Música B pointets Música Música La ràdio s'enjuxta, l'horrena vuit per tu. Ràdio t'espera, l'horrena vuit per tu. Ràdio t'espera, l'horrena vuit per tu. Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. La ràdio s'enjuxta, l'horrena vuit per tu. Vet aquí, que en un racó de món on tenien els tothom, va passar el que us vaig explicar i va succeir el que ara us vaig dir. La gallaneta vermella. Conta popular irlandès. Una vegada hi havia una gallaneta, tota vermella, de la cresta fins a la cueta. Era molt polida i treballadora. Sempre portava un davantalet a la llinta de la butxaqueta i d'oia, unes tisores, un fil, una agulla. I, a més a més, un drapet portava la pols. Vivia en una caseta petita, però molt bonica. I tenia 3 pollets molt aixerits i 3 abans amics. El senyor Gripau, la senyora Oca i el senyor Ânec. A dalt de la muntanya veïna, hi vivia una guineu amb les seves 3 filles. Grandules i brutes tenien un cau que semblava un niu d'escombraries. Menjaven del que robaven i quan no es barallaven dormien. Vet aquí que un dia la gallaneta es va llevar i va dir que avui és el meu aniversari. Va cridar els pollets i els va dir que es compreu bé la caseta, pareu taula ben parada i un acabat aneu a convidar. El senyor Gripau, el senyor Ânec i la senyor Oca. Mentrestant jo faré un pastís que us enllepareu els dits. Els pollets van dir piu, piu, piu, que volia dir si mare, si mare, si mare. Els pollets, tres que que tres que, ja havien ingestit la feina i se'n van anar molt decidits que apagés els seus amics. La gallaneta, mentrestant, van drar la cuina. Va fer el pastís i un cop el va tenir fet, va obrir la finestra i el va posar a refredar. Vet aquí que a casa de la Guineu, les filles van començar. Mare, mare, tenim gana, mare, mare, tenim gana. I la Guineu, com que era tan mandra va dir doncs no tinc ganes de fer res. Mare, mare, que ens mullem de gana, mare, mare, sisplau. Tant i tant la van empipar que al final la Guineu va dir. Molt bé, me'n vaig a veure si trobo res per donar-nos el menjar. Va baixar de la muntanya. I quan va arribar a prop de casa de la gallaneta, ui, quina oloreta més bona! D'on surt això? Mira, d'aquesta finestra. Se'n va anar cap a la finestra i va veure, ui, quin pastís! Però fixant-se bé, va veure la gallaneta. Coram, això sí que és cosa fina. Ella que sí, amb quatre sals, va pujar cap a casa seva. I les meves, avui caldrà treballar, poseu l'all al foc, afegiu llenya i que vulgui ben fort. Sí, mare, sí, mare, sí, mare! Veig d'aquí que la Guineu va agafar un sac ben gros. Se'l va carregar a coll i corrent se'n va anar a muntanya avall. Va arribar a casa de la gallaneta, d'un bot, es va ficar dintre. Va agafar el pastís i va empaitar la pobra gallaneta. La gallaneta, co-co-co-co-co-co, morta de por, s'ha enfilat al de la porta. Però la Guineu va començar a volar, vinga, volar, vinga, volar. I la gallaneta, marejada com una sopa, cata plat. Caos de cap als peus de la Guineu. La Guineu l'agafa, la fica al sac i cap a casa. Tot pujant de muntanya, la Guineu es va cansar molt. Uoh, no puc més! Mira, vaig a seure de munt d'aquesta roca. Es va seure de munt d'una roca, va recolzar el cap amb una sopa i s'hi va adormir. Amb això, que va començar a roncar. La gallaneta, com va sentir aquests rocs? Ella que sí, us en recordeu, que duia un davantalet. I que hi doia el davantalet. Unes tisoretes, un ditalet, un fil i una gulla. Ella que sí, agafa les tisoretes i rac, rac, rac, fa un forat al sac. Surta fora, treu el pastís, mira pels voltants, veu una pedrota, la fica dintre del sac. Cosa el forat, ben cosit, amb la guia, el ditalet i el fil. I muntanya avall, cap a casa falta gent. El cap d'una mica, la Guineu es desperta. Quina dormida que he fet, veiem el sac, no me l'han pas agafat. No, encara hi és. Se'l va posar a coll i va començar a pujar. Caram, sí que pesa aquesta gallina. No hi fa res, encara que surosa sembla molt fica. Així que arriba la porta de casa, les Guineus es tapen l'olla. I criden, correm ara, correm ara, que ja vull! La Guineu, a boca al sac, xaf! Fa una pedra, salta la lliga volent i escala les Guineus. Uai! Uai! Uai! Ah! Les orelles! Tantes caldades van quedar, que mai més no van baixar, a cap cas robat. A casa de gallineta, tot ja estava ben contemplat. S'havien ben entaulat, els pastís ja se'l han menjat. I de tan bo que l'han trobat, ni a una engruna no n'han deixat, I que t'ha cric, que t'ha cric, aquest conte s'ha acabat. A darrere de la part d'en Fuss s'ha acabat de menjar-los. El company de viatge, conte de Hans Christian Andersen. Una vegada hi havia un noi que es deia Jean. Era molt pobra i vivia en una cabana amb el seu pare, que era molt ballet. Un dia el pare es va posar tan malalt i el cap de poc va morir. Llavors el noi, després d'entrar al seu pobre pare, va marxar de la cabana, amb el cerró a l'esquena i 20 monedes, que era tot el que li havia deixat el seu pobre pare. Caminant, caminant, va arribar a un poble i va entrar al cementiri. Allà hi havia tot de tombes plenes de botes. Va pensar que la del seu pare potser també estava així, i agafant tot de flors que creixien a la vora, va es posar damunt les tombes. Així potser algú farà el mateix amb la del meu pare, va pensar. Després va continuar el seu camí i de pronta se li va fer de nit. De cop va començar a ploure a botes i a barralls i es va refugiar en una petita església que tenia un pou al davant i estava oberta de bat a bat. En entrar va veure una caixa de morts en terra. Com que no tenia por, busca un racó i s'adormir. Al cap d'una estona, un soroll el despertar. Va veure dos homes que, costant-se el taúd, treien el mord de dins i rossegar-lo per terra l'anava a llançar al poble. Per què feu això, cridant el xicot? Deixeu el mord que descansa en pau. No, ens devia molts diners i no ens volia pagar mai. Jo només tinc 20 monedes, però us les donaré si deixeu estar al mord. D'acord, van dir els homes, i agafant els diners van marxar corrent. El noi tornarà a posar el mord al taúd i l'omplir de flors i després rezar unes pregàries. Vaig ser content. No feia gaire que caminava quan sentia una veu al seu darrere. Bon dia, amic! Cap on vas? Es girava i va veure un altre noi, creduia una gran motxilla a l'esquena i un vestó de viatge. Vaig a Corramon, no tinc pare ni mare, i sóc pobra, però buscaré feina i deu m'ajudarà, va dinjant. Jo també vaig a Corramon, vols que t'acompanyi? Oi, tant, em va dinjant, i van continuar junts al camí. De seguida es van fer molt amics, i en Jan es va donar que el seu company havia viatjat molt i sabia moltes coses. El camp d'una estona van veure una balleta que duia un cisteri amb tres cardots. Tot d'un plegat, la bona dona ens supega amb una peda del camí i cau a terra. Ai, ai, ai, ai, em penso que m'hi trancarà la cama. De seguida el company va acudir on era la vella i traient un hongüent de la motxilla, li deia que si li donava els tres cardots li curaria la cama. La dona els hi donava, i així el xicot li onta la cama, va poder tornar a caminar com si res. Cap al tard arribaren a un hostal, allà hi trobaran un titellaire molt enfadat, perquè un gos li havia destrossat el cap de la titella més bonica que tenia. El company de viatge tragué l'ongüent i li proposava al titellaire guarir-li la titella si li donava un espàs a que l'home d'avui ha penjat. El titellaire deia si a venir, i la titella a quedar com nova. L'endemà els dos xicots continuaran el camí, i amb això que trobaran al terra un signe blanc mort. El company de viatge li talla les ales i se les guarda. Cap al tard arribaren a una gran ciutat. En mig se'l sabia un gran i meravellós palau voltat de torres amb el sostre d'or. Van buscar un hostal i allí l'hostalet els deia que el palau vivia el rei i la seva filla, la princesa, i que el rei era molt bo, però la seva filla era una bruixa. Era tan dolenta que tot i que era preciosa, tots els que se n'enamoraven d'ella, tant s'hi eren rics com pobres, sinó endevinaven tres coses que ella pensava, els hi feia tallar el cap. El bon rei no hi podia fer res, i es passava el dia desesperat i trist. Quina princesa més roïble deu ser, va dinjar. I ja us aquí, que en aquell precis moment s'ha sentit el trot d'uns cavalls, i una que rosa d'or aparegué pel carrer. A dins hi havia la princesa. Era tan bella que el seu rostre resplendia com una estrella. Em veurà enganxant quedar esma perdut i se n'enamorava gemet. No volia creure que era tan dolenta i decidir demanar al rei la mà de la princesa. El bon rei s'esglèien sentir-lo i el portar al jardí de la princesa. Allí li ensenyà els escalets de tots els pretendents que penjaven de les branques, seces de tots els arbres, i esgrunxaven amb el vent que feia sonar als ossos. El terra, clavats dins de testos, hi havia les calaveres d'aquells desgraciats. En Jan, així i tot, no volia creure-se tanta maldat. I li diga al rei que, amb l'ajuda de Déu, ell endevinaria les tres coses en què pensés la princesa. En tornar l'hostal, el seu company li prepara uns vasos de licor i li digueu «Vaguem, perquè tot et surti bé, ja veuràs». Però així, que en Jan, va bé el licor, s'adormia profundament. Llavors, el company de viatge, es penjar les ales del signe, s'ambolicar amb una capa que el feia invisible i anar a la porta de la cambra de la princesa. Quan tocaran les 12 de la nit, la princesa es lligava dues ales d'Àlica Negres i sortia volant per la finestra. El company de viatge la seguia i, pel camí, l'anava culpejant ben fort amb els cardots. «Ai, ui, ui, quin mal, com pedregues», deia la princesa. Per fi, arribaran a una muntanya i, sobre una gran porta de ferro, seguirem per un llarg que fos passadís fins a arribar a una gran sala, plena d'enormes i peludes aranyes que penjaven del sostre, amb milers de serps enroscades com flors de foc per les parets, amb mig i hi havia un tron, amb potes fetes amb crànies de cavall i uns ratolins escarosos per coixins. Allí seia una enorme i horrible nom, amb una corona de punxes de ferro al cap. El monstre s'aixecava i, basada a la princesa, ella li explicava que tenia un nou pretendent. El nom li digués que pensés en la seva sabata. Després l'agafà i la feu ballar bojament. Poc després s'acomiadaran i la princesa i el company de viatge se'n tornaran volant cap al palau. L'endemà el company de viatge va dient en Jan el que pensaria la princesa i, quan aquesta ho sentia, empal·li-d'hi i quedava sense paraula. La nit següent, el company de viatge tornava a seguir a la princesa i així s'avantava que la princesa havia de pensar en el seu guà. Quan el dia següent la princesa sentia el que deia en Jan, que ell era semellada de ràbia. I per tercera vegada el company de viatge seguia a la princesa. L'horrible monstre li digués aquest cop a la princesa, que havia de pensar en el seu cap i això no ho podrien devinar mai en Jan. Aquesta vegada la princesa se'n torna sola, però el company de viatge traient-se l'espasa d'un sol cop tallar el cap del monstre i llançar el cos del taball de la muntanya, perquè se'l menjessin els cops. L'endemà, d'una al cap, embolicat en un mocador de seda aranjan i li digués que no el desenvolupés fins que la princesa li posés l'endeminal. Tot a la cor estava reunida i el rei seia molt angoixat i la princesa estava blanca com la seda i vestida de negre. En què penso preguntar? I en Jan, desenvolupant el mocador, li caigués rodolant per terra l'horrible cap ensengonat del nom. La princesa es quedava com una estàtua. Per fi, reaccionava i es dirigia en en Jan i, prenent-li la mà, va dir que la princesa li donava una potió màgica, perquè la boca era el bany de la princesa. I quan la princesa sortia d'aquell bany, el seu cor resplendia d'amor i els lluny brillaven com estrelles. L'endemà el rei i tot l'acord anaven a la presó. Aquella nit, a celebrar el casament, tothom era feliç, els campanes aparaven de tocar, i el menjar i el vi s'escamparen pels carrers, però el cor de la princesa era encara ple de maldad. L'endemà el rei i tot l'acord anaven a felicitar els anubis i també hi anà el seu company que es presenta amb la motxina a l'esquena i el seu vestó de viatge. Va abraçar fortament en en Jan i se n'acomiadava. En Jan li pregava que no marxés, però el seu company va dir, és la meva hora. Ja he pagat el que et devia. Te'n recordes del mort per qui vas entregar tots els diners que tenies? Era jo, i dient això, va desaparèixer. Bé, te'qui una vegada. El caprich de la mal creienta. Hi havia una vegada una dona que tenia una nena que es deia Marieta. Aquella dona, com que només tenia una filla, li havia donat sempre tot allò que havia desitjat. Vaja, que l'havia malcriada. I ja més grandeta s'havia tornat molt llaminera i molt caprichosa. I cosa que demanava, cosa que se li havia de donar i de pressa. Si no, feia una rebequeria, fins que ho havia aconseguit. Aquella pobre mare empatia força, i es penedia d'haver-la malcriat tant. Un dia, a la Marieta, se li va ficar el cap que volia menjar feixa. Clar, la pobra mare no en tenia de feixa en aquell moment, però que li va explicar i li va dir que de seguida que n'hi hagués, que n'hi faria. Però la Marieta es va tirar a terra fent una rebequeria, es paternegava com si s'estigués morint, i vinga a cridar, «Oi, feixa, oi, feixa!» La mare, molt dolguda i molt amuinada, la va haver de deixar allà plorant i revolcant-se per terra. Ja ja estava acostumada, de fet, i ella se'n va anar a la feina. Però de seguida que la mare va ser fora, la Marieta va per ensec de plorar, es va aixecar, es va aixugar les llàgrimes, va agafar un ganivec de la cuina, i va marxar de casa molt decidida. «Oi, i sabeu on va anar? La Molgolafra?» N'hi us ho penseu. Se'n va anar al cementiri, a treure el fetge d'un home que s'havia mort aquell matí. I després ja me la teniu corrents cap a casa, amb el fetge regaliment sang a les mans. Arribant a casa el va caure, i se'l va menjar tan ampla, com ho sentiu, sense cap mania. I després va marxar cap a l'escola amb la panxa ben satisfeta, en aquella escola hi tenien un hort. Un dia la mestra va enviar la Marieta a l'horta a acollir pomes, i la Marieta se'n va ampliar les butxaques, la falda, tota feliç, però quan més tranquil estava, que ja tornava menjant una poma. De sobte la Marieta va veure una calavera. Era el cap de l'home el qual ella havia pres el fetge. I li diu la calavera. «Si no em tornes el fetge et mataré. I si dius algú que m'has vist també.» La Marieta va fer un crit, se li va encarre les pomes a terra, la calavera va desaparèixer, i ella es va quedar allà al mig de l'hort, glaçada, tan espantada que no sabia ni com m'havia de marxar de l'hort. Així com va poder, va tornar a cap a casa seva, pàlida. La seva mare li va notar, i li va preguntar, «Què passa, Marieta? No res, mare, no res.» Deia espantadíssima. «Oi tant que sí, digue'm què et passa.» I ella que no. I la mare insistint, i que si no m'ho diràs al final la Marieta, acau d'orella perquè no ho sentís ningú, i molt menja el mort. Li va dir, «És que m'ha sortit un cap de mort, i m'ha dit que si ho deia algú em mataria.» I ara, Marieta, qui t'ha de matar? No, no, ja ho veuràs. Quan hagi de marxar de casa i deixar-te sola, tancarem bé la porta. I no tinguis por, dona, no tinguis por. Ai, que la Marieta no li va pas explicar el robatori del fetge de l'home mort a la seva mare. Un dia que la seva mare havia de marxar, va tancar la porta amb clau, i va deixar la Marieta dintre. I la Marieta, que endolejava tranquil·lament damunt del llit, i quan més tranquil estava sent uns cops a la porta. Pom, pom, pom. I va escoltar una veu que deia, «Marieta, Marieta, ja sóc a la porteta.» La Marieta primer es va espantar molt, però després va pensar que la porta era tancada, que era com havien quedat amb la seva mare, i es va quedar tranquil·la. Però que de poc sent la veu més a prop, a l'escala mateix, i la veu deia, «Marieta, Marieta, que ja sóc a la primera escaleta.» Ara sí que la Marieta es va espantar, i el cap de mort que havia entrat pel forat del pany, i la nena va cridar horitzada, «Mona, Marieta!» I la mort que torna a dir, «Marieta, Marieta, que ja sóc a la primera escaleta.» La Marieta s'enfonsava cada vegada més a dintre del llit, però el cap de mort, el cap d'un moment, torna a dir amb veu més propera. «Marieta, Marieta, ja sóc a la primera escaleta.» «Mona, Marieta, que ja sóc a la segona escaleta.» I la pobra nena cridava, «Marieta, Marieta, Marieta, Marieta!» I el cap de mort pensava, «Ja va bé, què cridis? Així sabré on t'amagues.» I després va tornar a dir el cap de mort, «I doncs, i doncs, perquè ho deies, si no ho haguessis dit, no t'hauria sentit.» La Marieta estava feta una boleta a dintre del llit, a sota dels llençals, i el cap de mort que torna a dir, «Marieta, Marieta, que ja sóc a la primera escaleta.» I ella, que només tenies mà per plorar, «Marieta, Marieta, Marieta!» I el cap de mort que tornava a dir, «Doncs, i doncs, perquè ho deies, i doncs, i doncs, perquè ho deies, si no ho haguessis dit, no t'hauria sentit.» Ai, la Marieta prou provava de no dir res, s'aguantava la respiració, i intentava posar-se la mà davant de la boca per tapar-se-la perquè així el mort no la trobaria. Però quan el mort va tornar a dir, «Marieta, Marieta, que ja sóc a la porta de la cambreta.» Ai, la nena va dir encara més fort que les altres vegades, «Marieta, Marieta, Marieta!» I el cap de mort li va entrar pel forat del pan, i se li tira el damunt i diu, «Ja et tinc!» Me l'agafa, me la mata, i la fa atroessos. I se'n va a plaça a vendre-la. La mare torna va cap a casa, tota tranquil·la, de la feina, i va escoltar que venia encara molt barata, i va pensar, «Mira que bé, si trobo fecha», i es va acostar a la parada, i va comprar fecha, per fer contenta la Marieta. Clar, ella prou veia que el venedor era un home estrany, i que se m'agava sota una capa i una caputxa, que no li va pas veure la cara, i que la veu era molt així. Però amb ella li va ser igual, perquè ella l'única cosa que volia era fer contenta la Marieta, i per tant se'n va anar cap a casa amb el feixa tan tranquil·la. Quan va ser a casa, va encendre el fogó, va posar la pell al foc, va tirar-hi oli, i de sobte, escolta una veu que diu, «Ai, mare, no em fragiu, que sóc la Marieta, ai, mare, no em fragiu, que sóc la caga new». I la mare va sentir la veu tan fluixa, que va pensar que la seva filla era el pati jugant, i va dir, «Mira que contenta estar la Marieta, i tot està cantant i jugant». I es va posar enfren el feixa, i va tornar a sentir, «Ai, mare, no em fragiu, que sóc la Marieta, ai, mare, no em fragiu, que sóc la caga new». I la mare seguia pensant que la veu de la seva filla venia del pati, i que estava jugant, i agafava el feixa, i el tira la paella. I en el moment en què el feixa toca l'oli tan calent, i em salcen uns grans esquiches, una fumera, un patatxip, patatxap, que la mare es va tirar enrere espantada, i de la paella ella va sortir la Marieta. Bona i sencera. Ai, llavors sí, que la Marieta li va explicar a la seva mare la història sencera de tot el que havia passat. La mare es va posar les mans al cap, va sortir el carrer cridant, va mirar totes les veïnes al carrer, veniu, veniu, veniu, i tot es va encorre el mercat. Però el venador de carn ja no hi era. I uns diuen que la Marieta, a partir d'aquell dia, va posar seny, d'altres diuen que no. En tot cas, aquest conte, aquest conte, ja s'ha acabat. Vete aquí una vegada. El gai va fer quiq, quiq i quiq, i el conte ja està dit. El gai va fer quiq, quiq i quiq, i el conte ja està acabat. Ai, apropaia, que ets una noooot. Si ets una noot, qui ets una noot, qui ets una noot, si ets una noot, qui ets una noot, qui ets una noot, que ets una noot, qui ets una noot, qui ets una noot, qui ets una noot, qui ets una noot. Qui ets una noot, i el que bullying silenciarnak. ranks trobo enologically dintre de les Health. Qu Rings. No se pensen que es bers o doenadd الأط Second Pour, Tues. Durant la vuit. Puh! Tradivit recuperar Durant la vuit Puh Puh. Tradivit perseverar Durant la vuit Puh Puh. Cuss! Tradivit recuperar T'ho canta molt, oh, oh, oh, oh!
Vet Aquí Que...
Programa de contes infantils per petits, mitjans i grans, a càrrec del grup MARC (Mestres Àvies, Recuperadores de Contes).