Salut mental comunitària a Sant Just: acompanyament personalitzat, testimonis de recuperació i estigma als hospitals i a la feina

Fins demà! Bon dia! Bon dia! Núria, Gemma, Mònica, benvingudes a l'emissora a Ràdio d'Esvern. Crec que és el primer dia que almenys la Mònica i la Gemma hi venen? Sí! Sí, no? Primer contacte amb la ràdio? Sí! Sí? Nervis? No, no? Sí! Bé, els anirem passant durant l'entrevista, no us preocupeu. Núria, deia, ets responsable de fa, doncs, això, 12 anys o més d'aquest programa d'atenció de salut mental des de l'Ajuntament de Sant Jús. Què hi feu per començar i entendre una mica la feina que feu en aquest programa? De quins temes us ocupeu en aquest programa de salut mental? Sí, Mireia, mira, bon dia! És un programa que, com bé dius, fa 12 anys que estic al capdavant, tot i que es va començar a gestar dos anys abans. És un programa que està imbrincat dintre de serveis socials, d'acord? I treballem, bàsicament, acompanyant les persones que pateixen una malaltia mental o bé a les seves famílies. I com les acompanyem? Doncs, en totes les àrees de la seva vida, des de la més personal, a la sanitària, a la laboral, etcètera, etcètera, etcètera. Com arriben, doncs, aquestes persones usuàries a contactar amb vosaltres? Doncs, mira, o bé arriben directament perquè ja coneixen el servei boca a orella o perquè ho han vist amb algun butlletí, o arriben a vegades derivades dels serveis sanitaris, d'acord? O a vegades venen acompanyades fins i tot de les seves pròpies famílies, d'acord? Quan han conegut el servei i s'acosten i, a partir d'aquí, cada persona és un món i cada persona té un seguiment especialitzat, únic i fet a mida, d'acord? I treballem, doncs, això amb la recuperació de les persones. Hi ha demanda del que necessiten en cada moment. Acompanyament, no?, també en aquest procés. Sí, sí, acompanyament personalitzat, físic, si convé, amb els recursos que... Tots els recursos que té serveis socials de l'Ajuntament estan, lògicament, a disposició també dels nostres usuaris que pateixen o que estan transitoriament amb una malaltia mental. Parlem, precisament, amb tu, Núria, i amb aquestes dues dones usuàries, perquè aquest pròxim dilluns 18 d'octubre, a les 7, a la sala Isidore Consul, a Can Ginestà, tu també hi participes, no?, com a educadora social, en una taula rodona per donar suport comunitari a la salut mental, englobat en aquest Dia Mundial de la Salut Mental, que ja va passar. Volia parlar, també, amb la Gemma, amb la Mònica, per entendre una mica de quina manera van arribar a contactar amb tu, Núria, directament, o com van arribar a formar part, també, d'aquest programa. No sé qui vol començar, Mònica, tu mateixa. Vinga. Com va ser la teva experiència de contacte, directament, amb aquest programa? Doncs, mira, va ser mitjançant l'ambulatori, l'assistenta social que hi havia, que ja no hi és en aquests moments, crec. No, la Cèlia, sí. La Cèlia. No hi és, ja. I mitjançant la Cèlia em va ficar ja en contacte amb Núria i ella va ser la que es va encarregar de tot el que em feia falta, veiem. Tant fos companyia, d'una professional per anar a comprar, per el que em fes falta. dos vegades a la setmana, una hora i mitja cada vegada, i després moltes més coses que m'han fet falta i on hem pogut arribar amb Núria he tingut. En el teu cas, què és el que et va fer anar o sol·licitar aquests serveis de l'ambulatori, del CAP? Doncs, perquè en aquells moments es va molt malament. No podia gairebé ni caminar, em tromolava moltíssim les mans, no podia ni esmorzar a casa perquè ni el cafè amb Núria em podia fer. Aleshores, doncs, bueno, va ser per això. I a mesura que ha anat passant el temps, jo he anat millorant, molt de mica en mica, Núria m'ha acompanyat moltíssimes vegades al psiquiatre perquè ella veia que jo no podia. I, bueno, i també per conèixer també l'opinió, m'imagino, del psiquiatre. I, bueno, i d'altres coses que en aquests moments crec que no són oportunes de dir, però ja estic molt contenta. Què ha suposat per tu aquest contacte, aquest acompanyament? Doncs, imagina't, de veure'm completament sola, perquè no, amb la meva família no hi ha cap mena de tracte, des que jo tenia 18 anys. I, doncs, de veure'm sola, em va deixar la meva parella, també. I, bueno, i pensava que no trobaria un servei, ni unes, no hi ha un servei, unes persones com elles. Quants ens fa d'això? És a dir, quants ens porta estar en aquest contacte? Mira, l'altre dia ho parlàvem, no, Núria? Jo crec que ben bé vam dir cinc, però som més de cinc. Sí, som més de cinc. I jo he tornat fa dos anys, més o menys, que ja em va... O sigui, puc caminar, s'està arreglant el problema dels peus, el cap ha tornat al seu lloc. I, bueno, imagino que també veure't recuperar... O sigui, veure't que tens una persona al costat que t'està donant apoyo i tal, doncs, això me'n fa molt per recuperar-te. No ho veuen els oients, però la Núria li ha estirat la mà per sota la taula, no? També ensenyant encara d'acompanyament aquí en directe. Gemma, parlem també amb tu. Com va ser la teva entrada o el teu contacte també en aquest programa d'atenció de salut mental? A veure, jo penso, penso, eh, no ho tinc molt clar, la Núria ho podrà dir, però penso que va ser per part de ma germana, de l'Eva. Però no ho tinc molt clar perquè la meva memòria no està molt bé. Però, bueno, vam contactar amb ella i jo vaig vindre a viure a Sant Jus, vam contactar amb ella i, bueno, tot ha anat rodat i superbé. i tant, no sé si també va ser a mi i jo els metges que va parlar, amb el psiquiatre, perquè jo vaig tindre un ingrés al psiquiatre. Què problema, Gemma? A Sant Boi, durant sis mesos. I, bueno, fins que, com diu la Mònica, fins que el meu cap va dir, ara sí que soc jo, no?, per dir-ho d'una manera. i llavors tot això ho va fer la Núria. I el suport i tot que tenim, tant personal com fins... És que, de tot, no ens queixem, o sigui, al revés. Tant emocionalment com personalment, físic, de tot. I no et puc explicar-te molt més... O sigui, podria explicar-te més coses, però com va començar tot, no me'n recordo, sincerament. Ja fa molts anys que ho tinc, això sí que està clar, i des de molt petita ja anava a metges. I fins que em van trobar el que és la malaltia que tinc, doncs llavors és com va vindre una mica tot rodat. Què significa la Núria per tu en aquest cas? Quin paper té la teva vida actualment? Tot. A casa meva, tant ma mare com jo tinc cinc germans, i inclús ara tenim problemes ara amb una altra persona, i el que hem trobat amb ella no ho hem trobat a cap lloc, sincerament. És com un gràcies en majúscules, eh, Núria, que t'està dient? Sí. Sí, tota la família, tota, eh? Sí. Perdona, perdona. No, no, digues, digues. Se vuelca, o sigui, és increïble. Sí, entrega total. En un moment d'una, tu pots estar a casa i estàs malament, i amb una trucada i dius, vale, Gemma, tranquil·la, que ara fem això, fem això, l'altre, ara truco... O sigui, és una vessada. Es parla de les malalties mentals, Núria, com a alguna cosa normalitzada, és a dir, com ara estem fent, no?, que estem parlant, i les dues també poden explicar la seva part, tot i que hi hagi aquest punt emocional, òbviament que sempre va lligat, no?, però encara costa parlar-ne de forma natural, normal, normalitzada? Jo, si em permets, abans de contestar la pregunta, que potser me l'hauràs de tornar a fer, perquè a mi també se m'envolta. Intentaré recordar-la. Però abans de dir això, primer, a veure, són dos cracs. No, són dues dones fabuloses, amb una empenta brutal. Jo he estat acompanyant, però la feina grossa, la feina important, l'han fet i l'estan fent elles. Jo volia deixar clar que és cert que... Jo treballo amb equip, eh, també, però sobretot també treballo molt coordinadament amb les persones que a elles les atenen a nivell psiquiàtric o psicològic, etcètera. Perquè penso que hem d'anar totes a una. La coordinació ha sigut importantíssima, però la feina que elles han fet de recuperació, de creure's en elles mateixes i de superar tots els entrebancs que han estat molts i alguns d'ells estigmatitzants, ha sigut fabulosos. Jo potser he posat el gra de sorra, però el gra de sorra que han posat elles en mi és molt més gran, segur. Dit això, és normal, costa encara parlar de salut mental? Era per aquí, no? Sí, sí, si trobes que encara costa que sigui un tema normal, que no sigui una cosa difícil de comentar o que elles mateixes dins de la seva vida ho puguin explicar com aquell que diu que, no sé, porta una pròtesi a la cadera. Sí, cada vegada més, cada vegada és més fàcil, cada vegada hi ha menys estigma, però, tot i amb això, hi ha sectors en els que parlar d'aquest tema fa por. Sectors ambients, vols dir, o sectors socials, grups socials? Sectors en el sentit, per exemple, el tema de la feina, el tema de la feina, hosti, és veritat, una persona amb una malaltia mental necessita uns tempos que potser una persona amb un problema cardíac no ho necessita, però segurament que una persona amb un problema cardíac necessita altres coses, no? Llavors, a nivell de feina, encara hi ha molt estigma, encara hi ha molt la idea de uf, me va muntar un pollo, uf, vete a saber, uf, este, ocho hores, trabajando seguides, m'explico, per això dic sectors o ambients, hi ha llocs que encara l'estigma pesa i pesa molt. I us passa, Mònica, Gemma? Sí, a veure, sobretot, que inclús ho vam parlar amb la Mònica i tal, que jo no m'havia trobat una altra persona que li hagués passat això, i és veritat. El més fort que ens han trobat és que els hospitals és on ens tracten diferents o d'una altra manera. Els hospitals? Sí, és curiós. Els hospitals, perdona, els hospitals generals, eh? No l'hospital psiquiàtric. Exacte. Ella parla de quan té una malaltia, no? I veig urgències o el que sigui. I el tracte és diferent? Sí, sí. Et miren d'una altra manera. o, sincerament, aquesta persona, quan sàpiguen el que tens, et diuen, bueno, segurament seran nervis i et posen la pastilla a baix de la llengua, per dir-ho en una manera. I llavors, clar, és com una contradicció, perquè hauria de ser al revés, potser, no? A lo millor, en un altre lloc, però no els hospitals, justament, que és on haurien de tindre-ho més clar, les malalties mentals. Doncs no, ens hem trobat més a l'hospital que a un altre lloc. Jo he passat moltíssimes coses als hospitals, perquè porto des de molt petita, i, bueno, inclús jo he tingut un iptus i es pensaven que era una altra història, perquè ma mare va insistir i va dir, bueno, és que d'aquí no marxo fins que em digueu que té la meva filla. I en aquests moments m'estava donant un iptus. Però miraven l'altre. La pastilla a baix de la llengua i els fang. Clar, això encara també se't fa més complicat a tu, també, no? Sí, clar. És a dir, la situació en si a tu se't fa dura. Sí, perquè a vegades, jo fa poc, he començat a dir, fa poc en adolescències, i jo fa poc, un any o així, que he començat a dir que soc una persona bipolar. I encara així et tracten de... No et dic molt malament, però que no et tracten com sigui res. I jo he començat a dir-ho ara. Jo fa molts anys que ho tinc i no ho he dit per por, per el que diran, per com et tractaran, i no ho comentes. Però ara que em sento molt més segura, em sento bé, ho tinc acceptat, no hi ha cap problema, soc una persona normal, però amb una malaltia i no passa res, ja ho comento. Però sí, mira, potser, no sé, vas a un bar o vas a prendre un cafè o tens les teves amistats o amistats que estàs coneixent i no et miren de cap manera, ni s'assusten o pensen ara passarà, es posarà violenta o està com una cabra o està loca. Tot això... Fora, per exemple, no ho fan, però als hospitals sí m'ha passat. La Mònica fa que sí amb el cap, t'ha passat també alguna situació... Sí, sí. T'hi has trobat estranya també amb la teva... És a dir, per tenir una malaltia mental t'has sentit tractada diferent. Sí, totalment. I, a més a més, últimament em trobo que les doctores o metgeses que em tracten pitjor són les doctores joves. Sí? Sí. Les noies joves que les veus allà que tindrien que tindre un altre comportament amb tu i tu veus que no t'estan fent cas. Els hi demanes... Mira, l'últim dia, la setmana passada, li vaig demanar a la doctora a la cirujana vascular. Dic, mira, tot el que m'estàs dient no t'estic entenent res. I em diu, tranquil·la, et donaré l'informe el mateix que li passaré a la doctora. No vaig mirar allà l'informe. Quan surto, primer de tot, tal, bipolar, no sé què, no sé quan, a l'història li ara per tirar-te enrere. Aviam, quan vagi jo a la traductora que no em coneixerà, el primer que veuràs és que estic bipolar, que no sé què... Amb el tema de les al·lèrgies, per exemple, jo tinc al·lèrgia a bastants medicaments. Doncs no s'ho creien al principi. No s'ho creien? No, no s'ho creien. Inclús vaig estar d'urgències al Broge i amb un càlcul, un atac de ronyó, no sé com es diu. Un còlic. Un còlic, sí. Exacte. i els vaig dir, era urgència, hi havia un pilot de gent, dic, mira, dic, soc al·lèrgica al nolotil. Ah, no, no, no, nolotil, ets al·lèrgica? No sé què, sí, soc al·lèrgica. una doctora i un doctor. venen, em punxen i em van punxar, no, nolotil. jo vaig començar a vomitar i els van espantar, mig espantar. Ah, doncs, estira't aquí en un box, sabíem si tens algun tipus de reacció, dic, és que aquest tema ja no hauria tingut que fer perquè us estic dient que soc... Bé, en definitiva, la doctora, la neuròloga, va parlar amb la medicina interna que li feien una prova d'al·lèrgies, val? I tot el que jo els havia dit va sortir, inclús va sortir que soc al·lèrgica a la penicil·lina, que jo ni ho sabia. Però... Però van haver-te de fer la prova per creure't. Sí, sí, totalment. Em van fer la prova per creure'm. Núria, com és que passen aquesta situació. Jo no sóc metge, eh? No, no, però des del teu punt de vista per què passen aquestes situacions encara? Perquè és una assignatura pendent encara, tot i que és una de les coses que sé que des del Departament de Salut hi volen posar i es posarà fil a l'agulla. Però és cert que una persona que té un trastorn mental o una malaltia mental diagnosticada, quan rep atenció dels altres metges que no són especialitzats en això, no? Quan va el metge per un tema més físic, diguéssim, ja no se la miren de la mateixa manera. Alguns metges, eh? No tots, eh? Però alguns metges van per davant amb l'etiqueta, no? Que canvia l'òptica. I llavors, el què? Que canvia l'òptica en què es miren a persones que poden tenir... Sí, perquè llavors, segons quina malaltia... Per exemple, la Gemma és un cas, esclar, si em permets, no? Sí, sí. Ja ha estat un any amb problemes molt bèsties d'estómac, d'intestins, etcètera, etcètera. El fàcil era dir, bueno, com que és una persona amb un trastorn bipolar, segurament són nervis, potser està iniciant una crisi, potser... No, senyors, és a dir, si et fa mal la panxa, et fa mal la panxa. I si tens un brot psicòtic, tens un brot psicòtic. Són coses molt diferents, no? Però sí, encara és una assignatura pendent. Digues, Emma. Perdoneu, eh? A mi una de les coses, per exemple, fortes que m'han passat inclús, que es pensaven que jo aprenia drogues. O sigui, tal com estava en aquell moment jo, d'exaltada i tal, van comentar que possiblement jo aprenia cocaïna. Jo vaig comentar absolutament no, ma mare també, inclús a ma mare no la van tractar bé, sincerament. I van fer les proves i em van donar en compte que jo tenia raó, que els estava dient que no era això el que m'estava pensant. I era, segurament, dic jo, que m'estava passant un brot, d'acord? però no tenia res a veure amb les drogues. Però és que vaig estar ingressada a un hospital amb la gent, es prenia cocaïna, aerobina i s'estava desastricant. Fins i tot, fins a aquest punt m'ha passat. Que no era el teu cas, que no estaves per aquell motiu. motiu. No, no, no, jo mai he pres drogues, mai. Al final, el dia a dia, el vostre dia a dia, Mònica, Gemma, per entendre'l, quin acompanyament teniu o quina necessitat o de quina manera necessiteu que hi hagi persones que us ajudin o que us acompanyin en certs moments del dia. Sou autònomes, entenc que sí, però vull dir quin és el vostre dia a dia. Bé, jo no treballo, sóc pensionista pel grau de disminució i el meu dia a dia és collonut. A veure, a veure, explica'l, jo el vull saber, jo el vull saber. Clar, perquè no... Ara ens faràs enveja. Una mica. Al no treballar, tens tot el dia per tu, per anar a veure la Núria, molestar-la una mica, anar al parc, jo què sé, fer aquarel·la, fer aquarel·la, fer tai-chi, no se m'oblidava. Que l'aquarel·la també la faig gràcies a la Núria, fa una beca. I el meu dia a dia jo soc feliç. Estàs contenta? Sí, estic contenta. Sí. També perquè em sento respaldada, evidentment. Té un petit, si em permets, eh? Sí, sí. Té un petit suport, té un petit suport de... ara no sé quants dies tens, dos, tres dies a la setmana, d'una treballadora familiar, de servei a domicili, que, bueno, ajuda a organitzar-la una mica, tot i que ella ja s'organitza bastant bé. Però és un petit suport, la Gemma també el té. Com un reforç. Sí, tot i que elles ara no estan fent cap demanda, el que passa que totes dues tenen la llei de la dependència feta i, per tant, tenen uns drets que han de... Lògicament, si són seus, els han d'usar, però són perfectament autònomes i, bueno, estan bé. Elles, ara, si contacten amb mi, és per alguna demanda en concret, però, vull dir, estan absolutament recuperades, tant l'una com l'altra. Gemma, que volia explicar també com és una mica el teu dia a dia, a veure si ens fas tanta enveja com la Mònica. Jo crec que sí. No, a veure, el que voldria dir, tenim, ens ajuden, jo tinc dues persones que m'estan ajudant, una venen diferents dies, una persona ve tres dies a la setmana i m'ajuda, doncs, des de fer-me companyia, des d'anar a comprar, des de, bueno, el que fa una persona rutinària el dia a dia, sense... O sigui, la gent treballa les vuit hores, però jo també he treballat, les vuit hores i després tens que fer tot el que puguis de la casa, del que sigui. Si tens fills, doncs fills, o el que sigui. Doncs aquesta persona t'ajuda i te fa una mica de companyia i, bueno, està superbé, la veritat. que tenim que dir que són molt maques, eh? Sí. Molt maques. Tenim un equip... Tenim unes treballadores familiars molt maques. Sí. Ho diuen amb un somriure, per a aquells que l'escoltin i no els vegin, ho esteu dient amb un somriure. Hem d'anar deixant aquí l'entrevista, noia, seguiria molta estona més, xerrant amb vosaltres. Recordar també que, Núria, estaràs en aquesta taula rodona, no?, en aquest suport comunitari en salut mental, el pròxim dilluns, 18 d'octubre a les 7 a la sala Isidor Cònsul. També s'enmetrà en directe aquesta taula rodona, crec que és a través de les xarxes de la Biblioteca Joan Margarit. Sí. Sí que si hi ha algú que no pot anar-hi presencialment, també ho podrà seguir. Presentarà i moderarà l'acte Gina Pol, regidora de Salut, a l'Ajuntament, de la qual també penja aquest programa de salut mental, recordem. Gemma, Mònica, moltes gràcies per venir aquí. A vosaltres. Per enfrontar-vos a aquesta situació també, que segueixen uns nervis previs, però enhorabona també per aquesta feina, que vagi tot molt bé. Gràcies, igualment. Molt, molt bé. I gràcies, Núria, per no només venir, però sinó la feina també que fas amb elles dues i amb les persones d'aquest programa d'atenció salut mental a l'Ajuntament. Gràcies. Gràcies. Una abraçada a vosaltres. Adéu. Gràcies. Gràcies.