Hammond en acció: soul-jazz, boogaloo i Blue Note
Panorama general
Un episodi especial dedicat a l’òrgan Hammond dins del programa Godiva Bonaparte (#69). El/la locutor/a presenta una sessió que creua jazz, soul-jazz, funk i gospel, amb un fil conductor clar: el so càlid i contundent del Hammond i la seva empremta en clàssics de segells com Blue Note.
"The beat goes on."
Què t’emportes
- Visió panoràmica del paper del Hammond en el jazz i derivats
- Selecció curada d’artistes clau (Jimmy Smith, Reuben Wilson, Lou Donaldson, Jimmy McGriff…)
- Context històric i de segell: l’era Blue Note i el pont cap a l’acid jazz
- Tancament amb un guiño rítmic de la Buddy Rich Big Band
Temes principals
- Especial Òrgan Hammond: orígens (anys 40, Laurence Hammond), principi electromagnètic i amplificació; el seu timbre únic en contextos jazz/soul/funk/gospel
- L’escola Blue Note: aglutinador d’organistes i bandes que van definir l’estètica soul-jazz
- De l’orgue al boogaloo: com el groove de l’òrgan dialoga amb el boogaloo i el funk dels 60-70
- *Pont cap a l’acid jazz: recuperació i influència de figures com Reuben Wilson* en escenes posteriors
Artistes i temes destacats
- Jimmy Smith — After Hours; Back at the Chicken Shack
- Reuben Wilson — Love Bug
- Lou Donaldson — Alligator Boogaloo
- Jimmy McGriff — The Worm
- Billy Larkin & The Delegates — Pygmy (Part 1)
- Herbie Mann — Memphis Underground
- Oscar Brown Jr. — Work Song
- Paul Desmond — Take Ten
- Buddy Rich Big Band — The Beat Goes On (cover)
Moments clau i fils conductors
- L’obertura situa l’especial Hammond i el to groovy de la sessió.
- Es remarquen organistes i bandes de Blue Note com a columna vertebral del so.
- Transicions cap al boogaloo (Lou Donaldson) i el funk (Jimmy McGriff) amb el Hammond com a líder o presència constant.
- Insercions vocals i estàndards amb aroma soul-jazz (Oscar Brown Jr.) i un punt de contrast melòdic (Paul Desmond).
- Cloenda amb energia rítmica via Buddy Rich Big Band, subratllant que el pols del groove “segueix”.
Apunts sobre l’òrgan Hammond
- Principi electromagnètic i amplificació pròpia: el seu caràcter prové de rodes foniques i altaveus dedicats (p. ex. Leslie), generant vibrato/rotació distintius.
- Signatura sonora: atacs càlids, overdrive suau, registres rics i sustain orgànic; ideal per a riffs i línies de baix caminants.
- Gèneres on brilla: soul-jazz, boogaloo, funk, gospel; sovint en format trio/quartet amb bateria i guitarra/saxo.
Cloenda
"Molt bona nit, tot un plaer poder treballar tota la setmana per poder punxar aquesta música per tots vosaltres. Gràcies i fins la setmana que ve."
- Resum final: un viatge compacte per grans noms del Hammond i satèl·lits, des de Blue Note fins a reinterpretacions big band.
- Missió complerta: destacar el so Hammond com a eix estètic i emocional del groove modern.
Seccions de l'episodi
Tancament previ: referències a Woody Allen
Fi del programa anterior amb comentaris sobre Woody Allen i “Midnight in Paris”, i una nota costumbrista sobre punts de trobada a Barcelona.
Continuïtat d’antena (idents/pauses)
Seqüència breu i repetida de salutacions i fórmules de comiat fins a l’inici real del programa.
Obertura — Jimmy Smith “After Hours” + presentació
Arrenca l’episodi #69 de Godiva Bonaparte amb Jimmy Smith i la presentació de l’especial dedicat a l’òrgan Hammond.
Què és l’òrgan Hammond? Context i so
Descripció general: invenció (anys 40, Laurence Hammond), principi electromagnètic i amplificació; preparació del marc estètic.
Selecció 1 — Herbie Mann: “Memphis Underground”
Descens a un *groove* soul-jazz amb textures d’Hammond i flauta, marcant el to sensual i rítmic de la sessió.
Reuben Wilson — “Love Bug” i pont cap a l’acid jazz
Elogi a l’organista; influències (Billy Larkin), caràcter autodidacta i mirada cap a l’acid jazz.
Lou Donaldson — “Alligator Boogaloo”
Boogaloo en estat pur amb presència inequívoca d’òrgan; recomanació d’explorar la seva discografia dels 60-70.
Blue Note en primer pla: McGriff, Larkin i Smith
Sona Jimmy McGriff (“The Worm”) i es recorda Billy Larkin & The Delegates (“Pygmy, Pt. 1”); es destaca Blue Note i s’anuncia el retorn a Jimmy Smith (“Back at the Chicken Shack”).
Oscar Brown Jr. — “Work Song” (fragment vocal)
Entrada vocal amb lletres socials i to soul-jazz que afegeix contrast a l’instrumental dominant.
Buddy Rich Big Band — “The Beat Goes On” (cover)
Tancament musical amb pols rítmic persistent i aire pop-jazz; leitmotiv: “The beat goes on”.
Cloenda de l’especial Hammond + crèdits
Resum final de peces sonades (inclòs Paul Desmond “Take Ten”), comiat i agraïments.
Identificació d’emissora
“Sintonitzes la ràdio de Sant Just” i fórmula final de comiat.
Histèrica, aquesta histèrica. La deixa fins a dalt de tot. Impressionant. I ningú queda a Barcelona als pavellons Güell. Ningú. Allà en aquella cantonada de l'Avinguda Pedralbes diu, home, ho saps, perquè és el que passa. Això és la punteria, no? Clar, però és com dius, quedem al Tibidabo, allà al costat de l'església d'aquella... Home, diu, no, ningú queda allà, la gent queda a la plaça Catalunya. O a Quinaona, com a bon. Però bé, és el que hi ha, mira. D'acord. És cert que quan... A lo millor els parissencs odien Midnight in Paris, eh? Doncs això és el que ve a dir. Aquest article probablement és de més cap aquí, eh? De més cap aquí de quan es va estrenar la pel·lícula... La manera que ell parla, diu, ell, el senyor Buddy Allen, mai pretén fer una cosa ajustada a la realitat. Ell sempre fa... Fa una mica més enllà. Fa, bueno, rodolins, que diríem. Doncs res, ens quedan 5 segundets, hem parlat de Buddy Allen i ens acomiadem amb ell. Vinga, adéu-siau. Adéu-siau. Adéu. Adéu-siau. Bona nit. Fins demà! Bona nit. Fins demà! Fins demà! Bona nit. Bona nit. Fins demà! Fins demà! Bona nit. Fins demà! Bona nit. Fins demà! Bona nit. Bona nit. Bona nit. Fins demà! Doncs amb aquest interessantíssim tema del Jimmy Smith, After Hours, es diu exactament. Comencem aquest programa d'avui, el número 69 de Godiva Bonaparte, com sempre cada setmana amb vosaltres els dijous de 10 o 11. I bueno, m'imagino que ja sospiteu per on van els tiros. Doncs sí, aquesta setmana he decidit fer un especial Sohamon. Hamon, m'imagino que tots sabeu què és, és un orga molt específic que es va inventar cap als anys 40 aproximadament pel senyor Laurence Hamon. on l'especificitat d'aquest instrument, precisament, la seva originalitat és amb l'amplificació a través dels seus altaveus individuals i està basat en principis electromagnètics. No tinc gaire idea del que significa, però m'imagino que l'estil propi del so Hamon ve a partir d'aquí. Continuem. Espero que us agradi aquesta sessió tan especial barrejada entre jazz, soul, funky, gospel, perquè són tots aquests els gèneros on el Hammond va destacar de manera exagerada i impressionant. So sensual de la mà de Herbie Mann amb el seu Memphis Underground. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Doncs, impressionant, impressionant, el Ruben Wilson. Enorme aquest temazo que acabeu de sentir amb títol Love Book. Boníssim, perquè aquest senyor, que és un organista nord-americà, que fins fa molt poc encara actuava i feia concerts, va ser pioner del moviment Asit Jazz i estava superinfluenciat, era autodidacta, va aprendre a tocar l'òrga ell sol i està influenciat pel grandíssim Billy Larkin que d'aquí dos temes també sona anar. I ara passem a continuació amb un altre grandíssim, però en aquest cas no és organista, és saxofonista, no obstant, dins dels seus temes, sobretot dels LPs dels anys 70, és inegable la presència sempre del Sohamon, d'aquest òrga tan especial i tan concret. El grandíssim Ludo Nalsó, que us recomano moltíssim que rasqueu molt la seva discografia perquè no té desperdici. Ludo Nalsó amb el seu Alligator Boogaloo. Fins ara! Fins ara! Fins demà! Gràcies. Gràcies. Gràcies. Fins demà! Fins demà! Doncs, grandíssim, grandíssim tema també aquest. Ara mateix ja sonava el Jimmy McGriff amb el seu The Worm i anteriorment el Billy Larkin amb The Delegates amb el seu Pick Me, en part one. El segell que va tenir l'encert d'aglutinar tots aquests músics impressionants era Blue Note, evidentment, no podia ser un altre. I recuperem una altra cop el senyor Jimmy Smith, el grandíssim, amb el seu tema Back at the Chicken Shack. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Bona nit. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins ara! Bona nit. Fins demà! Fins demà! Gràcies. Bona nit. Fins demà! Bona nit. I committed crime, Lord, a needin' Crime of bein' hungry and poor Left the grossest old man bleedin' When he caught me robin' his store Holdin' steady right there while I hit it There I reckon that ought to get it in the wicked And the wicked But I still got so terrible long to go Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Drums keep pounding a rhythm to the brain La-di-da-di-de La-di-da-di-da Charleston was once the rage, uh-huh History has banned that stage, uh-huh The miniskirts, the current thing, uh-huh The beat goes on. The beat goes on. The drums keep pounding a rhythm to the brain. La-da-da-da-dee. La-da-da-da-da. The grocery store's a supermodel. Fins demà! I bé, com quasi no ens queda temps, quasi un minut, dos minuts per acabar amb aquest gran tema dels The Body Rich Big Bang and The Big Ghost, ens volem acomiadar aquesta nit d'avui, amb aquest especial Hamon, també amb alguns temes que no teníem per què tenir l'orga com a instrument principal, però bé, una miqueta de sit-jas, de jazz, de bugalú, de sol, doncs per manitzar aquestes nits s'enjustenques. En tot cas, m'he deixat de comentar-vos que també ha sonat anteriorment l'Òscar Brown amb el seu tema Work Song i el Paul Desmond amb el seu Take Ten. Molt bona nit, tot un plaer poder treballar tota la setmana per poder punxar aquesta música per tots vosaltres. Gràcies i fins la setmana que ve. Sintonitzes la ràdio de Sant Just. Fins demà!