Saps d'on ve l'aigua que veus amb aquest dutxes? Saps on va aquesta aigua un cop l'has gastat? Amb motiu de la setmana de la ciència, aigües de Barcelona et convida, el 19 i 20 de novembre, a les jornades de portes obertes de la planta potabilitzadora de Sant Joan d'Espí, la deporadora del Prat del Llobregat i el Museu Akbar de les Aigües, perquè ho sàpigues tot sobre el camí de l'aigua. Inscrílti prèviament trucant al 933-423-536 o enviant un correu electrònic a serveis educatius de roba aigüesdebarcelona.cat. Per més informació, visita Museu de les Aigües.cat. Benvinguts a Babilònia, on la cultura és la protagonista. Un espai de crítica cultural que cada dijous de 9 a 10 del vespre comentarà als millors llibres les exposicions més interessants, els concerts més emocionants, les pel·lícules i obres de teatre més destacades de la cartallera, sense deixar de banda el debat de la més rabiós actualitat. Ja ho sabeu a Babilonis. No us ho perdeu. Dijous de 9 a 10 del vespre, Babilònia. Ara escoltes ràdio d'Esvern, sintonitzes ràdio d'Esvern, la ràdio de Sant Joan, i els 90 punts. Hola, som el grup Marc. Mestres, avies recuperadores de contes. Formem part de l'Associació de Mestres Roses Sensat, i avui hem vingut a explicar-vos contes. Esperem que us agradin. De contes i de rondalles, ja us en comptaré un grapat. La meitat serà mentida, l'altra meitat veritat. El caragol. Vet aquí una vegada, hi havia un caragol que volia anar a veure el forat per on surt el sol. Un dia va decidir i es va posar a caminar. Ai, a caminar, no. Que els caragols no caminen, que els caragols s'arrosseguen. I va estar 4 dies i 4 nits arrossegant-se, arrossegant-se, i de tant arrossegar li va agafar molta panxa. Que no va poder més i es va haver de parar. Que faré, va dir tot tris, que faré, si no puc anar a veure el forat per on surt el sol. I a les hores va pensar, Ai, si la meva mare quan tinc mal de panxa m'adona una erbeta que es diu poniol. A veure si la trobo pel camí. Va mirar per un costat i res. Va mirar per l'altre, tampoc. Però allà al fons va veure l'erbeta. Va anar a agafar allà com va poder i va intentar arrancar-la, però era tan petit el caragol. I l'erbeta era tan gran que no va poder. Tot el que es va quedar allà, el camí, tot trist. I ve d'aquí que per allà va aparèixer una granota, tot soltant, soltant. I li va preguntar, caragol, què fas aquí? I li va explicar que volien haver-ho forat per on surt el sol, però que tenia un mal de panxa de dana rosa garça. I volia arrancar aquella erbeta, però tot sol no podia. I la granota li va dir, oi, no pateixis, no pateixis, que jo ja t'ajudaré. I així va ser la granota, va agafar el caragol. El caragol va agafar l'erbeta de puniol i van estirar, estirar, estirar. Però, uf, no van poder, no van poder com ho farien. Però mira, van estar de sort, perquè per allà al costat va aparèixer un esquirol, en aquells esquirols que salten i salten. I li va preguntar, què feu, val trus, aquí? I ells li van contestar. Ajudem el caragol, arranca l'erba, arranca l'erba. Ajudem el caragol, arranca l'erba de puniol, que fa tu un mal de panxa, nena, a veure, nena, a veure, que fa tu un mal de panxa, nena, a veure, doncs surt el sol. I aleshores, doncs, no van poder arrancar l'erbeta, perquè la granota i el caragol i l'esquirol, tots tres junts, no van poder. Però què va passar? Que també van tornar a estar de sort, perquè per allà va venir un gos. Un gos ja té molta força perquè és més gran. I llavors els va preguntar, què feu, val trus, aquí? I ells li van contestar. Ajudem el caragol, arranca l'erba, arranca l'erba. Ajudem el caragol, arranca l'erba de puniol, que fa tu un mal de panxa, nena, a veure, nena, a veure, que fa tu un mal de panxa, nena, a veure, doncs surt el sol. I el gos els va contestar, no patiu, no patiu, que jo ja s'ajudaré. I així va ser, perquè el gos va agafar l'esquirol, l'esquirol va agafar la granota, la granota va agafar el caragol, i tots junts van estirar, van fer força, estirar, estirar, estirar, però no van poder arrancar l'herbet. Què passaria? Doncs mira, va passar, que va aparèixer un cavall, un cavall és molt gran, és molt gran i té molta força. I els va preguntar, què feu, val trus, aquí? I ells li van contestar. Ajudem el caragol, arranca l'herbe, arranca l'herbe, ajudem el caragol, arranca l'herbe de puniol, que agafa tu un mal de panxa, nena, a veure, nena, a veure, que agafa tu un mal de panxa, nena, a veure, doncs surt el sol. I ve't aquí, que el cavall va agafar el gos, el gos va agafar l'esquirol, l'esquirol va agafar la granota, la granota va agafar el caragol, i es van posar, estirar, estirar, estirar, estirar, estirar. I sí, mira, per fi, per fi, van poder arrancar l'herbet. I sabeu què va passar? Doncs que el caragol se la va menjar, nya, nya, nya, i ja li va passar el mal de panxa. I sabeu què? Que ara està aclidada la mitja muntanya, eh, que rosa cansa, rosa cansa, perquè volen a veure el forat, per on surt el sol. I, compta contat, compta acabat. Ai, apopeia, t'has vist una noot? Wer schengt wie eine dreia zum Zuckerfurtbrot? Verkauf ich mein Mettlein und lech mich aufs Stroh? Stisch mich keine Feder und weist mich kein, den weist mich der holler Floh? La Margarideta, popular catalana. I di un rei que tenia tres filles molt bones i molt gallardes. Se l'estimaven molt, era una família molt ben avinguda, el rei estava molt content amb les seves filles i les filles estaven enamorades del seu pare. Però, a veure, aquí, que un dia el rei li va semblar que sí que se l'estimaven les filles, però volia saber una mica més. I com m'estimaven? I no sabia com fer-ho, i se li va acudir que els hi preguntaria. Un dia va cridar la filla gran i li va dir, Escolta'm, tu m'estimes, oi? Ai, pare, quines tonteries que dius. Esclar que t'estimo, ja ho saps. Però mira, a mi m'agradaria que em diguessis com m'estimes. Ai, mira, escolta'm, jo t'estimo com el pa. I el rei va estar molt content i va dir, si m'estimes com el pa, vinen-se. A cap d'uns dies li va voler preguntar una cosa semblant a la filla mitjana. I la filla mitjana també li va dir, però pare, ja ho saps, que t'estimem, què dius ara? No, però tu m'estimes com què? I la noia va dir, pare, jo t'estimo com el vi. El rei va estar molt satisfet i li va dir, si m'estimes com el vi, vine aquí. I li volia fer la mateixa pregunta a la filla petita, que com sempre a les famílies la petita era la preferida. I la va cridar, escolta'm, Margarideta, perquè la filla petita es deia Margarideta. Tu com m'estimes? Ai, pare, i feia broma, quines preguntes em fa, si ja ho saps, pare. No, però et digue'm com m'estimes, mira, pare. Jo t'estimo com la sal. El rei, quan va sentir això, es va enforismar, es va posar nerviós i vermell, i va dir, si m'estimes com la sal, marxa d'aquest hostal. I la va treure de casa. La Margarideta es va quedar sorprès, en dos, s'ho esperava de cap manera, però què li ha passat el pare, però què és això, però li va dir tan seriós i tan fort que no hi havia dubte, havia de marxar de casa. Ella anava vestida molt elegant de princesa, amb els seus que veig pentinat, el seu vestit brudat d'hort. Així es no puc anar pel món a buscar feina. I se'n va anar a l'estable i va buscar uns vestits espanyeringats, hi havia per allà de quan netejaven, i em va trobar un que li anava a la mida, se'l va posar, va buscar un mocó d'opel cap per amagar-se els seus cabells d'aurats, i un gorro que encara la tapés una mica més. Després, poc a poc, i molt trista, va marxar de casa. Va agafar un sarronet i va posar una mica de pa, una mica de formatge, una mica de llengonissa, i se'n va anar a córrer al món. Va caminar, caminar, caminar, una bona estona, a quasi tot el dia, estava cansada, i de sobte es troba una casa gran, molt gran, que semblava molt important, amb molt bestiar, i plantes a l'entrada. Hi havia la mestressa que estava acabant de regar una mica les plantes. I entra i diu, bona dona, no tindriu pas una feina per mi. La mestressa se la mira i li diu, mira, doncs véns en bon moment, perquè no ningú per portar les oques a pasturar. Ah, doncs molt bé, es va quedar adormir aquella casa, l'endemà el matí, ben d'hora, ben d'hora, va portar les oques al camp que li van dir. Però resulta que en allà aquell prat, hi havia un llac petit al mig amb una aigua tan neta que semblava un mirall. Com van estar allà, les oques es van repartir pel camp, com feien sempre, allà al prat, en verba, i la margarideta es va treure el gorro, es va treure el mocador del cap, i va agafar una pinta d'or que s'havia posat a la butxaca per poder-se pentinar els seus cabells tan llars i tan bonics. Com que l'aigua li feia de mirall, es va posar de cara a l'aigua i es va començar a pentinar els seus llars cabells deurats. Les oques, quan ho van veure, es van quedar amb badalides. I se'n van anar totes al voltant de la princesa. I l'anaven mirant com es pentinava, com es pentinava, i van estar quasi tot el dia fent això. A l'hora de marxar, corrents, corrents, la princesa es va posar el mocador del cap, es va posar el gorro a sobre, i se'n van anar cap a casa. Arriben a casa i la mestressa els diu a les oques. Oques, heu ben menjat herba, avui, que us hem acompanyat. I les oques li diuen, Oc, oc, oc, d'herba no n'hem menjada, però hem vist molt vella d'ama. I la dona diu, què dieu? Oc, oc, oc, d'herba no n'hem menjada, però hem vist molt vella d'ama. La mestressa no en tenia res, però va pensar. Bueno, se'n van anar a dormir. L'han demà, van marxar, i va passar el mateix. La princesa vinga a pentinar-se, i les oques vinga a mirar-les en vedalides. Tornen a casa i la mestressa li pregunta, Què, oques? Heu menjat, i les oques, Oc, oc, oc, d'herba no n'hem menjada, però hem vist molt vella d'ama. La mestressa es va enforismar, va dir què és això, i volia treure aquella noia de casa. Però va passar que el seu fill havia vist la margarideta, i se n'havia agradat. I no volia que marxés de casa. Llavors va anar i li va dir a la seva mare, Ai, mare, que malament em trobo. Tinc molt mal de panxa, molt mal de panxa, em trobo molt malament. No sé si el berenàs se m'ha posat malament, no ho entenc, però em trobo molt malament. Me n'hi diria bé unes herbes. I la mestressa diu, és veritat, unes herbes curen el mal de panxa. Ara les preparo i te'l es pujo. Ah, però la reu va dir, no, no. Mare, que me les puji la margarideta. Ai, bé, és perquè te les ha de pujar la margarideta. Mare, mare, que me les puji la margarideta, que tu tens molta feina. I la mare va pensar que els hi puji la margarideta. I la reu se m'ha nallit i va esperar la margarideta. Quan puja la margarideta, se la comença a mirar, a mirar, a mirar, i va veure que allà hi havia alguna cosa que no quedava molt clara. I li va preguntar, escolta, margarideta, tu qui ets? No, jo sóc una pastora. Tu vols dir, sí, sí, mira, cases som si germans. I els pares no tenien diners per poder-nos donar menjar tots, i ens han dit que anessin pel món a buscar feina. I els meus altres germans estan fent el mateix que jo. Vols dir que això que em dius és veritat? Ho veig molt estrany. Mira les teves mans. Les veig molt fines. Una pagesa no té les mans tan fines. Oh, és que és la meva pell, és herència de la família. No ho sé. I, escolta'm, aquest vestit tan espalleringat que portes, per sota, sembla que es vegi un vestit com brodat d'hort. Margarideta, digue'm qui ets. I la margarideta es va veure descoberta. I va dir la veritat. Es va treure el vestit, es va treure el mocador del cap, i el noi encara va quedar més meravellat del que era abans. Però també es dirà una cosa. La margarideta també se n'havia enamorat del noi. L'havia vist molt bona persona, molt amable. I, mira, també se'n va enamorar. I el Lareu diu, margarideta et vols casar amb mi? Va, casem-nos. Ara li direm a la mare. Van baixar i li van dir la mare. La mare primer no li venia gens de gust, perquè pensava que aquella noia era una noia pobra. Però quan va a veure-la, i va saber que era princesa, no hi va posar cap obstacle, ràpidament va dir, preparem el casament. Van preparar el casament, van arreglar el palau, van posar tot, van convidar tota la gent més rica de la contrada i més important. I també van convidar el rei. Perquè sabien que el rei li agradava molt anar a festes. El van convidar i van preparar. Demà passarem el casament. Doncs molt bé. Tothom a palau netejant, netejant, una feinada. I la margarida, quan se'n va enterar que el seu pare aniria al casament, va posar com a condició que ella volia preparar el dinar. I van dir, dona, però tu ets la cat-cases, com has de preparar el dinar del dia del teu casament. Això és cosa meva, jo ja m'espavilaré. Bé, doncs, si tu ho vols, i la margarida se'n va anar a la cuina amb tots els cuiners, va preparar, preparar, dir que hi havíem de posar, vam fer un dinar exquisit, hi havien macarrons, pollastre rostit, amb prunes i pances com les de Nadal. I van posar l'home rebossat. I van posar xocolata desfeta. I van posar vi, cava, tot el que tenien. Era un dinar excel·lent. Va arribar l'hora del casament. Es van anar a casar amb tots els convidats. I esclar, després de casar, havien d'anar a dinar. Van anar a dinar quina taula parada si l'avallessiu. Preciosa, llarga, amb canelobres, amb copes de colors, amb plats lluents, amb coberts, també molt lluents, tot perfecte. Van començar a servir el dinar i van dinar. I el dinar era molt bo, però el rei no deia res. I al cap d'una estona, la margarida, que va veure que el seu pare no l'havia reconegut, va anar i li va dir, majestat, us ha agradat el dinar d'avui. I el rei va dir, podia ser un dinar excel·lent, però a llàstima que ha fallat una cosa. S'han descuidat de posar-hi la sal. Mira, que és preferit, encara millor, menjar sense vi i menjar sense pa que menjar sense sal. Llavors, la margarida es va acostar més bé. I va dir, pare, què em reconeixeu? Ai, margarida, filla meva, margarida, quina raó tenies? Perdona, perdona, que malament ho vaig fer. Perdona, perdona, i la margarida va dir, pare, no se'n parli més. I des de llavors, la margarida va tornar a casa al Palau amb el seu marit, i van ser molt feliços, i van menjar niços. I, com que ha comptat, ja està acabat. Ah, però també us volia dir una altra cosa. Del de la muntanya hi ha un sabater que fa les sabates totes de paper. Em fa unes de cancel·lada, passa un gat i li pega mossegada. I vè't aquí, la rondalla acabada. Vè't aquí una vegada. Hi havia una vegada, fa molts i molts i molts anys, hi havia un pare que tenia tres fills i estava en la misèria. El pare estava molt, molt amoïnat, perquè no els podia mantenir. I a més a més pensava que quan moriré no tindré d'ot perdonar-s'hi. Què farem? Què farem? Va decidir un dia agafar els tres fills i els va dir, nois, s'ha acabat. No puc mantenir-los, teniu que anar pel món a buscar ventura. També us donaré... no tinc res per donar, una cosa que sí que us la donaré. I si sou aixerits, podríeu fer-los rics, però jo ja no us puc mantenir. Heu de marxar, anar pel món a buscar ventura. I va, i els hi doni. El gran, un gall, el mitjà, un gat i el petit uns clemàstics. Bé, es van quedar molt parats. El pare es va donar un petó, que deuen els donguis sort i ventures, porta la porta de casa i cap al carrer. I es van quedar els nois molt parats. Què en farem, d'aquests desnicieses? Van marxar, camina, que caminaràs, camina, que caminaràs. El gran va arribar a un país de babaus, un país molt estrany. I de nit tenia gan. I va anar a l'hostal, a demanar sopar. Que em donareu sopar. I l'hostal li va dir, sí, però ves de pressa. Que tenim que anar a la penitencia. Va trobar molt estrany. Es va sentar, es va posar a menjar. Mentre sopava, sent uns crisps al carrer. Uns plors, uns gemets, unes cadenes. S'aixeque i mire per la finestra i sí, sí, passava. Hi havia gent amb un processó, vestits de negre. Les dones es cabellaven, es tiraven els cabells. Ploraven, gemegaven, cadenes. No van entendre res a gire. I li va preguntar a l'hostal. Però l'hostal també sortia de negre, quasi ploricant, somegant. I tota la gent del hotel, també de l'hostal, també sortien igual. Que estrany. I què passa? Nosaltres, cada nit, sortim tot el poble en processó a la muntanya. Allí fem penitenció, plorem, gemeguem, tothom. Per què el sol surti per el matí? Perquè si no surta el sol què faríem? Sense sol. Seria l'amor. I han de suplicar tota la nit que un demà surti i surt. Quan el noi va sentir això, va dir, quin país de tanòquers, quin país de ximples. A una nena t'ha parat. I va pensar, vaig espavilar. I diu, jo porto un animaló que és el que crida el matí. El que crida el sol. Fa sortir el sol. És l'eral del sol. Un animaló, sí. Com pot ser això? I tant, nosaltres li diuen, quan ell crida, quan ell canta, el sol surt. Perquè ho veig com tu, si tens fills, però també, quan tens fills, també dius, aixeque't i se'n xeque. Aquest animaló que ens semblen que diuen que és el pare del sol, doncs el crida i el sol surt. Oi, què ens agradaria? Seria estupendo. Doncs mira, surt i dius a la gent que no faci una professora i que jo comprometo. Aquest animaló cridarà, cantarà, serà pregoner del sol. Si no és així, me deixo matar. Està li va sortir, va anar a parlar amb tota la gent del poble, el jutge, el metge, la balla, el sacerdor, tots allà. A parlar i tots vinguem a parlar. Què fem, què no fem, què diem, què no diem. Què passarà, què no passarà, què ho creiem, què no ho creiem. I al final de la gent, sí, vinguem a tre'n. Van entrar a l'estal i es miren el... es miren el d'això. El animaló, estranyant, l'havien vist mai. Que estrany, saps? Té una mica de l'altre. Què creu, què? Què creu, què? No voleu el susto que van passar. Espantadíssims, no havien vist una cosa tremolant. I sí, sí, de seguida, el sol, com que va ser el preguni, el d'all, va sortir. I la gent va anar encantadíssima. I llavors el pots vendre i el pots vendre tots. I ell, no, no, es va fer pedigar, de fer pregà, i al final li van donar un sac de diners que van necessitar un ruc per poder-lo portar. I ell va marxar amb un sac de diners, el ruc, cap a casa, el seu pare, més contínuco, més vasco, i tot ric com havia dit el seu pare. El seu germà, el mitjà, que camina, que caminaràs, va arribar també amb un poble molt estrany. Molt estrany que la gent se portaven estranyíssimament. Anaven nerviosos per tot el poble, per tot el poble, anaven d'aquí cap allà, d'allà, cap aquí, i cap aquí. Què ha entrat, què no ha sortit, què ha sortit, què heu vist cap aquí, què no, què l'he vist cap allà. I anaven amb escombris, amb escopetes, amb estons, amb sables, amb... amb això, amb espases, ganivets, assustadíssims. I ell, què passa, què passa? I un vell, el més sàvi del poble, li va dir, saps què passa? Ha vingut un redamón amb un sac ple d'etrestants. I ell ha sortit un animaló, què em diu, un ratoli? I aquest animaló se'n s'ha posat per tot el poble. I diuen que els ratolins s'hi roseguen. I s'hi esmenja amb l'esteu allà. I s'hi esmenja la catedral. I s'hi esmenja els escases. Els temes s'ha assustadíssims, els hem tremolant com una fulna, no sé com es passa. I, a més, amb un ratolí, com més algú n'hem de buscar, més s'escape. I ell diu, ah, hi ha un any de taparà, un país de tan old, que és un país de babaus. Ja sé què faré. Mireu, jo porto un animaló, que obrin, i tanca els ulls, els farà desaparèixer aquest sufriment que teniu. Doncs va, i diu, verè, i l'ensenya seríem tan feliços, diu aquell vell. Que sí, que sí, va, obre, deixen anar al ratolí que tenia, ah, el gat que tenia una gana, aquell gat salte, ja m'ho obriten, que els ulls s'hi menja el ratolí. I el poble, si va tornar a la felicitat, contents, cridant, i què el volem, i què el volem, te pagarem el que siguis ell. No, no, no, es feia pregat, es feia pregat. Que te pagarem el que vulguis, total, que li donin set bocis de diners, set, una regaleta, i teta, i teta. Finalment, bueno, més content, rient, i saltant, i ballant, cap a casa del seu pare, ple de rit, amb aquella giscisa que li havia donat el gat. I el petit, anem al petit, i ara camina, que caminaràs, camina, que caminaràs, arribem a un poble, ja has fet tard, té gana, entre l'hostal, i demana i menjar, diu no, tota la gent de l'hostal no la nàvem, les mans envenades, fet és una desgràcia. No podem donar menjar fins que algú curi, es posi bo. No entené, pregunte, torno a preguntar, no entenc, li expliquen. Resulte, que en aquella casa, en aquella hostal, quan volien fer bullir l'olla, agafaven l'olla, la posaven damunt del foc, amb les seues mans, els braços, i que les cremaven, i quan tornaven a curar, tornaven a posar-ho. Ai, que per quin país de... Però què són de ximplets? I ell diu, mireu, jo porto una bèstia de ferro, que no menge, no fa serull, no gasta re, que us pot solucionar el problema que teniu. Vinga, fos fes-ho, deixa'm provar. Agafi, agafi el telemàstics, i els penja dins de la llar. I abaix, a la seva boca, i posa l'olla, i es posa a bullir, i hi ha tots poquines sort, i que contents, i que contents. Ai, això sí que és la nostra salvació. Què mos véns aquesta bèstia? No, no ho vull vendre. Es va fer pregar, i al final li va dir l'hostalè. Tinc, abaix, el celler enterrada, una bossa de monetes d'or. Te la donaré si tu me véns aquesta bèstia de ferro, que no fa serull, que no menge, que aguanta el foc. Es va fer pregar, li va donar la bossa d'or, i va marxar cap a casa seva més content que unes pascues, i arribant a casa, van trobar els tres germans amb plens rics, perquè van ser xerits, amb aquells tres nicies, i els va donar el pare, que no tenia res més. Havien aconseguit una gran fortuna, i van viure molt feliços, i em penso que ara ja estan allà junts, i el conte s'ha acabat. Ja està explicat. Espero que us hagi agradat. Vete aquí una vegada. I catecric catecrac el conte s'ha acabat, darrere la porta hi ha confits, perquè us aneu allà pels dits.
Vet Aquí Que...
Programa de contes infantils per petits, mitjans i grans, a càrrec del grup MARC (Mestres Àvies, Recuperadores de Contes).