I don't know where you're all gone. Where the streets white turtles Suffice to ride in on. Isn't there a white night upon a fire in the east? Late at night I first feel a turn And I dream of what I'll see. I'm in the hero. I'm holding out for a hero till the end of the night. He's got to be strong and he's got to be fast And he's got to be fresh on the fight. I'm in the hero. I'm holding out for a hero till the morning light. He's got to be strong and he's got to be soon And he's got to be longer than light. He's got to be strong and he's got to be soon. I'm in the hero. I'm holding out for a hero till the end of the night. I'm in the hero. I'm holding out for a hero till the end of the night. He's got to be strong and he's got to be soon. I can feel his approach like a fire in the blood. I'm in the hero. I'm holding out for a hero till the end of the night. He's got to be strong and he's got to be fast And he's got to be fresh on the fight. I'm in the hero. I'm holding out for a hero till the morning light. He's got to be strong and he's got to be soon. I'm holding out for a hero till the morning light. He's got to be strong and he's got to be soon. And he's got to be long till the night. I'm in the hero. I'm holding out for a hero till the end of the night. He's got to be strong and he's got to be soon. I'm holding out for a hero till the morning light. La cultura és la protagonista. Un espai de crítica cultural que cada dijous de nou a deu del vespre comentarà als millors llibres les exposicions més interessants, els concerts més emocionants, les pel·lícules i obres de teatre més destacades de la Cartallera sense deixar de banda el debat de la més rabiosa actualitat. Ja ho sabeu a Vilonis, no us ho perdeu. Dijous de nou a deu del vespre, Babilònia. Per escoltes previu d'esquena. El just a la fusta. Parlem de tot el que passa senyors. Hi haurà una premsa que hi ha conseqüents que anaven amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot dir-la. I sempre aquella notícia una mica positiva. Tant d'èxit de públic està omplint gairebé cada dia. Sí, volem veure un d'aquests grups més de casa i amb moltes oportunitats molt festivals. T'equivoques en un penal, en un barça a Madrid. Pots quedar crucificada per vida. Tot se soluciona. Vols temps tot se soluciona. Just a la fusta. Vivim senyors tan directe. Cada matí de deu a una. I tant, si no hi dius. Per aquí hi ha ratlla. De 11 divendre, de 4 a 5 de la tarda, relaxa-te amb estils com el chill-out, el funk, el sol, o la música electrònica més suau. 100% música relaxant. Cada dia de 11 divendre, de 4 a 5 de la tarda. Muf i jascú, t'hi esperem! I haven't slept at all in days, it's been so long since we've talked, and I have been here many days, I just don't know what I'm doing wrong. What can I do to make you love me? What can I do to make you care? What can I say to make you feel this? What can I do to get you back? There's only so much I can take, and I just gotta let it go. And who knows I might feel better, yeah, if I don't try and I don't hope. What can I do to make you love me? What can I do to make you care? What can I say to make you feel this? What can I do to get you back? No more waiting, no more again. No more fighting, no more trying. Maybe there's nothing more to say, and in a funny way I'll come, because the power is not mine. I'm just gonna let it fly. What can I do to make you love me? What can I do to make you care? What can I say to make you feel this? What can I do to get you back? What can I do to make you love me? What can I do to make you care? What can I do to make you care? What can I do to make you feel this? What can I do to get you back? I love me. Love me. Love me. Love me. Love me. Love me. Love me. Love me. Love me. Love me. Love me. Love me. Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'associació de Mestre Rosa Sençat, i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. Sofriament duze was rasche im stron. Die Gänze gibt barfos und haben kein Schuhl. Der Schuster hat leder kein Leisten dazu. Vet aquí que en aquell temps, que les bèsties parlaven i les pedres cantaven... El conillet. Això va passant, no fa massa temps. Vet aquí que hi havia un conillet que de tant de tant de riure se li va esquejar la boqueta i li feia molt de mal tenia la boqueta esqueixadeta. I va dir, què faré jo ara en aquesta boqueta amb el mal que em fa? Diu, ja ho sé, me n'aniré cal sabater. I tal dit, tal fet, se'n va anar cal sabater. Déu-te guard sabater. Déu-te guard conillet. Tinc que esqueixadeta i tant que te la vull cosir. Però perquè jo te la cosi, m'has de portar un pèl o un fil i on te'l vaig a buscar? Diu, el porc, el conillet, amb la boca esqueixadeta, que li feia molt, molt de mal, se'n va anar cap al porc. Déu-te guard porc, Déu-te guard conillet, que em podries cosir, donar un pèl, perquè el vols el pèl, perquè el pèl el portaré al sabater i al sabater em cosirà la boqueta, que la tinc que esqueixadeta. I tant, però tu m'has de portar una pastanaga. I on la vaig a buscar la pastanaga? Diu, al orc, ja tens el pobre conillet, amb la boca esqueixadeta, que li feia molt, molt de mal, cap al orc. Déu-te guard torc, Déu-te guard conillet, que em podries donar una pastanaga, perquè la vols la pastanaga. Diu, perquè jo la portaré al porc, i el porc em donarà un pèl, i el pèl el portaré al sabater i al sabater em cosirà la boqueta, que la tinc que esqueixadeta. I tant, i tant, que te la puc donar. Però perquè ja te la dongui, tu m'has de portar aigua. I on la vaig a buscar, jo a l'aigua. Diu, al riu, ja tens una altra vegada el pobre conillet, amb la boca esqueixadeta, perquè ja no podia més cap al riu. Déu-te guard, riu, Déu-te guard conillet, que em podries donar aigua, perquè la vols l'aigua, perquè l'aigua, jo la portaré al orc, a l'orma donarà la pastanaga, la pastanaga la portaré al porc, i el porc em donarà un pèl, i el pèl el portaré al sabater, i el sabater em cosirà la boqueta, que la tinc que esqueixadeta. Oi, al riu li va dir, sí que ja puc donar aigua, però perquè ja et dongui aigua, tu m'has de portar una d'estral. I on la vaig a buscar, jo a l'aigua. Diu, sí, has d'anar al bosc. A l'aigua la portaré al riu, al riu em donarà aigua, a l'aigua la portaré al orc, a l'orma donarà la pastanaga, la pastanaga la portaré al porc, i el porc em donarà un pèl, i el sabater em cosirà la boqueta. I el sabater em cosirà la boqueta, que la tinc que esqueixadeta. Diu, sí, sí, jo et donaré la d'estral, però tu m'has de portar un gos. On te'l vaig a buscar? Al gos, al gossaire. I el pobre conillet se'n va al gossaire, que em podries donar un gos, perquè el vols el gos, per portar el llenya a taire, el llenya a taire em donarà la d'estral, la d'estral em donarà el portaré al riu, el riu em donarà aigua, l'aigua la portaré al orc, l'orma donarà la pastanaga, la pastanaga la portaré al porc, i el porc em donarà el pèl, i el pèl el portaré al sabater, que em cosirà la boqueta, que la tinc que esqueixadeta. I el llenya a taire li va dir, doncs vas de portar un pa. I on te'l vaig a buscar el pa? Diu, al forner, el pobre conillet, que ja no podia més, que li fia molt, molt de mal la boqueta, se'n va bé d'anar al forner. Ja vas corrents cap al forner, Déu-te guard, forner, Déu-te guard, conillet, com podries donar un pa? I per què el vols el pa? Diu, per què el pa? El portaré al llenya a taire, el llenya a taire em donarà la d'estral, la d'estral, la portaré al riu, el riu em donarà aigua, l'aigua la portaré al orc, l'or, me donarà una pastanaga, la pastanaga la portaré al port, i el port me donarà un pèl per cosir la boqueta, que la tinc que esqueixadeta. I el forner li va dir, i tant que et donc un pa. I llavors el conillet es va posar molt, molt content, el pa el va portar al llenya a taire, el llenya a taire li va donar la d'estral, la d'estral la va portar al riu, el riu li va donar aigua, l'aigua la va portar al orc, l'or li va donar la pastanaga, la pastanaga la va portar al port, el port li va donar un pèl, es va arrancar el pèl de la cua, que va molt bé, molt bé per cosir, i li va donar, i el conillet el va portar al sabater, el sabater va agafar el conillet, se'l va posar a la falda, li va treure el mocador que el tenia a la boqueta, li va cosir la boqueta, i així va ser que gràcies al forner va poder el sabater cosir-li la boqueta, que la tenies queixadeta, i que t'acric, que t'acrac, aquest conte s'ha acabat, i que t'acrac, que t'acric, aquest conte ja està dit. Ostres, no ho tens fins al final. En una de les contrades d'Alemanya, hi ha una vila situada al peu d'una muntanyola que té al cim una gran pedra en forma de taulada. Des d'allí, de ball a ball a ball a ball, tots els carrers cap a un riu molt ampla. I una cosa que crida l'atenció als foresters que hi van és que totes les cases de camigues, carnisseries, xercutaries, al for de pa, les pastisseries, tothom té unes rates posades a sobre dels prestatges. Una rata és de xocolata, hi ha de grans, de mitjanes, de petites, i el foraster es queda subtat i diu, però per què teniu aquestes rates? I la gent del poble diu oh, és que ets el poble de Melín, i els foresters diuen ah, i què li passa al poble de Melín? Ah, no ho sabeu, no ho sabeu. No sabeu l'història del flautista, i molts, molts visitants evidentment no ho saben. Vols que us l'expliqui? I clar, tothom està interessat en per què l'interès d'aquella casa, d'aquell poble, ha de tenir rates per tot arreu. I dius, mireu, fa molts anys, molts anys enrere, aquesta bileta estava empastada de rates. Rates a les cases, a les taulades, rates a les esglésies, rates per tot. No se les podien treure del damunt. Rates pujant per les parets, rates fent nius dins els barrets, esgarrapant gossos i gats, mossegant nens i nenes espantats, esgavellant taules esperades, robant formatge i arangades, espervant tota la gent amb crits aguts i llargues dents. La cosa es posava cada dia pitjor, fins que un bon dia la gent va dir, hem d'anar a parlar amb l'alcalde, i se'n van anar a casa de la vila i li van dir, sí, tu aquí ben instal·lat no t'arriben les rates, i les rates estan a casa nostra, i nosaltres paguem els impostos, has de treure les rates. I l'alcalde es va quedar tot subtat, la gent tenia raó, però no sabia pas com fer-ho. La gent se'n va anar, l'alcalde es va quedar assegut a la cadira de braços, rubiant, rubiant i posant-se les mans al cap. Com ho podria fer? I estava allà pensant, pensant, pensant, i tot d'una va sentir... Algú truca la porta. Deu ser una d'aquestes ratotes que vol entrar, i no em va fer cas. Es va tornar a quedar allà tan cansat que quasi vés de mitja endormisca, i al cap d'una estona torna a sentir... Potser sí, que és algú que vol entrar. Entreu, la porta es va obrir, i va deixar pas a l'home més extravagant que us podeu imaginar. L'arc prim, ulls de fura d'un color verdós. Duia un vestit mig blau i mig groc, i el coll penjant una llarga cinta que aguantava una guitarra. Va costar-se el balla i li va dir tranquil·lament. Tinc entès que les rates us empipen força en aquesta vila. I tant, va dir l'alcalde. Voleu que ja les acabi? Vos les acabareu? Va, no sé pas com us ho fareu. No pot ser. Això és cosa meva. Va fer el desconegut. Em diuen l'home de la flauta, i sé la manera de fer seguir tot el que camina, neda o vola. Quan em donareu, si us desempellego de les rates? Tot quan vulgueu. No crec pas que us pugueu sortir, però si ho feia, us donaria 10.000 francs. Molt bé, entès el pediloma de la flauta. Va passar la porta, se'n va anar i va arribar el carrer. Va pensar una miqueta, es va posar la flauta als llavis i començà a tocar una tonada misteriosa. Tot d'una, la flauta llença una tonada estranya. Un brujet sort es va sentir com si la terra obris l'entranya per treure en fora un mal verí. Després, com llamques 15 a l'aire, rates i rates de si d'allà, cercant la via a la punta al caire que els deixi el pas segur i plat. Hi ha rates belles, hi ha rates joves, negres i grises, de color rosa, hi ha rates dures i rates toves. De pas alegre i de pas calmos, sàvies unes, les altres totxes. Mares i filles netes i nets, amb cues altes com jocs de boxa, o amb cuetes baixes com cuc recepts. Totes es caminen, totes segueixen, totes escolten com somnian, les notes dolces que al naire deixen l'home i la flauta que va tocant. Com us deia? L'home caminava, caminava, caminava avall, avall pel que és carrer del poble, i de sobte es va aturar davant del riu, però les rates que baixaven corrents, corrents, corrents, patapom, pom, pom, pom, van caure totes a dins de l'aigua. Totes mengen una de vella, que era tan grasa que no va poder enfonsar-se. Corrents, corrents, corrents, va travessar el riu i saltant a terra, va amagar allà on va poder. Aleshores el flautista, tot content, se'n va tornar a la casa de la vila. Tothom l'aclamava i l'aplaudia. El balla molt content va dir que farien una gran festa al mig de la plaça, amb un castell de focs artificials, i va convidar l'home de la flauta a veure-ho. L'home de la flauta va dir, sí, sí, molt bé, però primer jo voldria els meus 10.000 francs. Oh, oh, va dir el balla. Hmm, ha estat una brometa, home, una brometa. És en pipa de pagar una cosa quan ja està feta. No era una brometa, era un tracte. La meva paga, si us plau. Vaja, va fer el balla. No em valia ni 10 cèntims la cançoneta que heu tocat. Una cançoneta de no res. Us donaré 20 francs i ja podeu estar content. Tractes on tractes, va dir el flautista. Per darrere vegada, em doneu els meus diners, sí o no. El balla ja està me'n pipat, que un flautista que havia aparegut allà vell i lleig i tan estrany, se li imposés en vell, que era el balla del poble. Li va dir, mira, us donaré un bon dinar, amb cafè, copa i puró. No, no, no, no, jo hi ha diners que vull. Em pagareu o no? Tuqueu el dos, marxeu, fora d'aquí. No us penso donar res. El blogista va quedar ben tranquil, s'ha envanat, caminant, caminant, va sortir de la casa de la vila i sense pensar si massa va començar a tocar. Però era una tonada ben diferent de la primera i, a les hores, la flauta sona amb fina dolcesa. Un brugit fora està sentit, tota la vila resta sorpresa. Els seus infants volen fugir, sabates xiques trotant, trotant, peuets descalços al tironant, esclops petits, sonants, sonants, cames molsudes, trascant, manetes rosses, picant, picant, boquetes dolces cridant, cridant, ullets llunyosos, mirant, mirant, totes les nenes, tots els ullets dels més petits, els més grandets, sense escoltar les pobres mares, sense fer cas dels crits dels pares, de 4 en 4, de 6 en 6, corren ulls presos sota l'encís de la tonada, que els fa seguir darrere l'home pel seu camí. Atureu-lo, atureu-lo, cridaven tots, ens prenen les criatures, atureu-lo senyor Valla, us pagaré els 10.000 francs, us els pagaré, exclamava la Valla, provant de seguir el flautista, però no podia, perquè la mateixa música que feia seguir tot dançant els infants tenia aturada i estancada amb els peus enganxats al terra i la gent gran no es podia moure del seu lloc. Van veure com el rei, com el flautista, atravesava la plaça, baixava dels carrers i anava a la vora del riu. Els ho farà, els ho farà, deia la gent, però el flautista, a les hores, va parar-se a la vora del riu, va decantar-se i va començar a pujar a muntanya a munt, muntanya a munt, muntanya a munt, cap aquesta roca que veieu que té forma de taulada. Quan va arribar-hi, la muntanya es va obrir, el flautista va entrar i tocat sempre a la mateixa cançó, i tots els nens van seguir el flautista i la cançó, van entrar, van entrar, van entrar, i quan van ser tots a dins, la muntanya es va tancar, però no hi van entrar tots, hi havia un nen cuixet, que no va tenir temps d'entrar i es va quedar fora, va tornar a casa i va ser l'únic que va poder explicar el que havia passat. Això va ser una primera part de la història, però al cap de molts anys, de molts anys, de molts anys, quan aquella rata ja era un àvia, els seus nens li van preguntar, Òbvia, per què et sembla que seguies la taulada de la música? Si tu sabies que allà no anava bé i l'àvia li va dir, fillets, quan vaig sentir aquella taulada tan deliciosa, em va semblar que veia obrir-se tot d'allà unes de conserves, que sentia l'olor de totes les tallades de cancel·lada, que veia tot de formatge rodons i dolços que em cridaven, vina, vine a viure dintre de nosaltres, com si fossis a casa teva. Aleshores vaig caure dins l'aigua i no sé encara com em vaig salvar. Quan la gent tan plurosa va preguntar al noi cuixet, perquè no seguia la música, i el noi va contestar, jo no sé què sentien els altres, però a mi em semblava escoltar una veu que em parlava d'uns països meravellosos, on els caballs tenen ales, on els arbres tenen flors com un vas de mel, on els arbres tenen fruites de tots colors de l'art de Sant Martí, on ningú és pobre, ni està cansat ni malalt. I el moment que ja hi arribava la muntanya, es va tancar i em va deixar fora. Això és tot el que la gent va poder saber, perquè de la muntanya no em va sortir mai més ningú. De l'home de la flauta només em va quedar el record al llarg carrer que treballa fins al riu, i que s'anomena el carrer del flaucista, i aquest conte s'acaba...
Vet Aquí Que...
Programa de contes infantils per petits, mitjans i grans, a càrrec del grup MARC (Mestres Àvies, Recuperadores de Contes).