Godiva Bonaparte del 23/11/2012 — De la Movida a la perifèria: d'Alaska a Loquillo
Presentació de l’11è programa i avanç: “una mica de movida”. Marquen el to nocturn i misteriós del xou.
Arrencada amb un clàssic sarcàstic sobre consum i estranyesa urbana; defineix l’actitud iconoclasta de la primera Movida.
Rock urbà de finals 70/principis 80 a Madrid. Un pont entre el rock canalla i la propera onada pop/new wave.
Interludi humorístic (aire condicionat al Dry Martini). Anuncien Derribos Arias.
Post‑punk d’avantguarda; reputats pels protagonistes de l’escena. Connexions amb l’univers cinematogràfic d’Almodóvar.
Himne d’independència i foscor. Esment de Benavente i Ana Curra; referència a “Groenlandia” de Zombies com a peça generacional.
Gir cap al pop intel·ligent amb crítica a la cultura de la imatge. Esment de Santiago Auserón i de la seva aura carismàtica.
Recordatori d’un títol nuclear que captura les obsessions geopolítiques de l’època.
Segment dedicat al vessant performatiu i camp de la Movida. Iconografia excessiva i humor desvergonyit.
Descàrrega punk sobre l’escassetat (“Qué palo… sin dinero”), amb lletres punxants i ritme urgent.
Rock’n’roll aspiracional i autobiogràfic; retrat de l’estrella de barri i la seva mitologia.
Apunts de la irradiació de la Movida fora de Madrid: Vigo (Siniestro Total) i Euskadi (Vulpes) com a vectors punk.
Tornada al costat més fosc: lirisme macabre, claustrofòbia i provocació directe.
Sàtira de la cultura de la fama (Paris Hilton, Britney, etc.). Mirada kitsch i corrosiva al star‑system.
“No me mires / Maquillaje”: pop massiu que simbolitza el tancament de l’etapa més irreverent de la Movida.
Tancament del programa i promesa d’una segona entrega dedicada a la Movida madrilenya.
Visió general
Un recorregut musical i comentat per la Movida madrilenya (finals 70–anys 80), amb parades en temes emblemàtics i anècdotes de dos locutors que hi posen humor i memòria. Es combina música i context: de l’irreverència punk i post‑punk a l’entrada del mainstream.
Temes principals
- -
- Icones i cançons clau: Alaska y los Pegamoides, Burning, Derribos Arias, Parálisis Permanente, Radio Futura, Polanski y el Ardor, Almodóvar & McNamara, Loquillo, Siniestro Total, Vulpes, Mecano.
- -
- Estil i actitud: barreja de punk, new wave i pop, amb lletres sarcàstiques i estètiques transgressores.
- -
- Perifèria de la Movida: irradiació fora de Madrid (Vigo, Euskadi, Barcelona) i diàleg amb les escenes locals.
- -
- De l’underground al pop: del so cru i independent a la comercialització final —el tram “blando i baboso” que simbolitza el tancament d’una etapa.
- -
- Tò humorístic i còmplice: batalles entre locutors, bromes internes i referències a la vida nocturna.
Repertori destacat (selecció)
- -
- Alaska y los Pegamoides — Horror en el hipermercado: himne sarcàstic del consum i l’estranyesa urbana.
- -
- Burning — No es extraño que tú estés loca por mí: rock castís de la pre‑Movida, sofisticat i canalla.
- -
- Derribos Arias — Branquias bajo el agua: experimentació post‑punk; referent per artistes i cinema (ecos Almodóvar).
- -
- Parálisis Permanente — Autosuficiencia i més tard Soy un cadáver: foscor, independència i provocació gòtica.
- -
- Radio Futura — Enamorado de la moda juvenil: crítica irònica al consum i la imatge; melodies que obren el pop modern espanyol.
- -
- Polanski y el Ardor — Ataque preventivo de la URSS: títol icònic que retrata l’obsessió nuclear de l’època.
- -
- Almodóvar & Fabio McNamara — Sock It To Me: performance, camp i descaradura.
- -
- Loquillo y Trogloditas — Rock & Roll Star: somni d’estrellat i retrat del rocker de barri.
- -
- Siniestro Total i Vulpes: sacsejada punk des de la perifèria (Vigo i Euskadi).
- -
- Mecano — No me mires / Maquillaje: viratge al pop massiu que simbolitza el declivi de la fase més salvatge.
Moments i cites
- > "Soy un cadáver!" — Parálisis Permanente
- > "Si yo caí, enamorado de la moda juvenil" — Radio Futura
- > "No me mires… maquíllate, maquíllate" — tram final cap al mainstream
To i context
- -
- Programa àgil, ple de cortinetes i entrades curtes; la Godiva apareix “refredada” i aporta el punt canalla.
- -
- El fil conductor és clar: de l’underground rupturista a la popularització i la memòria d’una escena irrepetible.
