Un espai de crítica cultural que cada dijous de 9 a 10 del vespre comentarà els millors llibres, les exposicions més interessants, els concerts més emocionants, les pel·lícules i obres de teatre. Més destacades de la cartallera, sense deixar de banda el debat de la més rabiós actualitat. Ja ho sabeu a Vilonis, no us ho perdeu. Dijous de 9 a 10 del vespre va a Vilònia. El just a la fusta, parlem de tot el que passa s'enjust. Hi haurà alguna aprensa que ja aconseguirà entreure qui eren tots els empresaris que anava amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha apagat de la seva butxaca, ningú li pot dir. Busco sempre aquella notícia, una mica positiva. Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia. Si volem veure un d'aquests drogues més de casa, hi ha moltes oportunitats, molt festivals. Tu t'equivoques en un penal, en un vas a Madrid, pots quedar classificat a perrida. Tot se soluciona, amb el temps tot se soluciona. Just a la fusta, vivim s'enjust en directe, cada matí de 10 a una. Tot sabem que hi ha grans equips en el món de l'esport. Però ningú, com el del juguem a casa. El millor equip d'esports de la ràdio és el ràdio d'Esvern. Ara amb més força, ara amb més esports, ara amb més juguem a casa. Dilluns i divendres de dos quarts d'avui, avui de l'estre, tot a la qualitat de l'esport local. Ràdio d'Esvern, cada dia més a prop teu. Ràdio d'Esvern, 98.1. Ràdio d'Esvern, 98.1. Ràdio d'Esvern, 98.1. Hola, som al grup Marc. Mestres avies recuperadores de comptes. formem part de l'associació de Mestres Roses Sençat Esperem que us agradi. Rondalla va. Rondalla ve. No us cregueu res del que us diré. El tabelet. Una vegada hi havia un conillet petit, petitet, tot cobert de pell de color gris. Vivia a un lloet calentó, calentó sota de terra, al fots d'una llodriguida amb la seva marona. Es deia tabelet. I la seva mare es deia Marieta Cuacorta. Cada matí, quan la Marieta Cuacorta sortia a buscar-les morzar, deien al seu fill, ara tabelet acotxat ben acotxadet i no et moguis del niu. Veigis el que veigis i sentis el que sentis. No et moguis pas. Mira que ets un conillet molt xicarró, ets un conillet gairebé de bolquers. El tabelet contestava. Sí, mare, sí, mare! Quan la seva mare ja era fora, ells estava molt quieto, amb el morret enfonsat a dins de l'herba verda. Tumbant al cap, una mica cap aquí, una mica cap allà. A vegades podia veure alguna cosa del que passava pel món. Una vegada, un gatx molt gros, s'havia aturat del d'una branca cridant, lladre, lladre! Però el conillet no es va ballugant ni un peu ni una cama. Va romandre ben quieto, ben quieto. Una altra vegada, una marieta de set taques va fer una passejada fins a la punta d'un briderba. Però pesava tant que quan va arribar el cap d'amunt va caure de tomballons d'alta baix. En tabelet es moria de ganes de riure, però no es va ballugant ni amb peu ni en cama. Va romandre ben quieto, ben quieto, ben quieto. Un dia, al sol, que es calfava molt, moltíssim, i tot semblàve dormit, tot d'una, en tabelet, va sentir un soroll lluny, lluny, com si algú fés xxt, xxt! Mol描ament. Va escoltar i era un sorollllet molt estrany! Xxt, xxt, xxt! De vegades semblava lluny. altres vegades sembrava ben olorabora. Quina mena de soroll! Dèiem tabelet! Què deu ser? Sembla com si algú se costés, però quan algú s'acosta se senten passes, i ara no se senten només... xxtxtxtxt, què pot ser? El soroll s'anava fent més fort cada vegada. Llavors el tabelet va oblidar-se dels avisos de la seva mare. Baixa càrsec tot dret damunt les potes del darrere. El soroll va parar. Va, va dir el tabalet. Ja no sóc cap criatura, ja tinc tres setmanes i vull saber què és això. Va treure el cap fora del cau i va mirar de dret els ulls d'una serpes grifosa. Mare, mare! Va cridar el tabalet. Ai, ai, mare! I no va poder acabar, perquè la serpota l'havia agafat per una orella i ja se li cargulava per voltant del cos, pobre tabalet. Però la seva mare l'havia sentit. Va saltar damunt de les argelagues, va radular per les pedres, va travessar les herbes i mates corrents sempre com al vent. No era gens pruga la Marietta Cuacorta. Era una mare que corria a salvar el seu fill. Quan va veure que la serp s'emportava el tabalet, va prendre envrenzida i pa-dum, pa-dum! Salta a l'esquena d'aquella serp esgarrifosa, l'esgarrapa amb les umbles. La serp va xula rabiosa, però no la va mullar pas el tabalet. Hop, hop, hop, hop! Cuacorta, salta de nou i aquesta vegada li fa unes esgarrinxades que la serp es va recargular, però no va deixar anar al tabalet. Aleshores, la Marietta Cuacorta salta per tercera vegada i li arrenca un tros de pell amb les urpes. Tant va mossegar i esgarrapar que la serp, per defensar-se, no va tenir altra remei que mullar el tabalet. El conillet va rodular com una pilota, va arrencar, curre, cames, ajudeu-me, curre, curre, li criava la seva mare, que ja us podeu pensar si corria. Un moment després, la Marietta Cuacorta ja l'havia encalçat i li ensenyava el camí. Ara ja no calia que el cerquis ell no havia de fer més que seguir la taqueta blanca que la seva mare tenia a la punta de la cua. El va dur molt lluny, però que molt lluny! On la serp no pogués trobar-nos mai més. Allí, la Marietta Cuacorta, es va fer un altre cau per ella i pel tabalet. I ja us podeu pensar que, de llavors, ens ha... Quan el tabalet sent que la mare li diu que s'estigui ben amagat, no li queden gens, gens de ganes de desobeir-la, ni gens, ni mica. I ve't aquí un gat, ve't aquella gos, al conte del tabalet ja s'ha fos. Ai, a popeia, t'has vist una noooot! Wer schenkt wie eine Dreier zu Zucker von Brot! Verk hauf ich mein Bettlein und leb ich als Stroh! Steh ich mich keine Feder und beiß mich keinen beiß mich der Hungerflot! La caseta de sucre. Conta l'emany recollir pels germans Grimm. A la vora d'un gran bosque vivia un pobre lletaire amb la seva dona i dos fills. El nen es deia Ton i la nena Guida. Com que la feina del pare no donava per gaire, vivia molt pobrement i moltes vegades es va dir que no hi era. Molt pobrement i moltes vegades el menjar no els arribava ni a mitja dent. Univer més fred que de costum es van trobar sense ni una mica d'anodriment que necessitaven pels seus fills. Què farem van partir els pares? Com podem arreglar? No tenim menjar per aquests nens. Fent el cor fort, una nit els pares van decidir de bandonar els fills al bosc perquè s'espavileixin tots sols. Però, en Ton, havia sentit la conversa dels pares i va determinar-se a fer un pla. En demà al matí m'han marxat tots quatre cap al bosc amb l'excusa d'anar a fer llenya. La mare havia donat als millons tot el pa que quedava a casa. Però, en Ton, demagat, havia deixat caure les molles de pa que anaven gronant el rosagó de l'esmorzar. Així confiava tornar a trobar el camí de casa tan bon punt que es veiessin abandonats en mig dels arbres del bosc. Quan va ser en una gran clariana, al cor del bosc, els pares van dir als nens que espereu-nos aquí i feu bondat. No us baralleu gaire, eh? No enradeu. Haviat tornem. Mentre tant, nosaltres anirem a fer llenya, que necessitem molt de cafà molt fred. I mentre els pares eren al fons del bosc a fer llenya, els baileys s'entretenien jugant el gat i la rata o amb filants als arbres, o fent tonteries de les que sempre feien. Però, tot esperant, jugant i jugant i jugant, va passar l'hora de dinar, el migdia, l'hora de berenar, i ja començava a fer-se una mica fosc. I els pares no tornaven. Al final, quan ja era molt fosc, molt fosc, el tom va dir, guida, em sembla que haurem de tornar sols. Vols dir que sabrem el camí? Sí, avui fa una lluna plena, i ens farà com ens donarà claró. Així els nois van començar a buscar les molles de pa que Anton havia deixat caure a l'anada, però els ocells del bosc amb la gana de l'hivern se les havien anat menjant i no n'havien deixat ni una perra a mi. Estaven perduts. No s'havien tornat a casa. Estava fent cada vegada més negra dir i feia fred. Van caminar tota la nit sense trobar el camí de casa, però quan devia faltar poc per fer-se de dia, van veure allà lluny, lluny, la llumeta d'una casa, i cap allí content van marxar Anton i la guida. Quan arriben davant de la casa i ara de dia, es van adonar amb sorprès que aquella casa era de sucre amb les finestres de xocolata i la taulada de confiture. On hem arribat? Què és això? Amb la gana que portaven, no s'ho van fer dins i dos cops. Anton va començar a menjar-se una teula mentre la guida s'apanyava al muntant d'una finestra. De cop es va sentir una begüeta que deia... Moçagada, moçagadeta, qui se'n menja la tauladeta? Els ens van contestar. El benventet, el benventet, que és un trapella dolentet. I com que continuaven menjant-se a la casa, al final va sortir la mestressa, que era una vella vellosa molt rebaragada, que arrepenjava amb un vestó. Què feu aquí fora, menuts, amb aquest fred que fa? Entreu, entreu, que a casa hi estreu molt bé. I la dona es va fer passar. Es va donar un àpat per allapar-se els bigotis, i els va fer un parell de llits perquè dormessin tant, tant com vulguessin. Però la vella vellosa era una bruixa dolenta que es menjava a les criatures, i només els havia fet bona cara per enganyar-los i fer-los entrar a dins de casa. Mentre els nens dormien, la bruixota pensava. La nena em pot fer de criada, ben bé que me n'hi dò. I el nen, com que se'm va morir, el pollastre que guardava per Nadal l'engreixeré i quan sigui l'hora me'l menjaré. I a les hores es va despertar. A un mandrossa veja el poba buscuaiga i comença a fer una bona escodella per al teu germà. L'hem d'engreixar perquè me'l pugui menjar ben grans. La guida morta de por se'n va anar plorant a fer-ne el que me'n anava la mala bruixa. Entorn, mentre tant, ja estava tancat el galliner en lloc del pollastre. A l'hora de dinar, va menjar per la gana que tenia i més i tot. La nena, en canvi, només va tenir closques de cranc de riu. La bruixa baixava cada matí al galliner i, al galliner, a veure si Anton s'agava engreixant com ella volia, i li deia, aviam noi, treu el dit. I el menyor només treia un oset de gallina que havia trobat a dins de l'escodella. Estàs molt magre, menut. La vella estrenyada de veure el tant segle, tipada blat de moro, dos rosegons de pam mullats, de segó de patates bullides, però el nen, com que sempre treia l'oset de gallina, no semblava engreixar-se. Malaït i remalaït feia la vella. Fins com dia tipa i cuinta d'aquesta història va cridar. Tant si estàs gras com si estàs magre, per Nadal, el coll a terra. S'ha acabat. En sentia això, els dos germans van plorar i plorar i plorar, però la vella vellosa ni el sentia. Tu, noia, vés encendre el forn. Mentre estan preparables estris de cuina. Però el cap d'una estona va tornar la guida i va gemagar. No se m'encén. No se veu encendre el forn. Ja te n'ensenyaré jo. La bruxota va començar a encendre el forn. I quan ja hi havia una bona flamarada, la nena, el divac, la va una empenta tan grossa que la feia caure dins. Aleshores, la guida va tancar el forn, a córrer cuïta, mentre el buixarràs es posava a cridar com un mal esperit. Però no li van servir de res, es va arrostir com un porquet. La guida va córrer cap al galliner i va desliure el seu germà. Tom, estem salvats. La bruxa està arrostida de dins del forn. No se'n van fer pocs de petons i abraçades en Toni i la guida. Van regir a la casa i van anar cap a els tresors de la bruxa per endur-se'ls a casa seva. Ja podem marxar, va fer en Toni. I cap a casa falta gent. Encara no feia dues hores que caminaven, quan van trobar-se davant un riguant playfondo que no s'havien passat. Però allà hi havia un ànec, va dir la guida. Ens ajudarà si l'ho demanem ben demanat. I van cridar, allà hi ha ànec a neguet, no ens passaràs de tret, a l'altre costadet, no hem trupat cap puntet. L'ànec s'hi va acostar i els va passar a l'una a l'altra. En sèries dos germans vam començar a caminar, a caminar, i com que aquí camina, camifa, havia avançat terres conegudes, al cap de poc, i havien trobat el camí de casa fins i tot. Els pares el van rebre amb els braços oberts, morts d'enyorança. Amb els tresors de la Bruixa vam poder viure sempre més feliços i menjar niços. I com t'ha comptat, ja s'ha acabat, i aquest sí que deu ser veritat. Bé, aquí una vegada. L'avi que anava a escola. Vet aquí que hi havia una vegada un matrimoni que quan va ser vell es va trobar molt, molt, molt pobra. Mireu si eren pobres aquells avis pobres que passaven gana i fred. Fins i tot van pensar que podien anar a demanar caritat, però els va fer tanta vergonya que no es van veure cap passos. Un dia, el marit, que es deia Pepet, li va dir la seva dona, mira, Pepeta, en tota la meva vida, cada vegada que he seguit un dos consells que m'havia donat al meu pare, sempre hem anat bé. I ara m'he posat a fer memòria de totes les coses que deia, a veure si entre totes les que recordo em trobo alguna que ens tregui d'aquest mal pas. I saps què? He recordat que sempre li havia sentit del pare que el millor que es pot fer és estudiar. Per tant, he decidit anar a l'escola. I ara, Pepet, que t'has begut l'enteniment tu, com creus que podem sortir de la misèria anant tu a l'escola? Mai no s'ha vist ningú a l'escola als 80 anys. O doncs el meu pare ho deia així i ho repetia moltes vegades. Per alguna raó ho devia dir. I, a més a més, com que alguna cosa hem d'aprovar de fer, jo aprovaré d'anar a l'escola. Potser serà veritat que trobaré una solució. I el Pepet va agafar el seu vestó, i el primer dia d'escola trinco, trinco, cap allà que se'n va anar. A mig camí va veure una cosa a terra. El va jupir a acollir-la. Va notar que era una bossa força pesada. La va obrir i va veure que era tota plena de monedes d'or. Oh! Va pensar que el bossa li havia caigut, i va començar a preguntar a la gent què havia parlat si havien perdut res. Però tothom li va dir que no, que no havien perdut res. El Pepet, de debò, era un home honrat i dubtava del que havia de fer. Però esclar, ell anava a escola i no podia pas fer tard. I com que el consell del seu pare era la primera cosa que s'havia de fer, va continuar el seu camí per no perdre cap classe, i va guardar la bossa a la cartera de l'esquena. Quan va sortir de l'escola aquell dia, va veure uns senyores dalt d'un cavall esplèndid, que li brillava el pèl, ben vestit, i aquell senyor es mirava per tot arreu, sobretot a terra. On Pepet va i li pregunta, escolti, senyor, que busca res. Sí, va fer l'home, m'ha l'humorat. Busco una bossa de diners que he perdut. No l'heu pas vista. Oi, tant que sí! N'he trobada una aquí mateix quan anava a escola aquest matí. Aquell home, des de dalt del cavall, se'l va mirar de de la baix, i va pensar que li estava aprenent el pèl, perquè va pensar, aquest avi, a l'escola. Ha estat tocat del bolet, i pensant-se que es burlava, que li vaig i va de mala manera. Ah, poca solta! Aneu a burlar-vos d'un altre, que ja no teniu edat, home! I molt enfadat va fustigar furiosament el seu cavall, i va marxar el galop, cateclop, cateclop, cateclop, cateclop, sense escoltar les explicacions del Pepet, que pobrissor ranquejant i aixecant el vestó, el cridava i intentava seguir-lo. Senyor, que senyor, que l'he trobat, que l'he trobat! Quan el senyor Ases va haver perdut de vista, el Pepet es d'aturar, es bufegant, el cor li anava sent per hora. Ai, i després de recuperar l'Ale, se me n'ha capaç de casa seva amb la bossa de diners, ben guardada a la cartera. Arriba a casa, entra el menjador, amb un sonriure d'orella, orella, la treu, fa pataplaf d'amunt la taula davant dels ulls de la Pepeta, que no entenia res, però que veient la cara del Pepet ja pensava que podia ser una cosa bona, i quan va veure el que hi havia dintre d'aquella bossa, va fer un crid, i es va sentir tan feliç com mai a la vida, no havia fet solucionant un problema com aquell. Ho veus, Pepeta, deia el Pepet? Ho veus, com ja t'ho deia jo, que el meu pare tenia raó, quan aconsellava que el millor que es podia fer era anar a l'escola. Gràcies a què he fet cas, el meu pare hem sortit de la misèria! I sempre més el Pepet i la Pepeta van viure en santa pau i tranquil·litat, i això és tan cert com que tot el que es m'adu no és verd, i compta comptat, compta acabat. Veta aquí una vegada. Veta aquí un gat, veta aquí un gos, veta aquí un conte fos. Veta aquí un gos, veta aquí un gat, veta aquí el conte acabat. Ai, apopaya, das ist eine Not. Wer schenkt wie eine Dreia zum Zuckerfurt rund. Verkauf ich mein Bettlein und leg mich aufs Stroh. Sticht mich keine Feder und beißt mich kein, den beißt mich der Hungerfloor. Ara escoltes Radio desferm, sin tonitzes, Radio desferm, Radio desferm, Radio desferm, So many times I said it was forever Said I lovedOutwards the truth I've always knew I'd be lying here beside you On my own On my own On my own So many promises never used to be spoken Now I know we're loving you cause Now we're after talking divorce And we weren't even married On my own Once again One more time But myself No one said it was easy But it was, was so easy Well I believe in love Now here I stay I wonder why I'm on my own Why did it end this way This wasn't how it was supposed to be I wish that we could do it all again So many times No I could have told you Losing you it caught on like a night You walked down and down with my life I don't wanna live without you On my own This wasn't how it was supposed to be On my own I wish that we could do it all again On my own I've never dreamed I'd spend one night alone By myself I've got to find out why I'll be long again On my own I've got the love to be strong again On my own I've never dreamed I'd spend one night alone By myself By myself I've got to find out who I was mine again My heart is saying that it's time again And I'm happy and I will shine again No A les totes la viúdes ve Si tu n'hi t'has plàvio desme...
Vet Aquí Que...
Programa de contes infantils per petits, mitjans i grans, a càrrec del grup MARC (Mestres Àvies, Recuperadores de Contes).