Entrevista a Anna Manso, escriptora - 3/5/2016

I aquesta hora el que fem és parlar d'una xerrada que es fa aquesta setmana de Madimecres, el Casal de Joves, una xerrada que es farà a la 6 de la tarda, i que s'adreça a pares i mares d'adolescents. La xerrada porta per títol pares i mares imperfectes i la farà l'escriptora de la literatura infantil i juvenil i guionista Anna Manso, aquí ara tenim l'altre cantó del telèfon. Molt bon dia. Hola, molt bon dia. Per parlar una mica d'aquesta xerrada que té aquest típtul ja de per si, bastant suggerent, eh? Sí, la veritat és que jo tinc una... em preocupa molt aquest títol i em preocupa molt que la gent ho entengui, perquè de fet és l'objectiu de la xerrada, que els pares no vulguin arribar a aquesta perfecció, que tant al final tanta feina ens porta i que és impossible d'assumir, que entenguin que quan ens equivoquem, doncs que és normal i és humà i que forma part del nostre paper de progenitors. I de fet, sí que ho fa la sensació que de vegades hi ha com aquesta obligació, de aconseguir aquesta perfecció, de fer-ho tot superbé en el sentit de la maternitat o maternitat com anem sentint els últims temps. Mira, tu ho has dit, jo no sóc escritora, sóc guionista, no sóc psicòloga, no sóc mestre, no sóc pedagòga, ni filòsofa, i jo he arribat a fer aquestes conferències, abans de les conferències el que faig és aquesta iniciativa, a partir d'uns articles que porto escrivint des de fa gairebé 6 anys, el diari Ara, que surten publicats al dissabte, al suplement Criatures, só del títol de la pitjor mare del món. I aquest títol que m'he atorgat jo mateixa no és per casualitat, sinó perquè parteix d'una experiència personal. Per això et dic no sóc psicòloga, no sóc res, però sí que sóc una persona que ha passat per aquest camí. El camí de voler fer-ho molt, molt, molt bé, no? No sé per què, ho volem fer tot molt, molt bé. Els nostres pares, els nostres avis en tenien prou, en fer-ho suficientment bé, no? En canvi, nosaltres ens carreguem pares i mares, eh? Potser més les mares, però els pares cada vegada més, amb aquesta esperida ho hem de fer perfecte. I després, esclar, la realitat et posa el teu lloguer, clau, n'escleques bastant sensacionals i pateixes molt, i acaba sentint el pitjor, però no de bon rotllo, no, no, amb molt mal sentiment. I una mica el que jo vinc a dir és, prenguem-ho amb relaxació, i hem sentit de l'humor. Tinc un lema que és la perfecció mata i l'humor salva vides, i una mica el que vinc a explicar és exactament això. O sigui que l'humor és una necessitat, segurament, no? En qualsevol àmbit de la vida, però a l'hora d'educar els fills també, no? A l'hora d'educar els fills i a l'hora de mirar-nos a nosaltres mateixos... Com educadors. Com educadors, com pares, no? Perquè si no són molt estrictes a nosaltres mateixos, i no ens consentim equivocar-nos o quan ens equivoquem, perquè és així, no? Ens equivoquem moltes vegades i no podem estar totes. Ens sentim fatal. I llavors no ens permetem aquest sentit de l'humor que a un bon amixi que li permetria, no? En canvi, són molt durs. I caldria rebaixar-ho, perquè, a més, jo també penso que els nostres fills no volen pares perfectes ni ganes. Jo sempre ho dic, escolta, si tenen pares imperfectes, els estalviarem molts diners amb psicòlegs i psiquiatres. Perquè imagina que tens un pare o una mare perfecta. Quan tu et toquis ser pare o mare, mare meva, estar a la seva altura, no? És impossible arribar a aquest estandard. I a les hores, doncs, tracta de viure aquest procés de l'adolescència, que és una època, jo se me'n dic, apassionant, no? Apassionant i volcànica. Hi ha gent que parla que no, que és una etapa absolutament placida i normal, però en general, no? No, no, no, no. És una etapa que ens ha fet un malament. Les hormones de casa estan a la que salten. I de vegades ens ho prenem tot d'una forma personal. I jo de vegades dic, escolta, obriem de recordar els cor leones, que bé, no és personal, són només negocis, no? I preneu-nos a veure què ells en aquells moments estan passant per aquesta etapa, que ens necessiten al costat, i encara més que mai ens necessiten un sentit de l'humor, que que carai, és el nostre paper. De fet, hi ha molta gent que li té un pànic, no? L'arribada de l'ascència dels fills, i es viu, doncs ja abans d'arribar-hi, fins i tot, i es viu i es pateix, perquè... La gent té molt mala idea, t'espanta molt, eh? Tu saps amb el teu nano petit, i ja tens prou feina, i dius, no, però ja veuràs com arribi l'adolescència, i tens la mare meva, on m'he fotut, on m'he fotut, on m'he ficat, no?, en quin merder m'he ficat. I després, no té per què ser tan horrorós, en cas de que ho sigui, per què tan demargar l'existència abans quan t'ho trobis, ja t'ho trobaràs, no? Per tant, poden ser les dues coses, no, no. Jo dic que són sabotajadors de la pau espiritual, no cal ser els de cas, tirar endavant, i quan t'hi trobis, doncs això, paciència, sentit de l'humor, de tant en tant escapar-te al cinema, respirar fons, escoltar, i després també les orelles obertibles, tancar-les, perquè hi ha coses que no cal sentir-les, ni escoltar-les. De fet, tu exacte, parlaves, doncs que una mica va sorgir aquesta idea de parlar de la pitjor mare del món, una mica enfrontant-te a la realitat que et trobaves, no?, de dir, estresa. Ja els meus fills han crescut, i ja en tinc dos adolescents, jo tinc tres, fills els quals jo anomeno en els articles, ja en el llibre, que també això és un llibre, la pitjor mare del món, el manual, els anomeno menors de data càrrec, i per fer-ho curt i divertit, perquè l'objectiu és riure-nos, dan nosaltres mateixos, no?, doncs ara ja tinc dos els mecs, el mec número 1 i el mec número 2 a l'adolescència, i esclar, tot allò que jo estava aplicant, quan érem més petits també m'està servint, i molt, no?, ara per l'adolescència, aquesta cosa, aquesta distància, i una mica la ironia, no?, de vegades no cap a ells, perquè l'adolescència a vegades no cap a la ironia, però sí cap a nosaltres, cap a com fem, no?, o no sé, hi ha un bon exercici que em van suggerir, que penso que està molt bé en l'època d'aquests dies horrorosos, que és imaginar-te això com si ho expliquessis d'aquí 10 anys, i que recordessis, mira, te'n recordes aquell dia, tan rossos que ens hem tirat els plots pel cap, doncs està bé, és una bona tècnica de visualització, no?, i poder fer aquestes coses, i poder tenir aquesta capacitat de riure-te, del que t'acaba de passar, potser immediatament no, cap d'unes hores o d'un dia, jo amb els articles faig molta teràpia, eh?, escrivint-nos-hi. És molt descansada. És menys dur per això del que pensaves, o sigui, està sent menys dur tractar amb l'adolescència del que t'havies imaginat o del que t'havien dit? A veure, a casa meva hi ha de tot, i jo t'he de dir que no em passen coses molt greus, per ara, perquè mai es pot dir, per ara no em passen coses molt greus. Tinc problemes, com crec, com la majoria dels mortals, amb adolescents, que jo també, una altra vegada, l'objectiu és riure, els dic adolescentis comuns, que tenen problemes poc greus, però que són passats. Tinc alguna adolescència, alguna mica passada i llawna, gens greu. I després també t'he de dir que amb moltes coses és molt divertit, m'agrada molt escoltar-los, tenen moltes iniciatives, són molt vitals, però a l'escència no només és una etapa fosca per les vida familiars, que també és una etapa molt viva, en què ells estan descobrint el món, i veure'ls com descobreixen el món és un regal també. I potser de vegades també hauríem d'enfocar-nos cap aquí. Molt bé, m'ha clavat a la tabarba. 300 hores sobre allò, però mira, veus també d'aquesta cosa positiva al costat, i veure'l com està prenent un nou esport, o uns nous amics, i veure'l com està descobrint tot. És fantàstic, no té res a veure amb el descobriment infantil, és una altra cosa, és aquest pas a la vida adulta, i aquest xoc. Parlaràs abans també que a banda d'aquests articles al diari ara també s'ha convertit en un llibre, la pitjor mare de l'un, el manual exacte. La resposta que està rebent d'altres mares o d'altres pares, quina és? Mira, em diverteixo bastant, perquè a més el llibre vaig agafar els articles, però no volia que fos un recull d'articles, i vaig elaborar una paròdia de manual d'autoajuda. Aquests manuals d'autoajuda, que sembla que el llibre t'hagi de canviar la vida. I vaig fer així, una paròdia de manual amb diferents lliçons, i cada lliçó és un manament, i m'ho vaig passar molt d'escrivint-ho, i el que et deien, vaig quedar com un món descansari, va ser un exercici literari que em va agradar molt. La sorpresa, o no, és que t'escriu gent, amics, coneguts, o no, que t'escriuen i no et gràcies, m'he regut molt, i he descobert, i m'he relaxat, i gràcies a tu... Ostres, realment de vegades, no te'n dones compte, de fins a quin punt pots tocar aquella corda sensible. I el que entenc és que hi havia una demanda, i que tots plegats, amb l'exercici de la maternitat o de la paternitat, estem una mica tensos, i que aleshores la proposta de dir, potser no cal estar-te en tensos, i ens podem prendre una mica de calma, perquè necessària, però no estic contenta. És veritat que cada cop fa la sensació que estan apareixent o més llibres, o més publicacions centrades en la maternitat, en la paternitat, i que d'alguna manera també estan començant a apareixar aquesta idea que comentaves tu ara, que seria en el teu cas de la pitjor mare del món, de desdramatitzar una mica també. També m'agradaria, també m'agradaria, que jo ja porto 6 anys, vull dir, a veure, que jo ja porto 6 anys aquí, amb aquest tema, de que no cal fer-ho tot perfecte, i que a mi m'agrada adreçar-me molt també als pares, perquè trobo que molts d'aquestes publicacions que surten van adreçades exclusivament a mares, i jo des d'un punt de vista feminista penso que ens equivoquem de mig a mig, perquè si la criança dels fills i l'educació dels fills és cosa de pares i mares, perquè coi les mares només s'adrecen a mares, després ens queixarem que ells no se senten concernits, i per tant em preocupa molt que totes les nostres articles també puguin ser llegits i que se sentin aludits als pares, perquè es formen pares imprescindibles de l'educació i del dia a dia dels nostres fills. Sí, sí, però estic molt contenta de veure que aquesta línia de pensament creix. Només demanaria, la carta res seria, sisplau, inclueu també els senyors. No pot ser que nosaltres mateixos senyores ens ha hagut agent d'aquesta manera. Però si el que passa és que l'educació dels fills té a veure també amb ells. Exacte, la xerrada que fas aquest dimecres aquí, el que és el de joves, ja es titula Pares i Mares Imperfectes. Sí, sí, para, sí, però també para. Clar, jo sóc una senyora, però què passa? També em puc dirigir el senyor, no? I perquè sigui el meu títol l'honorífic aquest que m'he inventat, de la pitjor mare del món, jo en el llibre ho dic, és clar, sóc una dona, per tant, la pitjor mare, no? Però, en canvi, si fos un home, digués el pitjor pare del món, segurament també, de forma automàtica, les dones també se sentirien eludides, aquest genèric. I jo reivindico això, que també m'adreço als pares. Sí, i tant. Ell també t'ha senten cada vegada més aquesta presó de voler-ho fer tot molt bé en la feina, els pares han rotllat, on estan sempre disponibles de bon humor, jugant, comprensius, allò que abans només ens passava les dones, o pensàvem que només ens passava nosaltres, ara també els passa ells, i per tant, doncs sí. Que vinguin, també, que vinguin. Exacte. La xarrada és aquest dimecres, demà, altres de joves, a les 6 de la tarda, una mica com l'esplantejada, no? És a dir, ara hem parlat una mica, de què vol dir aquest concepte, doncs de mares i pares imperfectes, però què és el que explicaràs demà una mica? Doncs explico això, com és que em vaig convertir en la pitjor mare del món, que és un títol provocador, perquè té un sentit, una mica l'he resumit, en breu mena aquí, i després, a partir del moment en què hi ha, m'ho vaig dir a mi mateixa, d'una forma més positiva, doncs sí, soc la pitjor i no passa res, no? No ho vaig tot bé, com dic jo, surto de l'armari i dic, sí, soc imperfecta, quines són les coses que jo he pres i que sotgiereixo, doncs, els altres progenitors que facin. I també hi ha un moment en el que faig participar a la gent, que en un paper he escrit algun moment en què s'hagin sentit els pitjors pares d'adolescents del món, algun moment en què t'hagis equivocat, és que això no ho hauria d'haver fet. I el començament de la xerrada, això té un sentit, perquè quan la gent ho escriu pensa que això només li ha passat a ell i que la gent ho escriu, participa, i fins i tot fan conya, només posa una cosa. Sí, sí, sí. Però després, és com una xarricida teràpia de quan ho llegeixo i ho comento, i moltes de les coses que diuen, i la gent se n'adona que en aquella sala tothom, tothom s'ha equivocat, i crec que aquesta teràpia de grup també cura i es fa que sortim tots una mica més tranquils i de bon humor. Clar. Doncs serà demà a les 6 de la tarda el cas de les joves, avui n'hem volgut parlar amb l'Anna Manso, escritora de la literatura infantil i jovenia i guionista. Moltes gràcies, Anna. Moltes gràcies a vosaltres. Que vagi molt bé i fins aviat. Bon dia.