Notícies breus i especial 2014: un any de cinema

Estava 8,80 a los fanáticos de John Boy. Frente al estadio ya cantaba y sus temas. Primeras filas, vuestra obsesión. Decíais que John Boy era... Bona nit, us informa Eva Comta. El govern espanyol, aquest cop de la mà del ministre Luis de Guindos, continua afirmant que la recuperació econòmica és una realitat, tot i que reconeix que encara no s'ha deixat enrere la crisi. Madrid, Àngels Lafuente... Luis de Guindos insisteix en l'optimisme del president Rajoy a l'hora de valorar la situació econòmica espanyola. El ministre d'Economia reconeix que no es pot parlar d'haver superat la crisi, però sí afirmar que la recuperació és una realitat avalada per una bona evolució de les dades de creixement o per la percepció que es té de l'ocupació. Ho ha dit en una entrevista a la Cadena SER. Se ha perdido de alguna forma el miedo a perder el puesto de trabajo que existía en España hace dos o tres años. Ahora la situación es completamente distinta. Eso es lo que estaba limitando el crecimiento. No solamente era una tasa de paro elevadísima, una destrucción de empleo elevadísima, era que el consumo y la inversión en España estaban comprimidas, como consecuencia de la crisis. Dit això, Luis de Guindos s'ha mostrat preocupat pels dos terços aturats de llarga durada i per l'elevat atur juvenil. De Guindos ha insistit que el 2015 el creixement de l'economia espanyola superarà la previsió inicial de l'executiu popular fixada en el 2%. Notícies breus, David Àngela. Dimiteix el director de Missions i Continuïtat de Canal Sur pel nyap en la transmissió de les campanades de Cap d'Any. La direcció ha acceptat la seva renúncia i l'ha cessat. La transmissió en directe es va interrompre amb un parell d'anuncis. Antonio Ramírez és el director de comunicació de Canal Sur. Aunque inicialmente barajamos la posura de que hubiera sido un fallo informático, tiene toda la pinta de que sea errores humanos en... en el momento de la operación. El PP demana a la infanta Cristina que reflexioni sobre si ha de renunciar als seus drets dinàstics. La petició l'ha fet el portaveu dels populars al Congrés, en Rafael Hernando, en declaracions a l'agència Europa Press. Lo que le pido a la persona afectada es que reflexione. Yo creo que en estos momentos es en lo que confío, en que reflexione, que analice la situación y que tome alguna decisión. La presidenta del Brasil, Dilma Rousseff, anuncia que farà un ajust fiscal profund per redreçar l'economia del país, però promet que no afectarà les persones més necessitades. És un dels compromisos que ha adquirit en el discurs d'investidura com a presidenta, en el qual s'ha compromès també a fer els canvis i les reformes que li han demanat els electors. Demostrarem que es poden fer ajustos a l'economia sense treure drets conquerits o trair compromisos socials assumits. L'altre graneix del seu discurs ha estat la lluita contra la corrupció que s'ha compromès a combatre. Comencen les feines per remolcar el ferri Norma Atlàntic incendiat diumenge a l'Adriàtic. L'empresa que se n'encarrega preveu que demà ja l'haurà traslladat al port italià de Brindisi. En el sinistre, recordem, van morir 11 passatgers, però encara hi ha incertesa sobre el nombre de desapareguts. I Corea del Nord allarga la mà a Corea del Sud. El líder nordcoreà, Kim Jong-un, es mostra disposat a dialogar i proposa per primera vegada una cimera amb la presidenta sudcoreana. En el seu missatge televisat de cap d'any, Kim Jong-un diu que, de fet... que no hi ha cap raó per no mantenir converses al més alt nivell i que hi ha d'haver un gran canvi en les relacions entre el nord i el sud de Seul, ha rebut el missatge amb cautela. Les estrenes de cinema s'avancen un dia coincidint amb el cap d'any. Entre les novetats més destacades d'avui hi ha el drama The Emission Game, un dels principals candidats als Òscars. Premi del públic al Festival de Toronto. Al Canadà la pel·lícula fa un retrat intimista del turmentat matemàtic britànic Alan Tarning, considerat el pare de la informàtica moderna. Va ser decisiu en la victòria dels aliats a la Segona Guerra Mundial, però la Cinta, una de les possibles candidates als Òscars, se centra més en els problemes que li va portar a la seva homosexualitat. Avui també s'ha estrenat Leviathan, que representa Rússia als famosos premis de Hollywood, i el documental sobre Leo Messi, dirigit per Àlex de la Iglesia. Esports, Míriam Riau. El Barça de bàsquet debuta aquest divendres al top 16 de l'Eurolliga a la pista de l'Alba Alemany. El partit començarà a les 8 del vespre. De cara a l'estrena d'aquesta segona fase de la competició, l'equip de Xavi Pasqual manté les baixes de Navarro i Ericsson, però tornen Oleson i Abrines. En futbol, aquest divendres, Barça i Espanyol es prepararan pels partits de diumenge. A les 7 de la tarda serà el torn dels blanc i blaus que rebran Leibar a Cornellà el Prat. Just després, a les 9, el Barça visitarà la rei i el Societat. A les files blaugrana, aquest divendres, s'espera l'arribada d'Albes, Messi i Neymar. Fins aquí, les notícies. 2014, un any de cine a Catalunya Ràdio. Doncs ja tornem a ser i benvinguts un any més en aquest recorregut sonor i personal per les pel·lícules que més ens han marcat aquest 2014. Un any, novament, que torna a deixar-nos motius per creure en el cinema i és que el ventall de propostes, quan es fa l'exercici de mirar-les en perspectiva, és francament ampli i de qualitat. Trobem des de grans perles d'autor, com Boyhood, Herr o Nebraska, a blockbusters amb gust, com la nova seqüela del Planeta dels Simis, o l'adaptació del còmic Guardians de la Galàxia, i també documentals, com La Salt de la Tierra, o A 20 Passos de la Fama i produccions, evidentment, catalanes, que ens han sorprès i enamorat com 10.000 quilòmetres. Però al programa també recollirem fenòmens de taquilla com la comèdia Ocho Apellidos Vascos i títols premiats als Òscars, als Gaudí o als festivals més importants. I tindrem un record pels que ens han deixat aquest any. La llista és per posar-se a plorar. Robin Williams, Philip Seymour Hoffman, Lauren Buckle, Alex Angulo o Mike Nichols. Un 2014 intens. De petita recuperació a la taquilla. on s'ha tornat a debatre sobre el preu de les entrades i és que l'èxit incontestable d'iniciatives com els dimecres low cost o les dues festes del cinema són per pensar-s'ho. 2014, un any de cine a Catalunya Ràdio, un programa editat i presentat per Ferran Auverni amb el muntatge musical de Joaquim García. Aquest és el nostre particular tràiler de l'any i del programa. Cruzaste el estrecho hasta África para coger una piedra y volver. Qué pasa, que era tuya. ¿Se recuerda muchísimo? Al chaval aquel con el que saliste. Uno que era del sur. ¿Con uno del sur saliste? Sí, de Vitoria. Pero ojo, que tenía sus ocho apellidos vascos. Anson también tiene muchos. Y muy largos. Gabilondor, Dangarín, Guizarre Targuiñano. Me uní a Xil para proteger a la gente. Capitán, para construir un mundo mejor, en ocasiones hay que destruir el antiguo. Y eso crea enemigos. Vaig néixer com un home lliure. Vivia amb la meva família a Nova York. Els títols més premiats. Fins un dia em van enganyar. Per en Solomón. Em van segrestar. I em van vendre com a esclau. Nàuseas, dificultat per respirar. Estoy hablando de agorafóbia. Las víctimas desarrollan un miedo irracional al exterior. Les apostes més personals. I don't wanna be a big man. I just wanna fight with everyone else. ¿Listos para divertiros? Sí! Les millors produccions catalanes. No te'n fies. Busco qualsevol pel·lícula que hi sorti una actriu que es diu Mina Kuma. And we'll dance among the chandeliers. ¿Sabes qué pasa? En cualquier esquina me encuentro alguna mierda que me recuerda a ti. Nothing matters. i els noms més destacats que han mort aquest any. 2014, un any de Sina. 365 dies comprimits en 50 minuts. Bé, posem fil a l'agulla i d'entrada repassem com ha anat la taquilla aquest any. A falta de dades oficials i actualitzades, podem dir que aquest 2014 hem viscut una explosió de mercats emergents com l'asiàtic. En canvi, d'altres més tradicionals com el nord-americà han punxat. De seguida hi tornem, perquè sens dubte, si parlem de fenòmens de taquilla, hem de mencionar la bogeria en torn de la comèdia Ocho Apellidos Bascos, que ha situat la quota de pantalla del cinema espanyol al 25%, tot un rècord. La pel·lícula d'Emilio Martínez Lázaro, que ironitza sobre els tòpics territorials, ha estat decisiva per repuntar una mica la taquilla amb un balanç de més de 80 milions d'espectadors. I ha ajudat també la trepidant i emocionant El Niño... I la digníssima nova seqüela del planeta dels simis. Als Estats Units, per aquest ordre, el top de la taquilla el lidera l'atrevida aposta de la Marvel, Guardians de la Galàxia. Nosotros no protegemos la galaxia. ¿Quién lo hará? L'últim capítol de la saga dels Jocs de la Fam i la Lego pel·lícula. Sí, senyor. Café caríssim. Son 37 dòlars. Amb el permís esclar de Capitán Amèrica Soldado de Invierno. Finalment, a tot el món, sumats tots els mercats, aquest 2014 torna a tenir una franquícia encapçalant la taquilla. En aquest cas, la quarta part de Transformers, una màquina de fer diners especialment a la Xica. 2014. Un año de cinco. Los Mercenarios 3. This is it? This is your team? Short notice. The Equalizer. Do you speak English? Yes, yes. Take me to the hospital now. Lucy. Jack Ryan. Jack, is work okay? Yeah. La era de la extinció. 365 dies donen per molt. Qui diu que el cinema està mort? Curiosament o no, cap dels títols que hem escollit com els que ens han deixat més bon record aquest 2014 apareixen al rànquing dels més vistos. Arriba, doncs, el moment de mullar-nos i fer el nostre particular top 10 de les millors pel·lícules. Bueno, no pasa nada. Si pusiéramos las barreras... Déjate de barreras. En la vida no hay barreras. Comencem aquest recorregut personal amb Boyhood, un drama més que revelador i autèntic sobre el pas del temps i el salt de la infància a l'adolescència. Un retrat familiar conmovedor rodat al llarg de 12 anys per Richard Linklater sobre la transformació d'un nen, fill de pares separats, amb un gran Eller Coltrane. En parlava Linklater al Festival de Berlín, on va endur-se el Premi el millor director. Rodàvem 51 setmanes a l'any. A vegades em trucava l'Eller i em preguntava si es podia tallar els cabells o posar-se una recada. Em demanava si ho podia fer o no. Ja n'érem conscients d'això. Però sabia que es desenvoluparia de forma normal i que treballaríem amb tot el que passés davant la càmera. El blanc i negre de Nebraska tampoc podia faltar en aquest rànquing. Una comèdia dramàtica encantadora, afinada i dolça sobre la relació entre un fill i el seu pare, a qui acompanya en un viatge en cotxe per l'Amèrica Profunda amb l'objectiu de recollir un suposat premi. Este es Woody Grand. Estamos autorizados para pagar un millón de dólares a Woodroom de Grant de Billings, Montana. Este es su hijo. No has ganado nada. Es un timo total. Tienes que olvidarte de esto. Se me acaba el tiempo. Una nova perla d'Alexander Payne, nominada a sis Òscars i reconeguda al Festival de Canes amb el Premi El Millo Octo. El fill desitja oferir al seu pare, que ja és gran, un moment de dignitat. Els meus pares són grans i és un tema que m'afecta perquè m'agradaria que ells també poguessin viure de forma digna. L'edat pot fer disminuir les facultats físiques, però penso que és maco quan els fills i filles prou han de restaurar la dignitat. Una de les millors pel·lícules de l'any, actuals i segurament visionàries, ha estat Her, retrat del desconcert emocional de la nostra societat. Buenos días, Ciodor. Buenos días. Tienes una reunión en cinco minutos. ¿Vas a intentar levantarte de la cama? ¡Levanta! ¡Qué graciosa eres! Ambientada en un futur pròxim, un escriptor deprimit que s'acaba de separar es relaciona amb un revolucionari sistema operatiu d'ordinador dissenyat per empatitzar amb els diferents usuaris. S'hi nota l'empremta visual i la personalitat de Spike Jonze, director d'on venen els monstres i videoclips de grups com Rem, Arcade Fire o Bjork. Les interpretacions, a més, són per emmarcar tant d'Esquerra Johansson... com de Joaquim Fènix. He estat fan de Spike Jonze des dels seus vídeos musicals. Per tant, l'oportunitat de treballar amb ell, òbviament, era molt emocionant. Però, a més, el guió era tan original i tan ple de grans idees, d'un cor meravellós i d'emocions accessibles. Només em va semblar que, més aviat, la pregunta seria per què no hauria de fer aquesta pel·lícula? És com si no pogués trobar una sola raó per no fer-la. Parlant de títols d'autor, un dels que ens ha sorprès més és el drama canadenc Mommy, de Xavier Dolan. Una història humana i contundent en torn de la difícil relació d'una mare amb el seu fill, malalt psicològicament. Costa trobar la veritat pel·lícules que equilibrin tan bé el nivell de les interpretacions, la força del guió, l'atreviment i la innovació en la posada en escena. Nunca he dicho eso. I aquesta és l'última joia dels Germans d'Arden, guanyadors de dues palmes d'or al Festival de Canes. Protagonitzada per una enorme Marion Cotillard, Dos dies, una noche, és una oportuna faula sobre la dignitat i la solidaritat. Una història autèntica i naturalista que mostra l'angoixa d'una treballadora per aconseguir que els seus companys renunciïn a una prima de 1.000 euros perquè pugui mantenir la feina. Una mirada actual i diferent de la crisi econòmica, tal com explica Luc Dardent. És cert que la crisi econòmica no afavoreix la solidaritat, però crec que la solidaritat sempre ha estat una cosa que hem de construir. No és pas un do natural. Per tant, la solidaritat sempre requereix també una actitud moral. I penso que avui encara és possible ser solidari. I això és el que la pel·lícula intenta dir. Canviem radicalment d'estil perquè ara destaquem l'última obra mestra de Martin Scorsese, El llop de Wall Street. Aquello era legal? Claro que no, ganábamos tanto dinero que no sabíamos qué hacer con él. Trepidant, potser massa i tot, comèdia negra sobre l'ambició i els excessos d'un bròker de la Borsa a l'Amèrica dels 80. Un títol revelador i actual, també, sobre la febre capitalista. El que m'interessava ser el seu nivell d'obsessió, la seva capacitat per eliminar qualsevol restricció i automàticament forçar la situació més i més i més. Quant més es pot aconseguir? Si inverteix un milió aquí, pot guanyar-ne 20 o 30 milions. Ara que parlar del llop de Wall Street sempre més serà fer-ho també de l'escena de Leonardo DiCaprio conduint drogat o de les lliçons que rep de Matthew McConaughey, sens dubte, un dels actors de l'any. Amb Oconahieu també l'hem vist a Interstellar, una altra de les perles del 2014. Ahora dime cuál es tu plan para salvar el planeta. No estamos destinados a salvar el planeta. Estamos destinados a abandonarlo. Y esa es la acción para la que han preparado. Tengo hijos, profesor. Pues sal ahí fuera y sálvanos. Imagineu que el planeta Terra està esgotat i que una expedició d'humans ha de viatjar més enllà del sistema solar per trobar una esperança per la humanitat. Bé, doncs aquest és el plantejament de la fascinant aventura espacial dirigida per Christopher Nolan amb una concepció audiovisual espaterrana. Però per McConaughey, Interstellar és molt més que això. Parla d'una relació pare-filla i de com es pot dir adeu sense una garantia real de poder tornar, perquè el lloc on vas no t'ho permet, tal com li passa al comandant Cooper. I aquesta part tothom l'entén, els pares i els fills en petits anem amb aquests adeus, i ho converteix en una situació extrema. Posem-hi ara al nostre particular top un thriller espanyol que ha enlluernat la isla mínima. Estrella tiene 16 años. Carmen tiene 15. Su padre es el barquero de la isla. Viven a unos 3 kilómetros por carretera. Per la posada en escena, pel to i per la similitud amb coses dels dos protagonistes, la Isla Mínima recorda moltíssim la sèrie True Detective. I és que Alberto Rodríguez, el director, ens introdueix amb hipnotisme a la història de dos policies expedientats que reben com a càstig la missió d'investigar la desaparició de dues noies en un poble remot de les maresmes del Guadalquivir. Un cas ambientat als 80 en el context de l'Espanya postfranquista. D'altra banda, en aquest repàs hi havia de ser, sí o sí, l'emotiu delicat i poètic testament cinematogràfic de Hayao Miyazaki, un dels grans mestres de l'animació més artesanal. El viento se levanta sembla un quadre impressionista en molts moments, un drama històric que convida a somiar a partir de la vida del dissenyador aeronàutic japonès d'alguns dels avions que es van utilitzar durant la Segona Guerra Mundial. Imprescindible, doncs, cant a la llibertat que demostra que per transmetre profunditat de camp no cal el 3D. I aquesta és l'última pel·lícula que sumem al bloc de les millors, o dels que ens han deixat com a mínim més bon regust de boca. El subtil documental La sal de la tierra, a partir de les impagables instantànies del prestigiós fotògraf brasiler Sebastià Salgado. El contrast entre la bellesa de les imatges, l'himnotisme de la narració i l'horror de les situacions que ha fotografiat Salgado durant 40 anys fan de la Salt de la Tierra una pel·lícula altament singular que fa pensar... en les contradiccions de la condició humana. Estem d'acord, doncs, amb Salgado, quan reivindica que el documental va més enllà de la típica biografia. No es una película de fotografía. Es una película que conta la historia de una persona que ha vivido un tramo de historia y que es un punto de vista filosófico, de vida, ético, de vida. Y ellos han trabajado esto de una manera tan sutil que yo no he percebido. El encuentro de Mr. Banks. Filomena, how are you? I had a hip replacement last year, Martin. Filomena? Titanium, so it won't rust. Otherwise, it'd have to oil you like the Tin Man. Jimmy's Hole. I want Carlton! He's under arrest! What for? No, you can't take my sons. Insaningly beautiful. I thank you. Thank you, Mr. Turner. Mr. Turner. Els millors motius per seguir creient en el cinema. Entrem de ple ara en el territori de premis i festivals i d'entrada viatgem cap a Hollywood. Els Oscars van consagrar l'impactant drama 12 anys d'esclavitud, considerat el millor títol però amb només 3 estatuetes. Dedico el premi a tots els que han suportat l'esclavitud i a tots els 21 milions de persones que avui en dia encara la pateixen. Gràcies. Gravity, en canvi del mexicà Alfonso Cuarón, va ser la producció que va acumular més premis, 7 en total, inclòs el de millor director. El que realment no m'agrada de tot això és que bona part de la gent que ha fet aquesta pel·lícula ha guanyat en sabidoria i jo l'únic que he fet és canviar el color del meu cabell. Et dono les gràcies a tu, Sandra Bullock. Tu ets Gravity, el cor i la pel·lícula i una de les millors persones que he conegut. També el palmarès dels Òscars 2014, Cate Blanchett, Frozen, La gran bellesa, A 20 passos de la fama i Matthew McConaughey, premiat pel seu paperàs a Dallas Buyers Club. Qui primer vull agrair aquest premi és a Déu. perquè em dona oportunitats, oportunitats que no estan a la base de tothom. I també he après que la gratitud dona els seus fruits. També la meva família i el meu pare, que segurament estarà en calçotets a casa seva amb una copa ballant el premi. El meu pare, que em va ensenyar a ser un home. Però si parlem de triomfadors o triomfadores de la nit dels Òscars, indubtablement també hem de fer referència a la presentadora Ellen DeGeneres i al seu repiuladíssim selfie. Això a Hollywood. I aquí... Àngel Llàcer va posar-se a tothom a la butxaca presentant per primera vegada Els Gaudí. La gran festa del cinema català va repartir el protagonisme en dos títols. No sé si mi novia està viva o muerta. Tengo que encontrarla. Los últimos días, l'apocalíptica mirada de Barcelona dels germans Pastor, que va recollir set premis, inclòs el de millor producció catalana en llengua castellana... Esclar, vaig anar. No tinc casa. I la plaga, l'entranyable elogi de la vida quotidiana i les petites coses, dirigit per Neus Vallús, reconegut amb quatre gaudís, millor direcció, guió, muntatge i pel·lícula. I el gaudí és per... La Plaga. Dirigida per Neus Ballús. La nostra professió té aquestes coses que és molt visible. Doncs els hi vull dedicar també a ells, tota la gent que té botigues, que treballa al camp, que cuida els nostres avis i que té una feina tan important com la nostra. Montpetit, Clara Segura, Ramon Madaula, Nora Naves i José Sacristán també van marxar a casa amb un gaudí sota el braç. Els Goya, Manel Fuentes, va ser el mestre de cerimonies. Amigos, creo que voy a llorar de emoción. Por fin una sala de cine llena! O sea, ¿de verdad que no ha venido el ministro? Con lo que le hubiera gustado ver esto. Definitivamente yo creo que ha tenido problemas de agenda, porque por un día que podía tener una entrada sin el 21% de IVA... Una gala marcada per l'absència del ministre de Cultura, com va recordar, per exemple, Javier Bardet. Afortunadamente, los ciudadanos siempre están por encima de sus políticos y nuestra industria, nuestro cine hecho con cariño, con esfuerzo, con disciplina y con muchísimo talento está muy por encima de nuestro ministro de Anticultura. Pel que fa als premis, èxit rotund de la road movie Vivir es fácil con los ojos cerrados. La pel·lícula de David Trueva va endur-se sis dels set Goyas als quals optava. Y el Goya, a la mejor película, es para... Vivir es fácil con los ojos cerrados. Hace dos días hemos perdido a una que quizá conozcáis menos porque vais poco por Cataluña, cosa que os recomiendo que debéis hacer, ir más y decirles lo mucho que les queréis o les queremos, que ha sido Tatiana Sisqueya y para su familia, para todos ellos, muchas gracias. Tot un detall per part de Trueva, la veritat, en una nit on també van tenir el seu moment de glòria l'actriu Mariana Álvarez i dues petites grans pel·lícules, La herida i Estocolm. Pel que fa als premis del cinema europeu, el sorprenent drama polonès Ida va sumar cinc guardons, entre els quals pel·lícula, direcció i públic. Necesit empiesca. Una de les grans sorpreses d'aquest 2014, en torn d'una jove a punt de fer-se monja que descobreix un secret familiar que fa trontollar la seva fe. I més ràpidament, a Canes la Palma d'Or la va recollir la preciosa producció turca Wintersleep, un drama familiar sobre un actor jubilat que dirigeix un petit hotel amb la seva dona. La víctima se llama Liang Shizuan. Está su documentación y ropa ensangrentada. Jamás había visto algo así. Al Festival de Berlín es van decantar pel thriller xinès Black Cool, protagonitzat per un policia que deixa el cos després de la traumàtica mort de dos companys seus. Somos un doctor. A Venècia, lleó d'or per la comèdia dramàtica sueca A Pigeon Sad on a branch reflecting on existence, una pel·lícula que aquí encara no s'ha estrenat i que explica la història de dos venedors perdedors d'articles de broma. Al Festival de Sant Sebastià, triomf compartit entre el revelador drama policial La Isla Mínima... La noche que desaparecieron volvieron andando de la feria. Una vecina la fió subirse a un coche. I sobretot l'atrevida faula moral, Magical Girl, de Carlos Vermut. Sí, eres una niña caprichosa y tonta. Conxa d'or per una proposta amb un magnetisme especial i una combinació de gèneres desconcertant, en torn d'un pare a l'atur disposat a tot per complir els desitjos de la seva filla malalta. Las películas me gusta que sean como espectador emocionantes, que te tengan enganchado, que no sepas lo que va a pasar, que no sepas lo que va a pasar y que haya un giro o dos giros o tres giros que hagan que de repente te sobresaltes. I tancarem aquest recorregut de premis al Festival de Sitges, que va apostar per l'existencialista drama nord-americà Orígenes, de Mike Cahill, una història d'amor diferent amb una posada en escena preciosista protagonitzada per un jove especialitzat en l'evolució de la retina, obsessionat, en aquest cas, amb els ulls d'una misteriosa dona. Molt sovint veus l'amor com un tema immutable a les pel·lícules i no s'acaben de tractar els matisos. Jo realment volia explicar una història que mostrés diferents maneres d'estimar i vàlides totes dues. Aquest any a Catalunya Ràdio així és el teu Nadal. Màgia a la llum de la lluna. Stalin continua sent el millor del món. M'has d'ajudar. Ets el millor a desenmascarar espiritistes farsants. A mi no m'enganyarà. Hola, Àngela. Rec 4. ¿Recuerdas alguna cosa de lo que pasó? 2014. Un any de cine. I arriba aquell moment que sempre ens volem estalviar, la veritat, el de recordar morts cinematogràfiques. Una vegada més, el 2014, ens han deixat grans mites, però aquest any també ha estat especialment dur amb noms joves. És el cas, per exemple, de Philip Seymour Hoffman, un actor immens i camaleònic, també director, per cert, d'una entranyable pel·lícula, protagonista de títols com Happiness, Abans que el diable sàpiga que estàs mort, El dubte o Capote, paper amb el qual va endur-se l'Òscar. Al costat de Seymour Hoffman, Robin Williams, un actor còmic que es va suïcidar a l'agost i que va atrevir-se en papers tan diferents com els de la senyora Doopfire, Despertar, El rei pescador, Jumanji, l'indomable Will Hunting o El club dels poetes morts. No! Sure, girl! També el jove director suec del gran documental musical Searching for Sugar Man Malik Ben-Gelul s'ha suïcidat aquest 2014. I un accident ha posat fi a la vida d'un dels millors secundaris del cinema espanyol actualment, Àlex Angulo, un habitual en comèdies com Muertos de Rissa, El Gran Vázquez o El Dia de la Bèstia. Necesito que me ayude a contactar con el demonio. Fem ara un salt a l'època daurada de Hollywood perquè aquest any ens ha deixat un mite etern, Lauren Buckle. Prototip de dona dura, de caràcter, veu greu i mirada penetrant i sensual. Sempre recordarem les interpretacions del Lauren Buckle per clàssics del cinema negre nord-americà i títols com Tenir-ne o no, Callo largo, Escrit en el vent o El son etern al costat del seu estimat, estimadíssim Humphrey Bogart. I parlant de mites, què en dieu del director Mike Nichols, autor de perles com Qui té por de Virginia Woolf, Llop, Closer i, sobretot, El graduat, amb Dustin Hoffman i Anne Bancroft. ¿Por qué estás preocupado? Creo que por mi futuro. També ens ha deixat Harold Ramis, director de la comèdia Una teràpia perillosa i protagonista d'una de les produccions més emblemàtiques dels 80, Els caçafantasmes. I Mickey Rooney, amb una de les trajectòries més extenses al cinema, i Shirley Temple, considerada la primera nena estrella, icona dels 30 i 40. Absolutely, my club. Ara que si mencionem clàssics, cal destacar l'aportació del cineasta francès Alan Rasner, un dels fundadors de la Nouvelle Vague i autor de títols icònics com Nit i Boira, La guerra s'ha acabat o Hiroshima Mon Amour. Il va me prendre par les épaules. Il m'embrassa. I en aquest record dels que ens han deixat aquest 2014 dos noms més anglesos. L'actor Bob Hoskins, sempre més relacionat amb projectes com Hulk, Mona Lisa o Qui va enganyar a Roger Rabbit. I el director Richard Atemburuk, que hem vist fent actor a pel·lícules com Part Juràssic i a qui devem grans moments de cine amb títols com Crida Llibertat, Terres de Penombra o, sobretot, Gandhi l'any 82. Un any de cine. Un any de lliure. Un any de justícia. Every day, I wake up knowing that the more people I try to save... The Amazing Spider-Man. The more enemies I will make. Al filo del mañana. Y sí. This isn't the first time. X-Men. Días del futuro pasado. So, I wake up in my younger body and then find me, convince me of all of this. You will rescue PETA at the earliest opportunity or you will find another Mockingjay. Who has been telling you this? Exodus. God. I'm a god. I am a god! Follow me and you will be free! El Hobbit, la batalla dels 5 exèrcits. Els millors motius per seguir creient en el cinema. Va, obrim ara un bloc dedicat, sobretot, a algunes grans sorpreses de l'any. I ho fem amb una pel·lícula que hagués pogut estar perfectament a l'espai que hem dedicat als millors títols del 2014. L'òpera prima, 10.000 quilòmetres. Gran carta de presentació de Carlos Marqués Marcet, que viu a cavall de Barcelona i Los Angeles i que ha sabut expressar com pocs els limitats recursos amb els quals comptava. 10.000 quilòmetres, amb 5 premis al Festival de Màlaga, és un drama generacional senzill però conmovedor sobre les relacions a distància i l'ús de la tecnologia per sentir-nos, en principi, més a prop els uns dels altres. Quan vaig anar cap a Los Angeles vaig fer un exercici de 4 hores amb una seqüència de Skype, i vaig pensar, ostres, això és molt cinematogràfic, perquè parlar amb pantalles i càmeres, que són les eines del cine, per comunicar-te, penso que hi havia molt de joc per poder fer. El arresto se produjo sobre las nueve menos cuarto de la noche de ayer. Los detenidos son... ¿Cómo hacerles entender qué pudo llevarle a tomar una decisión que a mí mismo me costaba asimilar? Amb un format de diari filmat, aquest any també hem tingut la revelació de Sierr i jo, un interessantíssim documental lliure de prejudicis, on l'actor Aitor Merino reflexiona sobre la seva amistat amb un terrorista d'ETA. Anem, guanyi. Correm, estic bé. Una altra proposta humil, molt, molt recomanable, és l'elegant drama basc L'Oriac, dirigit pels documentalistes John Garanyo i José María Coenaga. Una enigmàtica història d'amor, solitud i records al voltant d'una dona que rep cada dia un ram de flors anònim. Nos interesaba mucho esa mezcla de conceptos o de géneros, un poco ese punto dramático por un lado romántico también y enigmático o misterioso por otro, ¿no? La historia nació un poco de una imagen, la imagen de unas flores en una carretera. Saltem al cinema independent nord-americà. Buenos días. Hola. Nate, esta es Grace, tu nueva jeza. Hola, encantada. Lo mismo digo. Yo me quitaría la corbata. Les vides de Grace és un conmovedor drama social en torn d'una jove treballadora d'un centre d'acollida per adolescents. Una pel·lícula que parla de la necessitat de sentir-se estimat, de la capacitat de sacrifici per entendre actituds difícils i també, sobretot, de traumes del passat. Esta es una nueva canción para cualquiera que se haya sentido solo en la ciudad. Destaquem a més, Begin Again, un honest i encantador drama romàntic musical dirigit per l'irlandès John Carney. L'autor de Once, però, no perd l'oportunitat per criticar la frivolitat de la indústria musical i l'abús de poder de les grans discogràfiques. I és que Mar Rufalo i Kira Knightley interpreten el film un productor creatiu i una prometedora cantant anglesa a Nova York. I parlant de sorpreses, l'intens drama psicològic Locke, amb un gran Tom Hardy. Sea cual sea la situación, puedes mejorarla. ¿Te lo tomas a broma? No, créeme, en este momento nada es broma. Y la terapéutica Relatos Salvajes, tot un fenomen de taquilla a l'Argentina. Trabajo o placer? Las dos cosas espero. 6 històries quotidianes que tenen com anexa en comú el tema de la venjança i la frustració, dirigides per Damien Sifron. O sea, el placer de reaccionar. Eso me parece que es lo que la película procesa en cada uno de los relatos de forma diferente y con eso la gente conecta de una manera muy directa independientemente del país en el que esté. A més, David Fincher segueix demostrant que és un dels autors nord-americans de més garantia actualment. Després de la sèrie House of Cards, o de pel·lícules com Millennium, el curiós cas de Benjamin Button, Zodiac o Seven, ara ha tornat a superar-se amb Perdida, un thriller psicològic hipnòtic on Ben Affleck interpreta un marit torturat que denuncia la misteriosa desaparició de la seva dona. En canvi, en contrast, ni la taquilla ni les crítiques han acabat de respectar títols com... Noé, la versió més èpica i controvertida fins ara de la història de l'arca de Noé. Jersey Boys, on Clint Eastwood adapta el musical homònim que representa amb èxit a Broadway des del 2005. Señor presidente, en este momento de la guerra los mejores logros históricos que ha conocido el hombre corre en un peligro enorme. Los nazis están robando obras en Varsovia, Ámsterdam y París. Nuestro equipo protegerá lo que ha quedado y averiguará lo que falta. O Monuments Men, la cinquena pel·lícula com a director de George Clooney. A Hollywood ens agrada la Segona Guerra Mundial i les històries reals. Se n'ha fet moltes pel·lícules, però en aquest cas era una història que no coneixia I crec que la majoria de gent tampoc. No es tractava de fer una pel·lícula patriòtica, sinó de parlar d'un grup de persones úniques que va fer una cosa per primer cop a la història de les guerres, que ells no es colia els vents, sinó retornar-los. I encara per tancar aquest bloc, dos ídols més. I encara per tancar aquest bloc, dos ídols més. Grace de Mònaco, la qüestionada biografia de l'actriu i princesa Grace Kelly, interpretada per Nicole Kidman, conciliadora, per cert, amb les crítiques a la pel·lícula per part de la família reial monagasca. Ho entenc perquè es tracta del seu pare i de la seva mare, i entenc la protecció de la privacitat dels pares. Bé, la realitat és la que és, però m'agradaria deixar clar que tot s'ha tractat amb molt respecte i en la interpretació hi ha molt amor i afecte envers els seus pares i envers la seva història d'amor. Sé que estás ahí. No tengas miedo. No tengo miedo. Pues sal de una vez. Entonces tendrás miedo tú. I finalment, Malèfica, on Angelina Jolie interpreta la fada dolenta del popular conte de la vella dorment. M'encantava quan era petita, però també em feia por. Estava fascinada per ella i, per tant, he volgut fer un personatge a l'alçada de les expectatives que s'ha creat la gent durant tots aquests anys. Qui diu que ara ja no es fa bon cinema? Pronto te iràs, para no volver nunca. No, no empieces. Cuando te mudaste, le rompiste el corazón a tu padre. Estás injusta y cruel. Tú eras su favorita, y lo sabes. El Gran Hotel Budapest. Many of the hotel's most valued and distinguished guests came for him. I love you. I love you. Don't give up faith. Don't give up the hope. The American dream is waiting for you. El Sueño de Elis. She's my sister. She has to be deported. Big Eyes. 2014, un any de cine. Si parlem de produccions catalanes, el balanç creatiu d'aquest 2014 és més que positiu. Una altra cosa és el número de pel·lícules que s'han fet i és que la crisi segueix afectant el nostre sector. Això es nota, sobretot, en l'absència de títols amb un pressupost alt. En canvi, tenim moltes propostes d'autor de gran nivell. És el cas, per exemple, de 10.000 quilòmetres, que ja hem destacat al programa, o d'Estela Cadente. Perdone que sea tan sincero, pero la verdad es que... Una pel·lícula singular i oportuna en torn del currregnat d'Amadeu de Saboia a l'Espanya de finals del segle XIX, una ficció dirigida pel productor Lluís Mignarro que s'atreveix a mesclar diferents gèneres, des del melodrama a la comèdia romàntica, passant pel cine històric o polític. En definitiva, la conclusió és que és una pel·lícula política que retracta un moment molt concret, el 1870, però que també demostra la paràlisi d'aquest país, com ara estem igual que el 1870 a nivell de l'estat espanyol, estem en la mateixa conjuntura, amb els mateixos problemes, i penso que això d'alguna manera arriba i arribarà a l'espectador, i d'això em puc sentir orgullós, crec. Un altre dels autors de prestigi internacional a Catalunya és Jaime Rosales, que aquest any ha estrenat Hermosa joventut, un retrat molt actual, autèntic i necessari sobre els efectes de la crisi en una parella jove. Joder, Natalia, has podido tener cuidado. ¿Qué piensas hacer? ¿Tú no tienes trabajo? ¿Yo no tengo dinero? Rosales, sense atrair-se, ha fet un gir en el seu cinema, la qual cosa demostra la seva inquietud com a autor. He intentat fer una pel·lícula més accessible en el seu llenguatge per a l'espectador, perquè em semblava que el meu cinema estava prenent una direcció massa de museu, I després també perquè volia fugir una mica de mi mateix, de les meves obsessions, i acostar-me més als altres, en aquest cas la gent jove. En la línia de ficcions atrevides i presència a festivals de tot el món, també ha destacat Història de la meva mort, on Albert Serra ofereix un fresc històric sobre la transició del segle de les llums al romanticisme, enfrontant les figures de Casanova i Dràcula. Jugant a combinar ficció i realitat, trobem dos grans títols. Otelo, per exemple, és un estimulant assaig de la famosa obra de Shakespeare per parlar del poder, l'engany i la gelosia. Has fet algun cop alguna cosa d'interpretació? Bueno, vaig fer quan era petit. Parlo amb la teva parella. Com és? Molt alegre. És el debut de Hamoudi Al-Rakmunt, un talent més que dona l'escac i que està preocupat per la precarietat laboral que l'envolta. I és que molts cinestres joves treballen sense cobrar o fent-ho molt poc. No podem tirar molts més anys així perquè si tu no pots viure això i s'acaba convertint en alguna cosa insostenible, la gent bona i que vol seguir currant d'això marxarà fora i l'altra gent es reubicarà. Perquè tu no pots tenir una feina de 8 hores al dia i, a més a més, després ser director de cinema. Més de buts incontestables. Hi ve molta gent a visitar-ho, però... el que passa és que hi vénen molts de gamberros i això. Jordi Morató s'ha estrenat amb la Fascinants sobre la marxa, que segueix la vida de Josep Pijola Guerrell, més conegut com el Tarzant d'Argelaguer, on va crear tot un món d'escultures i cabanes singulars al costat de l'autopista. Una pel·lícula inspiradora i empàtica que reivindica els paradisos perduts. Una persona amb una filosofia de vida, de continuar sempre endavant, hi hagi les adversitats que hi hagi, no? I això, el dia d'avui, dona com un punt d'optimisme o de força imparable que connecta directament. A la sombra se cobija el amo y señor de esta ciudad muerta. Sens dubte, el documental més premiat i controvertit de l'any és Ciutat Morta. Millor pel·lícula del gènere al Festival de Màlaga analitza un dels casos més greus de corrupció policial, política i judicial dels últims anys a Barcelona, un cas relacionat amb els fets del 4 de febrer de 2006 al barri de Sant Pere. Tal com explica el codirector Xavier Tigas, Ciutat Morta busca fer justícia. És aquesta ràbia i aquesta impotència absoluta de pensar que una sèrie de persones innocents s'han hagut d'enfrontar a una responsabilitat que no els hi pertoca, que hi ha una persona que ha mort en aquesta ciutat i que la seva mort és inseparable d'aquest cas. En la línia de documentar els compromesos amb la realitat social i els temes d'actualitat, també podem destacar Demonstration o Mai és tan fosc, que segueix la trepidant i atapeïda agenda de l'activista i economista Arcadi Oliveres. En canvi, en un registre més experimental i poètic, trobem El Somni, gran testimoni audiovisual de l'aventura dels germans Roca, del celler de Can Roca, cuinant per un projecte d'òpera, ciència i antropologia molt especial. El que ha sigut per nosaltres el somni és una cosa que seguirà siguent, és a dir, no s'acaba aquí. És una nova manera de pensar. Jo crec que el que hem fet tots plegats és obrir una nova finestra, és una nova tendència en l'àmbit de la gastronomia, en l'àmbit de la restauració, i que això, també com a innovadors que som i volem ser, ens ha satisfat. No te'n fies... Busco qualsevol pel·lícula que hi sorti una actriu que es diu Mina Kumar. I les tenim totes. Per què la Mina Kumar? L'emotivitat l'ha posat, sobretot, Rastres de Sàndal, l'honesta adaptació de la novel·la homònima d'Anna Soler Pont i Aixa Miró, on s'explica el drama de dues germanes índies separades a la força. Una història que ajuda a trencar prejudicis coprotagonitzada per Aina Clotet. Tots els caps d'equip són dones, que això m'agrada dir-ho, perquè Dana Soler-Pon i la productora Fontes Films va voler fer com a denúncia que realment hi ha un tant per cent molt desigual de dones en el món del cinema. I clar, a la Índia encara era més sorprenent, perquè és un lloc on la dona està ja relegada, no sé a quin pla, si hi ha pla per la dona, ja, no? Per cert, en un any que s'ha parlat molt del tricentenari del 1714, el cinema també s'ha afegit a la commemoració. Born, de Claudius Olian, ens ha costat de manera reposada i preciosista a les relacions humanes dels barcelonins de fa 300 anys, amb el setge, evidentment, i les bombes com a taló de fons. Un dels problemes de les reformes d'Espanya és que fer reformes afecta els que estan beneficiats de les actuals estructures i regles. I Joana Passol ha donat arguments a favor de la independència de Catalunya al documental L'Endemà, que s'ha convertit en la campanya més exitosa de micromecenatge a Europa. La gent viu amb moltes pors, però hi ha moltes maneres d'evedir-nos. D'altra banda, Ventura Pons segueix descobrint-se com un gran documentalista. Després d'Ocanya i el gran gato, ara ens ha presentat el retrat d'un homosexual independentista, optimista, un museòleg seropositiu i a la dur, que no està disposat a perdre la vitalitat i el sentit de l'humor. I tanquem aquesta selecció de produccions catalanes amb l'humor de Mortadelo i Filemó contra Jimmy el Cachondo. Jimmy el Cachondo, per culpa seva, som la riota de totes les agències d'informació. Hem de actuar insofacta. Mortadelo i Filemó, vagin al quartier general de la Tia. Immediat! Xavier Fesser, després d'haver fet una primera pel·lícula d'aquests mítics personatges de còmic, amb actors de carn i ossos, llavors, ara ha provat sort amb l'animació, un gènere que li ha donat una llibertat que li va molt bé a la història. Me han enseñado a quitarle importancia a las desgracias propias. Y también me han enseñado a contar, porque ya con 6 años devorando TVOs de Mortal y Fremont, pues de una forma inconsciente estaba empezando a ver cómo con imágenes y con diálogos se cuentan historias, se fabrican gags y visualmente puedes contar y en este caso hacer reír, que es un trabajo que ni yo todavía me creo que tengo. Blanco, fijad. 2014, un año de cima. Parece que hay un señor viviendo en su coche, Torrente. Pero si es un negro. Pero negro, negro. Torrente 5, Operación Europea. Estamos planeando dar el golpe del siglo. Decreción. El atrasco lo vamos a hacer en inglés. You need the money. And I'm closing shop. I am not a beautiful man. Aprendiz de Gigolovka. You're an experienced lover. Why shouldn't you get paid for it? Sex tape. Els Vox Trolls. Ja arriben els exterminadors de la justícia! Dos tontos todavía más estúpidos. Bé, tot això i més el 2014. Però el 2015... Sens dubte, la pel·lícula més esperada de l'any serà Star Wars The Force Awakens, però el setè episodi de la famosa saga galàctica, dirigit per JJ Abrams, s'estrenarà a finals del 2015, concretament el 18 de desembre. I molt abans... Espectra, la 24ena pel·lícula de James Bond, altre cop amb Daniel Craig, dirigit per Sam Mendes. ¿Y a qué se debe su éxito? A que lo controlo todo, señorita Steel. Debe de ser aburrido. La controvertida adaptació del bestseller eròtic 50 ombres d'en Grey. ¿Os habéis inventado un dinosaurio nuevo? No es una buena idea. La quarta entrega de Jurassic Park. Un nou capítol dels Venjadors. I una nova adaptació d'un còmic de la Marvel, Ant-Man. 2015, doncs, tornarà a ser un any de franquícies. Per exemple, tindrem més aventures de Missió Impossible i de Mad Max, la saga post-apocalíptica que als 80 va interpretar Mel Gibson i el qual ara dóna vida Tom Hardy. I a part d'això, una debilitat... Yo soy alegría. Esta es tristeza. Ese es ira. Esta es asco. Y ese es miedo. ¡Cuidado! Inside Out, una nova joia d'animació, pel que sembla, de la Pixar. En aquest cas, ens introdueixen a l'interior de les emocions d'una nena d'11 anys. It's made of glass. Why not? Sumem també al llistat d'aquest 2015 les últimes propostes d'Esteven Spielberg, Clint Eastwood i Kenneth Branagh, a més de dues grans produccions catalanes, Anacleto i Segon Origen, el projecte que havia de dirigir Bigas Luna abans de morir sobre la novel·la de Manuel de Pedro Ló, mecanoscrit del Segon Origen. Finalment, i així ens acomiadem... What did I clearly say? Children must listen. Doncs sí, als amants dels musicals, aquest 2015 també tindrem una estimulant adaptació d'Into the Boots d'Steven Sondheim. Jo diria que de motius per anar al cine en tenim. Deixem-ho, doncs, per tant, aquí. Esperem que hagueu passat una bona estona amb nosaltres i que no ens tingueu gaire en compte les pel·lícules que no hem pogut incloure en aquest resum de l'any. Bon cinema a tothom i fins aviat. 2014, un any de cine a Catalunya Ràdio, un programa editat i presentat per Ferran Auberni amb el muntatge musical de Joaquim Garcia. Bona nit! Bona nit! All three were beautiful of face, but vile and black of heart. Jack, on the other hand, had no father, and his mother... I wish... Well, she was not quite beautiful. I wish my son were not a fool. I wish my house was not a mess. I wish the cow was full of milk. I wish the malls were full of gold. I wish a lot of things... I wish it's not for me, it's for my granny in the woods. A loaf of bread, please. To bring my poor old hungry granny in the woods. Just a loaf of bread, please. Cinderella's stepmother had a surprise for her. I have emptied a pot of lentils into the ashes for you. Catalunya Ràdio. Les notícies de les 11. Bona nit, us informa Eva Comta. La baixada del preu del petroli abarateix aquest any el preu del gas, l'únic subministrament que se sap que el 2015 costarà menys. El votament tindrà el preu...