Godiva Bonaparte del 30/11/2012 — Música i cinema: de Vertigo a Chaplin i Bond
Presentació musical real del fil: Sarabande de Händel (capçalera del programa) i Peer Gynt de Grieg, tal com apareix a “M, el vampir de Düsseldorf” (Fritz Lang).
Contextualització del film d’Hitchcock i del seu estatus canònic; debat sobre si és “la millor pel·lícula” i èmfasi en la força hipnòtica de la música de Herrmann.
Connexions temàtiques amb Vertigo; el tema “Camille” com a expressió del desencant amorós i la bellesa melancòlica.
Louis Malle i la seva posició al marge de la Nouvelle Vague; l’ús de Satie per crear una atmosfera íntima i contemplativa.
Elogi de la col·laboració Fellini–Rota; invitació a revisitar el clàssic per la seva poesia i memòria coral.
Celebració de Tati i del seu humor visual; menció a la dedicatòria personal del locutor i al tema central del film.
Presentació del film de Carol Reed i del tema de cítara de Karas; apunt sobre la influència d’Orson Welles.
Evocació del cabaret i del magnetisme de Dietrich en el clàssic de von Sternberg.
Explicació que Chaplin no canta en cap idioma: crítica al cinema sonor i metàfora de la incomprensió.
Swing clàssic per al retrat novaiorquès d’Allen; jazz com a vehicle narratiu.
The Jungle Book – “I Wanna Be Like You” (Phil Harris, Louis Prima) i Hatari! – “Baby Elephant Walk” (Henry Mancini). Energia, humor i iconografia popular.
Arquetip sonor de la saga: cordes voluptuoses, exotisme i to d’espionatge glamurós.
Comiat del programa i anunci d’absència la setmana següent; clausura amb el tema emotiu de Chaplin.
Tema central
Programa monogràfic sobre la relació entre música i cinema, amb un recorregut per clàssics del setè art i les seves bandes sonores icòniques. Des de Hitchcock fins a Fellini, passant per Godard, Chaplin, Disney i James Bond.
Destacats
- Bandes sonores imprescindibles: de Bernard Herrmann, Georges Delerue, Nino Rota, Anton Karas i Henry Mancini.
- Debat cinèfil: lloc de Vertigo en el cànon de “les millors pel·lícules”.
- Context històric: Chaplin i la seva crítica al so amb la cançó “gibberish” a Modern Times.
- Pont Europa–Hollywood: de Godard i Malle a Hawks i Woody Allen, i el pop cinematogràfic de Bond i Disney.
"Aquestes llistes de millor pel·lícula de la història és molt relatiu."
"No canta en cap idioma… és una metàfora de la incomprensió que suposa el so en el cinema."
Recorregut musical-cinematogràfic
Handel i Grieg a la gran pantalla
- Capçalera del programa amb la Sarabande (Suite en re menor) de G. F. Händel.
- Edvard Grieg – Peer Gynt Suite núm. 1: usada a “M, el vampir de Düsseldorf” (Fritz Lang), com a pont entre música clàssica i cinema expressionista.
Vertigo (Hitchcock, 1958) – Bernard Herrmann
- Una de les bandes sonores més hipnòtiques; debat sobre si és “la millor de la història”.
- Es remarca el caràcter obsessiu i vertiginós del leitmotiv de Herrmann.
Le Mépris (Godard, 1963) – “Camille” de Georges Delerue
- Contrast i paral·lelismes amb Vertigo: amor, desig i desencant reflectits musicalment pel tema “Camille”.
Le feu follet (Louis Malle, 1963) – Erik Satie, Gymnopédie núm. 1
- Malle, contemporani de la Nouvelle Vague però al marge del moviment.
- La Gymnopédie aporta un to melancòlic i contemplatiu al film.
Amarcord (Fellini, 1973) – Nino Rota
- Elogi del tàndem Fellini–Rota: lirisme, memòria i esperit coral.
- Invitació a la revisió del film: clàssic inqüestionable.
Mon Oncle (Jacques Tati, 1958) – Franck Barcellini
- Tati, celebrat com a mestre de la comèdia visual; música juganera que acompanya la sàtira de la modernitat.
- Dedicatòria personal del locutor a una persona “molt especial”.
The Third Man (Carol Reed, 1949) – Anton Karas, “Harry Lime Theme”
- Icona del cinema negre: el cítara de Karas crea una atmosfera inoblidable.
- Es destaca la influència d’Orson Welles en el to del film.
Der blaue Engel (Josef von Sternberg, 1930) – Marlene Dietrich, “Lola-Lola”
- Figura mítica de Dietrich; cançó-cabaret com a eix narratiu i seducció.
Modern Times (Charles Chaplin, 1936) – Cançó “gibberish”
- Chaplin canta en cap idioma: crítica a la imposició del so i metàfora de la incomunicació.
- Gest modern i lúdic, fidel a l’ètica del cinema mut.
New York Stories (Woody Allen, 1989) – Benny Goodman
- Swing clàssic en el segment d’Allen: jazz i neurosi urbana en clau nostàlgica.
The Jungle Book (Disney, 1967) – “I Wanna Be Like You” (Phil Harris, Louis Prima)
- Energia i ritme sincopat: jazz dixieland en un musical d’animació que convida a ballar.
Hatari! (Howard Hawks, 1962) – Henry Mancini, “Baby Elephant Walk”
- Tema lleuger i memorable que retrata l’aventura amb humor i encant.
You Only Live Twice (Lewis Gilbert, 1967) – Nancy Sinatra
- Arquetip Bond: cordes voluptuoses i exotisme pop; espionatge i glamour.
Tancament – Limelight (Charles Chaplin, 1952) – “Candilejas”
- Comiat amb melangia i homenatge a Chaplin: l’art com a consol i persistència.