Entrevista a Sílvia Alcàntara, escriptora - 21/4/2016

I el que fem a aquesta hora, quan va ser un minut d'un quart de 12, és parlar de llibres, perquè avui es presenta que el llibre té la novel·la Els dies sense glòria. Serà una presentació que es farà amb l'autora Silvia Alcántara. I aquí ara tenim l'altre cantor del telèfon. Molt bon dia. Hola, molt bon dia. Per parlar una mica de la tercera novel·la, aquesta història dels dies sense glòria, que és una història que explica una mica la història d'una generació a través d'un personatge, del personatge de la glòria. Sí, de la glòria i del seu verit. M'has aviat, jo diria, a través del matrimoni, que són una família, amb els fills, i també vaig una mica enrere amb un amic als pares. D'on venen aquest matrimoni? Per tant, agafem 3 generacions. Exacte. Tota una família. Tota una família. Tota una família. Tota una família. Val. Per tant, exacte. Són 3 generacions, tota una família ben sencera. Tenies clar que volies fer una història que passés per aquestes generacions diferents, que han format... Que repasses totes generacions que poden ser tan diferents, o t'hi vas anar trobant. Sí, sí. Aquesta ja era la meva història. La meva idea. Jo, quan vull escriure una novel·la, quan m'hi poso, la primera pregunta que em faig és aquesta. De què vull parlar? Doncs volia parlar d'una família. Així és com el Llo de Colònia parlava d'un món, d'un món tancat, i el que passava dins d'aquell món. I el vaig reduir en els anys que jo hi vaig viure, o que jo recordava que eren de l'any 52 fins al 64. En aquest cas concret, no. Volia fer no un repàs de la història, que la història, més o menys, ja la vivim, ja la sabem. I si no, fins i tot en el Google, només que facis una consulta de sabentes de tot el que passa. No, volia fer el repàs de la nostra generació, diríem, però a través d'una família, i no tant parlava de les coses que passaven, sinó de veure com les vivia aquella família, com les patia i com les gaudia, a través dels sentiments. Sí, que els fets són com el tele de fons, però no són tan importants, no? No, en absolut, en absolut. Passen com una pinzellada molt suau, gairebé ni es nota. Potser ho has d'endvinar una miqueta a través del que passen, del que viuen, i com conviuen aquesta família. Exacte, Marta. Tenies ganes d'entincar-te en les trames familiars que moltes vegades són molt potents, no? Exacte. Si no, no, les trames familiars, i també a través dels sentiments, de l'emoció de cada persona, això que he dit, de com ho pateixen i com en gaudeixen, també, perquè, esclar, en tants anys hi ha la colla de la família, que són el matrimoni amb dos fills que tenen, però també es veu una mica d'on venen aquest matrimoni, o sigui, es veu una mica la història dels pares, doncs hi ha moltes de coses que poden gaudir i patir, també, ja de tot, com en totes les famílies. Un dels temes ens enliqués el pas del camp a la ciutat, no? També, aquest és un altre tema que, per lògica, ens el trobem, la immigració, però, en aquest cas, ja no volia explicar la immigració de la gent que van venir de provincies ni tampoc d'un altre continent, sinó la mateixa immigració que vam viure a la gent de casa nostra. Interna, eh? Sí, de la gent que van haver de viure, que vivien al camp, que al camp va arribar un moment que no els donava per viure, tal com potser he hagut també la política que es va portar durant uns anys. Ara sembla que la gent se'n recorda més del camp, però va durar uns anys que treballar al camp era una cosa que no li donava ni importància. I els que vivien del camp i els que se l'estimaven, a més a més, veien com els seus fills allà no hi tenien futur. I la majoria de gent, tot i estimant el que tenien, ho vam haver de deixar, vam haver de bandonar, per anar-se a viure en personatges. És que, esclar, haurem de deixar a casa nostra aquesta casa dels pares i els avis, amb aquestes parets tan gruixudes de pedra massissa, i ens en haurem d'anar a la ciutat a viure en un pis amb aquests detotges i de renda limitada. Aquesta és la sensació que tenien, que no se'n anaven alegrament en un altre lloc, sinó que hi havia d'anar per força, perquè sentien que era pel futur dels seus fills. I llavors ja veurem si la van encertar o no, però això és una cosa que és cosa de llegir la novel·la. Exacte, sí, sí, no desvallarem tot. El títol és aquestes dies sense glòria i la protagonista és la glòria, si crec que és un encert, així com a idea, no sé si va venir de sobte o... La glòria, o sigui, els dies sense glòria, és bé donat, una mica esclar, també la protagonista es diu glòria, però jo poder, vull dir que aquesta novel·la és l'única, fins a tots els que he escrit ara, que, quan començo, no sé quin títol hi he de posar. Quan era conscient que volia parlar de moltes coses, tampoc no sabia cap on em portarien, perquè ja dic que jo em deixo portar molt pels sentiments dels protagonistes, doncs no sabia tampoc exacte què els hi passaria. I la vaig començar sense títol. Un cop vaig tenir la novel·la acabada, em vam parlar amb l'editor, a veure quin títol hi podem posar per tot aquest recorregut. Jo estava una mica com encara confusa, no li sabia trobar. I parlant amb l'editor, va sorgir aquest títol. I a partir d'aquí jo me'n vaig enamorar del títol aquest, i em van sorgir molts altres de títols, però jo ja de seguida vaig dir no, ha de ser aquest, perquè no només perquè la glòria, la protagonista es diu glòria, sinó perquè això vivim, amb tants anys, vivim moments de glòria i moments que no són de tanta glòria, però vivim el que ens toca viure. Exacte, llavors, m'ho lliga tot, no? És un títol d'aquests que, de primera, són llego. Em vas publicar ara d'Aigues Olor de Colònia fa 7 anys, el 2009, i que va ser la teva primera novel·la publicada, no? Va tenir molt d'èxit de públic, de crítiques, va fer després aquella adaptació. Ara, vist amb certa distància, et va sorprendre tot plegat, com m'ho va gestionar. Sí, que sorpreses, clar, la ve... Era inimaginable, una primera novel·la, una persona que ja tenia 65 anys, que més aviat... Mira, ara explicarà les seves batalletes, una iaia que ens explicarà les seves batalletes. I esclar, jo havia viscut en una colònia, i després em vaig adonar que esclar, que era una cosa, que el món de les colòniers, que era el meu, que era el que jo recordava, doncs era un món que havia desaparegut ja. I això, des d'un punt de vista literari, té com un cert encant, parlar d'un món que ja ha desaparegut. Però jo el vaig fer, doncs, perquè eren els meus records, que no em podia imaginar, de cap manera, és que va despertar els records adormits de tantíssima gent, perquè les colòniers i el món industrial realment formen una part molt important del nostre país, i en el seu moment va ser la salvació per moltíssimes, moltíssima gent. I esclar, això va reviure, va fer reviure records, i fins i tot ha despertat ara un interès pels que no ho van viure, per tant, que es van juntar una colla de coses, els que ho recordaven i els que no ho sabien, i va fer un esplàt tremendo, vull dir, important i inesperat, sí i tant. Després d'aquella primera novel·la, et va costar tornar a escriure, tornar a dir, va, doncs, i torno, tenies molta pressió? No, no, no, no, a veure, és que jo per una banda, i se va ser la primera novel·la publicada, però jo ja en tenia un altre, que la tenia molt avançada, que en algun moment van coincidir i van anar juntes, que era la Casa Cantunera. La Casa Cantunera jo n'estava molt contenta, molt satisfeta, molt orgullosa, per dir-te que és la novel·la amb la que jo m'he trobat a mi mateixa, amb la novel·la que em va dir Sílvia, vas bé, has triat un bon ofici. Llavors, com que tenia aquesta novel·la molt important per mi, doncs a mi no em va fer cap bo, al cap de dos anys, que publicessin la Casa Cantunera. Llavors, ja, la tercera, que és aquesta, els dies sense glòria, els dies sense glòria, sí que ja m'ho vaig haver de replantejar, després, perquè la Casa Cantunera també va tenir el seu moment molt èxit, i va estar molt ben tractada per la crítica, em va donar moltíssimes satisfaccions, també. Potser no tanta popularitat, perquè hi ha la duia de l'olor de colònia, però des d'un punt de vista personal, molta satisfaccions, també. Llavors, sí que vaig dir, després d'aquestes dues, què? Però esclar, a mi em passa que, quan acabo una novel·la, com que em deixa molt aixarraïda per dins, de seguida jo ja m'esforço per trobar un altre tema, perquè la que m'ha fet companyia fins aquell moment, em refereixo als personatges, doncs em pugui continuar gaudint d'aquesta companyia. I de seguida ja em busco un altre, i això és el que vaig fer. Llavors, ja, esclar, han sigut 5 anys més, perquè fa 5 anys que va sortir la Casa Cantunera, han sigut 5 anys, doncs, de lluita, de treballar, de treballar-hi molt, m'ha costat esforç, sí que costa esforç tot, costa molt esforç, perquè són uns personatges molt profums, vaig molt a la real, a dins, al fons de tots els personatges, i això representa, doncs, un be de donar molt, i de treure-m molt de mi mateixa. Jo en gaudeixo molt, escrivint, però també pateixo molt. I esclar, costa, costa d'anar fent. Però jo faig el que sé fer, i el que puc fer. Llavors, aquesta preocupació de com sortirà. Si he de ser sincera, no la tinc, no la tinc. Em sento molt amb el que estic fent. Penso bé el que surti, doncs ja sortirà. Tot això, les crítiques que he hagut fins ara dels dies sense glòria són força bones, no? No sé si les vas llegint, les segueixes... Però ho deixen molt bé. Fantàstic. Des de fins ara, les que han sortit, jo estic contentíssima, contentíssima. Saps per què estic tan contenta? Perquè veig que els que l'han llegit van al fons allà on jo he anat, allà on jo he treballat, i el que jo volia dir, ho han captat perfectament. I això és una satisfacció imbèndia per un que escriu. Per un que escriu, veure que el que tu volies dir, que allà on tu volies posar la força, ho han captat i ho han vist, això és extraordinari. T'estic molt contenta, molt. Exacte, és que senyal que funciona i suposo que també, no sé si ja has matre ben comentaris també dels lectors. Sí, clar, exacte, també, moltíssims lectors se l'han llegit, perquè és clar, com que va sortir abans de setmana santa, molta gent se la van portar per setmana santa, i molta gent ja després de setmana santa em va dir els més coneguts, els que tenen una mica de confiança, on ens coneixem, molta gent ja m'ho ha dit i no sé si el que no li ha agradat no m'ho ha dit, això no ho sé, perquè tota la gent que s'han posat en contacte amb mi m'ho han dit que els havia agradat, sí, sí, sí. Jo, feliç, clar, feliç, molt feliç. Suposo que avui seràs a Sant Justa, les 8 del vespre, en aquesta presentació. Sí, sí, sí. I has estat aquí a Sant Justa, a què el llibre té? Jo, mira, per una colònia com que vagin en tantíssims llocs, i va sent tant, un parell d'anys, que representa que jo vaig conèixer més gent amb aquells dos anys, que amb tota la vida. I esclar, vaig conèixer ja amb una vac, que saps que passa que la gravadora, la gravadora de la memòria, que ja comença a fallar una mica. Llavors, no ho podria dir. Si ni algú em diu, si havies vingut, diria que sí, potser quan vingui, potser me'n recordaré, però ara en aquests moments no t'ho sabria dir. Doncs en el cas avui, jo diria que tampoc, perquè també diria, sembla que des d'aquí a la ràdio, no em sona que n'haguéssim parlat, però no ho se sap. En fi, en tot cas, avui, qui volgui descobrir-la, la trobarà a les 8 del vespre en aquesta presentació que el llibre té. I m'imagino que per Sant Jordi també seràs a Barcelona, no? Sí, jo com jo no sé, i el Facebook ho he penjat, he penjat als llaris i al tot arreu en sóc. Exacte. Perquè el Facebook sembla que és una línica que fica per tot arreu, i els metanadones et salten les notícies per tot, no saps ni on vénen, però salten, el Facebook em vegi a la casa de tothom, sembla. Doncs he pensat, doncs ho poso al Facebook, per si algú li interessa, doncs sóc allà. I com el vius al Sant Jordi? El disfrutes, el pateixes, perquè hi ha escriptors que ho... Hi ha de tot, eh, una mica? A veure, jo dintre de tot sóc una persona novel·la. Encara que tingui una certa edat, sóc novel·la, perquè n'he viscut llocs quants al Sant Jordi, però a mi m'agraden molt. Jo el fet de veure la gent que compre llibres, que es dedica a llibres, jo penso que és tan fantàstic, un dia que dediquin els llibres. La llàstima és que no en facin tres cops a l'any, al mes de Sant Jordi, es podrien inventar una altra cosa semblant, i que hi haguessin més dies que incitessin la gent a compre llibres, perquè és el que fa falta a tothom. Jo estic encara una mica en contra de posar-les a dins la maquineta aquella i dir-los, a mi m'agraden els llibres, m'agraden... Encara que dius que en tinc la casa plena, doncs molt bé, jo també tinc la casa plena de llibres, i m'encanta tenir-los i mirar-los, i tenir-los dedicats pel autor, i cada cosa et porta un olor diferent, i un record diferent. Això no t'ho donarà mai una màquina. És veritat, totalment. Però esclar, les coses que em viuen, però mentre figuem aquí, hem viscut altres coses, si estem d'acord, ho hem de reivindicar. I el Sant Jordi es manté, per tant, alguna cosa o altra. I la rosa, l'onglo amb la rosa i l'onglo amb el llibre, això no ho trobes a dins de les màquines? Està clar. No, no, totalment d'acord, totalment d'acord. El Sant Jordi el 100%. Exacte, doncs avui, dos dies abans de Sant Jordi, l'has vuit del vespre que el lliure té, sirvia el càntar amb la novel·la Els Dies sense Glòria. Moltes gràcies.Gràcies a vosaltres. Que vagi molt bé, i fins el lat, bon dia. Bon dia, bon dia. Maybe you don't understand nothing, but don't worry, the radio show is in Catalan. Després de Sant Jordi, qui torna, és el programa Talismar. Diu menys a partir de les 7 de la tarda, enganxat a la ràdio a escoltar el bàsquet, el senyor Masculia, dret l'espà reguera, en un petit clau, per l'ascens. Viu el programa a la sintonia de Ràdio Esverna, amb tot l'equip del jugant a casa. Diu menys a partir de les 7 de la tarda, senyor Masculia, espà reguera. Vet aquí una vegada un programa de contes que realitza el grup Marc, mestres àvies recuperadores de contes, de l'Associació de Mestres Roses Sençat. Els podreu escoltar els dijous a les 8 del vespre i els dissabtes a les 10 del dematí. Us hi esperem a tots. Benvinguts a Babilònia, on la cultura és la protagonista. Un espai de crítica cultural que cada dijous de 9 a 10 del vespre comentarà els millors llibres, les exposicions més interessants, els concerts més emocionants, les pel·lícules i obres de teatre més destacades de la Cartallera, sense deixar de banda el debat de la més rabiosa actualitat. Ja us sabeu a Babilònia. No us ho perdeu. Dijous de 9 a 10 del vespre, Babilònia. Aquesta és la setmana de Sant Jordi. Però tot arreu sentireu la llegenda de Sant Jordi. Nosaltres us explicarem una llegenda que us recordarà la que ja coneixeu, però diferent. Segur que us agradarà. Eh, no us ho descuideu. El dijous a les 8 la podreu sentir sencera. El dijous a les 8 la podreu sentir sencera. Si sents 10, 7, 7, 0, 15. Ràdio d'Esvern. Cada dia, més aprofiteu. Ràdio d'Esvern. Ràdio d'Esvern. Ràdio d'Esvern. Ràdio d'Esvern. Ràdio d'Esvern. Ràdio d'Esvern. Bon dia a tots quatre, què tal? Bon dia, bon dia. Això, entre cometes, bon dia a Polcans... S'està començant a aclarir. Bona nit, però bon dia, encara que plogués. Uf, què bé. Sí, sí, bon dia, bona pluja. Sí. I tant. No, el camp estan contentíssims. Sí, sí, el camí ens deuria a nosaltres també, perquè és nasa. Sí, i tant, ha anat bé, s'ha anat per calenots. L'aigua, que diuen, l'aigua és vida. I tant. El Carles ens deia que ara hi apararà. De fet, ens ha dit que les 12 apararia i mira, s'avança a tu. Que s'aclareix una mica. I demà farà sol, però que li sap de tornar a ploure, un moment o altre. Sí, que t'anys en Jordi. Diu que a la tarda, no? O a menys que hagi donat temps de vendre els llibres i les roses, no? Això deien els de TV3, perquè, si diuen una altra cosa, es sampipen els llibres i totes. A dir, no, el matí estarà bé i a la tarda es complicarà. Tenim que dir el que la gent espera que diguin. No el deius preveuen. Sí, sí, sí, no, i tant, i tant. Han d'estar molt polítics. És que, a més a més, tinguis en compte la feinada que representa treure les carpes al carrer. No cal els llibres. A mi la inversió. Són serveis els llibres que no es mullin. Escolta'm, a mi és una diada... És una diada espectacular, és una diada bonica. Això han de contentar la to i dir que el dia està aixint, que possiblement que no, que a la tarda, possiblement, però... Ja, ja. Però està així. Un any, me'n recorda, que la plomí ha vots i barals. Tant barll. Que no vinguin els pals a ells. És un any que ells, o és un dia l'any que ells, que tenen fons de fer un cert... Bueno, és el dia del negoci. Els que compren llibres per una estanteria, per beure, doncs diuen, mira, vull el compré a mi així, ja està. Un o l'any, fent un o l'any. No, un o l'any, no fer d'any. Els que passen a casa quan no sobre el dinero, que haurà fet un dia en poc i no sobre tant. Sobremenos. Arribava a casa, carregat. Ja teníem un. També, que passa, perdona. Hi ha un moment que no tens espai. I què fas? No compres. Perquè hi ha un tal poces. Més amunt, més amunt, més amunt. Jo, saps com ha passat a mi? Com ara em fa molta por pujar-me a l'escala. Tinc tota una sèrie de llibres que vaig posar, dels que no es llegeixen tan seguit, que no puc arribar ni per treure la posa. Estan filant amb una escala. No vols, no vols. Cadran, cadran, com la Lídia. Quan es fan d'això, quan el meu fill tingui un moment... Ha, ha, ha! Què me l'hi dices? Que te'ls baixi. T'hi acaben de dir un llibre que va d'enfermeres, i una d'elles, ostres, és de l'hospital de Sant Pau. Treballen allà, treballen a aquestes infermeres. I està molt bé, perquè no és un llibre típic, que llegeix de sèrie negra, ni de sèrie política, sinó és un llibre... No és de sèrie negra, tampoc. No, no, molt actual, és molt maco, molt maco. I hi ha una infermera d'aquestes que té la dèria dels llibres, es trastornen una mica, i té una casa de 70 metres quadrats que altres estan mòbles. Perquè la meitat de l'espai... Els mòbles el formen els llibres. I fa buig en els llibres per a fer el mar. I tota la casa, el passadís, tots són llibres. És el que parlem, que això, que el llibre ocupa tant, l'invent de l'Ebook és molt bo, però que les editorials, com no saben com fer negocin això, no ho estan potenciant. I ara quan veig els cridors... Ja, va, de la mà de la, també et diuen el mateix. Però el futur és el futur, i jo quan veig aquests nois, encara arrosseguen unes motxiles aquí darrere, quan ho tenen tota la mà, no? Quan ho poden tenir en la mà, diguem-ne. Estem fent víctimes als cridors. Però per què hem de portar tots els llibres tots els dies? No, tots els llibres no es porten. Diuen que sí que es porten. Sí que es porten. Avui pel meu no, si ara ja no, no ho sé... Hi haurà alguna escola que no, però en general seria ells el drama. Només un llibre amb la tablet, un llibre, i francament... Jo el trobo molt passadet. Sí, no és l'altre.