Entrevista a Laia Aubià, de Paral·lel 40 - 26/5/2016

I aquesta del que fem és parlar del documental del mes que es projecta avui dijous, aquest mes hi ha un petit canvi en la pronomàcia en comptes de divendres el tenim dijous, però bé, en tot cas avui a les 8 del vespre es pot veure a la teneu de s'enjust el documental d'aquest mes de maig, que és K2 tocant el cel, com sempre en parlem amb la productora Parler el 40, tenim avui a l'Aubia a l'altre canto del telèfon, molt bon dia laia. Per parar d'aquest documental, tracta un tema des d'una perspectiva, des d'un punt de vista bastant interessant, d'aquesta expedició que remunteria a l'estiu del 1986 i que el que fa és reunir els 4 fills d'altres alpinistes que van morir en aquesta expedició. Sí, de fet, el que hem volgut fer amb aquest documental del mes de maig, ha sigut intentar proposar un documental de muntanya, que és un gènere molt prolífic i que cada any té moltes novetats, i que crec que casa nostra, més a més, és un gènere molt ben rebut, perquè som un país muntanyero, però ho hem volgut fer proposant una cosa que jo crec que quan pensem en un documental de muntanya no és el que primer ens ve al cap, perquè els documentals de muntanya, normalment, doncs jo que se retraten grans figures de l'alpinisme o fites històriques o grans missions col·lectives de rescat, coses d'aquest tipus, i el documental d'aquest del C2 és un documental polonès que té un punt de partida molt diferent, perquè el punt de partida és d'aquells que queden a casa quan els alpinistes o els escaladors se'n van a muntanya. Clar que és una espera que sempre hi és i que evidentment en general mai és visible fins que si passa alguna cosa sí, no? Exacte, i sobretot el punt de partida que jo crec que és molt interessant també, perquè no es tracta d'un documental que estigui com culpa dels llits armes, els escaladors, el contrari, és que el punt de partida és la part de ser directora de documentals, és alpinista, i està a la vora de la trentena, 30 i no sé quants anys, i es planteja la setmana. La pregunta que dona el tret de sortir de la pel·lícula és si un alpinista té dret a ser mare o pare. És a dir, si algú que en la seva pràctica professional diària posa en risc la seva vida té dret a donar una altra vida. Home, és un bon plantejament. Llavors, el que fa la directora, perquè no té resposta a aquesta pregunta, és això que has plantejat al principi, va buscar quatre fills o filles d'alpinistes tanomes com dones, que van morir el 1986 a Sant Vinalcados, que al 1986 va ser un any molt complicat a l'Himalaya en general, però al Cados en concret, perquè van haver-hi moltes expedicions que es van acumular a la base de la muntanya, i de hagut un imprevist meteorològic, van haver-hi molts alpinistes que van morir a Sant Vinalcados. I llavors, aquestes persones que la directora va buscar a dia d'avui són aquests fills, que quan els seus pares van morir a Sant Vinalcados tenien un, dos, tres anys, algun, fins i tot no havien escut. I una mica el que intenta ella, com a alpinista amb ganes de la seva mare, és intentar veure com aquests fills i filles han paït o no el que van fer els seus pares, ho entenen, ho comparteixen, ho castiguen... Són punts de vista, al fet que siguin exactes, al fet que siguin uns quants també et donen això, perquè podries parlar amb un d'ells i quedar-te amb una manera d'entendre-ho, però suposo que només al fet que hi hagi més d'un punt de vista, genera aquesta varietat. I també hi ha una cosa molt fantàstica que és que tots estan en fase molt diferents, el procés m'ha agradat fa 30 anys que va passar, els protagonistes del documental estan en moments molt diferents, que les cura de la seva vida, i en situacions molt diferents respecte als seus pares i el que entenen o no, que van fer. Però el que és molt xulo i crec que és un dels grans encers del documental és que no es limita parlar amb ells, la directora sinó que els porta a la base de la muntanya, i d'alguna manera els porta allà on estan enterrats els seus pares o mares, i els dona una oportunitat que jo crec que no han tingut molts ells abans, que és tancar una mica aquest procés de vol, perquè tornen allà on descansen els cossos de les seves persones estimades. I d'alguna manera això també fa que facin un pas endavant en aquest procés respecte a les seves famílies, i és un documental amb un to molt trist d'una banda, però molt dolç de l'altra, molt bonic visualment, perquè el cadòs tot sabem que és una muntanya amb un poder de taxió brutal i musicalment també molt ben tractat. És un documental molt bonic de veure. Exacte. La muntanya sempre d'alguna manera o altres ajuda, no? Ha enganxat també visualment, i per tant es parla també d'aquesta doble faceta de la directora, del fet que sigui el pinista, suposo que també això es nota, no?, en la mirada que està feta des d'algú que a la muntanya la viu també com a un ofici, gairebé. Exacte. I d'algú que sent aquesta passió inelvitable, i per molts pels que no són el pinista, de vegades incomprensable, que és aquesta passió tan forta que pot generar un cim tan perillós com el cadòs, no?, llavors jo crec que això és un punt molt a favor de la pel·lícula, perquè realment algú que no entén aquesta passió probablement tindria el partit d'una altra manera, no?, davant dels fills d'aquests elpinistes i en canvi, ella, en aquest sentit, és un balanç molt bo, perquè és la doble faceta i d'una banda té dubtes, murals, però de l'altra també té molt clar que la passió que fem per la muntanya és la que és i ja no ho canvia ningú. I ella és molt interessant, i crec que moltíssims elpinistes de nomes com dones han passat per aquest moment a les seves vides, la decidir si havien de tenir fills o no, i crec que fa un exercici molt valent, aquesta directora, perquè al final és una confesió que fa ella, i ho fa molt bé, i ho fa molt elegant, i sobretot ho fa respectant molt les diferents opinions que hi ha al respecte. És un documental que, a més a més, es va fer l'any passat i la passa per uns quants festivals, no? Sí, va estar a Locarno, que és un dels grans festivals de cinema, una mica més alternatiu, ha fet una bruta de festivals inmense, que tampoc comencem a nomar les festivals de cinema de muntanya, a casa nostra va estar el Festival de Toralló, a Espanya va estar i va guanyar un dels premis del Festival de Bilbao també de cinema de muntanya, que és superconagut, i és una pel·lícula que els muntanyeros els encantarà, això sense dubte. Però els que no ho som, ens ofereix una visió que jo crec que ens acosta molt més a tot aquest món, i és d'agrair. Això vull preguntar-te-me també, que segurament potser és un documental que pot atraure públics diferents també avui a la sala, perquè la part de muntanya segur, els que evidentment ens interessa és un documental, però bé, suposo que hi ha com aquesta... Es tracta de moltes coses, que també es parla de família, ja es parla de molts temes en realitat. Sí, i ho fa tot identificant en molts dels personatges diferents que hi ha. La veritat és que la rebuda del documental ha sigut espectacular a totes les sales... Aquí, eh? A l'hora? Sí, tot ha estat espanyol, les xifres d'aquest documental, perquè ja hi ha hagut moltíssimes projeccions, han sigut al·lucinants, és a dir, que entenc que és un tema que genera curiositat, i que a més a més està molt ben tractat, o sigui, que a l'hora que s'enjust també hi ha bastant de tradició raconistista, o sigui, que espero que li trobin la cosa. Doncs serà avui a les 8 del vespre la Taneu, com sempre, doncs, aquestes sessions del documental del mes que ens apropa la productora paral·le 40 amb la Taneu, aquest vespre, doncs, aquest documental, aquest cadós, des d'un altre punt de vista. Doncs anem a parlar amb la Laia òbvia de la productora paral·le 40. Moltes gràcies, Laia. Gràcies a vosaltres. Que vagi molt bé, i bon dia. Igualment. A vosaltres. Com el chill out, la smooth jazz, el funk, el sol, o la música electrònica més suau. 100% música relaxant. Cada dia de dilluns a divendres i de quatre a cinc de la tarda. Smooth Jazz Club. T'hi esperem. De 5 a 7 de setembre, l'endemà, el millor show de la ràdio que pots escoltar ara. Potser no entenc res, però no et preocupa, la ràdio de la ràdio és en Catalan. Veta aquí una vegada, un programa de contes que realitza el grup Marc Mestres àvies recuperadores de contes de l'Associació de Mestre Rosa Sençat. Els podrem escoltar, els dijous a les 8 del vespre i els dissabtes a les 10 del matí. Us hi esperem a tots. Benvinguts a Babilònia, on la cultura és la protagonista. Un espai de crítica cultural que cada dijous de 9 a 10 del vespre comentarà als millors llibres les exposicions més interessants, els concerts més emocionants, les pel·lícules i obres de teatre més destacades de la cartallera sense deixar de banda el debat de la més ràbiosa actualitat. Ja us sabeu a Babilònis. No us ho perdeu. Dijous de 9 a 10 del vespre va Babilònia. El Barça ja ha fet el doblet. Ara ens toca a nosaltres. Aquest cap de setmana doble ració d'Esports en Justent, dissabte a partir de dos quarts de 4 de la tarda les noies del basquet, es juguen l'ascens i la final de les fases i diumenge a partir de dos quarts d'onze del matí, l'Atlètic vol ser campió de Lliga i vol l'ascens directe. Aquest cap de setmana doble ració d'Esports a la ràdio. Aquest cap de setmana, doblet del jugament a casa, no te'l perdis, dissabte i diumenge, viu l'esports en Justent. Si sents 10, 777-015. Ràdio d'Esvern. Cada dia, més a prop teu. Ara, la informació del basc i l'obregat al teu ordinador o dispositiu mob. Despartanta, corrent, esmorzant, comprant, passejant, quedant, treballant, celebrant, sortint, conduint. Desconnecta, evita les distraccions, milers d'accidents de trànsit són provocats per l'ús de mòbils, GPS i aparells de ràdio. 2 minuts i 2 quarts de 12 que estarà fent tertúlia amb el Jordi Agulló, la Joan Algarra i la Montse Larré. Ja els tenim a punt a la taula per debatre diferents qüestions. Bon dia a tots tres. Disculpem a la Lina que avui està de revisió. Parlem d'actualitat avui. Gràcies a la RAN, el desallotjament del banc expropiat, les diferents manifestacions que hi ha hagut, els altres que també hi ha hagut. Jo, tot el que acaba amb violència, ho trobo fatal. Les coses parlant, s'entén la gent, i per això tenim el do de la paraula. I el do de poder discutir les coses, però arribant a una violència tan profunda, no? Jo em pensava que la CUP tenia unes idees més efectives, però que tolerés la violència. I que parléssim com vam parlar, i em sembla que la que va parlar era la Raguant, em va semblar una mica massa dur. Hem de conviure i hem de saber parlar o dialogar, i buscar l'antesa per posar endavant la violència. Perquè la violència sempre hi ha un tercer innocent que surt perjudicat. I posa més llenya al foc. És totalment intolerable. Jo no la practico, però en totes les seves cassants. No em meneguen els millors de difusió que ara ho estan fent.