Entrevista a Jordi Rovira, director del documental del mes

I aquesta hora el que fem és parlar del documental del mes. Aquest mes d'abril, el documental del mes que es projecta, aquest divendres a la Taneu, a les 8 del vespre, és una entre tots, Joan Abiernes, una entre tots, un documental dirigit per Jordi Rubira i Oscar Moreno, i avui tenim a l'altre canto del telèfon un dels directors, el Jordi Rubira, molt bon dia. Hola, bon dia, com anem. Molt bé, per parlar una mica cada mes parlant del documental del mes, normalment ho fem amb algú de la producta de Paral·le 40, però aquest mes, ja que éreu directors d'aquí, tenim l'oportunitat de parlar amb vosaltres i que ens expliqueu en primera persona una mica la història d'aquest documental. Aquest documental que parla d'aquest personatge, Joan Abiernes, que en l'últim mes, més o menys, ens sembla, n'hem anat sentint a parlar també a través de diferents mitjans, s'ha anat coneixent aquesta història, que vosaltres atrateu en aquest documental, no? És l'història de la primera fotoperidista de tot Espanya, una dona catalana, actualment de 80 anys, i que va tenir una vida superinteressant i va fer unes fotos increïbles i que estava totalment oblidada per unes raons que, si vols, ara especarem. I per nosaltres, no només es especa aquesta història, si és una feina de tres anys des que vam descobrir a la Joana, físicament, a la seva història i a les seves fotos, i ara s'està anant a conèixer perquè el documental del mes de l'abril, el 10 de maig se met a TV3, a final de l'esquena de la brisa espanyola, i a partir d'ara tot ja s'ha disparat. Exacte. La història ja la compartim amb quanta més gent millor, no? Però he aconseguit, d'alguna manera, amb aquest documental, triure la llum d'aquest personatge. Exacte. Sí, ha estat una feina dura, perquè com fas un documental, és qüestió d'explicar una història determinada, com l'expliques i buscar les imatges. Però en el cas de la Joana, era, no només explicar la seva història, que és molt densa, que li han passat moltes coses, visc moltes anècdotes, ha fet moltes coses interessants i s'ha de seleccionar, sinó, sobretot, quan expliques la història d'una fotògrafa, explicar-me'ls que vas fotos. I l'enció de la Joana, que portava quasi 30 anys tancat en capses, i en el seu graig, en tots els milers de negatius, s'havia d'ordenar, s'havia de buscar, s'havia d'intentar trobar aquelles imatges que esperessin terminar les coses, però si expliques una anècdota com vas fer una foto i no tens la foto, malament, no? Clar. I llavors ha estat una feina de fer el documental en paral·lela a una feina de documentació de buscar imatges i de netejar-les, treballar-les, perquè una està amb una mica mal estat, altres per sort, no. Algunes imatges, ni les hem trobat, perquè hi ha una part de l'atxiu que està perdut, perquè van s'enviaven moltes fotos de mitjans, dels negatius, i les tornaven. I llavors, a vegades, hem hagut d'anar al mitjana, que és el Diari Puebla, sobretot, on va treballar la Joana a Madrid, i a partir de les pàgines, el diari ensenyarà la foto. Vull dir que ha estat una feina, no diria cansada, sinó... Intensa, no? Està dura, densa, sí, però estem contents, estem contents del resultat del documental i de les crítiques que estem rebent, però sobretot i més important que amb aquest documental hem aconseguit col·laborar a posar la Joana a lloc que es mereixi en la fotografia catalana i espanyola. Clar, ens deies que... I ja les veuen el documental, no? Tota la gent, doncs, de totes les fotografies que va arribar a fer, però que estava oblidada, no? Que la gent no la coneixíem, fins ara, ningú n'havia sentit gairebé a parlar, per què ha passat això? Això va passar perquè la Joana, i fixem-nos, resumidament, va anar a la ciutadania a Barcelona. La joana, que va anar a la ciutadania a la terra, va anar a l'estudia de Barcelona. Al final li farem feina a Madrid, que va anar a Madrid quasi 30 anys, a treballar a mitjans de 80 de la ciutadania, a deixar la professió desencantada, amb com estava derivant, amb temes paperats i tot això, no li va agradar la gent, i ho va deixar. Se'n va anar amb el seu marit, que era espariudista, i li va deixar jo també i se'n van anar a vi, El que va passar a l'Oblid va ser que la gent que viatjava se'n recordava. S'havia parlat amb l'enècdote dels Beatles, que jo estava tres hores amb els Beatles de Barcelona, i abans es va entrar a l'avió i va tenir un billet per Barcelona i les primeres fotos. Les Beatles seria dir que sí, una fotografia de les Beatles, però no ni de la seva obra ni molt menys coneguda per el gran públic. Però sobretot per això, no és tan que la professió l'oblidés o la deixés apartada, sinó que amb tot aquest trafic, amb un llavall i aquella mateixa, que em pot donar valor a la feina que tenia, ni en el que havia fet, i per ell una cosa va fer durant anys treballant de fotògrafa, i ja està, no li anava el valor que es moressia, fins i tot havia comprat una tituladora i anava a titular les còpies grans originals perquè li capaven espai. Sort que vam arribar aconseguint-te tots, convençant el que parés de fer-ho, perquè jo tenia un valor documental. Almenys la feina de Joan havia quedat tancada amb uns calaixos. Clar. I vosaltres, com hi arribeu, la història? O com arribeu a descobrir aquest personatge? Doncs hem d'explicar aquesta història. Va ser un cop de sort, una casualitat d'aquelles. No perquè busqui, sinó perquè ho trobes, i perquè aquí no em dius que és això. Jo porto la revista de col·legis i periodistes, Capsalera, jo faig alguns reportatges a la revista, altres els encarrego. Estava fent jo un reportatge sobre un grup de fotògrafs que va ser el que va fer el que va fer el que va fer el que va fer. El que va fer el que va fer el que va fer el que va fer el que va fer és el muçol del Vallegy de Barcelona, que va existir fa molts anys, i va fer una fotografia experimental, i buscava un dels integrants del grup que encara està viu, perquè alguns ja són morts. I no troba el telèfon. Algú no recordi ni qui em va dir que hi havia un fotògraf a Terraça, que podria posar el contacte de la persona que buscava, vaig contactar amb el tal Cristó Balcastro, i vaig veure que hi havia un fotògraf a la filla Joan Viernesa, que va fer fotos també quan era jove, la va anar a veure, va descobrir les fotos, i va descobrir tota la resta de l'artil que allò estava tancat, i va començar a ordenar aquelles fotos de treballar, els negatius, posar-hi el micador de cara a fer un excursió a Terraça, que es va fer finalment, i quan estava en aquesta fase d'ordenar tot això, hi havia el telèfon, un telèfon de persona, i em vaig presentar i em va dir això perquè he viscut un reportatge per a la revista Polègic Periodista, i em va dir que hi havia una fotògrafa a Terraça que no es coneix, que té una obra molt interessant, que voldria estar bé, que la revista Polègic Periodista s'interessa, vaig apuntar el nom, però com tantes coses que ens fan els periodistes, tu saps des de allò que la gent em diu, fes això a tal i vas, rascues, i jo no hi ha res, no, és una amiga seva, que fa quatre fotos. Però vaig veure un dels vítols que hi ha, això s'ha dit una vegada, alguna cosa més, i vaig pensar que es pinta bé, vaig encarregar a una col·laboradora, hi ha un company fotògraf que m'havia fet un reportatge, que va ser el que va fer el meu fill. Jo estava acabant un altre documental amb l'Òscar i el Xavi, el rididor d'aquest documental. I mireu el reportatge de la revista, i me'n dius que hi hagués molta bona història. I amb l'Òscar vam decidir anar a casa de Joan, amb l'escuda de portar-li un exemple de la revista, amb l'escuda de veure si donava càmera, si tenia memòria, si tenia un archi o com perquè aguantar un documental, perquè necessites moltes fotos, una mica veure què. I vam anar a casa seva i quan portàvem un quart d'hora, i banging, el que dius és el confrontament d'aquest protagonista al style a la题. I el que passa sempre ha increased l'hasiat de gazp entrar en fotos. Aquesta vida amb aquestes anèdotes i tiger. Hem començat I li va dir que li havien fet un documental, la seva resposta de persona humil que sempre ha estat dit, sobre la meva vida, però l'interessarà la meva vida. Ah, bueno, però segur. I aquí vam començar, i ara la jove han passat tres anys, hem documental·la, està molt emocionada, ho està vivint tot com un regal, i per fi, és el valor que es mereix a la seva obra. O sigui, ella no creia que no li donava importància a la seva obra fins i tot, el seu arxiu, o sí? Ella havia internalitzat fer molts anys per la fotografia que tenia a veure la més artística a la que s'exposava. Ella havia fet fotoperidisme, i eren les fotos que l'encarregàvem pel diari i tal. Però, clar, no només són una crònica d'una època, sinó que tenen un valor com a fotografies que està molt bé. No és que surti de més famosos, com t'he dit, que va fer molta més cosa que famoses. L'altre és el que va fer molta fotografia social, va fer molta fotografia de moda molt moderna per l'època, perquè ella es desaba a partir d'estrangers, el que mirava de l'estranger, i va revolucionar la fotografia de moda, la fotografia d'esports, quan treballàvem al seu pare, que era fotòloga d'esports, de molt jove, hi va fer molts tipus de fotografia, però ella ho veia com, bueno, m'encarreguen això, que veia aquesta persona, o que hi ha aquest acte, fa lliçons de fotos, ja està. Ella es pensava que la fotografia que quedava, que quedava més així, més artística, i que anava a l'exposició de fotografia més treballada, més... I no, no, clar, la fotografia de fotoperidisme també té el seu valor, evidentment, igual que l'altre, i més quan empatxen 40 anys, ja apareixen personatges, que si no es parés allà quatre mes, no tindria una instantània, que no t'ho recordés. I el títol que li heu posat també al documental, aquest una entre tots, també, ja d'on entendre, ja és explícit i demostra aquesta voluntat d'explicar també, aquesta idea que era la primera, que va ser la primera en un món, que segurament encara seria molt d'homes, però en aquell moment encara ho era més. Era un món molt masclista, com se li va costar molt, i el que va passar és que no es va posar en contacte amb el seu pare, el pare, el camp de futbol, les feia fotos, i li deien que si buscava nòvio, que aniria a fregar plats, i van cop un árbit, no volia començar el partit, perquè aquella noia no marxés d'allà, li va demanar ensenyar el carnet de premsa de la Federació, perquè entenguéssim el delegant de camp, que era una fotoperidista, li va costar molt el començament de Madrid, els gris just no deixaven passar, i li deia, no em mires com una dona, mirem com un fotògraf. Al final va aconseguir fer-se un lloc, sobre tot a siguem del que deia les hosties i laぶ. Quan et va turister jo craftsam les TJs, davant d'una setmana de miıı de la família, i no fa res mòbil, això va ser la fi umilitat, sobta la seva pos donor, una firmware d'una frase queером referν fina en com amb una mata de les heterosegòf la dona en Rafael i que són molt amics. Com a Jونés vai costumar ser un entre tots, perquè al començament diu Que se'ns assoptava. Tenim el documental que has acabat, vam dir, un entre tots, rebena molt bé què era, ella i tots els altres. El documental, veurem, suposo, moltes de les fotografies, també? Sí, moltes, moltes, Sant Anàs. Sant Anàs, però mateix temps, és un documental que tota gent que el veu diu que té molt de ritme, no és gens contemplatiu, és un documental... Una persona va dir una crítica que vaig veure a Filming, que es pot veure a la plataforma Filming, també, diu ritmo en diablado. I és dir, té un ritme molt ràpid, perquè creiem que la Joana ha tingut una vida així, i volíem, una mica, que fos tal com va viure, i ja no féssim una cosa que plaga a ser vida amb un ritme que fos molt diferent del que ella va viure, no? I sí, hi ha moltes fotografies seves, però mateix temps surten moltes sequències, i surt sobretot molta gent entrevistada, sobre la Joana, evidentment, sobre el seu marí i la seva germana, o sobre el Rafael, l'Anna Figueroa, encerrat, l'Artac, l'Àud del Pozo, molta gent, jo m'hauria pogut dir... Que bon. I quan a l'hora de fer les entrevistes, la gent us ha respost, doncs, quan parlàveu que estava fent aquest documental, la resposta era positiva, sorpresa? La resposta ens ha sorprès molt. Nosaltres, com a documental, d'amig de més hem anat amb l'Òscar, l'altre director, o Manchar el rei d'edó, o la Silvia Omeri, la seva representant, que em surt en el documental. Hem anat a fer xerrades, algunes amb la Joana, molt dos o tres, que tampoc ho preveu a vosaltres, que tenia 80 anys. Hem anat amb molts cines on s'ha passat, i després la gent podia preguntar coses, ahir mateix vam estar amb l'Òscar a Sabadell, els cines imperials, i hi havia més en sentar llarga persones, i vam parar a preguntar, i les critiques superbones, en el migdia, les altres companys per a aquestes que l'han vist, els hem cantat, van guanyar el Memo Limaita Reus el novembre, vam arrasar, a baix a casa, el premi principal del jurat, el del públic, i el del públic jove, el 4 coptavem, ens van guanyar el 3, la setmana que ve, estem seleccionats i ens van allargar, a la setmana que ve, sabrem una secció sobre el dret de la dona, el documental dret de la dona, molt i pel·licua del dret de la dona, i d'una manera, per ara, és un documental que va néixer amb bona estrella, perquè a l'època de la crisi, el conseller de les administracions, van veure l'història, els van cantar, ens van ajudar amb el que vam poder, per ajudar a finançar el documental, té bé tres, la espanyola també s'ho van creure, i ara estan supercontents, ens ho han dit, amb el resultat, les critiques són molt bones, no sé, estem molt contents, que no és un documental dret de la dona, sinó perquè ha servit per visibilitzar la figura i l'obra de la Joan. Doncs aquest documental del més, aquest Joan avi Ernest, una entre tots, es podrà veure també aquest divendres a la Teneu de Sant Just, a les 8 del vespre. Avui hem pogut parlar, ha estat un plaer, amb un dels directors en Jordi Rubira, moltes gràcies, Jordi. Moltes gràcies a vosaltres, espero que us agrada el documental. Segur que sí, que vagi molt bé i molta sort, bon dia.