Vet Aquí Que... del 3/11/2016

Bé, ara veig un tast. Gràcia i càstig. Gràcia i càstig. Gràcia i càstig. Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Fem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Fem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat. Bé, aquí que en aquell temps, que les bèsties parlaven i les pedres cantaven... El paixet d'or. Conte popular rus. Un vell i pobra pescador vivia amb la seva dona en una barraca a la valla del mar. Només tenien quatre rampoines per mòbles, uns quants plats, un olle i una xarxa, així de mà pel mateix home. Un matí, com sempre feia, el pescador se'n va anar cap al mar a quedar la xarxa. De cop se donava que pesava moltíssim. Molt content la va estirar amb tota la força. Pensant que havia fet una bona pesca, però en retirar de l'aigua, quin desengany, només va veure un paixet de no res que cuajada. Ja anava a posar la cistella, quan el va sorprendre la lluenta metàlica de les seves escates. En agafar-lo es van mirar encara més, de tant com pesava. Uou, però sí era un paixet d'or. Aleshores, quan ja el ficava dins de la cistella, el paixet va parlar. Bon pescador, deixa'm anar. No veus que sóc tampoc a cosa, no t'arribaré ni a les dents. En canvi, si em deixes anar, et puc donar tot el que vulguis. No, no cal, va dir l'home. Té, ja et deixo i ets lliure. Moltes gràcies, va dir el paixet. Doncs mira, sempre que vulguis, jo desitxis, pots tornar i demanar-me el que vulguis. Només has de dir, paixet d'or, bon paixet d'or. Posa't de cuva mar i de cara a mi, i jo sortiré i em veuràs. El bon home li va dir gràcies i va marxar cap a casa seva. En arribar, trobar la seva dona amb el macerada, que és pescat. No res, bé sí, un paixet d'or, però li ha deixat anar perquè era molt petitó i m'ho he demanat. Però mira, saps què? Em deia que em donaria tot el que vulguis. I què li has demanat? No res. Ets un talós, ruc més que ruc. Ja pots tornar? No veus que tenim una barra que acaba de vellament? Demana-li una barra que nova. El pobre va tornar cap al mar. Quan va arribar, va cridar. Paixet d'or, bon paixet d'or. Posa't de cuva mar i de cap. I va sortir el paixet. Què vols, bon pescador? No, jo no volia res, però la meva dona vol una casa nova. Molt bé, ja te'n pots anar, ella la trobaràs. Quan va arribar a casa, tot s'ho t'hi ha fet, va veure una casa nova de trinca, polida, molt gran. I la seva dona ja segura. Bé, ja deus estar contenta. Contenta, contenta, què vols que et digui? Aquesta casa, sí, està bé, però potser li podíem haver demanat un palau. Mira, saps què? Ja pots tornar-hi i demana-li un palau. Ostres, va dir l'home, però si ens ha donat la ca... Escolta, em fes el que et dic, si no et trobi un cop de bastó. El pobre va marxar esproguit, va arribar a la vara del mar i va tornar a dir. Paixet d'or, bon paixet d'or. Posa't de cuva mar i de cara a mi. Va sortir el paixet. Què vols, bon pescador? No, res, la meva dona que vol, vol ara un palau. Des que va a casa, ja ho trobaràs. Va marxar el poc pescador, i sí, quan va arribar, va trobar un gran palau la seva dona asseguda fent de governadora. Primer va estar molt contenta, però el cap de uns dies em va cansar. Va tornar a cridar el seu home. Vés demanar-li en el paixet que ara vull ser empanadriu i tenir molt de poder. El pobre va dir, però què li demanaràs, això? I tant que li demanaràs. Si no, te llisaré ben a lliçat. Va marxar el pobre pescador, es va perdut, quan va arribar, va tornar a dir, paixet d'or, bon paixet d'or. Posa't de cuva mar i de cara a mi. Va sortir el paixet. Què vols, pescador? Oh, la meva dona que ara vol ser governadora. Vés-te'n cap a casa, que això trobaràs. Quan va tornar, ja va trobar la seva dona asseguda amb un satial, amb una corona al cap. Però quan va dir que estàs contenta d'anar-te bé, es va empipar la dona. Qui és aquest que diu que és el meu marit? Agafeu-lo soldats i quan queu-lo la perissa. Ja l'he abastat, fins que al cap d'un temps, la dona també es va cansar de ser governadora. Va fer cridar el seu marit i li va dir, mira, ja te'n pots tornar cap al mar i dir en el paixet que ara vull ser la reina del mar, la daesa de tots els peixos. L'home es va quedar que no podia ni parlar. Això no li puc demanar, com que no. Ara mateix hi vas, si no et faré tallar el cap. Home, se'n va anar corrents cap al mar, però quan va arribar no us ho va dir les paraules. Al final, amb un fill de veu, va dir, peixet d'or, van peixet d'or, posa't de cua mar i de cara a mi. Es va xacar una onada gegant, el cel es va anubular i el peixet va sortir i va dir, què vols ara, pescador? La meva dona, què vols si la daesa del mar torna en cap a casa, que allà trobaràs el que et convé. Quan va arribar casa seva, no va veure ni palaus, ni cases noves, ni corones, ni patxes, ni soldats. Hi havia la vella barraca i la seva dona, que estava seguda, cosint uns calçots vells. I el pescador, per més que va tornar al mar, mai més no va pescar el peixet d'or. I que t'acrit, que t'acrac, aquest conte s'ha acabat. Ai, apopeia, que és una noooot. Ves gent de una dreia, amb un suc de brot. Sercau-s'hi el meu petlein i lec-hi el strot. Estigui-me'n cap feda i veus-me'n cap... i veus-me'n cap... veus-me'n cap... el ronc. Els tres desitjos. Doncs vè't aquí, que una vegada, això va passar fa bastant de temps, eh? I hi havia un llenya Taira, que era molt pobra, molt pobra, perquè mira, només guanyava els diners que li donaven de tallar la llenya. I vivia el bosc amb una cabana, de fusta i palla, amb la seva dona. I era molt pobres, molt pobres. I aquest llenya Taira, sempre es queixava, no es queixava, clamava el cel i deia, oi, meu, perquè jo sóc tan pobra. Com és que no m'ajuda el cel? Aguanyar-me'n una mica més la vida. Sempre s'estava clamant el cel, xecant els ulls i demanant i demanant que li donguessin una miqueta més de feina o una miqueta més de diners. I bé, així anaven anant passant el temps. És que un dia que es va seure amb una pedra per jugar-se una mica la sua, en sec, va aparèixer un núvol gran i gris, i es va plantar davant seu. El llenya Taira estava escarrifat i d'aquell núvol es va obrir i va aparèixer Sant Pere. Sant Pere que té les claus del cel. I el llenya Taira va dir, no, no, no, no, perdoneu, perdoneu, no enqueixeré més. No enqueixeré més, és que m'ho he queixat molt. No, va dir Sant Pere, no pateixis, perquè és del cel. T'hem sentit moltes vegades. I hem vist que sí que tens raó de queixar-te, perquè ets molt pobra, i per això he baixat jo per donar-te, per donar-te tres desitjos. Però visciga aquests desitjos abans de demanar-los, tu saps de pensar bé. No demanes una rocada ni qualsevol cosa. I a les hores Sant Pere va tornar a tancar el núvol, Sant Pere va desaparèixer i el núvol va marxar. El llenya Taira, que content, va posar a ballar, va posar a ballar, i amb dues o tres gambades ja va ser cap a l'acabana, i li va dir la seva dona, escolta, dona, que no saps què m'ha passat. I li va explicar a Fil, per ramda, tot el que li havia passat amb Sant Pere. La dona contentíssima. Ai, què demanarem, què demanarem. I com que estaven tan nerviosos, van decidir que demà el matí pensarien els desitjos. I que ara diu, mira, el va dir el seu home, on sent el foc a terra, que farem una escudella, perquè esclar, ja dius que no en feien, perquè eren molt pobres. I bueno, va fer un foc, va posar l'olla, va fer l'escudella, i llavors el llenya Taira se va seure al costat del foc, i anirien les braços. I va dir, oi, com desitgeria menjar-me una botifarra amb aquestes braços que hi ha al foc? I t'ho ha dit? T'ho ha fet? De les braços va sortir una botifarra a caure a terra de tres pams. Va dir la seva dona, però mira que ets tonto, que no veus que has demanat ja un desitx. Això serà molt roquet, però t'has gastat un desitx per una botifarra, tonto més que tonto. Però on s'havies pensat? I l'home es va començar a posar nerviós, és com va començar a posar nerviós. No me diguis més, no me diguis més, jo sé que l'he fumadat, però l'he fet malament perquè he demanat un desitx que és una rucada. Mira, van posar nerviós, perquè la dona li anava anant atabalant, i al final l'home tan nerviós va dir, mira, saps què? Ojalà aquesta botifarra se t'enganxi a la punta del nas. I t'ho ha dit? T'ho ha fet? La botifarra de terra se li va penjar a la punta del nas. Quan va veure la seva dona amb la botifarra de tres punts que li penjava, què has fet? Què hem fet? Ja hem gastat dos desitsxos, dos desitsxos amb unes rucades. Ara ja no podrem demanar ni diners, ni un palau, perquè on anirem amb la meva dona, sempre en aquella botifarra penjant del nas, no podrem sortir de casa, i què va anar bé de fer? Doncs que estar-se l'últim desitsx. I l'últim desitsx van demanar que la botifarra sortís del nas de la dona. I t'ho ha dit? T'ho ha fet? La botifarra va tornar a caure a terra. Però què va passar? Doncs que es va ser tan tan pobres com eren abans. I per què? Per què no van pensar? Perquè abans de demanar el desitsx per això, sempre que demanem una cosa, que desitgem una cosa, abans, hem de pensar si aquella cosa es conveni o no. I ve't aquí, ve't aquí en gos, i el que et conté a sa fos. Ve't aquí una vegada. Escornolbou, un castell embruixat. És una forma part de les llegendes del baix camp. Ve't aquí que això va passar fa uns 200 anys en darrere. Quan aquí, el camp de Tarragona, i en tot Catalunya hi va haver unes guerres molt importants, que van ser les guerres carlines. I es barallaven d'un poble contra d'un altre. I així va ser que per a causa d'aquesta guerra, el castell d'Escornolbou, que és una muntanya que hi ha a prop de riu de Canyes, l'Argentera, una muntanya que per cert acaba amb punxa, per molt amb punxa, i hi havia un castell, i hi havia una església. Llavors, a causa de la guerra, el castell i l'església van quedar completament destrossats. Però no només l'església, i el castell, sinó també, totes les terres del voltant. Tot el que van passar els anys, i la gent dels pobles del voltant, no s'atrevien ni a pujar-hi. I doncs va passar, que va quedar tant, tant abandonat, que la gent es transifia com a por, anar a escornar el voltant. I veig aquí que després percorren la legenda, una legenda que deia que escornar el voltant hi havia bruixes. Hi havia bruixes perquè a la nit sabien uns focs, uns llums, a les runes del castell des de baix del poble, i hi havia aquells focs, aquells llums, i en quatre sentien un soroll, com si una massa de ferro, piqués amb una barra de ferro, ja, com, com, com... És clar, la gent se van assustar, va dir-ho, i que escornar el voltant està amb bruixes. I a veure, de ningú s'atrevia quasi bé, ni a passar pel voltant perquè tothom tenia por que hi havia les bruixes, que hi havia les bruixes. Però veig aquí que després d'un temps, un home de coll de jo, que és un poble que està d'un altre muntanya, els de coll de jo són gent molt valenta, eh? Va dir, això de les bruixes jo no me'n passo. Sabeu què? Farem una cosa. Agafarem uns quants homes, agafarem les escopetes, i se n'aniríem a escornar el voltant, a veure què passa. Això van sortir de coll de jo davant de matí, i al migdia ja eren escornar el voltant. Van anar a dalt, estava tot enronat, l'església, i no hi havia ningú. Només vam veure a terra, com unes jasnes de palla, i és bé que allà hi havia menjat, hi havia restes de menjar, i hi havia gent que hi visquessin. Ell, llavors, van buscar, i allà a l'altar, van descobrir unes màquines, unes màquines de ferro, i van veure que eren màquines de fabricar monedes. I resulta que en aquell temps, corrien unes monedes que en diuen sisos, monedes de sis, perquè cada moneda valia sis quartos. I resulta que allà les monedes que feien, només feien servir el caure, i guanyaven molt. I llavors, quan es demà descobriu això, la gent van baixar cap als pobles, que el de coll jo vam dir que no veia, que el que feien era fer moneda falsa, i no era cap mena de bruixa, ni res. I resulta que també van descobrir, que a Reus també hi havia una altra fàbrica que feia moneda falsa, i vè't aquí les bruixes, doncs no eren tals bruixes, sinó que eren uns estafadors. I com t'he contat, com t'he acabat. Vè't aquí una vegada. Tot això que us he explicat ha passat o no ha passat, si no ha passat és mentida, i si ha passat és veritat, i val més creure-ho, que anar a veure-ho. Vè't aquí una vegada. Vè't aquí una vegada. Vè't aquí una vegada. Vè't aquí una vegada. Vè't aquí una vegada. Vè't aquí una vegada. Vè't aquí una vegada. Vè't aquí una vegada. Vè't aquí una vegada. Vè't aquí una vegada. Vè't aquí una vegada. Vè't aquí una vegada. Vè't aquí una vegada. Vè't aquí una vegada. Vè't aquí una vegada. Vè't aquí una vegada. Vè't aquí una vegada. Vè't aquí una vegada. Vè't aquí una vegada. Vè't aquí una vegada. Vè't aquí una vegada. Vè't aquí una vegada. Vè't aquí una vegada.