent el programa. És un pes molt feixuc, que ja no puc suportar més. Sempre penso, va, Jordi, va, ves l'últim i deixa. Antonia Bat, patró dels animals, que se celebra el dia 17 de gener, però que se'n just normalment sabent són uns dies, perquè no coincideixi amb altres municipis. Avui en parlem amb Ramon Aguader, membre de la Comissió dels Tristoms. Molt bon dia. Hola, bon dia. Aquesta festa que dilluns parlàvem justament de reis, en el moment que ens trobem, que no ens trobem. Hi ha una festa de tècnica, i hi ha un canvi de tema, però bé, que ens parlem de festa al carrer. Sí, preparem els Tristoms com cada any. Exacte. La festivitat és el 17 de gener, per tant, s'avança un cap de setmana. Sí, s'avança perquè no es trobem tanta gent que ho celebra. I bé, en tot cas, en què hi ha tant temps que es fa, la gent ve igualment. La gent ve igualment. La gent ve igualment. La gent ve igualment. S'ha aviat amb aquesta festa del poble. Exacte. La gent de Sant Just, que sap que aquest dia més o menys... Saps que aquest dia fem la festa dels Tristoms. Una festa que comença ben d'hora, el matí, també. A banda de després ja parlarem de la benedicció dels animals, però vosaltres dius que hi poseu d'hora. Ens hi posem molt d'hora. Ens posem a les 6 del dematí. Aquí Can Gina està a preparar el foc, perquè hi hagi brasa, i tindria la brasa preparada. Perquè llavors exacte, hi ha aquest esmorzar de cabellers, que en aquest cas no hi pot venir tothom qui vulgui, sinó que és només pels que formen part de la comitiva. Pot vindre tothom qui vulgui. El que passa és que els cabellers no paguen l'esmorzar, i com és un particular, paga en sembla que són dos o tres euros. Ah, però es pot afegir, llavors? Sí, es pot afegir pagant una miqueta. Molt bé. I a partir de quina hora poden venir, cap a les 10? Sí, o abans. Sobre quarts a 10 ja està a punt la brasa, i ja poden vindre perquè llavors nosaltres que anem a ofici, a les 11 ja hem d'estar a l'ofici. Exacte. I després de l'ofici que es farà a Església Sant Justipastó, és quan es fa la vanedicció, no? Sí, que van l'ofici, llavors ja surten els caballistes, el que és el capità de bandera, la banderà, d'oies cordonistes, i el senyor Rector, ja van fer la vanedicció, primer d'aquests caballistes que hi diguin, i després hi ha tothom, que venen molts ponis del Pony Club, i l'altre, que no sé com s'hi diu, el... Sol Solet, no? Exacte, el Sol Solet, i amb bastants caballs, sí, algun carro. Molt bé. O sigui que comencen, no només hi ha els animals d'acompanyadares, sinó que caballs encara en venen, també. Sí, venen en desplugues, també venen, i llavors a Camp Pedroza tenen el carro, que és de la comissió, també hi surt a fer la rua. I llavors es tiren carmels, que tenim carmels, es tiren carmels, i llavors passant per la pastella i la trilla, donen borregos i bibó i coca. Sí, es fa tot el recorregut, també. Tot la rua, que són els tres toms, tres vegades, clar. Tres vegades. És una cosa típica que això els nostres pares ja ho fèiem. No sé per què, però ho fem igual com ho fèiem els nostres pares. Que, per tant, és des de l'Església, no? Fins a... No surten de Can Ginestar? Van a... Veig els dolors, ja baixen avall, veig els dolors, revertir, reglar la sala, passa que en pressió és ajuntament, i aquesta ruta la fan tres cops. Doncs és una bona estona, no? Sí, sí, sí. Perquè és un trosset, sí. I també es va tranquil·lament, no? I davant va una banda tocant... No, està molt bé. Exacte. I també hi ha banda dels...