Entrevista a Dolors Ludevid, del Projecte Custòdia - 12/2/2016

I aquesta hora parlem del projecte Custòdia, perquè aquest dissabte es mostraran per primer cop les obres que han participat en la segona edició d'aquest projecte. Són uns apeses que durant un any han viatjat per les cares dels participants que les han custodiat i ara arribaran a l'espai amb les maletes plenes d'imatges i d'enècdotes. Podran veure tant el matí com a la tarda i, a més a més, si us interessa el projecte, us explicaran com participar. El que fem a aquesta hora és parlar amb la Dolors Ludevit, que és una de les persones que ha custodiat una d'aquestes obres. Molt bon dia, Dolors. Molt bon dia. O sigui que tenim en lloc de parlar amb l'artista que vam fer altres vegades, aquest cop parlem amb la persona que les ha tingut a casa, aquestes obres, del projecte Custòdia. Sí, ja fa els dos anys que faig de Custòdia, i amb entusiasme. Sí? Sí, molt entusiasme. Com el primer cop que vas decidir participar-hi, és a dir, el projecte bastant i clar que ho volies fer, o com va anar tot plegat? Jo ja vaig participar en una reunió on va sorgir més menys la idea que després es va desenvolupar, i de seguida vaig trobar una idea boníssima, màgica i sorprenent, perquè de fet és gaudir d'un art itinerant. O sigui que no és estable a casa, és a dir, que només ho tens un mes, una obra d'art, i a les hores després ens ha de passar amb una altra família, no? I he trobat aquests dos anys, o sigui, un projecte, però una idea boníssima, de la que he gaudit molt, ells de casa, però de més també hi han gaudit els amics i els familiars. Perquè no és una idea només de casa, és a dir, no és una obra que només es veu a casa, sinó tots els que hi entren a casa. És a dir, que qualsevol dia que tinguis un sopar alguna cosa, algú es pot fixar en aquesta obra concreta i entrar a saber aquesta artista, etc. I a més a més, aquesta idea d'itinerant, no és que hagis tingut una obra durant tot un any, sinó que n'hi ha hagut unes quantes. Sí, o sigui, que és un poc gaudida, 11 obres al llarg de l'any, i és transitori, és ser una, o sigui, tan a casa transitoriament. I a les hores no sé què a mi personalment em passa, que és que inclús la veig més i la me la miro més, que no pas alguna obra que pugui tenir a casa, diguéssim, de sempre. Clar, perquè només hi és durant un mes, i llavors és la novetat, i quan deixa de ser la novetat ja no hi és segurament. Exacte. I a les hores, com que te la mires més, i a més, és clar, com que és d'itinerant, ja està pensada i no l'has escollit, a les hores tampoc ja has pensat en el lloc on posar-la. I va viatjant per casa, és a dir, que vas posant en un lloc, en un altre, i en fi, és molt viva, és una obra molt, molt viva. Vull dir, no sé, és una cosa especial, realment màgica. I suposo que el moment en què saps que se'n va, però que en ve un altre, deu tenir un moment emocionant, cada més, durant tot aquest temps? O sí, perquè, a més, és una sorpresa, o sigui, no saps l'obra que ve. No saps que està encapçada i no tens cap informació. I la persona que te la porta, o sigui, l'altre costodi, no t'indica, no et dona gaire informació. O sigui, que és com una sorpresa, és com un regal, no? Una sorpresa. O sigui, té a dir que hi ha obres que m'han agradat, hi ha obres que no m'han agradat tant. És clar, són obres que no es culls. Però, realment, o sigui, és un projecte fantàstic, perquè et permet conèixer els artistes i dialogar amb ells. O sigui, ara, per exemple, aquest divendres ens trobarem tots i es trobaran totes les obres que podeu gaudir-ne tothom, el dissabte, no? I pots comunicar-me als artistes i si hi ha alguna cosa que no t'ha agradat o per què, que és una cosa molt personal. Vull dir que potser hi ha obres que a mi no m'hagin agradat i que a d'altres els joves m'ha agradat molt. Tu, Arran, alguna d'aquestes obres que t'han passat per casa, d'aquesta experiència, has dit que m'agrada molt aquest artista, vaig a parlar amb ell o vaig a descobrir-lo o a comprar alguna cosa? Sí, jo vaig comprar l'any passat una obra, però d'aquests de l'acostòdia, diguéssim. I, normalment, sí que m'interessa parlar d'artista, perquè, a més, hi ha artistes més o menys consolidats, hi ha gent més joves i més gran. Vull dir, són artistes que apropes o llunyants. Vull dir que hi ha una mica de tot, no? I, aleshores, el fet de tenir una obra a casa d'un artista, ja tens un interès especial i, aleshores, mires inclús els pàgines web o vull dir, a veure quin altre tipus d'obres ha fet, entens? Hi ha com una manera d'interès més profund de l'artista. Exacte, o sigui, és una manera, directament, de no només anar a una exposició conèixer en artistes, sinó que ho fas tenint-lo a casa d'alguna manera. Exactament. Sí, sí, és molt més actiu. És més actiu que anar amb qualsevol exposició de Barcelona o d'aquí s'enjust, no? És una cosa molt, molt activa. Són obres a més a més de ta mans diferents o totes més o menys tenen unes mires estàndards? Mira, doncs m'he trobat de ta mans diferents. Clar, hi ha una imitació i és que el tamaix no pot ser norma perquè s'ha de transportar d'una casa al món altre. Per tant, ha de ser una obra pensada per ser encapçada i que es pugui transportar. Per tant, pots imaginar-te que les dimensions no són molt grans, ni han de petits i mitjans. O sigui, no són molt grans. Ara m'he trobat alguna de pesant. O sigui, tot i petita potser una obra d'algun escultor que realment pesava. Aleshores, a mans no es pot transportar, s'ha de transportar en cotxe. Però no són obres molt, molt grans. Tot i que a mi m'agraden els obres grans. Però vull dir, cadascuna té una personalitat diferent. Clar, ara entens una que encara a casa no, o ja estan totes a l'espai ara. Sí, sí, sí, el tinc a la terrera, que allà demà... De qui és aquesta? Aquesta és el... Aquesta és el Mariana Pedrol. I què és, si ens ho pots explicar, Dolors? Perdó? En què consisteix aquesta? Bueno, mira, és una... Aquesta no m'agrada gaire. Perquè no he sigut que fer-la. Ja estem a la que et preguntem, exacte. Sí. Bueno, només que no agradar-me que ha sigut una obra que m'ha costat molt ubicar-la. És una capça llargada d'un pam d'amplada i dos pams o tres de llargada, una capceta de fusta, i que hi ha tres calaveres petitones de tres colors bàsics diferents. O sigui, és el groc, el vermell i el blau, no? Aleshores, aquestes tres calaveres doncs no estan sueltes. És a dir, que al final el que he fet és fugir de la capça i no ficar-les així a la capceta, diguéssim, i posar-les així... Bueno, tinc un piano sobre el piano. Molt bé. Clar, o sigui, també és tot un art, no?, de saber trobar-li el lloc precis per cada obra, llavors. Home, i tant. I tant, això és fonamental. M'ajudo que disfruteu de mi fer això, no? I n'hi ha obres que han passat del rabador, la meva habitació, el menjador, i o que les he dividit. És a dir, que recordo de l'any passat d'en Jordi Rucosa que la seva obra va anar repartit per tota la casa. Clar, clar. Clar, que bo. Exacte, i crec que també, suposo que pels artistes, no sé si us ho pregunten, també, o si els hi podeu explicar quan es trobeu de, mira, doncs jo ho he... Em semblava això i l'he posat per aquí, però clar, és un altre... El paper dels custodiadors, no?, és important, també, per donar-li sentit a l'obra. Oi, tant, és molt important, però realment és... és... si el fet de s'acostar a dir, doncs és una cosa... que inclús et crea edicció, és a dir, que ara que s'acabarà... Clar. És clar, ja el més que ve, ja pensaré. Ai, i no ve res. Sí, és una mica adictiu, això. I clar, clar, d'alguna manera, suposo que, en principi, si torna a haver-hi següent edició, que no sé si és segur que existeix, però em sembla que la idea és que continuï, suposo que t'hi apuntes, de nou, no? Sí, sí, sí, jo m'hi apunto. Bueno, seria la tercera, eh?, ja. Clar, clar, la tercera. I el que passa és que és una idea tan bona que jo que tinc molts amics que venen i familiars que veuen a Barcelona, o sigui, inclús, o sigui, amb el desig de que s'organitza alguna cosa així, a Barcelona, el que passa és que des d'un punt de vista logístic és una mica complexa. Clar. Perquè aquí, s'enjuus les distàncies, són rotes, venen incurses, encara que, vull dir, molts custòdics no són de s'enjuus, que són de l'Obregat, no? I això ja és que té una mica de dificultat logística, de transportar les obres d'un que entre l'altre, no?, i la disponibilitat dels custòdics per a poc els els transportar. O sigui, tu, un cop s'acaba el període concret, l'has de portar a casa d'un altre. O sigui, també aquest paper, doncs, és la manera d'implicar-vos, no?, també, d'alguna manera. Sí, d'implicança, i també de conèixer els altres custòdics i de comentar, doncs, comentar una mica, no?, doncs, l'acústic. No, això crea com una mena de xarxa, no? Sí, sí, sí. És com una xarxa que és molt, molt divertida, és molt jo, soc un entusiasta d'aquest projecte, i penso que és una idea fantàstica. Vaja, per conèixer artistes i, diguéssim, la connexió amb altres custòdics, no?, que estan també estimulats per pel rast. Clar, clar, exacte, gent amb qui compartiu, aquesta passió, segurament. Oi, tant, sí, sí, tot això, gràcies a la Carme, perquè és que la Carme és una aglutinadora, i és genial. I tant, no, no, totes les necessitats que surten des d'aquest espai de llogaració, cadascuna té la seva màgia. Això està clar. Sí, sí, sí, sí. Doncs la gent que vulgui descobrir aquestes obres que han passat, doncs, per moltes coses, per la de la Dolors, aquest dissabte estaran, es podran veure a l'espai de llogaració, d'11 a 2, i de 6 a 8 de la tarda, també podreu descobrir com han anat tot plegat, i si us interessa aquest projecte, si teniu ganes de formar part del projecte custòdia, aquest dissabte també podreu sentir-lo de primera vegada. Avui n'hem volgut parlar amb la Dolors Ludavit. Moltes gràcies, Dolors. Moltes gràcies a vosaltres. Que vagi molt bé, i fins aviat, bon dia. Bon dia, adéu.