Entrevista a Robert Brufau, arquitecte santjustenc

Passa un minut de dos quarts d'una del migdia. Aquesta hora parlem del món il·lustrat, aquest cicle de tertúlies que es fa un cop al mes. Avui hi ha un d'aquests actes del món il·lustrat a partir de l'esbuig del vespre. La sala és d'Hidroconsult de Can Genestar. Una conversa amb el doctor arquitecte Robert Brufau, que avui el podem tenir aquí a l'estudi. Molt bon dia. Bon dia. Per parlar una mica del que es farà aquest vespre d'aquesta conversa del cicle del món il·lustrat. Hem anat parlant amb els diferents personatges o personalitats que hem anat passant per aquesta cicle de tertúlies. I avui volem parlar amb el Robert Brufau, que no vam dir, però és també s'enjustem. Primer de tot, una mica de l'acte d'aquest vespre, perquè tenen en compte la trajectòria. Actualment és president de l'Institut d'Estudis Structurals de Catalunya, ha participat en diversos projectes d'arquitectura que han tingut reconeixements com fins a 42 premis fat. També ha intervingut en projectes que guanyen el Premi Nacional Mies van der Rohe a la millor obra d'arquitectura europea i es premi nacional d'arquitectura de la Generalitat per la rehabilitació de les golfes i terrats de l'obra guardiana de la Padrera, entre moltes altres coses. I avui el dindrem aquí a les golfes. Com es planteja de tertúlia d'aquest vespre? Primer que res, m'agradaria explicar que no tots els arquitectes són com la gent se'ls imagina, perquè l'arquitectura, tal com s'enténia, per exemple, el reneixement, era la manifestació d'un personatge, que era l'arquitecte que ho sabia tot, ho dominava tot, tenia el control sobre tot el procés i l'obra era d'autor. Això va durar molt, molt temps i ara potser a partir del segle XX, quan ens adonem que els metges hi havien descobert, feia cent anys, que s'havien d'especialitzar i que un bon metge era un bon especialista, però també amb els arquitectes podia passar una mica el mateix. Però en canvi no era així. És a dir, l'arquitecte seguia assumint el paper de què ho feia tot, i en canvi eren molts els que treballàvem amb més especialitzacions per ensenyar a fer, a construir més bé, a fer unes instal·lacions més sostenibles, a unes estructures que donessin garantia total i que, de més, tinguessin qualitat, etcètera. És a dir, hi havia l'entrada de molts professionals, que també eren arquitectes, en el món del projecte, tot i que al final, aquí a Espanya, la llei, fa que només sigui l'arquitecte el responsable de tot. Cosa que a Europa no passa. A Europa, la meva feina com a estructurista, tinc el meu col·legi que m'empararia, tinc el meu contracte que m'empararia i no dependria de l'arquitecte, que aquí a Espanya sí. Llavors, això canvia les recles del joc. I per nosaltres ja ens hem d'acostumar que ha de ser un segon pla. És a dir, jo puc haver tingut molts premis i molts obres que hem donat un resultat excel·lent, però sempre quedem com amb una posició de dir que l'arquitecte és aquell i ja assumim això. És a dir, ja juguem, ja ens assemblem bé. Però no seria així només que aquí a Espanya. I això pot ser que canviï? És a dir, o en principi no hi ha nostre previst que hi hagi cap canvi en aquest model? Suposo que en mig pla això canviarà, perquè ara tot s'està uniformant molt i fins ara era una singularitat a Espanya. Crec que a la llarga s'acabarà igualant a tot el món i aquí a Espanya apareixerà la figura del responsable, de la estructura, del responsable de totes les instal·lacions tècniques, en paral·lel a l'arquitecte. Però de moment no és així. I a Catalunya, en particular, hi ha una singularitat respecte a Espanya, que és que a Catalunya l'arquitecte és el responsable de tot, però sí que hi ha molts arquitectes a Catalunya que es dediquen a fer aquestes especialitats, coses que en altres regions fan els enginyers, en general, aquí estan amb mans d'arquitectes. I per dir alguna cosa, vaig fundar fa uns 30 i tants anys una associació de consultors de estructura, de AC, que agrupava tots els que ens dedicàvem a fer càlculs, tant si eren enginyers, aparelladors, arquitectes, enginyers de camins, tant era. L'únic que em portava bé és que s'apiguessin fer la feina. I des d'aquest punt de vista li he de dir que en l'actualitat, si som uns 400 i picos membres d'aquesta associació, el 60% som arquitectes, o el vol dir que hem preservat a Catalunya que les estructures és cosa d'arquitectes. I hi ha aquesta tradició, d'alguna manera? Hi ha una tradició des de fa 150 anys, com a mínim, i tenim casos com el Joan Margarit, el Buixader i molts més, que han destacat, precisament, en aquesta variant de l'arquitectura, que és sobretot la pare estructural. Abans de que estan acostumats a que estan en un segon pla i que no els importa, entenc que estan acostumats perquè és confunció, però d'aquest reconeixement que potser a Europa està més en compte, no el volen reivindicar d'alguna manera o altra? Bueno, ja ho han fet, però és que hem aconseguit molt, perquè fa 40 anys, quan ja ho vaig començar, no sols no se'ns reconeixia, sinó que la nostra feina la regalaven els industrials i els constructors a canvi de que els hi adjudiquessin l'obra. Deien, tu et judiques amb l'obra, jo ja em preocupo de tota la pare estructural i la pare resistent i tal, i tu te'n desentens. Fixa't, valia zero. Era una moneda de canvi per adjudicar-se a un impedit d'un industrial. De un i d'un. Costat, eh? Quan vam fundar l'AC, l'associació, el primer que vam fer va ser acabar amb això i acabar amb un maltracte d'un horari terrible i que obraven missàries, no sortíem mai reconeguts enlloc, i en canvi crec que la feina que fèiem, per mi, era més difícil que la que fèiem l'arquitecte titular de l'obra. Com a mínim, més compromesa. I la gènere, quan algú parla de disseny de estructures, d'alguna manera o altra, més o menys ja ho pot conèixer, no? Sí, sí, ara hi ha aquesta concepció general. Hi ha una concepció, hi ha uns professionals que som reconeguts i... Quan et presentes a un concurs sempre diuen qui fa la estructura, va bé. Ja estem compte, no? Sí, estem compte. Però costat, eh? I suposo que exacte, encara falta camí per córrer, però s'ha fet almenys avançat, no?, el que deia aquests 40 anys, si més no. Sí, sí. De tot plegat, mirant enrere i veient tant el que comentàvem ara, tant pel que fa a la concepció de la feina en si mateixa, com de tot el que ha fet en aquests anys de especialista en disseny de estructures d'arquitecte, què és el que creu que el que li fa més il·lusió del que està més orgullós? Home, a mi el que em fa més il·lusió és haver creat una escola. És a dir, per les meves mans, en tins d'un conveni de col·laboració entre la universitat i l'empresa privada, sempre hem intentat fer aquest conveni, agafar alumnes bons a mitat de carrera, jo doncs classes i els puc triar, perdona, classes de primer i a tercer, primer els veia, tercer els fitxava, i em venien a treballar uns quants anys amb mi. Llavors això generava una escola i crec que, des d'aquest punt de vista, em puc estar molt orgullós, perquè els millors calculistes que tenim en aquest moment a Catalunya pràcticament els he format a quasi tots. És una mica el que va fer en Margarit i Buixadé abans, perquè d'alguna manera em sento deixeble d'en Margarit i Buixadé. Però potser nosaltres l'havés tant més implicats en el món de la construcció real, en Margarit i Buixadé, més teòrics. Van construir coses força interessants, però ells, la seva feina bàsica, jo crec que era la universitària. En canvi, els meus socis i ons han dedicat a construir, a fer obra, i sempre amb gent amb conveni universitat a escola. I n'hem arribat a tenir més de 400 de persones amb conveni. I ara aquests són els que ens guanyen els concursos. De clar, quan anem a un concurs i guanyar un dels que jo he format, que costumarà passar bastant sovint, lluny de sentir-me malament... També és una mica seu, no? Em sento bé perquè penso que els veiem formar bé i que aquesta idea de crear una escola ha funcionat. Què representa en els premis en un sector com el seu? Pels arquitectes titulars, moltíssim. Perquè una mica és la forma de garantir nous encàrrecs, garantir que se'ls conegui, garantir que tindran un reconeixement i que estaran dins de l'èl·lit de l'arquitectura. Per nosaltres, bueno, és una conforme confirmació de que hem fet la feina bé, però no ens som tan dependents dels premis. És més, a mi m'han adonat algú i no l'he anat a recollir. O perquè no m'hem recordat, o perquè deia que tampoc li donava massa importància, o perquè m'ha semblat que està bé fora de lloc. Quin premis, i es pot saber? Algú que estigui fora de lloc? Fora de lloc et passa quan amb una feina hi participa tal quantitat de gent i amb tal quantitat d'esforç com un, que quan et mencionen criden l'arquitecte titular i a tu penses, ostres, potser hem de cridar amb mi, haurien de cridar molta més gent. Per exemple, l'arquitecte titular rarament fa perquè ell està acostumat a aquell premi i és per ell. I poques vegades et diuen que vi a mi m'hi acompanyen, però quan creus que una feina l'ha fet molta gent, també no diré que et dolgui, perquè no és veritat, però sí que et quedes una mica com dient, hi ha més gent que també hauria d'estar aquí. I de tot aquest temps, què ha estat el més difícil o el més dur d'aquests anys de trajectòria? El més dur i crec que va ser a partir de l'any 2007, perquè va ser duríssim. Pensi que en l'any 2007, a la meva empresa només feia més estructures i eren 200 treballadors, dels quals 150 eren architectes o enginyers o aparelladors. I t'arriba una crisi de cop i es passa malament, perquè dius, home, ara què faien? Tot aquesta gent, no? Em puc mantenir molts, poc a poc anàvem sent cada cop menys i va ser un moment molt dur. Jo crec que l'actrici s'ha matxacat molt sector, i el de l'arquitectura, especialment, s'ha sentit molt. S'està recuperant, ara? La primavera passada va donar algun símptoma de que sí. I tots pensaven que aquesta primavera seria com la confirmació i no. Jo crec que encara va tot tan lent que no es nota. Algú que comença a enlincar-se ara en el món del disseny d'estructures, què li recomanaria? Que és una feina maquíssima i que s'hi impliqui a tope. Jo sempre hi he explicat un anècdota, que vaig fer d'arquitecte alguns anys, i com a arquitecte sempre estava alegre enlloc. És a dir, un arquitecte es discuteix sempre amb els clients, amb l'ajuntament, amb els tècnics, amb el constructor, amb el subconstructor, amb l'industrial. Està sempre alegre enlloc. En canvi, els calculistes, els que ens dediquem, que som consultors estructurals, tenim que discutir o tenim que enfrontar-nos a una cosa que és molt més noble que les persones. Segons la meva manera de veure, que és els materials. Els materials, sempre, si els coneixes bé, sempre faran el que tu vols que facin. I des d'aquest punt de vista m'agradava molt i em deien aquest tio, està boig, què fa ara, no? Quan acabava una estructura que havia anat tot molt bé, doncs me n'anava un pila i li donava un parell de palmadetes a l'esquena. És veritat. I era la meva manera d'agrair-li que s'hagués comportat com jo pensava que es comportaria. A més, em diuen, estàs boig. Això ho fa sovint. Dic, sí, ho fa cada vegada que acabo de la qual em quedo satisfet. Doncs, avui, a les 8 del vespre, converses del món il·lustrat amb el doctor arquitecte Robert Brufau, especialista en disseny i estructures, amb qui hem pogut parlar aquest matí. Moltes gràcies. Que vosaltres. Que vagi molt bé i fins aviat. Bon dia. Fins aviat.